Del #Metoo als Globus d’Or: les conseqüències del masclisme a Hollywood

Mònica Morros.

La matinada del dia 7 s’ha fet entrega dels Globus d’Or del 2018. Uns premis que enguany han estat tenyits de color lila. El discurs feminista ha estat present en tots els discursos dels premis, després de l’exitós moviment #MeToo que va sorgir amb la voluntat de denunciar els abusos sexuals patits per les dones i que malauradament, massa vegades, queden silenciats per un sistema masclista que els invisibilitza i que fins i tot els legitima.

Aquest fet ens permet posar el focus en una problemàtica d’abast global i que per tant també té els seus efectes al nostre entorn més proper. A Catalunya, una de cada quatre dones ha estat víctima d’una agressió masclista greu. Incloent dins d’aquesta classificació precisament les violacions, o els intents d’aquestes i els abusos sexuals entre d’altres.

La indústria del cinema ha estat impregnada d’aquest moviment en els últims mesos i les denúncies d’actrius sobre els abusos que han patit per part de personatges molt poderosos del sector han destapat una xacra que durant dècades ha estat ocultada, tot i ser una pràctica constitutiva del funcionament “normal” del món de Hollywood. Una lliçó sobre com la violència sexual és una forma de manteniment de les relacions de poder.

No sols les paraules han estat de denúncia, sinó que també el negre ha estat el color que han lluït les assistents a la gala. La iniciativa va sorgir del moviment ‘Time’s Up’, una plataforma de més de 300 actrius que neix amb la voluntat de ser un fons de defensa legal destinat a dones sense recursos que vulguin denunciar situacions d’abús sexual al seu lloc de treball. Aquesta mateixa plataforma va ser qui explícitament va demanar un vestuari negre pels premis d’enguany.

La conceptualització de la violència sexual com un fenomen dins de la lògica patriarcal –i no com una mera anècdota, un seguit de fets atribuïbles a “depredadors sexuals”- ha estat el desllorigador que ha permès parlar de feminisme. Hi ha hagut paraules d’agraïment a totes les dones lluitadores que han fet possible que avui el feminisme estigui a l’agenda política (vegeu el discurs d’Elisabeth Moss). Un reconeixement a totes aquelles supervivents d’abusos sexuals que han alçat la veu i mostres de suport per totes aquelles que encara no ho han fet, han ressonat sense parar durant tota la gala. Discursos que posaven sobre la taula la manca de reconeixement de dones amb èxit professional, com ho són les directores de cinema (vegeu el discurs de Barbara Streisand). I també paraules de denúncia que reclamaven que les violències masclistes no siguin tant sols tema d’un dia sinó que mai més tornin a quedar silenciades (vegeu el discurs de Nicole Kidman). L’èmfasi en deixar un futur millor per totes aquelles que vindran es desprenia de totes les premiades que van agafar el micròfon (vegeu, finalment, el discurs de Oprah Winfrey).

La invisibilització de les dones al món del cinema va molt més enllà dels abusos sexuals que pateixen. La violència és l’expressió extrema d’una lògica de desigualtats i jerarquies, on la discriminació salarial , la desigualtat en el reconeixement, i la cosificació i sexualització de les dones està a l’ordre del dia. Si traslladem les dades a l’àmbit català, i des del punt de vista del reconeixement social, l’any 2016 només un 67% de les persones premiades als Premis Gaudí eren homes.

Això és una greu discriminació que cal solucionar a partir d’una anàlisi més profunda per veure en quin punt de la jerarquia de la indústria es comença a produir aquesta bretxa. Si s’observa el percentatge de persones ocupades en l’àmbit de la indústria audiovisual i multimèdia, els homes segueixen estant sobrerepresentats respecte les dones (61% versus 39%). La baixa participació de les dones en aquests espais és més que evident i es contradiu amb la proporció de dones que consumeixen cinema. Qui té accés a la producció cultural, i qui no, té un impacte directe en la cultura que genera una societat, i això diu molt d’aquesta.

Malauradament, la violència sexual i la segregació són realitats que van molt més enllà de la indústria cultural i del cinema i es donen en molts altres sectors productius, per no dir tots, però la visibilitat i el ressò del món del cinema està a l’abast de ben pocs.

