La ploma és més poderosa que l’espasa

Dolors Feliu.

L’empresonament dels nostres dirigents –i el judici al qual els sotmeten– vol qüestionar fins i tot els mitjans pacífics i democràtics que són marca de la casa del procés català. Ens hem de sentir que la violència del primer d’octubre de 2017, quan ens van pegar mentre volíem votar, era violència per part nostra. Provocada per les nostres mirades i capteniment perillós amb ampolles de Fairy, paraigües, cotxets de nens petits i més objectes similars als quals es refereixen com a ‘armes’ en una vista en el Tribunal Suprem, on la fiscalia acaba de recordar a les defenses dels presos polítics que no jutgen les forces de seguretat de l’estat que van atacar a la ciutadania.

En ple període electoral a l’estat espanyol, al Parlament Europeu i als ajuntaments Catalunya, es fa un judici en què retransmeten diàriament les imatges dels nostres dirigents electorals empresonats havent de sentir l’acusació de la fiscalia de l’estat espanyol i un partit d’ultradreta acusant-los d’haver aixecat ‘les masses’ catalanes contra l’ordre públic espanyol i d’haver organitzat malèvolament un referèndum perquè la gent votés. Centenars de guàrdies civils i policies nacionals explicant com de dolenta i de tossuda era la gent que no volia marxar dels centres de votació ni que els arrosseguessin o els tiressin escales avall.

Rebeu cada dia al vostre correu la crònica i l’anàlisi de tot allò que passa al Tribunal Suprem espanyol

La Junta Electoral Central considera que les reaccions al judici són ‘partidistes’, i prohibeix les paraules ‘presos polítics’ i ‘exiliats’, com també els llaços grocs i tot allò que hi recordi o s’hi assembli. Incloses unes pancartes de Sant Fructuós del Bages que mostraven ampolles de Fairy. Es pot mirar com parlen malament de nosaltres, però no criticar-ho. S’ha de ser ‘neutral’ quan els qui t’han atonyinat ploren perquè s’han fet mal a la mà mentre et pegaven. Dóna gràcies que et deixaran fer un acte de campanya electoral a la presó.

I com hi podem reaccionar? Què podem fer en vista de tanta opressió?

En realitat sempre hem tingut, i tenim, l’única arma que sempre guanya totes les batalles: la convicció en una idea. La nostra no és una idea qualsevol. És la mateixa que ha fet que cada dia més pobles del món aconsegueixin tenir el seu propi estat democràtic i deslliurar-se d’ocupacions foranes seculars. És també la idea de democràcia que apodera cada persona com a membre de la comunitat per a poder intervenir en les decisions que concerneixen la societat a la qual pertany, sense temes exclosos. És la idea de la pau en un món on els conflictes territorials es resolguin amb acords sincers i respectuosos d’acord amb la voluntat de la població.

El judici que se segueix al Tribunal Suprem espanyol intenta destruir la nostra idea de lluita pacífica i justa. I la bondat de la nostra voluntat d’independència. El nostre raonament i la nostra fermesa ara no vénen acomboiats per fulls de ruta decidits, com en alguns altres anys, però la repressió ens esperona a no abandonar. Cada gest, cada llaç compta. Com diu Josep M. Esquirol, poc és molt, és tot.

Al llarg de la història personatges destacats han constatat aquesta força de la ment per damunt del braç, com ara guerrers com Napoleó o grans escriptors, com el mateix Shakespeare. Finalment, l’any 1839 el poeta Edward Bulwer va escriure la famosa frase ‘la ploma és més poderosa que l’espasa’. No es pot vèncer de veritat sense convèncer. Així ens ho va ensenyar la nostra heroïna, Neus Català. La lluita per la pau i contra la negror és una finalitat en si mateixa.

Article publicat a VilaWeb el 20/04/2019

Sobre l’autora:

Dolors Feliu, jurista i directora general de Drets i Assumptes Constitucionals (Presidència) de la Generalitat de Catalunya. Membre de Sobirania i Justícia. @DolorsFeliu

El Dret Penal de l’enemic

Ramon Mir.

Referir-se a gent “normal”, quan ho diu intencionadament un magistrat o algun càrrec representatiu de l’Estat, és molt perillós. Remet automàticament a gent que en la seva consideració “no és normal”. Quina és aquesta gent? Doncs, “l’enemic”.

Günter Jakobs és deixeble de Carl Schmitt, ideòleg nazi que va acabar refugiat a la Marbella de Girón de Velasco, ministre de Franco falangista al que els més grans recordem. Jakobs és l’autor del “Dret Penal de l’enemic”, ideologia jurídica que considera com enemic tot aquell que pot destruir les bases de la convivència, enemic que per aquesta condició perd l’atribut de persona i passa a ser considerat com a “un-personen”, pervertit que viu fora la Constitució de l’Estat. És precisament l’Estat qui té, respecte del terrorisme dissident, la competència de la violència. Es tracta d’una justícia militant, sotmesa a un partit polític, que s’anticipa al càstig i investiga el fet “abans de produir-se”. És a dir que no es castiga només l’autor pel fet delictiu comès, sinó pel fet de considerar-lo perillós. Per deixar-ho més clar distingeix entre l’adversari, que només ho és si se l’enxampa – Gürtel-, i l’enemic.

