Per què Catalunya provocarà l’ampliació interna de la UE

S’està debatent, els últims temps, la possibilitat d’expulsió dels catalans de la Unió Europea després de la més que probable declaració d’independència. El meu objectiu és intentar demostrar que Catalunya, no només restarà dins de la UE, sinó que modificarà l’status quo de la Unió provocant la seva ampliació interna. Som-hi!

Primer argument: Els 7 milions de catalans som ciutadans europeus i, des del Tractat de Maastricht gaudim de les 4 llibertats (llibertat de circulació de persones, capitals, mercaderies i serveis). Així mateix, com a ciutadans exercim una sèrie de drets, ja siguin laborals, de vot, de residència o de llibertat de moviment, que no es poden conculcar sense violentar, alhora, l’esperit fundacional de la UE. És a dir, avui es gaudeix d’un dret, però demà aquest dret no se’t reconeix?

S’ha de tenir en compte, a més a més, els ciutadans europeus d’altres estats membres de la UE que viuen i/o treballen a Catalunya, els quals, si “s’expulsés” Catalunya de la UE, restarien en un buit legal de difícil justificació democràtica.

Segon argument: Des del 1986 Catalunya compleix el cabal comunitari conformat pels Tractats fundacionals i la resta de legislació derivada. No necessitem fer cap transició ni preacord d’adhesió. Som dins des de fa quasi 30 anys!!!

Tercer argument: Pel que fa al TUE, l’article 50 estableix la possibilitat de sortir-ne, sigui mitjançant un acord internacional amb la UE, sigui pel transcurs de dos anys des de la petició. Però sempre a petició de l’Estat membre (en aquest cas, hauria de ser Espanya la que acordés sortir ella de la UE, no pas fer sortir una part del territori en contra de la voluntat dels ciutadans de l’esmentat territori; ciutadans europeus, no ho oblidem). És a dir, no existeix un procediment “d’expulsió” pròpiament dit, sinó de retirada. L’expulsió aniria en contra de l’esperit dels Tractats, violentaria els Tractats.

Quart argument: Catalunya és seu d’organismes europeus i internacionals, com la Unió per la Mediterrània (UpM, on en són membres la UE, Mònaco, estats de l’Àfrica del Nord i pròxim orient. 44 en total) o la Universitat de la ONU (que, amb seu a Tòquio, compta amb 16 instituts repartits per tot el món, un d’ells a Barcelona). Si “expulsen” Catalunya de la UE, aquests organismes restarien en terra no europea?

Cinquè argument: La lògica europea és integradora. És més, hi haurà la necessitat de mantenir l’estabilitat en el si de la UE, la permanència i el valor dels drets fonamentals de les persones, i la democràcia com a principi d’actuació fundacional. La voluntat de conservació i permanència de la UE s’imposarà per damunt d’estratègies nacionals. Si cau Catalunya, cau Europa i cau la seva simbologia i la seva legitimitat.

Sisè argument: Catalunya compleix, des de fa més de trenta anys, els requisits d’adhesió que s’exigeixen als estats tercers per ser-ne membre: respecta les llibertats, la democràcia, l’estat de dret i els drets humans; i gaudeix d’una economia de mercat (economia que és estratègica per al sud d’Europa); és més, Catalunya forma part de l’eurozona i de l’espai Schengen i, per tant, acompleix l’observança dels fins de la Unió econòmica i monetària.

Setè argument: S’ha de tenir en compte el modus operandi de la UE: el pragmatisme. L’antecedent alemany és un exemple paradigmàtic d’ampliació interna sense adhesió, on 16 milions de persones (16 milions!!!) de la República Democràtica Alemanya, al 1990, varen incorporar-se sense procediment formal d’admissió (zas!) amb un procediment simplificat de negociacions i sense possibilitat de veto per part de cap Estat. Gràcies a aquest procediment ad hoc, Merkel pot ser cancellera alemanya i remenar les cireres al si de la Unió. El cas català és un mirall, un reflex del cas alemany: un procediment d’adhesió sense “ampliació” de la UE. Europa quedaria igual, en nombre d’habitants i superfície, però variaria el nombre d’estats membres i, per tant, la representativitat en els òrgans i organismes europeus: una qüestió interna de repartiment de quotes. Només seria necessari una modificació dels Tractats per tal d’establir el nombre de representants al Parlament europeu o el nombre de vots que els catalans tindríem al Consell de Ministres de la UE, o quin tipus de contribució faríem respecte als pagaments al pressupost comunitari (element cabdal aquest últim, doncs la UE farà mans i mànigues per retenir membres aportadors nets al pressupost comunitari).

A banda, en el cas improbable, impossible i fictici que ens “facin fora” de la galàxia europea (per cert, preguntem-nos qui ens farà fora: Rajoy? Merkel, Cameron?, el TJUE?, el Parlament europeu? Sota quina normativa empararan aquesta decisió?), sempre podríem estar dins de l’espai Schengen sense pagar el cost de l’edifici europeu: gaudiríem també de les 4 llibertats sense pagar Comissions, Consells, Parlaments, (o europarlamentaris dropos, que també n’hi ha).

Vuitè argument: Els ciutadans catalans i fins que no es digui el contrari, som, mal que ens pesi a molts i per imperatiu legal, ciutadans espanyols, i per aquest motiu, ciutadans europeus amb els drets, diguem-ne, “inherents al càrrec”. La sacrosanta Constitució espanyola, a l’article 11, assenyala que cap espanyol d’origen, cap, podrà ser privat de la seva nacionalitat. Cap. Ni els catalans. I, mentre no hi hagi una renúncia per part nostra, seguirem mantenint la nacionalitat espanyola; és més, podrem concertar amb Espanya, o el que en quedi d’Espanya, un tractat de doble nacionalitat.

Novè argument: Segons l’article 2 del Conveni de Viena de 1978, la successió d’estats és la substitució d’un estat (en aquest cas, Espanya) per un altre (Catalunya) en la responsabilitat de les relacions internacionals d’un territori (el català). Es tractaria de manifestar la voluntat de seguir complint, mutatis mutandis, els acords preexistents amb Espanya (que no són pas poc importants, com les propietats d’ambdós estats, el deute públic, els contractes signats per l’estat espanyol, les concessions atorgades, la/les nacionalitat/s resultants, etc), fins que es concloguin les negociacions de les condicions amb Catalunya (que poden incloure temes importantíssims com les quotes pesqueres, el marc pressupostari, l’adaptació del pressupost espanyol a la nova situació, etc.) La cort d’arbitratge europea pot ser l’encarregada de determinar deutes, drets i sengles repartiments entre les diferents entitats territorials que succeeixin l’actual Espanya.

Malgrat que aquesta Convenció no està ratificada per Espanya, la no ratificació no minva la seva aplicació com a font del Dret internacional consuetudinari. És més, hi ha estats membres de la UE que sí que l’han ratificada. Per una qüestió de jerarquia normativa i tenint en compte que en la prelació de fonts aplicables del dret internacional hi figuren els Tractats i normes de la UE i el dret consuetudinari internacional, aquestes fonts estan per damunt de les lleis nacionals i constitucionals.

I seguint amb la Convenció de Viena, els articles 34 i 35 estableixen el principi de la continuïtat en l’aplicació dels acords subscrits. La dissolució d’un estat (Espanya) no té per què suposar la interrupció dels drets i obligacions dels nous estats resultants (Espanya sense Catalunya i Catalunya) o dels seus ciutadans. Aquesta referència als ciutadans i, per tant, a drets individuals, demostra que no només els estats són subjectes de dret internacional. Resumint: als catalans no ens poden interrompre l’aplicació de drets consolidats.