Així, les qui van poder fer sentir la seva veu a la passada gala dels Globus d’Or, sens dubte, són una minoria; malgrat tot, una elit. Però que dones que estan al focus dels mitjans de comunicació parlin obertament de feminisme, suposa un pas històric per alliberar aquest moviment dels prejudicis imposats pel masclisme. Perquè el feminisme no és res més que la lluita per la igualtat entre dones i homes: les dones som la meitat de la població i no volem ni més ni menys que la meitat de tot.

Article publicat a Feminisme Crític del Crític a data 12/01/18.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros     

Un Nadal tenyit de groc

Mònica Morros.

Aquest any Catalunya viu unes festes de Nadal amargues per més que estiguin plenes de dolços torrons.

La política està més present que mai a la taula, com també el record i el sentiment de preocupació per aquelles persones que malauradament, i de forma totalment injusta, no podran acompanyar a les seves famílies en unes dates tan assenyalades.

L’Oriol, el Quim i els Jordis són ostatges d’un estat que ens vol agenollats i que ens vol fer entendre que qui gosi alçarse patirà les conseqüències. Pell de gallina quan t’adones que persones que per un poden ser totalment desconegudes (a nivell personal) han pogut fer tant i tant per tu. Han avantposat el país a la seva pròpia vida.

Han posat per davant la societat catalana a la seva llibertat. Han sacrificat el seu benestar pel benestar general de. I el cor se’ns encongeix, se’ns encongeix quan passen els dies, les setmanes i els mesos i les reixes són el primer que veuen cada dia persones tan nobles com aquestes. Persones que han volgut transformar la societat, fer-la més crítica, més democràtica i més sobirana. Perquè malgrat tots els malgrats creien en la força de la gent, en les causes justes i amb el compromís adquirit a les urnes.

Per això avui només us puc dir GRÀCIES, seguirem lluitant pacíficament perquè la injustícia sigui justa. Seguirem treballant incansablement perquè l’autoritarisme es converteixi en democràcia. I seguirem mantenint-nos dempeus perquè estem al cantó correcte de la història.

Article publicat al Racó Català a data 28 de desembre de 2017.

Sobre l’autora:

Mònica Morros, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Crònica del dinar-àgora amb Raphaël Minder i Antoni Bassas

Mònica Morros.

“Pluriculturalitat és riquesa”. Aquesta va ser una de les idees que va imperar en el passat dinar-àgora de Sobirania i Justícia amb el corresponsal del The New York Times, Raphaël Minder i el periodista del diari ARA Antoni Bassas.

En aquesta ocasió i seguint la dinàmica d’internacionalització que caracteritza a Sobirania i Justícia, es va voler convidar a una gran personalitat d’uns dels diaris més influents del món per entendre com es conceben des de l’exterior les demandes independentistes del poble català.

Raphaël Minder assegurà que l’estat espanyol no ha entès la riquesa del seu propi país i això és un greu problema per un estat del segle XXI i per la continuïtat d’aquest. Una de les qüestions que més va sorprendre al periodista va ser la manca absoluta d’aldarulls quan la ciutadania catalana, en defensa de la democràcia, ha sortit en massa ocupant els carrers i les places dels pobles i ciutats de Catalunya.

Antoni Bassas, seguint la línia de Raphaël Minder, també va fer èmfasi en la incapacitat de l’estat espanyol per reconèixer-se a si mateix com a un estat plurinacional. I fent ús de la seva experiència vital va voler posar sobre la taula que en el món en el qual vivim, si no ets estat no existeixes, ja que ser estat et permet construir un relat. Bassas va llençar una forta crítica al govern espanyol i la va usar per servir d’exemple d’un dels aprenentatges que el món pot extreure de la situació catalana; “Al segle XXI els governants no ho poden ser sense el consentiment dels governats”.

En aquest col·loqui va destacar la gran participació del públic assistent i la interacció constant amb els convidats. Arguments d’uns i altres varen servir per intentar acostar una mica més Raphaël Minder a la qüestió catalana i a les raons d’aquesta. Ambdues parts van poder palpar de ben a prop com es viu l’independentisme català des de realitats i perspectives ben diferents i van poder carregar-se de nous arguments i estratègies per poder fer arribar a bon port les seves missives.

