Catalunya fa nosa

Pau Miserachs.

No han trigat gaire a fer-se realitat les previsions que el PP s’ha proposat anorrear Catalunya fins a destruir-la. Els catalans som persones humanes, amb virtuts i defectes com tothom, però gent treballadora, oberta a les aportacions de progrés, la creació de riquesa, la creació cultural i científica, respectuosa amb les altres persones residents i treballant a Catalunya.

Les candidates a dirigir el PP, Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal, aposten en les seves campanyes per il·legalitzar els partits independentistes. Per això disposen de la llei de partits polítics de 2002 que preveu situacions en què es pot interpretar extensivament si convé que aquests partits volen intimidar, fomentar la violència, fomentar el desordre, privar de la llibertat d’opinar, vulnerar els principis democràtics i perseguir, deteriorar o destruir el règim de llibertats, impossibilitar o eliminar el sistema democràtic amb l’exclusió i persecució de persones per raó de la seva ideologia. La iniciativa o passa pel Congrés o pel Senat o pel ministeri fiscal, amb intervenció judicial per analitzar i decidir la concurrència de la il·legalitat. El resultat pot ser tant la dissolució com la suspensió del partit polític qüestionat. En el nostre cas els declarats independentistes. Les raons sempre hi seran als ulls dels qui no estimen Catalunya ni l’esforç dels catalans per fer, junts amb Euskal Herria, de motor econòmic del Regne d’Espanya.

Manifestar-se a Espanya contra Catalunya i les línies polítiques catalanes sembla que doni força i capacitat electoral. Dretes i esquerres espanyoles acaben per posar-se d’acord per donar compliment a aquest objectiu de destrucció i esborrat històric. Ha tornat amb els socialistes espanyols el negacionisme a les reivindicacions catalanes un mes després de la Moció de censura del president M. Rajoy.

No hem volgut reconèixer que han fet molt mal a Catalunya durant aquests 40 anys transcorreguts en democràcia indefinida, un seguit de lideratges excloents i exclusius o pactistes amb el Regne d’Espanya, però sempre egocèntrics, des de la dreta clàssica catalana, en ocasions intolerant i impertinent amb els contraris, fins al socialisme burgès que hem viscut en el poder i en la tramitació parlamentària, tots amb sentit gregari de les llistes elegides i grisor política. La grisor ha restat intel·ligència a l’hora de fer. I seguim necessitant intel·ligència i habilitat.

Han perjudicat més la democràcia aquestes actituds de molts polítics que les protestes laborals, les manifestacions i les vagues reivindicatives, aturant també la producció a les empreses que tracten abusivament la seva plantilla laboral. Els treballadors han defensat i defensen amb més habilitat que molts polítics el dret a rebre salaris dignes i condicions laborals pactades respectuoses i estables. La lluita contra la precarietat i els baixos salaris exigeixen amb urgència un pla de xoc que sembla no arribar ni tan sols de manera improvisada.

Catalunya i els catalans fem nosa a la pàtria constitucional que va inventar l’expresident José María Aznar. Els catalans som gent estranya que no té afició per les curses de braus, però sí per la natura, el coneixement i els avenços científics, viure bé i saber gaudir dels béns amb racionalitat i seny, conservant els patrimonis al màxim en lloc de disseminar-los i trossejar-los a l’hora de la mort. Catalunya és quelcom més que el que encara en diuen el Principat. Ens falta el Rosselló, perdut amb el Tractat dels Pirineus. Ens falten Sardenya i Nàpols, perdudes amb els Tractats d’Utrecht. Ens falten les Illes Balears i el Regne de València. Catalunya fou el primer país europeu a ser trossejat per destruir la seva empenta i beneficiar que el duc d’Anjou es convertís en el rei Felip V, rei, duc i senyor de tots els territoris confederats que constituïen Catalunya, que eren i són Catalunya.

Però no van aconseguir l’objectiu final de fer desaparèixer Catalunya de la història. Catalunya segueix dempeus quatre segles després de les desfetes militars i polítiques, amb la seva llengua, cultura i esperit d’iniciativa i risc empresarial que la identifiquen internacionalment, amb el seu tarannà liberal, democràtic i respectuós amb els drets de tots els que viuen, treballen i fan Catalunya, integrats voluntàriament en les tradicions i costums d’aquest poble mil·lenari.