Addicionalment, cap dels estats resultants de la separació (Espanya sense Catalunya i Catalunya) ocuparien automàticament el lloc del predecessor (antiga Espanya), perquè el que quedaria de l’estat espanyol seria un nou estat diferent.

En conclusió, la independència de Catalunya no ha de suposar la interrupció en l’aplicació dels drets i obligacions derivats dels Tractats de la UE. És més, Catalunya compleix les condicions establertes per la Convenció de Montevideo de 1933: població permanent, territori definit, govern efectiu i capacitat per establir relacions amb altres estats.

Sóc del parer que la successió en un tractat constitutiu d’una organització internacional (cas de la UE i dels seus Tractats i normativa derivada) implica automàticament la pertinença a la organització internacional. Si a això li sumem els arguments anteriors, la conclusió és clara: s’imposarà la “realpolitik” i el pragmatisme, i Catalunya esdevindrà el 29è estat membre de la UE. I Espanya hi estarà d’acord!

Sobre l’autora: 

Foto Laura Castel

Laura Castel, politòloga i membre de Sobirania i Justícia. @lauracastelfort

Proposta de Lliga Nacional Catalana

S’ha parlat molt sobre on jugaria el Barça en una Catalunya independent, però s’ha parlat molt poc sobre un altre fet que probablement és com a mínim igual d’important: com seria la futura lliga catalana. Una estructura d’estat tan vital com la resta. Quants equips la formarien? Quants tindrien dret a jugar la Champions?

Una lliga de divuit o vint equips a dues voltes només està a disposició dels països més potents del continent. Altres països, de nivell competitiu més baix, tenen deu o dotze equips a la màxima competició i s’enfronten entre ells tres o quatre vegades. És el cas de Suïssa, Àustria o Dinamarca, països que estan situats entre el número 11 i 22 del rànquing que elabora la UEFA, en el qual cadascuna de les 54 lligues que es juguen a Europa té una puntuació. El terme mig serien països com Holanda (9a del rànquing) o Bèlgica (10a), que disposen de 18 i 16 equips respectivament i que juguen a dues voltes amb un playoff un cop s’ha acabat la lliga regular.

A mitjà termini, la lliga catalana hauria d’aspirar a moure’s a prop d’aquests països. Els sis primers, Espanya, Alemanya, Anglaterra, Itàlia, Portugal i França, són gegants inabastables i Rússia i Ucraïna (7a i 8a del rànquing) tenen fortunes petrolieres darrere que fan que durant els últims anys hagin pujat notablement el seu nivell. Però al voltant del desè lloc, a part d’Holanda i Bèlgica, hi trobem països de llarga tradició futbolística, com Turquia (12a) o Grècia (13a), entre els quals Catalunya no hauria de desentonar. Per això, una lliga de setze equips a dues voltes podria ser un bon model (encara que els primers anys es pogués començar jugant amb 12 o 14 i s’hi transferís progressivament).

El Barça sembla força clar que jugaria fora i l’Espanyol hauria d’estudiar-ho en detall, tot i que a llarg termini la seva inclusió seria molt positiva i s’hauria de mirar de trobar els mitjans per aconseguir-la (una situació similar a la del Celtic a Escòcia). Amb aquest interrogant, els equips que serien fundadors de la lliga catalana podrien incloure els tres que actualment militen a 2aA (Girona, Llagostera i Nàstic) i els de 2a B (Sabadell, Barça B, Reus, Lleida, Espanyol B, Hospitalet, Olot, Badalona, Cornellà i Pobla de Mafumet).

Amb els equips citats la xifra estaria entre tretze i catorze, però Barça B, Espanyol B i Pobla de Mafumet, per la seva condició de filials, són casos que s’haurien d’estudiar a part. No hi ha dubte que a nivell esportiu no són un obstacle, però a nivell d’afició i per tant de rendiment econòmic estan per sota de la resta. El Barça B podria seguir jugant a la lliga espanyola (o on vagi el Barça), l’Espanyol B si el seu primer equip es queda podria alimentar-lo de jugadors des de la segona divisió catalana i la Pobla hauria de veure si li convé continuar lligada al Nàstic o vol emprendre l’aventura de caminar tota sola.

Si hi haguessin aquestes baixes o es volgués ampliar el nombre d’equips, alguns dels que actualment militen a 3a podrien fer el salt. Caldria veure si s’ha de tenir en compte els mèrits aconseguits estrictament en l’última temporada (aleshores el Prat, el Sant Andreu, l’Ascó i l’Europa serien candidats) o si es dóna l’oportunitat a algun dels històrics (Figueres, Terrassa, Palamós o Gramanet, que actualment travessa un mal moment econòmic). O una combinació de totes dues coses.

La segona divisió podria tenir també setze equips, la base de la qual seria l’actual competició de 3a divisió (vint equips). S’haurien de restar els que passessin a jugar la nova primera divisió i potser incloure-hi l’Espanyol B o la Pobla de Mafumet. La nova tercera divisió es podria fer a imatge de la Primera Catalana actual (dos grups), que ja depèn de la Federació Catalana de Futbol. I, després de la reestructuració del futbol amateur que es va fer fa dues temporades (de Primera a Quarta Catalana), no sembla que hi hagi d’haver gaire cosa a tocar en aquestes categories. Tampoc en el futbol de base, que depèn pràcticament tot de la Federació Catalana (excepte la Divisió d’Honor).

Un dels atractius que sens dubte tindria una nova lliga catalana és la possibilitat de disputar competicions europees. Com tot, aquest accés hauria d’estar precedit d’una negociació amb la UEFA per regular el nombre d’equips que anirien a la Champions League i a la Europa League (i en quina fase prèvia entrarien). A partir del lloc 16 del rànquing UEFA (i fins al 54) tots els països tenen dret a una plaça de Champions i tres d’Europa League (amb les comptades excepcions de Liechtenstein, Andorra, Gibraltar i San Marino, per motius obvis), de manera que no hi ha motiu per pensar que Catalunya hauria de ser menys. Si, amb el temps, la lliga catalana s’aconseguís situar entre la 7a i la 15a, aleshores el nombre de places per a la Lliga de Campions s’incrementaria a dues. Això no vol dir que aquests equips arribessin a disputar competicions europees, sinó que entrarien a la fase prèvia que dóna la possibilitat, si se superen una, dues o tres eliminatòries, depenent del cas, de participar en la competició corresponent.

Un nou país també podria servir per posar punt final a la incomoditat que fins ara ha suposat la Copa Catalunya, una competició sense premi que ningú volia guanyar. Si el campió disposés d’una plaça per a la prèvia de l’Europa League, per exemple, l’interès per aconseguir la victòria creixeria notablement. A més, també es podrien prendre altres mesures per fer la copa més atractiva. Una podria ser adoptar el model anglès, en què tots els equips competeixen contra tots a partit únic al camp del més feble. Això faria que un equip de la penúltima categoria es pogués enfrontar a un de primera en el seu dia de glòria i desapareixerien els dobles partits en eliminatòries en què la diferència entre els equips fa innecessària una tornada. A més, tal com es fa en bàsquet (on és un títol importantíssim) o es feia en futbol fa una bona colla d’anys, es podria pensar de concentrar en un tram de la temporada (inici o final), aprofitant que una lliga de setze equips a part d’oxigenar més el calendari podria donar moments com aquests.