Com va destacar Antoni Bassas, ens hi estem jugant la nostra continuïtat i això Sobirania Justícia ho té molt clar, tant clar com ho és la seva ferma voluntat de no defallir en posar el seu granet de sorra per portar Catalunya i la seva gent a la llibertat. Estem al cantó correcte de la història!

 

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

Per què escridassen als Comuns?

Magda Gregori.

No m’agrada fer-ho però crec que, de vegades, algunes experiències que vivim en pròpia pell ens permeten fer reflexions col·lectives. I, per això, avui aprofitaré aquestes quatre ratlles per explicar un fet que vaig poder viure fa pocs dies i que crec que no hauria de passar desapercebut.

Us situo. Dia 16 d’agost. Festa Major de Gràcia. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) organitza un debat amb diputats de les formacions polítiques que defensen el “Sí”. L’entitat em demana, a mitjans del mes de juliol, si podré moderar el debat. Dic que sí, que serà tot un plaer. Unes setmanes abans em confirmen que seran Anna Figueras (PDECAT), Sergi Sabrià (ERC), Assumpció Laïlla (Demòcrates per Catalunya), Jaume Moya(En Comú Podem) i Gabriela Serra (CUP) els representants que participaran en aquesta tertúlia. Fins aquí, cap problema.

Quan falten dos o tres dies per al debat, els organitzadors m’adverteixen que en altres actes d’aquest tipus, el públic ha xiulat i ha sigut molt crític amb el posicionament d’alguns polítics dels “Comuns”. Jo intento treure-hi ferro i dic que intentarem que sigui un debat distès i amè. I crec que, malgrat tot, així ho va ser.

Però no va ser un debat plàcid, ni molt menys. Les escridassades i els xiulets a alguns posicionaments de Jaume Moya, diputat d’En Comú Podem, hi van ser i es van fer sentir. Moya va iniciar la seva primera intervenció assegurant: “La nostra perspectiva és molt crítica amb l’1-O però volem ser constructivament crítics. La convocatòria de l’1-O, amb la informació que tenim, no la concebem com a un referèndum”. Després d’aquestes paraules vam poder sentir els primers crits del públic. I aquests es van accentuar quan Moya va afegir que “hi ha bona part de la ciutadania que se sent exclosa per participar-hi”. Entenc que la crítica sempre és bona però no sé si aquesta és prou constructiva. Crec que els ciutadans -maleducats- que es queixaven escridassant al Jaume a Gràcia el que volen són concrecions. Exigeixen a l’executiu català que tiri endavant un referèndum amb les màximes garanties. Però també demanen als “Comuns” que es posicionin i que aquells que, com el Jaume, volen celebrar un referèndum, s’arromanguin per fer-lo possible. Que treballin perquè sigui una realitat.

L’altre punt tens del debat es va produir quan el mateix diputat va denunciar que la Llei del referèndum es va elaborar al Parlament “d’esquena als Comuns”. Espero que, com van dir la resta de diputats presents a l’acte, això no hagi estat així. I, en tot cas, el text legislatiu encara no s’ha aprovat i, per tant, segur que hi som a temps. Estic convençuda que pot incorporar moltes esmenes.

He de dir que em va saber greu la reacció del públic. Crec que Moya va intentar, en tot moment i malgrat tot, parlar amb serenor. No crec que aquesta sigui la forma més adequada per exigir una posició més ferma a favor del referèndum. Però, si tot va com preveu el govern de Carles Puigdemont, l’1-O s’obriran els col·legis electorals i podrem votar. I el referèndum serà el que els ciutadans catalans vulguem i aconseguim que sigui. Per tant, espero que el Jaume, així com d’altres membres dels “Comuns”, també hi siguin. Que cridin a la participació i facin possible el seu èxit. Jo votaré a Àger i el Jaume espero que ho faci a Florejacs. Que les terres de Ponent parlin, com ho faran la resta de pobles i ciutats del país.