La teoria desenvolupa diversos conceptes com els de Persona, Ciutadà, i funció de la Pena. La Persona és aquell que presta fidelitat a l’ordenament jurídic amb certa fiabilitat, i té dret a ser tractat com a persona. El Ciutadà insta el suport cognitiu de la norma, orientant-se quotidianament en base al Dret; un individu que no admet ser obligat a entrar en un estat de ciutadania, no pot participar del concepte de persona. Pel que fa a la funció de la pena, en el cas normal del delicte la pena és una espècie d’indemnització que és executada forçosament a costa de la persona del delinqüent. El dret penal, aquí dirigit específicament contra terroristes, té més aviat la comesa de garantir la seguretat, que no pas el de la vigència de l’ordenament jurídic. La garantia cognitiva vol dir que “com no sabem el que faran més val estiguin empresonats”. Els sona?

El Dret Penal de l’enemic ha estat utilitzat a l’Uruguai i l’Argentina en les passades dictadures, i té molta acceptació per part de juristes espanyols, alguns dels quals alliçonen des de les universitats, i en concret una de catalana. Som on som.

Alguns amics em diuen que l’Estat espanyol és en una situació d’esmicolament franquista –el nominatiu és adientment correcte sense el “post”-, i hi afegeixen que la concentració de poder, aixoplugat en el “Concepte España”, es veu en perill actuant com “gato panza arriba”, dit en el seu lèxic.

No m’allargo; espero s’hagi entès.

Sobre l’autor:

ramon_mirRamon Mir – Artista i pintor. Membre de Sobirania i Justícia.

Presos polítics

Pere Costa.

“Deixeu que plori la meva sort cruel,
I que enyori la llibertat”

(De l’òpera “Rinaldo” de Häendel)

Aquest mati (7/10/2018) s’ha celebrat una gran concentració política. A la Plaça de Sant Jaume de Barcelona. La fanfàrria prèvia, alta i forta com sempre. L’assistència al voltant de 1.000 persones, més aviat menys que més. El discurs ple de grans idees i suggeriments de cara al futur. La salvació d’Espanya.

Pels pocs catalans que no hi han pogut assistir repeteixo la gran frase de l’orador:

“Si els presos polítics són a la presó per alguna cosa serà, no s’han d’indultar i cal que compleixin la condemna que se’ls imposi”.

Em recorda els empresonaments del franquisme i la seva constant referència als Principios Fundamentales del Movimiento que en aquells moments eren legítims (ara ho és la Constitución) i al discurs de Felip VI el 3-O amb la seva dedicació obsessiva a la unitat nacional d’Espanya (això no ha canviat).

De retruc, l’orador vol impedir la representació parlamentària d’ERC i del PDeCat amb una nova llei feta a mida per tal de negar el pa i la sal als partits que no aconsegueixin un percentatge de vots del 3% a TOTA ESPANYA, a més d’assegurar que Sánchez està perjudicant la seva nació, Torra atia la violència, i que hi ha gent vivint aterroritzada (no en conec) i farta (en conec molta) a Catalunya. Crec que sols dos partits són aprofitables.

Com a resultat voldria fer una petita reflexió sobre els presos polítics, amb una ètica natural, basada en la llibertat d’expressió a què té dret l’ésser humà, l’imprescindible seny amb què la judicatura ha d’aplicar la llei (ja no dic independència en la seves decisions), la imperiosa necessitat d’aplicar el sentit i no la lletra de la llei, i el deure (si s’escau) d’una condemna justa i estretament relacionada amb el dany ocasionat. Mai hauria d’haver-hi condemnes exempleritzants. És suficient amb què siguin justes.

La pena de presó i, més encara, l’aplicació d’un empresonament en espera d’una futura decisió judicial hauria de considerar si la intensitat del càstig és assenyada, proporcional i lliure de tota implicació aliena als estrictes fets en judici.

La pena de presó pot ser necessària si la intensitat del delicte ho exigeix, la relació delicte/condemna ha de ser justa i això sols ho pot garantir una justícia amb un alt coneixement de la legislació, amb un fort equilibri entre el pensament individual del que jutja i el propi delicte. També amb una decisió lliure de tota pressió aliena, i amb un treball que no allargui la presó preventiva, que en pocs casos s’hauria de proposar, a fi i efecte de no provocar un càstig innecessari que mai s’hauria de permetre.

Un concepte reiterat, però crec que no aplicat: la presó no és un càstig punitiu sinó una ocasió per rehabilitar al reu. Tinc l’esperança que algun advocat expliqui en aquest Blog un tema tan important per un pres polític.

Per acabar, recordar a Miguel Hernández, condemnat a 30 anys i que va morir a la presó d’Alacant el 28 de març de 1942:

Las cárceles se arrastran por la humedad del mundo,
van por la tenebrosa vía de los juzgados:
buscan a un hombre, buscant a un pueblo, lo persiguen,
lo absorben, se lo tragan.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.