Malgrat que la base d’aquesta nova lliga fossin els equips catalans que actualment militen a la 2a B espanyola, és probable que el nivell d’aquests equips incrementés i per tant també el de la lliga catalana en conjunt. La possibilitat de jugar a Europa podria portar més jugadors estrangers dels que hi ha actualment i la professionalització d’uns equips que ara són semiprofessionals seria un pas important a assolir. Això dependria d’un augment d’ingressos que va lligat a l’interès que desperti la lliga entre els aficionats, de manera que és una mica un peix que es mossega la cua. Però probablement els ingressos de televisió que puguin tenir els clubs, encara que les audiències no siguin espectaculars, seran majors als que tenen actualment i en conseqüència les entrades als estadis també haurien de créixer. Aprofitant que el país és petit es podrien potenciar els desplaçaments i crear un bon ambient de futbol, imitant una mica el model alemany: preus baixos i estadis plens.

Per descomptat, això és només una primera aproximació a com podria ser el futbol d’elit en una Catalunya independent. Segur que molta gent té idees al respecte que podrien millorar el que s’ha proposat en aquestes línies, de manera que com que el nou país ha de ser de tots és una bona idea que l’anem construint entre tots. També podem convertir el futbol en alguna cosa més que una màquina immensa de fer diners.

 Sobre l’autor:

perfil1 (1)

David Ginebra, lingüista i membre de Nettalking.

Noruega, sobirania i felicitat

Havent dimitit tots els ministres de llurs funcions i havent declarat oficialment el Rei que no podia procurar al país un nou govern, el poder reial de Noruega ha deixat de funcionar… En  llur qualitat de representant de la nació, l’Storting acaba d’encarregar als ministres dimitits  l’exercici provisional, a títol de govern noruec, del poder conferit al Rei en la constitució i les lleis, mitjançant les modificacions oportunes per fer efectiva la dissolució de la unió amb Suècia, de fet que el Rei ha cessat d’exercir les funcions de rei noruec”

Declaració unilateral d’independència del parlament noruec (Storting) – 7 de juny de 1905

És a l’eminent historiador i jurisconsult normand Charles Benoist (Courseulles-sur-Mer, 1861-1936) a qui devem la crònica detallada de l’aspre conflicte sobre política exterior que enfrontà durant uns anys Noruega i Suècia, aleshores unides sota el paraigua de la dinastia dels Bernardotte (casa reial sueca). El Tractat internacional de Kiel havia arrabassat Noruega el 1814 a Dinamarca, derrotada en les guerres napoleòniques, i forçat la seva annexió a Suècia. L’intens torcebraç en relació als serveis consulars, origen de la disputa, palesava interessos comercials oposats i, en certa manera, dues ànimes irreconciliables. L’obstinació sueca per fer passar Noruega, tant sí com no, per l’adreçador, acabà comportant la dissolució dels vincles polítics entre les dues nacions mitjançant una resolució de caràcter unilateral impulsada pel parlament noruec (Storting) (1).

El text de Benoist, minuciós en la descripció dels fets i d’innegable vocació didàctica, es desenvolupa en 23 planes i relata quasi en temps real (l’escriu l’agost de 1905, dos mesos després de l’incident) tant els precedents històrics com les vicissituds d’ordre jurídico-polític generades per la secessió. L’estil, però, és netament periodístic. Es publicà a la que és avui la revista mensual en actiu més antiga d’Europa: la parisina Revue des Deux Mondes, fundada el 1829 i tribuna de prestigi entre juristes, acadèmics, literats i, en general, les elits intel·lectuals i polítiques del període (2).

El catedràtic d’història constitucional europea a l’Escola lliure de ciències polítiques, ancestre de la moderna Sciences Po, qualifica de veritable “revolució” el succeït a Noruega. No obstant això, s’expressa en uns termes sorprenentment contemporitzadors, atesa la cultura política de l’època i el perfil tradicionalista de l’autor:

“Noruega acaba de dissoldre, nou anys abans d’esdevenir centanària, la seva unió amb Suècia. Ho ha fet d’una manera no només serena sinó també digna, noble i quasi religiosa. El Rei, per la seva banda, en lloc d’apel·lar a la força, s’ha conformat amb protestar i argumentar com un vell professor de dret. Vet aquí que el Parlament noruec, l’Storting, ha estat capaç, amb un sol gest, de portar a terme, pacíficament i educada, una revolució”

Diuen que Charles de Gaulle fundà la Cinquena República influït, en part, per les idees de Charles Benoist, singularment les contingudes a l’obra “Sophismes politiques de ce temps” (3). La Cinquena República, encara vigent en l’actualitat, instaurà a França un règim semi-presidencialista amb un cap d’estat legitimat pel vot popular directe, amb l’objectiu de potenciar les capacitats del poder executiu i refermar els mecanismes de contrapès democràtic. És precisament aquesta determinació en la cerca de la “millor forma de govern” que porta Benoist a reflexionar, en el decurs de l’article, sobre les enormes dificultats que han d’afrontar les unions entre diverses entitats de caire estatal. Es refereix a la política en termes de “geometria” i, seguint el símil, a “la quadratura del cercle” quan les entitats agregades volen disposar d’un nivell de sobirania equiparable. La federació entre iguals, sosté, és una entelèquia, un projecte irrealitzable empíricament. És per això que troba la secessió de Noruega revolucionària en les formes, però lúcida en el fons.

Mentrestant a Catalunya, Enric Prat de la Riba està a punt de donar a conèixer “La nacionalitat catalana” (maig de 1906). L’assaig esdevindrà referencial per l’incipient nacionalisme polític d’aleshores, i també pel dels atribolats temps a venir. Descriu Catalunya com un “estat natural” per la seva condició de comunitat nacional en contraposició a Espanya que és un “estat plurinacional”. Però com a fórmula política no planteja la independència sinó la federació, que ha de dotar de continuïtat la unitat d’Espanya. El futur president de la Mancomunitat no augura que la reacció espanyola a una possible secessió catalana pugui ser, de cap de les maneres, ni respectuosa ni pacífica, com ho ha estat, uns mesos abans, la del rei Òscar II de Suècia. Cal, doncs, indefectiblement, esbossar un projecte d’integració. Fracassat aquest, de forma fefaent i reiterada al llarg dels anys, tan bon punt l’amenaça de repressió violenta s’esvaeix, un creixent, i probablement ja majoritari, segment dels ciutadans catalans orienta les seves preferències constitucionals envers la creació d’un estat independent.

El Regne de Noruega és avui un dels estats més pròspers del planeta, no només per les magnituds econòmiques que presenta sinó, sobretot, pel grau de desenvolupament humà del seu teixit social. Any rere any els estudis mostren com el nivell de “felicitat”, tant estadística com autopercebuda, dels noruecs encapçala tots els rànquings internacionals. El Social Progress Index del 2015 situa el país com número u, a l’avantguarda mundial en progrés, benestar i oportunitats pels seus ciutadans (4). Igualment el darrer informe de les Nacions Unides sobre la felicitat al món (World Happiness Report 2015) l’ubica dins del grup dels quatre països capdavanters: Suïssa, Islàndia, Dinamarca i Noruega (5). Els segueixen, per ordre de puntuació, Canadà, Finlàndia, Holanda, Suècia, Nova Zelanda i Austràlia. Tots ells amb poblacions dins d’una forquilla que oscil·la entre els 327 mil habitants d’Islàndia i els 23 milions d’Austràlia, i on també podria encaixar Catalunya atenent la seva dimensió.