Com vaig fer a Gràcia, deixeu-me que acabi aquest article amb unes paraules del poeta Vicent Andrés Estellés. Ell deia: “Després del teu silenci estricte, camines decididament”. Doncs això, des d’ara i fins a l’1-O, caminem endavant i decididament.

Article publicat a la revista El Temps a data 26/08/2017

Sobre l’autora:

Magda Gregori, periodista i sòcia de Sobirania i Justícia. @MagdaGregori

Crònica del dinar àgora amb Raúl Romeva i Vicent Partal

Mònica Morros.

Divendres passat, després de dos dies frenètics al Parlament de Catalunya els nostres diputats i diputades van fer història. S’ha aprovat la Llei del Referèndum i la Llei de Transitorietat Jurídica, uns fets que ens demostren que avui Catalunya ja és sobirana.

Per fer-ne una anàlisi i conèixer de primera mà com es van viure aquells moments des de l’escó del Parlament, i també des d’una perspectiva europea, Sobirania i Justícia va convidar al conseller d’afers exteriors, Raúl Romeva i al director de Vilaweb, Vicent Partal.

Quan el conseller va entrar per la porta, el públic assistent es va alçar dempeus i un immens aplaudiment va governar la sala. La ciutadania està orgullosa dels seus polítics i ho va voler demostrar.

Romeva va assegurar que la independència de Catalunya només depenia dels catalans i les catalanes i que això s’ha de tenir ben clar tot i els atacs que vénen de l’estat espanyol i els que queden per venir. El conseller va destacar 4 conceptes que ara mateix han de ser els que identifiquin Catalunya.

En primer lloc CREDIBILITAT. Hem de demostrar que allò que diem que farem ho constatarem.

En segon lloc NECESSITAT. Hem de ser actors amb voluntat de participar i incidir en els reptes globals.

En tercer lloc DETERMINACIÓ. Hem de ser capaços de fer allò que ens proposem al marge del què facin els altres.

I per últim NORMALITAT. En les últimes dècades hi ha hagut més de cinquanta-tres referèndums al món, per tant és normal en termes socials, polítics i democràtics.

Si ho hem fet així és perquè no ens han deixat fer-ho d’una altra manera, i no és una qüestió de legalitat, és una qüestió de manca de voluntat política, va assegurar Romeva.

El segon convidat, Vicent Partal, va voler iniciar la seva intervenció incidint amb la necessitat de fixar-se amb experiències d’altres països que amb anterioritat, han fet també el seu procés d’independència per tal de saber com ens hem de comportar. Els fets converteixen la independència en legal, la comunitat internacional reaccionarà als fets, no abans, va assenyalar Partal.

Aprenent d’experiències d’altres estats, el director de Vilaweb va voler insistir en la idea que qui no vota no compta, en referència a l’acció de PP, PSOE i C’s quan van marxar del Parlament per no votar les lleis de desconnexió. Cap dels mitjans internacionals han explicat que aquests diputats van marxar.

La societat civil i la política està més unida que mai. Som uns afortunats per poder viure i veure la independència que ha anhelat durant tants anys el nostre país. Per això avui més que mai, ens fem nostres les paraules Lluís Companys que deien: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”. Seguim!

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

 

Rajoy descol·locat

Pau Miserachs.

Hem vist a Barcelona el passat divendres 18 d’agost, un Rajoy descol·locat des de la seva arribada “per coordinar els serveis de l’Estat“, segons deia. Quan va arribar, estava pràcticament tot fet. Mossos d’Esquadra havien fet la feina. Els terroristes van anar caient. Però no es va reunir Rajoy, només aterrar, amb el President de la Generalitat, el Conseller d’Interior i el cap dels Mossos. Tampoc van convocar Mossos després de l’atemptat a la reunió de coordinació celebrada a la Delegació del Govern espanyol a Barcelona, on si hi eren presents Guàrdia Civil i Policia Nacional. Què es proposaven doncs els nouvinguts, quan no reunien mèrits per posar-se cap medalla ni reconeixement? Ja no quedava res per coordinar al marge de la Generalitat de Catalunya.

