Eleccions per la independència

No ens enganyem. L’Estat espanyol avança. Ja és així des de fa temps. Si mirem què passava els anys 2003 i 2004 ja vèiem informes que ens parlaven d’una “amplia autonomia de baixa qualitat”, més administrativa i de gestió que no pas de decisió. I volíem fer un nou Estatut, dèiem, per “blindar” les competències autonòmiques i evitar que l’Estat continués avançant en àmbits que consideràvem, i eren reconeguts a l’Estatut del 79, com de competència exclusiva autonòmica.

Ja sabem com va acabar aquella aventura. Tot plegat va tenir l’efecte contrari. La sentència 31/2010 del TC va venir a dir que l’Estatut no val per res, o per molt poc. A partir d’aleshores no hi ha àmbit on l’Estat no s’atreveixi a legislar i reglamentar amb detall, i a imposar més i més obligacions de control.

L’Estat actua sistemàticament. La crisi ha ajudat a configurar un discurs on la diversitat es contraposa a l’eficàcia. A l’octubre del 2012 es va crear la Comissió estatal per a la reforma de les administracions públiques (CORA), que des de l’agost de 2014 compta amb una estructura permanent (OPERA) des d’on es dissenyen les polítiques d’homogeneïtzació. Així s’ha aprovat des de la Llei de garantia de la unitat del mercat, a la Llei de tractats i acords internacionals, passant per la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, entre d’altres.

En matèria de finançament els mecanismes d’estabilitat pressupostària i control de despesa s’imposen sense o amb poc marge a les Comunitats Autònomes. En relació a la llengua i l’ensenyament la LOMCE qüestiona el model d’immersió lingüística a Catalunya i l’ensenyament del català a tot l’Estat espanyol.

En aquest context la reivindicació de la independència per Catalunya es fa real i necessària. Som conscients d’haver exhaurit totes les terceres vies, i ara volem la independència. El canvi de paradigma ens fa mirar l’ordenament jurídic d’una altra manera. Hem intentat fer un referèndum o una consulta a la ciutadania catalana, com a Escòcia o al Quebec, però el legislador estatal ha elaborat complexes impediments encadenats que dificulten avançar per aquesta via. Tanmateix, estem al començament del camí. Encara tenim el gran paraigua d’estar en un Estat democràtic membre de la Unió Europea i que ha signat el Conveni Europeu de Drets Humans i, per tant, sotmès al concepte occidental de democràcia. Això inclou la protecció mínima dels drets fonamentals de llibertat ideològica, d’expressió i d’associació d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. I inclou també l’eina estrella de la democràcia, la imprescindible: les eleccions.

Des del s. XIX s’ha lluitat molt per aconseguir la no discriminació en el vot, en el sufragi actiu, especialment de les dones i per motius racials. Però a les darreries del s. XX, i primers decennis del XXI s’ha plantejat també amb força l’abast del sufragi passiu a les eleccions: es poden presentar a les eleccions aquells qui qüestionen l’Estat i en volen la secessió? La resposta donada pel Tribunal Europeu de Drets Humans en nombroses sentències és contundent. No hi ha democràcia sense pluralisme. Una de les característiques principals de la democràcia resideix en la possibilitat que ofereix de debatre mitjançant el diàleg i sense recórrer a la violència les qüestions que plantegen els diferents corrents d’opinió. La democràcia es nodreix de la llibertat d’expressió de manera que un partit polític pot fer campanya a favor d’un canvi de legislació o d’estructures legals o constitucionals de l’Estat, amb dues condicions: 1) els mitjans utilitzats han de ser legals i democràtics; 2) el canvi proposat ha de ser compatible amb els principis democràtics fonamentals. El fet que un partit polític cridi a l’autonomia o fins i tot a la secessió d’una part del territori no és suficient motiu per justificar la seva dissolució en base a la seguretat nacional. En una societat democràtica i de dret, les idees polítiques que desafien l’ordre existent sense posar en qüestió la democràcia, i la realització de les quals és demanada per mitjans pacífics, han de gaudir d’una oportunitat efectiva mitjançant la participació política plural (v per totes la STEDH de 2005 UMO Ilinden contra Bulgària i STEDH de 2009 Herri Batasuna contra Espanya).

La llibertat de la democràcia és la que fa possible que pensem en la llibertat del nostre país. Sense límits i sense dissimular. El 27 de setembre tindrem una oportunitat per fer-la realitat.

Sobre l’autora:

Feliu

Dolors Feliu, jurista i Directora dels Serveis Jurídics de la Generalitat de Catalunya. Membre de Sobirania i Justícia. @DolorsFeliu

 

Quin model de convenció constitucional necessita Catalunya?

No som l’únic país que està contemplant la possibilitat de celebrar una convenció constitucional. També s’ho està rumiant el Regne Unit (1). El procés de devolution impulsat aquests darrers anys, sobretot des d’Escòcia, ha generat importants canvis constitucionals en un degoteig, discontinu en el temps i asimètric territorialment, d’acords polítics que es veu necessari harmonitzar. Escòcia ha dit, ara com ara, no a  la independència però està abocada a donar embranzida al traspàs de noves competències de Londres cap a Edimburg. Gal·les segueix, expectant, els seus moviments. Vet aquí perquè quatre dels cinc partits d’àmbit britànic que participen en les eleccions generals del proper 7 de maig -el Partit Laborista, el Liberal, l’UKIP, i els Verds-  han apel·lat, en diferents ocasions, a la necessitat que el nou parlament promogui una convenció constitucional. També algunes veus significades del Partit Conservador han donat suport públicament a aquesta idea (2). Temen una ensorrada del Partit Laborista a Escòcia a favor de l’SNP i que, després de les eleccions, Westminster pugui està liderat per una majoria laborista feble, falcada aritmèticament pels independentistes escocesos a canvi de noves cessions competencials.