Fou Thomas Jefferson, epicuri confés, qui, a la Declaració d’Independència dels Estats Units, es referí a “la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat” (Life, Liberty and the pursuit of Happiness) com a drets naturals i inalienables de l’ésser humà, i que els estats tenen obligació d’emparar. Però per poder arribar-hi són moltes les nacions que, com Noruega i els EUA, s’han hagut de desempallegar abans d’una condició política disfuncional que els impedia l’exercici lliure de la plena sobirania, i atènyer les capacitats màximes. El 31 d’agost de 1905 començaren les negociacions de separació entre Noruega i Suècia, després d’un referèndum que avalà la iniciativa unilateral del parlament. El 26 d’octubre Òscar II reconegué el nou estat i abdicà del tron noruec. Poc després, la nit de cap d’any, el cèlebre compositor romàntic, i compromès activista pro-independència, Edvard Grieg, escrigué, amb melangia, al seu diari personal (6):

“Ara que l’any 1905, aquest gran any, s’escola em sento ple de gratitud per haver pogut viure’l. Però sense els somnis de la meva joventut, que aquest any ha fet realitat, la meva música ves estat mancada dels antecedents necessaris. Aquests anhels han modelat la personalitat de la meva música. Si aquest 7 de juny ves arribat en la meva joventut, aleshores, què ves esdevingut de la meva música? No, és millor així.
La lluita, al llarg de tota la meva vida, per la independència ha estat la més gran de les fortunes. La llibertat és: l’esforç per aconseguir la llibertat!”

(1) – Dissolution of the union, 1905 – The Royal House of Norway
(2) – La sécession de la Norvège – Charles Benoist, Revue des Deux Mondes, agost 1905
(3) – Charles Benoist ou la recherche du “meilleur gouvernement” – François Broche, Magistro
(4) – Social Progress Index 2015 – Social Progress Imperative
(5) – World Hapiness Report 2015 – Sustainable Development Solutions Network, Nacions Unides
(6) – Edvard Grieg: Art and Identity – Erling Dahl Jr. i Monica Jangaard, Amazon

Sobre l’autora:

uTrRcaxL

Isabel-Helena Martí,  presidenta i membre fundadora de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

De la inconsistència a la irrellevància política

Les eleccions del 27-S serviran, així ho espero, per fer realitat el mandat democràtic que ens permeti fer el trànsit cap al nou Estat català. Però també tindran un efecte clarificador i permetran veure com el panorama polític català sorgit de la transició espanyola del 1976-1978 va quedant enrere i amb ell la progressiva residualització d’alguns vells partits que fins fa relativament poc eren forces centrals en la política de la Catalunya autonòmica.

Per fer una mica de prospectiva de com poden anar les coses, voldria fer un petit repàs de les actituds polítiques inconsistents adoptades per les formacions de tradició catalanista que s’han despenjat del procés d’independència i que amb la seva decisió s’han marginat del tronc central del catalanisme actual. El primer que cal dir és que ningú els n’ha exclòs. Prou temps i esforços s’han esmerçat per part de molta gent per intentar que fossin conseqüents amb el rebuig de PP i PSOE de ni tan sols tolerar el dret a decidir que afirmen (o afirmaven defensar).

Des del meu punt de vista, el motiu principal (a banda dels motius identitaris espanyols d’alguns) és el conservadurisme d’aquestes forces polítiques. Molt sovint, sota l’excusa de grans proclames de progrés i de justícia social (amb les quals tothom s’hi pot identificar) s’hi amaguen posicions molt conservadores, timorates o fins i tot reaccionàries. Són partits que han renunciat a ser part del motor de canvi, que a Catalunya ara ja no pot ser altre que la independència com a únic mitjà creïble per fer un país nou. Són forces polítiques que s’han quedat sense programa per al futur polític de Catalunya com a comunitat nacional just en el moment en que aquest tema ocupa la centralitat del debat polític. Les apel·lacions al “seny”, a un “diàleg sense renúncies prèvies”, a la “reforma federal de la Constitució Espanyola” i a un “procés constituent català en el marc d’un procés constituent espanyol, però no subordinat a ell” sonen sospitosament iguals, de fet sonen a pura excusa, a enganyifa.

En el cas de les restes d’UDC, hem vist com en poques setmanes la cúpula dirigent ha passat de defensar una pregunta (abstrusa i condicionada) “per donar suport al procés”, una pregunta que deien que era inclusiva i on hi cabien totes les sensibilitats, des del federalisme a la independència, fins a sentir manifestacions gens ambigües de Duran Lleida, en el sentit que la independència de Catalunya no només no és possible, sinó que no és desitjable. Però si Duran no ens ha enganyat (hem sigut espectadors de tantes maniobres seves per posar pals a les rodes del procés!), sí que sorprenen determinades manifestacions del seu delfí Espadaler sobre el president Mas i sobre el procés polític català d’una duresa tal que podrien ser fetes pel mateix Rajoy. Del delfí Espadaler, sincerament, jo n’esperava més fair play, com hauria correspost al fet d’haver estat durant anys una persona de confiança del president Mas i haver patit en primera persona, com a conseller d’interior, tot el menyspreu institucional d’un personatge tan sinistre com el ministre Fernández Díaz. Ara ja és absolutament evident, però, que per a l’actual UDC l’ideari teòricament confederal (una confederació exigeix la plena sobirania prèvia de les entitats que s’uneixen) i el llegat de Carrasco i Formiguera són absolutament paper mullat. El seny que ara prediquen fa la mateixa olor de naftalina nacional que la posició reaccionària de la Lliga de Cambó durant el debat de la Llei de Contractes de Conreu el 1934. Però el més sorprenent de tot és com en poques setmanes hem assistit a una sobreexposició mediàtica d’UDC que fa plantejar la pregunta de com pot un partit minúscul i hiperendeutat pagar anuncis a tota plana a La Vanguardia sense que els seus creditors se li tirin al damunt? Com pot tenir Duran ara tanta presència als mitjans espanyols? La resposta la pot imaginar cadascú. Cui prodest UDC?

De les famoses dues ànimes del PSC, després de les escissions de MES i Avancem, així com un llarg degoteig de personalitats, ja quasi només en queda la del PSOE. En el PSC l’ideari de Pallach és ben mort i enterrat. Resulta grotesc que la gran oferta electoral de renovació del PSC sigui presentar l’esmunyedís i incombustible Miquel Iceta i la no menys incombustible Carme(n) Chacón. Fa poc hem sabut que el seu programa electoral ja no inclourà el dret a decidir, ni tan sols amb un referèndum legal i pactat amb l’Estat, perquè “el 9-N ja es va demostrar que a Catalunya no hi ha una majoria independentista”, segons Iceta. La cirereta del pastís de la descomposició política d’un partit que s’ha quedat sense projecte nacional (i, de fet, també sense projecte social) l’ha posada darrerament l’inefable Àngel Ros, alcalde de Lleida, amb el seu pacte municipal amb C’s, que inclou el canvi del reglament d’usos del català per treure-li el caràcter de llengua preferent. Àngel Ros figurava que era del sector catalanista, crític amb Pere Navarro, … fins que el van promoure a president del partit. Les manifestacions d’Iceta sobre el dret a decidir i la trajectòria de Ros em semblen magnífics exemples del cinisme polític més rebutjable i em recorden la boutade de Marx (Groucho): “senyora, jo tinc uns principis, i si no li agraden …,  en tinc uns altres”. Però pot una formació política aguantar tanta desorientació ideològica respecte del projecte de futur per al país al qual suposadament vol servir? És el PSC encara un instrument de servei al país o ja només és definitivament una simple màquina endogàmica que lluita per la seva pròpia supervivència i per preservar els seus interessos (les menjadores d’uns quants)?