Inimaginable per Rajoy i tropa que els mèrits de la feina ben feta, també sanitària i d’emergències, fossin per les institucions i la ciutadania de Catalunya que es va bolcar oferint donar sang, taxistes transporten gent sense cobrar, hotels oferint habitacions també gratuïtament, i la de seguretat per les forces policials catalanes amb la Guàrdia Urbana de Barcelona, que tant han menyspreat al CITCO, amb les Juntes de Seguretat no celebrades i la seva marginació forçada a Interpol fins fa ben poc, sabent el Govern espanyol per la mateixa CIA, que Catalunya era un lloc problemàtic pel gihadisme emergent.

El President Rajoy i tropa, van haver de donar-se per vençuts callar i seguir el President Puigdemont, amb mirada i veu perduda. Venien a Barcelona a predicar la importància de la unitat d’Espanya per lluitar contra el terrorisme, difondre la doctrina oficial de la temença i exigència d’unitat d’Espanya. Però es van trobar que Catalunya, contràriament al que pensaven, va fer demostració de capacitat i país organitzat, eficient i eficaç davant un atemptat terrorista consumat per enemics de la civilització i les llibertats. Invocant el nom d’un Déu que no parla d’assassinar els que tenen altres religions, pre o post islàmiques, o pensen diferent.

Segueix essent impactant veure el dissabte 19 d’agost la gent ramblejant en silenci. Peluixos, flors i espelmes en altars improvisats. Notes als llocs on van morir molts, petits i grans. Gent escrivint missatges a terra i en posts que penjaven a la paret d’un quiosc. La Rambla era i serà durant dies dels pelegrins que preguen per una vida en llibertat.

Catalunya, sense el concurs del Govern espanyol i “malgré lui” ha demostrat que pot resoldre els seus problemes de seguretat, sanitat i emergències socials sense necessitat dels cossos policials espanyols. Els catalans som forts, i res ens farà por ni ens farà desistir de dir que som un poble lliure i d’acollida per tothom.

Mossos d’Esquadra, i qui va dissenyar la seva organització i preparació, han demostrat ser un símbol de Catalunya que mereix un reconeixement per la seva brillantor i professionalitat. No creiem però que a Espanya els reconeguin cap distinció. Primer preferiran lliurar una medalla a la Verge dels Desemparats. Ja hi estem acostumats a una irresponsabilitat que volem deixar endarrere amb la dimissió del Ministre espanyol de l’Interior.

Publicat a L’Unilateral el 25/08/2017

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i soci de Sobirania i Justícia.

 

Encaix impossible

Pau Miserachs.

Diuen que els problemes de convivència entre Catalunya i Espanya existeixen perquè catalans i espanyols són massa semblants. Aquesta similitud, sense base científica, es fonamenta en el fet que les elits econòmiques no han fet altra cosa que apropiar-se de les institucions per utilitzar-les en interès propi. El poble no compta per res perquè els partits polítics han fet de la política una tasca professional i s’han convertit en associacions de funcionaris, practicant l’endogàmia.

La política catalana és ben diferent de la que es practica a altres territoris espanyols. Mai se’ns acudiria fer una “Llei mordassa”, copiar o intentar mantenir el bipartidisme oficial a Espanya, o anomenar funcionaris a dit amb categoria de càrrecs de confiança (és un menyspreu pels professionals de l’administració que hi han arribat guanyant oposicions o amb concurs públic). Voler solucionar l’atur convertint en funcionaris a sou públic no és una política que es vulgui practicar a Catalunya, ni tan sols per les esquerres que creuen i volen la llibertat i seguretat jurídica igual per a tots.

Tota limitació de drets i llibertats duta a terme per llei a les Corts Espanyoles no és ben vista a Catalunya que tot seguit, en pateix les conseqüències. I no parlem del front constant d’Espanya contra la llengua i la cultura catalanes.