Des que la Convenció Constitucional de Filadèlfia erigí el 1787, amb els principis morals i polítics fundacionals dels Estats Units d’Amèrica, la primera democràcia liberal arreu, aquest terme, referit a un congrés de deliberació per redactar una constitució o fer recomanacions en aquesta matèria, és àmpliament usat, especialment en la tradició d’arrel anglosaxona. Però de formats de convenció, o d’assemblees, n’hi ha diversos i existeixen precedents internacionals de tots ells. Alan Renwick, professor de política comparada a la Universitat de Reading, a l’opuscle de referència After the referendum. Options For a Constitutional Convention (3) proposa alguns criteris que cal tenir en compte a l’hora d’organitzar un esdeveniment d’aquestes característiques i definir-ne el model. Al seu entendre el mètode de discussió ha de ser curosament avaluat i planificat a fi de garantir la màxima qualitat en els resultats. I rebla el clau en assenyalar que el punt de vista per definir el grup d’individus que deliberaran ha de ser el més inclusiu i representatiu possible. En definitiva el procés constituent s’ha de dissenyar de forma que gaudeixi de la màxima credibilitat dins de la comunitat política els preceptes del qual haurà d’assumir. Si bé pot semblar sobrer recalcar, per obvi, que els ciutadans han de tenir plena confiança en el procediment establert i els efectes generats, potser no ho és tant parar esment que el mateix s’hi val pel que fa als estaments polítics. S’hi han de sentir plenament vinculats i inclinats a implementar les propostes que facin els congregats.

Actualment en els països amb una tradició democràtica avançada la participació ciutadana en els debats constitucionals es considera un factor imprescindible per dotar de legitimitat els canvis que puguin derivar-se’n. El document Scotland’s Future: from the Referendum to Independence and a Written Constitution (4), porció avançada el febrer de 2013 del llibre blanc que publicaria posteriorment el govern escocès,  proposa, en cas d’independència, la celebració d’una convenció en la que els ciutadans, entitats de la societat civil i polítics estableixin els fonaments d’una constitució escrita:

 “The process by which Scotland adopts a written constitution is almost as important as its content… The Scottish Government believes a constitutional convention should ensure a participative and inclusive process where the people of Scotland, as well as politicians, civic society organizations, business interests, trade unions and others, will have a direct role in shaping the constitution” (*)

El text també cita el cas d’assemblees ciutadanes celebrades a dues províncies del Canadà, la Colúmbia Britànica (2005) i Ontàrio (2007), i a Europa (Països Baixos, 2006) per estudiar possibles esmenes en el sistema electoral. En cap d’aquestes ocasions, però, fou possible convertir en un nou ordenament jurídic les propostes. Bé perquè es desestimà posteriorment en referèndum, bé perquè el govern no hi tingué voluntat d’implementació. El Consell Constitucional d’Islàndia (2011) és, en aquest sentit, paradigmàtic. S’establí amb 25 membres de la societat civil elegits directament pels ciutadans. Desenvolupà mecanismes innovadors i d’alta qualitat en els debats però, a data d’avui, no ha aconseguit tampoc fer promulgar la nova carta magna. El text constitucional es referendà mitjançant una consulta no vinculant, celebrada el 20 d’octubre de 2012, que no arribà al 50% de participació (48,7%). La proposta constitucional aconseguí sumar un 67% de sufragis afirmatius. Tanmateix, després d’unes eleccions generals, el nou govern i parlament rebutjaren la substitució de l’antiga norma capçalera.

El model d’assemblea mixta (ciutadans i polítics) és el que, malgrat haver suscitat d’antuvi un cert grau d’escepticisme, si no cinisme, avui ha estat més reeixit en la seva capacitat d’aconseguir un suport institucional ampli. Aquest és certament el cas de la Convenció Irlandesa (2012-2014). El primer ministre de la República d’Irlanda Enda Kenny ha convocat un referèndum el proper 22 de maig per preguntar als ciutadans sobre el matrimoni homosexual i la reducció de l’edat mínima per ser candidat presidencial, seguint així, de moment, dues de les divuit recomanacions fetes per la convenció. El model irlandès està sent estudiat seriosament al Regne Unit com a possible referent (5). Catalunya podria també desenvolupar un model propi inspirat en aquesta experiència capdavantera.

 (1) – Constitutional Conventions: Possible Options in the New Parliament, Library Note, House of Lords, Westminster, 20/03/2015

(2) – General Election 2015: Why a Con-Lab coalition may be needed to save the United Kingdom, Lord Baker of Dorking, The Independent, 6/03/2015

(3) – After the Referendum. Options For a Constitutional Convention, Alan Renwick, The Constitution Society, 2014

(4) –  Scotland’s Future: from the Referendum to Independence and a Written Constitution, The Scottish Government, febrer 2013

(5) – The UK has much to learn from the Irish constitutional convention, Clodagh Harris, blog, The London School of Economics and Political Science (LSE)

(*) “El procés pel qual Escòcia adopti una constitució escrita és quasi tan important com el seu contingut… El Govern Escocès creu que una convenció constitucional ha de garantir un procés participatiu i inclusiu en què la gent d’Escòcia, alhora que polítics, organitzacions cíviques, ens empresarials, sindicats, entre d’altres tinguin un paper directe en la definició de la constitució”.

Sobre l’autora:

uTrRcaxL

Isabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia.  @IsabelHMarti