El cas d’ICV és d’aquells més curiosos. Segons es diu, entre un 30% i un 40% de la seva militància seria clarament independentista. L’espectre d’una eventual divisió interna han convertit a Herrera i Camats en els nous mentors de “la puta i la ramoneta”, un cop desnonades de CiU i també de CDC.  Una vota sí-sí i l’altre sí-no, i tots contents. Em sorprèn la docilitat del partit en acceptar la seva autodissolució en una estructura com Podem(os), un producte més del màrketing televisiu que de la ideologia, com C’s, per més que l’operació es disfressi de “confluència de les esquerres” sota l’eslògan conjuntural de “Catalunya, Sí que es Pot” (CSQEP). Em sorprèn també com Herrera i Camats han acceptat resignadament sortir d’escena i ni tan sols presentar-se a les eleccions del 27-S. I em sorprèn encara més la docilitat d’un sector independentista, amb persones de vàlua, com Jaume Bosch, Ricard Gomà, Toni Morral, Teresa Mira, Enric de Vilalta, Sara Vilà …., a qui, malgrat tot, ara semblen pesar més les sigles de partit que no pas l’oportunitat excepcional que serà el 27-S.  I em resulta irritant la inconsistència dels arguments d’ICV. Per exemple, quan acusen Romeva de ser el salvavides de les “polítiques neoliberals de Mas” o quan alguns diuen que la independència no la volen si l’ha de fer Mas, obviant la transversalitat ideològica de la llista Junts pel Sí o la radicalitat de la llista de la CUP. Mentrestant no sento que qüestionin la dependència d’una Espanya casposament monàrquica, que fa polítiques directament reaccionàries de “nation building”, atribuïbles tant al PP com al PSOE, invertint els nostres diners AVEs ruïnosos, mentre buiden la caixa de reserva de la seguretat social. Em sap greu, en definitiva, veure com indueixen a molta gent de bona fe a creure que un intent de reedició a escala catalana de la victòria d’Ada Colau a Barcelona serà l’avantsala d’un canvi a Espanya que permetrà l’autodeterminació de Catalunya. És curiós observar com ICV s’ha rendit amb armes i bagatges al projecte polític d’un partit tan líquid com Podem(os). Un partit que en termes nacionals en quatre dies ha passat de defensar el dret d’autodeterminació de les nacionalitats d’Espanya a condicionar-lo a un procés constituent espanyol, que tots saben impossible, no només perquè ho asseguren totes les enquestes demoscòpiques, sinó perquè la constitució espanyola és irreformable sense un acord entre el PP i el PSOE. Esgarrifa sentir com Podem(os) promet la lluna en un cove, amb un populisme tronat, mentre que, en termes socials i constitucionals, és cada cop menys rupturista i cada cop és més monàrquic. En aquest sentit, sento pena quan llegeixo les manifestacions d’un vell lluitador veïnal com Lluís Rabell justificant els elogis ditiràmbics que prodiga Pablo Iglesias a Felip VI, dient que ell és republicà de cor, però que Podem(os) i Iglesias no poden anar més de pressa del que permet el sentiment de la seva base electoral. I em semblen democràticament inacceptables expressions com les de Gemma Ubasart, parlant d’explotar “l’odi a Mas” o de personatges obertament sectaris com Albano Dante Fachín, que, convençut de la seva superioritat moral, centra els seus objectius en “expulsar del tauler polític a Mas i a CiU”, mentre que, per justificar la seva més que ambigüitat sobre els drets nacionals de Catalunya, desqualifiquen ERC i ara també Romeva i fins i tot Lluís Llach titllant-los de còmplices i coartada de les “polítiques neoliberals de Mas”.

Les eleccions del 27-S ens diran si les ingents inversions econòmiques destinades a crear un espai polític per a la UDC autonomista tenen algun efecte. L’objectiu confessat per la cúpula dirigent és poder constituir un grup parlamentari propi amb almenys 5 diputats (es conformen amb poc, vist que ara en tenien 16!). Qualsevol resultat inferior serà un fracàs i la viabilitat d’aquest històric partit serà més que dubtosa. En tal cas, no es pot descartar ni la jubilació forçosa de Duran, a qui els poders fàctics del Pont Aeri defenestraran sense pietat quan ja no els sigui útil, ni una segona tanda de baixes.

Quant al PSC, la seva erràtica línia política actual pot acabar de portar el partit a la seva irrellevància en el nou context polític català. És possible, però, que les contradiccions internes i la manca de poder real provoquin una nova tongada de baixes individualitzades. En tal cas els líders d’ERC i dels partits i associacions sorgits d’anteriors escissions, com MES, Alternativa i altres, haurien d’estar a l’altura per facilitar la recomposició de l’esquerra en el nou mapa polític català.

Per acabar, la situació més interessant es donarà en el sí de la coalició CSQEP. Ho serà perquè, d’entrada, no crec que tinguin cap possibilitat de guanyar les eleccions ni de governar en coalició amb la “casta” del PSC. En segon lloc, perquè no són pas cap bloc monolític, sinó una amalgama l’únic ciment de la qual és posar un govern d’esquerres a la Generalitat (sense ni preguntar-se com pagarien les factures). I en darrer terme, perquè el més probable és que les eleccions espanyoles del novembre donaran com a resultat una coalició PP-C’s o bé una coalició PSOE-C’s. Sense poder assolir cap dels seus objectius, el ciment que aguanta junts CSQEP es desfarà i espero que, almenys una part d’ells, els que fien de bona fe el dret d’autodeterminació de Catalunya a un canvi a l’Estat espanyol, espero que entendran definitivament que, ironies de la vida, l’únic procés rupturista real per a l’Estat espanyol, l’únic que obrirà la porta a la seva regeneració democràtica, és la independència de Catalunya. Només espero que quan obrin els ulls no sigui massa tard.

Sobre l’autor:

foto Ricard Gené, advocat i membre de Sobirania i Justícia. .@GeneCasals

Carta de Babette a la seva àvia Karen

Estimada àvia Karen, arribo l’11, dimarts. Jeppe em recull a l´aeroport. No em puc esperar per explicar-te en viu el moment que vivim a Catalunya. El 27 de setembre hi ha eleccions, convocades pel president Mas. Ens hi juguem la possibilitat de desempallegar-nos de l’estat espanyol. És un moment màgic i difícil. Els partits independentistes s’han col·ligat en una candidatura –“Junts pel sí”-, deixant estratègicament a banda la CUP –partit també independentista, d’extrema esquerra, per tal de marcar límits amb el lerrouxisme (ja t’ho explicaré)-. Si obtenim la majoria es declararà l’inici del procés de secessió i s’obrirà un procés constituent de 18 mesos com a màxim. En el cas de què el govern espanyol –tenen eleccions pel novembre- s’hi posi de cul, procedirem a una DUI (declaració unilateral d’independència), amb l’aprovació d’una llei de transitorietat jurídica.

Un moment apassionant, camí de no tornada. Veurem com anirà, però hi ha molt gruix, i la cosa va de debó. En pocs anys l’actuació de l’estat ha propiciat a Catalunya un sentiment d’indignació i rebuig que ha engruixit fortament la filiació independentista, tant per la banda de la cartera –un finançament escadusser-, com per la de la dignitat, en la sensació de ser tractats com una colònia del XIX.