Hi ha polítics de Madrid que creuen que el conflicte català s’ha de resoldre inhabilitant dirigents polítics catalans, desallotjant, si convé, el Parlament de Catalunya com demana l’exministre García Margallo, per impedir que els diputats catalans segueixin manifestant la seva voluntat independentista. Al govern del Regne d’Espanya i a Rei Felip VI els molesta que Catalunya vulgui la independència i passi a ser un estat europeu. El millor és portar-los a tots al jutjat i substituir-los, mitjançant l’article 155 de la Constitució, per gent addicte al règim espanyol, submisa i no conflictiva, si pot ser addictes o militants del partit polític que governa Espanya.

La reflexió és ben senzilla: qui té el poder, té el dret a l’ús de la força i servir-se’n per les seves finalitats a les quals dóna força de llei. Però aquesta política de convertir l’estat de dret en un règim de conveniència allunya la governança d’un règim democràtic i el converteix en una formalitat i en una farsa política d’arrels tràgiques.

Es vol desnacionalitzar continuadament Catalunya com a solució definitiva. És un plantejament que ens recorda habitualment el filòsof unionista Fernando Savater, que no creu en el poble, sinó en l’estat desnacionalitzat, negant el dret natural dels pobles, com el català, a convertir-se en Estat. Amb aquesta teoria acusen la religió nacionalista que vol substituir al territori català la democràcia espanyola creant nous privilegis com les religions.

No entenen doncs, els teòrics de l’estatisme centralitzat, que existeix un sistema que parla de la igualtat de drets i deures, de la tolerància, del respecte a les creences alienes, de l’acceptació de la voluntat majoritària d’un poble expressada a través de les urnes mitjançant el sufragi universal.

En els nostres dies, gairebé no hi ha diferència entre la política de les esquerres i les dretes espanyoles contràries al dret de Catalunya a la seva lliure determinació com a poble definit. A les dretes i a les esquerres tradicionals espanyoles, submises a la monarquia hereditària de la família Borbó creada per la dictadura, els uneix l’esperit de domini hegemònic contra un poble amb identitat pròpia que no reconeixen, intentant generar noves identitats sense opció, doncs no escolten ni volen escoltar la veu del poble català.

Hi ha qui diu, en canvi, que l’èxit dels pobles depèn de la qualitat de les seves institucions que fan el país pròsper, però depèn més de si impedeixen a les elits convertir el país en un patrimoni familiar, gaudint de tots els avantatges, permetent el funcionament correcte del principi de la igualtat d’oportunitats, potenciant totes les llibertats barrant el pas a la competència deslleial a l’abús de posicions privilegiades i als monopolis de fet.

El conflicte entre dos sistemes de vida és inexistent si mirem l’actuació diària dels pobles en l’esforç per sobreviure amb salaris de misèria i la precarietat instaurada per la dreta governant a Espanya. Tots dos pobles es mereixen quelcom millor. Radicalment s’han d’eliminar tots els abusos i la corrupció característica del darrer període de govern conservador, hereu del període de govern socialista espanyol anterior inaugurat per Felipe González.

Fem doncs les coses de manera que interessi tant al poble honest, sincer i modest, és a dir el camí cap a l’autogovern real, com també a un ampli sector de professionals, creatius, empresaris i inversors convençuts dels avantatges de construir un país nou.

Aquesta és la nova majoria plural que convé a una Catalunya democràtica, participativa i pacífica. Oasi de seguretat, territori de creixement econòmic i benestar social. No la que vol imposar i protagonitzar l’Estat espanyol amb l’amenaça, la difusió de la política de la por i la implacable persecució dels que clamen llibertat i les limitacions financeres i pressupostàries de la Generalitat.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, president del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

Buscant tres peus al gat

Pere Costa.

Ja fa anys que vaig amb “l’etiqueta” de jubilat i la pensió congelada. Per sort em trobo bé, encara que la calor em masega. Des de Sobirania i Justícia em demanen algunes idees sobre la situació actual. Inicialment em resisteixo sóc de ciències i segons el meu bon amic Enric Cirici de la Cruïlla de Debat de l’Ateneu Barcelonès, no m’explico malament quan parlo de ciències però em costa fer-me entendre si parlo de política. Intentaré dir, però, el que penso. Abans, i per definir-me, vull que quedi clar que em vaig quedar afònic cridant: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” i després, Independència. El problema mèdic de l’afonia me’l va resoldre l’otorinolaringòleg.