Com et vaig dir, l’estat no va permetre cap tipus de referèndum, i aleshores no hi cap altra possibilitat de tirar endavant que transformant aquestes eleccions en plebiscitàries, i obtenir una majoria d’escons al nostre Parlament; potser més fàcil, ve-t’ho aquí. L’independentisme ha centrat la campanya electoral, i l’estat espanyol tracta de contrarestar-ho a base d’acudits i desqualificacions impròpies, amb total manca d’argumentari, practicant –això sí- una sibil·lina confrontació, intentant desplaçar el debat electoral cap a un eix social amb l’ajuda d’un partit espanyol, tipus Syriza , infiltrat a ICV que veient venir la davallada i la pèrdua de cadires s’ha venut. Aquesta coalició, és un poti-poti d’antics comunistes, verds, 25M, dependents del pressupost social (no són voluntaris), sindicalistes, ets. on hi cohabiten també alguns indepes tipus Macbeth. Molts d’aquests no saben, ni es reconeixen, com lerrouxistes, però ho són (ja t’ho explicaré). Hi ha un  tercer grup que difícilment es col·ligarà, format pels funcionaris espanyols desplaçats, descendents d’emigrants espanyols de classe mitjana alta, botiflers de la patronal – la gran empresa subsidiària del poder de l’estat-, i catalans porucs que temen el retorn de la II República (ja t’ho explicaré). Entremig, intentant surar, restes de partits que busquen qui els vol, com el PSC –delegació dels socialistes espanyols-, o Unió, que foragitada per Convergència  (amb qui feien coalició) defensa un discurs impossible tot esperant Godot. Tot canvia, àvia, i els joves ho veiem molt clar. Espanya no pot canviar perquè la substància de la que és feta no ho permet, i els catalans ja no podem esperar a una transmutació biològica de lenta catarsi. Ells són com són, i si no ho volen no tenen perquè canviar, però es dóna la paradoxa que volen que siguem com ells, i se senten ofesos quan entre nosaltres parlem en català, té nassos. Ara seria llarg, àvia, però modernitzar Espanya des de Catalunya és del tot impossible: no ho volen. La nomenclatura es veu molt irritada, i estan fent lleis per intervenir la autonomia, perquè no poden ni volen fer propostes raonables; àvia, és la repetició del que va passar amb la darrera colònia espanyola, Cuba (ja t’ho explicaré).

Per cert, el papa que ho veu tot més clar que jo, no és tan optimista amb el futur d’una Catalunya sobirana, tot i que la vol. Diu que la influència dels espanyols, amb tants anys de centralisme, és massa palesa en l’administració, i ens hi hem empeltat, i ell voldria alguna cosa més de nou en nou, una administració menys farragosa i burocratitzada, més moderna, que no fos una rèplica de l’espanyola (com la danesa, vaja). Jo tinc confiança que ho farem en el temps. Bé, ho deixo, tinc molt per explicar-te.

Et porto un fuet.

Petons,

Babette

 

Sobre l’autor:

ramon_mir

 

Ramon Mir artista, pintor i membre de Sobirania i Justícia.

1st European Games

Existeixen, al marge dels Jocs Olímpics, altres tipus de jocs: els Jocs Panamericans, els Jocs asiàtics, els de la Commonwealth, els Mediterranis, etc. però faltaven els europeus, que ja s’han celebrat a Bakú, a l’Azerbaijan.

Per ser els primers, la cobertura mediàtica ha estat molt minsa. Moltíssima gent ni tan sols sap que s’han celebrat. Políticament Europa encara és un nan, un esdeveniment així no passa sense pena ni gloria a un autèntic “Poder”, aquest l’aprofita tant com pot pels seus interessos i això no s’ha fet. Han estat uns jocs sense l’amplitud disciplinària d’uns Olímpics però amb el suficient gruix per poder-ho explotar mediàtica i políticament, cosa que no han pogut o sabut fer.

Vaig tenir l’ ocasió d’anar-hi, vaig aprofitar per veure’ls i, de pas, conèixer Bakú i un xic el país. Repeteixo, al nostre país no han tingut la repercussió mediàtica que calia , però a la resta d’ Europa no ha estat molt diferent, i això ens ha de fer pensar en la baixa velocitat de creuer que porta Europa en la seva integració política.

El primer que sobta dels primers jocs europeus és la seva ubicació, tots tenim al cap el mapa d’ Europa i, en principi, ningú ubica l’Azerbaijan com a país europeu.

Com a candidat per organitzar els jocs, un deu pel país , però crec que Europa ha venut “barato” el seu nom i el seu “caché”. Un país que no està ni tan sols al tractat de Shenguen , no utilitza l’ euro i no té democràcia formal, no es pot dir Europa. Per això, dic que ens hem venut sota preu. Ells sí que volien posar el nom d’ Europa a tot i ho van aconseguir, nosaltres els vam donar la pàtina que el seu règim polític necessitava.

Bakú és una ciutat en continua transformació, el barri antic, emmurallat, l’han reconstruït en cartró pedra, com va fer Violet le Duc a Carcassone, però els ha quedat bé.

La resta era una trista ciutat soviètica (com totes), els nostres barris perifèrics són un autèntic luxe al seu costat. Ara, ho enderroquen tot, sense contemplacions, i aixequen edificis nous amb vidre i acer inoxidable que contrasten un munt amb aquell barris que encara queden dempeus.

Contracten els millors arquitectes del món per als seus projectes i estan edificant una ciutat que quan estigui acabada pot ser impactant. Per exemple, escriviu al Google “Heydar Aliyev Centre”i mireu l’ edifici. És realment espectacular.

El que em va quedar clar des de el primer moment és que Bakú no és una ciutat musulmana, hi ha moltíssimes menys dones cobertes que a Barcelona, i les noies vesteixen com aquí , amb una mica més de lluentons però és el que els agrada, però la resta com aquí.

La conducció és molt perillosa, molt ràpida, ajudada per les grans cilindrades que utilitzen, en models tan potents i de tanta despesa que les marques no els venen a Europa. Després de passar bastanta por dalt dels taxis vaig decidir agafar l’autobús, almenys la carcassa és més gran i gruixuda.

En general, la gent és molt amable i tenen moltes ganes de ser europeus, sempre, a qualsevol lloc, et pregunten com veus el país i a ells. La ciutat estava literalment plena de nois i noies voluntaris amb uniforme per ajudar-te en qualsevol cosa que poguessis necessitar, des de trobar una adreça a buscar un establiment o un taxi. Després em van comentar que “tots” els universitaris havien estat “convidats” a fer de voluntaris. Coses de les autocràcies.

A l’Azerbaijan s’hi ha d’entrar amb visat, tothom, excepte els ciutadans de dos països, Turquia i Israel, i això ja dóna una visió orientativa de la seva política exterior.

La seva llengua, l’azerí, és de la mateixa família que el turca, de fet, em deien que un 80% de les paraules són comunes i entre un turc i un azerí no tenen problemes lingüístics.

Aquest país està situat entre dos grans estats que al llarg de la història l’han influït i dominat, Rússia i Turquia. De fet, el veí del nord no fa ni vint anys que va ser expulsat, i això em provoca una enorme curiositat. Els azerís tenen als russos i turcs en la més alta estima i admiració.

En la cerimònia d’ obertura, en la desfilada de les delegacions nacionals, les que es van emportar més aplaudiments i signes d’ admiració i alegria eren els turcs i els russos. No tinc gaire clar que si aconseguim la independència aquí passi el mateix.

Les cerimònies, tant la d’obertura com la de tancament, van ser perfectes, esplèndides, espectaculars, orientals, caríssimes, tant, que no crec que a dia d’ avui, cap país europeu, inclosa Alemanya, s’ho pugui permetre, penso que vam convidar a taula a un hoste que no és del nostre nivell, l’ha posat tan alt que dubto que hi hagi cua per organitzar els següents. De fet, Holanda n’era candidata i ja s’ ha retirat.

Respecte a l’organització, perfecte com qualsevol esdeveniment organitzat als països del nostre entorn. Des de el meu punt de vista un jocs esplèndids en el lloc equivocat.

Sobre l’autor: 

16865804441_dfd1c1d689_o

Ramon Valimañas, economista. Vicepresident de Sobirania i Justícia.

Alerta amb la termodinàmica de la política catalana

El primer principi de la termodinàmica diu que l’energia total d’un sistema es conserva.  Dit d’una altra manera i aplicat al sistema-Catalunya, per anar de l’estat 1 (dependent) a l’estat 2 (independent) l’energia o esforç que ens costarà serà el mateix, hi anem pel camí que hi anem. El científic i escriptor anglès Charles Percy Snow ho enunciava més entenedorament tot dient “Vostè no pot guanyar”, és a dir, no es pot obtenir quelcom a canvi de res. O com deien els nostres avis: “duros a quatre pessetes, no n’hi ha”, o “d’on no n’hi ha, no en pot rajar”.

En el procés que està vivint el nostre país cap a la recuperació de la independència, de vegades sembla talment que tots plegats, especialment els nostres líders, ens han assegurat que arribarem a l’estat 2 (independent) sense despentinar-nos, que amb el sistema veí (l’estat espanyol) no hi tindrem cap intercanvi energètic… perquè ho estem fent d’una manera tant escrupolosament democràtica que ni se n’adonaran o no hi podran fer res de res per impedir-ho.

Fins ara, en ocasions ha semblat que volíem defugir d’afrontar realment el repte. El defugíem plantejant manifestacions, processos participatius, eleccions, vies catalanes, eleccions plebiscitàries, llistes unitàries, llistes conjuntes…i arronsant-nos quan el tribunal constitucional espanyol o qualsevol altra instància del sistema veí ens amenaçava amb un intercanvi energètic desfavorable.

Vivim uns moments de renovat entusiasme nacional. Per tal d’assegurar  que aquest cop es compleixi l’objectiu plantejat d’arribar a l’estat 2 (independent) calen dues coses: unitat d’acció i fermesa:

1.- UNITAT D’ACCIÓ. Llista única, unitària o transversal, o bé llistes separades amb marca o estratègia comuna? Tant és! No us n’adoneu? No és el què, és el COM allò que importa! L’important és la unitat d’acció, que els votants veiem que la o les candidatures que es presenten van alhora, formen un equip, segueixen una estratègia comuna i obeeixen unes directrius úniques. Cal unitat en l’objectiu i claredat en l’acció. Els proposo que l’acció passi per arribar a la independència seguint el descrit a l’informe 10 del CATN. Aquestes directrius úniques, provinents d’un lideratge clar i per tots acceptat són una de les greus mancances del procés. Cal que els diferents petits líders acordin i acceptin un lideratge únic i una unitat d’acció que tots tinguem clara. Ara tot just s’albira un inici de liderat compartit. Cal concretar-lo, enfortir-lo i seguir-lo.

2.- FERMESA. Si s’aconsegueix la unitat d’acció caldrà esperar la reacció del sistema-estat espanyol. Ja ho va fer el passat 9N. Aleshores la nostra reacció no va ser prou ferma i per això estem ara parlant de plebiscitàries. Davant les previsibles impugnacions caldrà fermesa, caldrà fer un acte de sobirania i mantenir la convocatòria d’eleccions plebiscitàries amb el full de ruta també acordat i que, com diu l’informe 10 del CATN, estableix: eleccions plebiscitàries, victòria de l’independentisme, darrer intent de negociar la secessió amb l’estat espanyol i, si s’hi nega, proclamació immediata de la independència i nova convocatòria d’eleccions, ara ja, constituents amb les diferents opcions ideològiques per separat. Ara ja no es discutirà entre partidaris i contraris a la independència (ja serem un estat independent) sinó entre quines opcions ideològiques configuraran el nou parlament que elaborarà la constitució catalana. Cal exigir que tothom que es presenti com a independentista, accepti públicament que seguirà tot l’estipulat pel CATN i que arribarà fins a la independència.

En resum, cal configurar un lideratge clar que defineixi una unitat d’acció i cal una fermesa que prevegui els obstacles-impugnacions que vindran i no sarronsi. No s’arronsi. Molts ho estem esperant i no acceptaríem una nova manca de fermesa i d’acció. Acció i fermesa fins a aconseguir-ho. Donec perficiam. I aviat.

Sobre l’autor:    

P1080351 RETALL

Ramon Munné, enginyer químic i membre de Sobirania i Justícia. @ramonmunne

Què farem el 28S?

Estic una mica sorprès. Aquests últims dies m’he trobat amb alguns amics que, aparentment preocupats, em preguntaven què passaria el 28S amb el Barça segons el resultat de les eleccions. Si tota la campanya que fa mesos estem vivint sobre el futur de Catalunya es pot arribar a centrar amb el futbol potser que ens ho fem mirar.

Però no és aquest tema el que crec tenim que considerar sinó el fet, realment trist i preocupant, que després de mesos de discussió, després de mesos d’enfrontaments, després de mesos de manifestacions increïblement nombroses i compartides, després dels reiterats clams de l’Assemblea Nacional de Catalunya, Òmnium Cultural, Sobirania i Justícia i gran nombre d’associacions demanant la unió dels partits polítics, demanant incloure la real necessitat d’una independència de Catalunya per sobreviure en els seus programes, seguim amb una temença a la desunió.

Es increïble que uns partits polítics que es diuen catalans, catalanistes, sobiranistes i independentistes (no podíem fondre l’objectiu en una única paraula?) estiguin encara en un tira i arronsa indigne de la situació en què estem vivint i del futur que ens hi estem jugant.

Els partits catalans de dretes i els d’esquerres mai es posaran d’acord amb el seu programa. No cal perdre el temps. Hi ha un sol objectiu comú: la independència. Després el poble català ja decidirà el partit que desitja porti a termini aquest objectiu.

És lamentable que una persona, el que escriu aquest text, nascut al 1933 no hagi pogut viure mai, en el transcurs de la seva vida, en un país lliure. Abans que arribés al que es deia l’ús de raó ja estava sotmès a una dictadura que va ser llarga, seguit d’una transició que encara no ha acabat i que al pas que va pot quedar en un bluf que plorarem durant molts anys.

No m’importa, ara, el partit que portarà el país al desenvolupament de la seva llibertat després del 27S. No m’interessa. Ja arribarà el dia i el moment per decidir-ho, però de res servirà tot el que s’ha aconseguit si les males relacions entre els partits segueixen tan esquifides i oposades com fins avui.

No entenc com la tasca feta fins avui pugui quedar, ara, congelada per la figura d’Artur Mas. No sóc partidari ni contrari a la seva actuació però s’ha esforçat, s’ha posat a primera línia, ha posat a disposició del país el seu futur, se l’ha jugada, està en mans de la justícia forana. Tan difícil és, senyors polítics catalans, fer un front comú (COMÚ), confluint el futur de Catalunya en una sola proposta i deixar altres temes per el 28S?

Sé que aquest escrit servirà de poc, els polítics catalans (no tots) estan encegats pel poder del seu partit i obliden el futur de Catalunya. Passaran a la història. D’ells depèn que passin com a bons catalans o com a botiflers o lerrouxistes.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

No podem renunciar a la història

Darrerament sentim afirmacions de caràcter històric a càrrec de personatges de la política espanyola que es pressuposa que coneixen la història. Però les seves paraules, si alguna cosa posen de manifest, és la seva ignorància, o tergiversació, sobre allò que prediquen.