L’altre, el que ja podeu suposar, malauradament segueix encallat. Necessito dir-ho: ja estic a la recta final de la vida, que espero que sigui llarga, però em dol haver hagut de conviure amb 40 anys de dictadura. I per si no era poc, conviure amb 40 anys més de transició i no haver aconseguit, encara, conviure amb una temporada de feliç democràcia. No vull ser com un disc que repeteixi en va els temes de corrupció, falta de límits entre el poder legislatiu i el judicial, l’acceptació pràctica d’una democràcia amb tics autoritaris que cada dia és menys democràtica i a més a més, el gran engany que tot això comporta amb la falta de l’esperit equilibrador de qui té la màxima tasca institucional de mantenir-lo.

Tampoc cal passar-se però hi ha un tema que és més preocupant: l’equilibri dins una escala de valors d’una entitat nacional catalana entre els partits que devien estructurar-la. És evident i també increïble que si fa 300 anys va passar el que va passar a Catalunya, avui, al cap de 300 anys encara estem perdent una bona ocasió per a fer-nos-ho mirar com acostumem a dir col·loquialment. Necessitem saber quants volem el sí i quants volen el no. No és massa demanar. Les xifres que es ventilen sembla que són favorables a una majoria de partidaris del sí per part de la ciutadania però el moment més optimista de la nostra història queda enfosquit per les decisions dels partits polítics.

No és cap anomalia que hi hagi dos partit polítics clarament nacionalistes espanyols que aprofiten la més petita ocasió per expressar-se en llengua no catalana i descarregar el carro dels trons, cosa que tenen tot el dret. Un altre partit ha perdut, malauradament, el seu paper històric i valuós a Catalunya i s’ha convertit en una sucursal aliena, cosa en la qual també té tot el dret. I queden una sèrie de partits que, amb lògiques diferències ideològiques, discrepen, però sembla, he escrit sembla, que se senten amb ganes d’acabar amb el “poti-poti” actual. Un es pregunta: per què no ho fan? Per què no ho aparten per després, per quan aconseguim una veritable llibertat democràtica, les seves diferències de punts de vista legals, constitucionals, lingüístics, ideològics, egocentristes, els seus malentesos viscerals, les diferencies de sensibilitat, la por, l’exigència de garanties i drets, l’afany de poder, la falta de lideratge, i tants etcèteres com vulgueu? O cal sospitar que tot té el seu origen en el fet de pensar més en el seu partit que en el seu país? Però no tinc la resposta. La tenen ells. Sols ells. Cal mantenir l’esperança que la ciutadania els farà poc cas i votarà el que la seva idoneïtat nacional l’aconselli. La ingenuïtat, almenys la meva, també pot obligar a pensar i conduir a solucions.

Bon estiu.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Crònica del dinar àgora amb Carles Boix i Esther Vera

Mònica Morros.

Aquest dijous Sobirania i Justícia va organitzar el seu darrer dinar-àgora, abans de l’estiu, amb el catedràtic de ciència política de la Universitat de Princeton, Carles Boix i la periodista i directora del Diari Ara, Esther Vera.

Carles Boix, aprofitant la seva llarga trajectòria fora de Catalunya, va fer èmfasi en el reconeixement internacional, tot destacant que amb un 50% de vots a favor del sí no hi hauria motiu pel no reconeixement. Boix va voler recordar que el dret internacional no prohibeix el dret a l’autodeterminació sempre que es produeixi dins d’uns certs límits com ho són el respecte a les fronteres dels altres estats i també la no vulneració de la legislació internacional.

Boix va assegurar que el combat conceptual ja l’hem guanyat, però el polític encara no i aquest solament el podrem vèncer amb la coordinació de la ciutadania. En la mateixa línia va voler explicar quina era l’estratègia de l’estat per fer front al procés d’independència. La va batejar com a “privatització del dolor”, és a dir, atacar persona a persona, conseller a conseller, funcionari a funcionari, per poder fer “forats a la xarxa i que no es capturi cap peix.”

Ester Vera va ser la segona a agafar la paraula i va explicar el que ella considerava com la “bomba atòmica” del procés. Va detallar que es tractava del civisme, de la flama ciutadana i de l’esperit democràtic no abandonat en cap moment. “No només és una qüestió econòmica, és també lingüística i cultural” va assenyalar.

En clau internacional Vera va centrar-se en la Unió Europea i la situació de Catalunya respecte aquesta quan Catalunya hagi esdevingut una República. La política internacional es mou per interessos i per tant, com bé va assegurar la directora del Diari Ara, la UE no expulsarà un dels seus membres amb més impuls econòmic i sobretot amb major sentiment europeista (tenint en compte la situació actual que viu la unió a on el qüestionament d’aquesta és constant per diversos grups estatals).

El públic va participar enormement en el torn de paraules i es va produir un intens debat entre els socis i sòcies i els convidats a l’acte. Els mateixos convidats també van respondre extensament a totes les preguntes que des del públic s’els van adreçar.

Es respirava il·lusió, fermesa i determinació envers els moments que tenim per endavant. És ben cert que la ciutadania catalana està darrera dels polítics transmetent tot el seu recolzament i en aquest darrer àgora els socis i les sòcies de Sobirania i Justícia van demostrar que ells i elles també estan empenyent com els que més per tal que la República Catalana deixi de ser un anhel per passar a ser simplement una realitat.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

 

Dret internacional

Narcís Oliveres.

Poques hores després d’anunciar la data i la pregunta del referèndum, el president Puigdemont va dir que el procés no contemplava la Constitució, sinó el dret internacional. Tota constitució ho és en el temps. La realitat social a què va referida està sotmesa al canvi. Quan no es té en compte aquest canvi el contingut queda petrificat i no pot complir les seves funcions. És el que li ha passat a la Constitució Espanyola del 1978. El PP, durant la tramitació constituent s’hi va oposar i quan a l’empara d’aquesta va accedir al poder amb vocació de perpetuar-s’hi es va adonar que ja li anava bé i va decidir segrestar-la.

El Dret Internacional Públic és el dret aplicable a la societat internacional. Es compon del conjunt de regles que s’apliquen als subjectes d’aquesta. En l’actualitat s’aplica cada vegada més a les organitzacions internacionals. L’article 38 de la Cort Internacional de Justícia, principal òrgan judicial de les Nacions Unides, les funcions de la qual són resoldre per mitjà de sentències les disputes que li sotmetin els estats (procediment contenciós) i emetre dictàmens o opinions consultives (procediment consultiu) que li siguin plantejades per l’assemblea general, el consell de seguretat, o per les agències especialitzades autoritzades, proposa la tipologia de normes de dret internacional públic següent: a) les convencions internacionals, b) el costum internacional, c) els principis generals del dret reconeguts per les nacions civilitzades i d) les decisions judicials i la doctrina dels publicistes més qualificats de les diferents nacions. Totes elles són importants, especialment les convencions internacionals emanades de les Nacions Unides. En el preàmbul de la carta fundacional s’hi diu: “Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides, resolts a […] reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, hem decidit unir els nostres esforços per realitzar aquests designis.”

A la Carta fundacional van seguir altres documents com la Declaració Universal dels Drets Humans, signada a París el 10 desembre del 1948, que proclama que tota persona té dret a la llibertat de pensament, consciència i religió (art.18), d’opinió i expressió (art.19). O com els pactes internacionals relatius als drets civils i polítics i als drets econòmics, socials i culturals –tots dos de 16 de desembre del 1966–, l’article 1 dels quals diu: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.”

No m’ha estat possible saber on i en quin context el president Puigdemont va fer la seva puntualització. En qualsevol cas, és indicativa que el procés s’està culminant. En rebutjar l’aplicació de la Constitució Espanyola manifestem que volem desconnectar-nos de l’Estat espanyol i en invocar l’aplicació del dret internacional, la ferma i il·lusionada voluntat del poble català d’incorporar-se a la comunitat internacional de nacions lliures i sobiranes. Tal com indicava Espriu, “alçat, sense repòs, per sempre més, ja l’amo de tot, l’únic senyor”.

Article publicat a El Punt Avui a data de 19/06/17.

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.