No podem renunciar a la història, i més quan durant el franquisme se’ns va amagar a tota una generació de catalans en un intent de genocidi cultural. Ara volen fer creure que no en tenim d’història, i que en el millor dels supòsits no érem res perquè estàvem subordinats a altres regnes. La història, però, està prou documentada per desmuntar les seves mentides.

A l’edat mitjana Catalunya era una nació prou consolidada amb institucions i constitucions pròpies, reconeguda internacionalment. I aquest estatus el mantinguérem fins a la caiguda de Barcelona l’any 1714. Només cal repassar els tractats internacionals, com el Pacte de Gènova del 1705 i el Tractat d’Utrecht 1713, per constatar-ho. Dissortadament pel “derecho de conquista” vàrem perdre la nostra independència. Si algú encara té algun dubte que llegeixi el Decret de Nova Planta de Felip V, de l’any 1716, que explicita que Catalunya serà governada d’acord amb les lleis de Castella.

Les unions matrimonials no varen representar altra cosa que unions dinàstiques, i en cap cas la submissió dels territoris, perquè els territoris mai no van perdre les seves institucions, les seves lleis, la seva moneda, el seu exercit, la seva parla, és a dir: la seva independència. L’actual reina d’Anglaterra i d’Irlanda del Nord és també monarca de quinze estats més, entre els quals hi trobem el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Algú qüestiona la independència d’aquests estats?

La unió de Catalunya i Aragó, la Confederació catalanoaragonesa, també va néixer per la via de la unió matrimonial entre Ramon Berenguer IV de Barcelona i Peronella d’Aragó. Una confederació de regnes que va permetre un projecte comú, però on cada part mantingué la seva personalitat històrica i les seves identitats territorials. Ni aragonesos ni catalans van deixar de ser allò que eren abans de la unió matrimonial.

Parlar d’història és parlar de tot allò que ha forjat la nostra personalitat com a poble, ni millor ni pitjor que la dels altres, però la nostra. Cal recordar-ho ara més que mai, ja que volem recuperar allò que vàrem perdre per la força de les armes: la independència.

Sobre l’autor:

img022Agustí Gallart, membre fundador de Sobirania i Justícia.

Déjà vu

Com que m’agrada la política, he seguit amb interès tots els esdeveniments tant al voltant del “procés” en general com d’alguns partits en particular. He estat atent al que passava a Unió Democràtica de Catalunya (UDC ) en dates recents. Però després he intentat recuperar de la memòria coses que havien passat en dates no tan recents a fi de visualitzar l’evolució temporal. I quan hi he reflexionat he tingut una sensació de déjà vu. M’explicaré.

A UDC ja fa molts mesos que centenars de persones que compartien (amb molts altres partits i organitzacions de tota mena) la visió d’una Catalunya independent, van anar abandonant silenciosament, respectuosament però amb un xic d’impotència i desil·lusió aquest partit. Em refereixo a persones amb conviccions profundament democràtiques, patriòtiques, amb valors tradicionals catalans, amb compromís i voluntat de sumar en l’objectiu compartit per molts i amb l’ànim de no perjudicar a ningú (i molt menys a l’organització a la qual havien pertanyut). Resumint, persones guiades per unes sinceres i profundes conviccions vers uns ideals. A tall d’exemple citaré col·lectius com “El Matí”, Sobirania i Justícia (SiJ), el Moviment Demòcrata Català (MDC), entre d’altres, sense oblidar moltíssimes persones que, a nivell individual, tenien i segurament encara tenen visions similars.

En dates més recents hem assistit a una nova situació a UDC. Pràcticament dues meitats tenien visions no només diferents, sinó contraposades respecte a l’estat futur del nostre país. En concret quin és el que pot proporcionar més benestar al nostres connacionals. Això ha derivat en la ruptura d’un dels partits més antics de l’Estat espanyol. Per una banda ha quedat UDC (que encara vol transformar Espanya) i, per altra, ha sorgit una nova formació anomenada Demòcrates per Catalunya (DpC) que aposta clarament per la independència.

Tothom és conscient de la situació en el passat recent i actual del nostre país i de la pressió popular i mediàtica existent.

No puc evitar pensar en si els membres de DpC han evolucionat sincerament vers la seva nova posició o si bé han estat induïts per l’entorn actual. Jo, que mai he estat ni d’UDC ni de DpC, no deixo de preguntar-me on eren i perquè no donaven suport a aquells companys que des de fa molts mesos van anar abandonant UDC. D’aquests no en tinc cap dubte però, vist com està la política avui dia a casa nostra, no puc dit el mateix dels nous patriotes de DpC. Com en tot col·lectiu a ben segur que hi haurà de tot, però els fets i la nostra manera d’actuar (i no les declaracions benintencionades) ens van definint al llarg del temps.

Una de les virtuts del “procés” ha estat que, finalment, tothom s’ha hagut de definir respecte al tema nacional.

Els que procurem exercitar la memòria, veiem com els que primer van deixar UDC (en molts casos van quedar-se orfes políticament) després han participat des d’altres àmbits en la ferma defensa dels seus ideals i conviccions. Són genuïns patriotes dels quals el “procés” ara no pot prescindir però que, paradoxalment, no tenen cap instrument polític (o molts pocs i d’abast molt limitat) per poder influir activament en la política actual. Justament quan més necessaris són.

Personalment, em refio més dels “sincers” que dels “induïts” però, naturalment, aquesta només és la meva opinió.

I per què dic que això és un “déjà vu”?

Doncs perquè, salvant totes les distàncies i
aclarint que cada cas és singular, hi veig una analogia amb el que va passar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) fa uns quants anys. La gran diferència és que CDC amb posterioritat no es va dividir.

Recordo perfectament que al XVè Congrés de CDC (mitjans 2008) un grup molt nombrós de militants, guiats per sinceres i profundes conviccions vers una Catalunya independent, van defensar les seves posicions però malauradament van ser derrotades. Anàlogament al cas d’UDC, aquestes persones, sense fer soroll ni causar cap problema, van abandonar la formació amb les seves conviccions i ideals i van anar a defensar-los cadascú on millor li va semblar (però tot sovint fora de la política).

Podria repetir la mateixa pregunta (ara per CDC) que he fet anteriorment: on eren els que ara defensen tan apassionadament la independència i perquè no van donar suport a aquells companys que eren sincers i convençuts patriotes?

I torno a pensar (no puc evitar-ho) en un patriotisme induït per la situació actual.

I com tot en aquesta vida, prefereixo els genuïns, sincers, amb valors i profundes conviccions sedimentades des de fa molt de temps que els nouvinguts que potser, només potser, no són tan genuïns, sincers, ni amb uns valors i conviccions profundes tan ben sedimentades.

En qualsevol cas, benvingut sigui tothom.

Però crec que Catalunya no es pot permetre en aquests moments oblidar, no fer cas o no involucrar activament en el “procés” aquelles persones que ho desitgin i que ja han demostrat amb fets (experiència, tarannà, competència, sincer patriotisme, fora de tot dubte) que posen per davant el seu ideal de país a la seva comoditat personal. Persones potser una mica desencisades actualment però amb una fortalesa interior extraordinària. Mai ens havien estat tan necessàries.

Creieu-me, si ho fem, ens anirà molt millor a tots.

Sobre l’autor:

JoanAltèsJoan Altès, enginyer químic i membre de Sobirania i Justícia.