Publicat el 13/07/2018 a El Punt Avui

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

 

Entrevista a Yoshitomo Okuno

Ramon Munné.

Yoshitomo Okuno – Professor titular de la Universitat Prefectural d’Aichi (Japó)
Es va llicenciar a la Universitat Waseda (1990) i va fer els estudis de postgrau a la mateixa universitat (1990-2002). Va investigar a la Universitat de Barcelona (1994-1999). És l’editor i autor del llibre en japonès “50 capítols per conèixer Catalunya” (2013). Ha escrit diversos articles sobre el procés independentista.

Vostè és professor titular del Departament d’Estudis hispànics de la Facultat d’Estudis Estrangers. Què va motivar que triés com a àrea d’estudi la història socioeconòmica de la Catalunya moderna?

Quan vaig entrar al màster, volia estudiar alguna cosa sobre les relacions entre estats i regions. La meva regió era agrícola i més aviat pobre, una terra molt conservadora on la gent esperava els diners que els diputats del PLD (Partit Liberal Democràtic, partit conservador) portaven. Hi mancava iniciativa i acceptar opinions plurals. Un professor meu, especialista en història de França, em va recomanar que em dediqués a Catalunya perquè no era ni Espanya ni França, era molt industrial i tenia llengua, cultura i història pròpies i, a més a més, hi havia molta diversitat. Tot al contrari de la meva regió. I d’ençà d’aleshores, Catalunya em fascina.

Per començar a estudiar Catalunya, vaig triar la història econòmica de Catalunya del segle XVIII i el començament del XIX. Catalunya és l’única regió dins l’Estat espanyol on va sorgir la revolució industrial i m’interessava molt perquè només va passar a Catalunya.

Des del punt de vista del món universitari del Japó, quins fets de l’àmbit del seu estudi creu que tenen més interès o li han cridat més l’atenció?

Els japonesos, fins i tot els historiadors japonesos d’història econòmica, tendeixen a pensar que cada estat europeu té el seu propi caràcter unificador, i que, per exemple, dins Espanya tota la gent no volen treballar gaire perquè els agrada massa divertir-se. Però per exemple, el fet que a Catalunya es produís una industrialització destacable i distintiva fa miques aquesta idea estereotípica.

Fa uns pocs anys que està centrant els seus estudis en el procés polític d’independència de Catalunya. Què va motivar el seu interès en aquest tema? Com veu la viabilitat econòmica de la República catalana?

A partir del 2014, estic fent l’estudi del procés i he escrit diversos articles i he sortit diverses vegades a la tele, la ràdio i a diaris per explicar què està passant a Catalunya. Com he dit abans, com que el meu interès originari són les relacions entre estats i regions, quan va començar el procés no hi havia cap raó per no abordar-ne l’estudi. Hi ha molts estats que contenen diverses ètnies o nacions sense estats. Però el cas català és molt interessant perquè hi ha molta diferència entre la cultura política de Catalunya i la d’Espanya.

Sempre és agradable saber que lluny de Catalunya hi ha interès per conèixer i estudiar el que està passant al nostre país. Com el seu, hi ha altres grups d’estudi en universitats japoneses?

Cal no oblidar el professor Ko Tazawa. Ell és el pioner dels estudis catalans al Japó. També hi ha uns cinc professors universitaris (historiadors i lingüistes) que fan coses de Catalunya.

Tenen relació acadèmica d’algun tipus amb alguna universitat catalana?

Hi ha unes quantes universitats (almenys sis que sàpiga jo, però segurament més) que tenen convenis d’intercanvis amb la UPF, la UB i la UAB. La universitat on treballo jo mateix també té un conveni amb la UPD. Conec un parell d’estudiants japonesos que tenen un nivell de català excel·lent (B2 de català per exemple) i un bon nivell d’estudis sobre Catalunya.

Quin grau de coneixement sobre la situació política de Catalunya hi ha al Japó? Com veu la societat japonesa la voluntat d’independència de Catalunya?

A partir de l’1 d’octubre, al Japó el topònim de Catalunya és prou conegut. Però el grau de coneixement sobre la situació política de Catalunya malauradament no és gens alt. El problema més greu és que la premsa japonesa només ha explicat que Catalunya vol la independència per motius purament econòmics i, fins tot, de vegades diu que vol la independència egoistament. I no parla de la sentència del tribunal constitucional del 2010 ni de la política autoritària i la judicialització de la política del govern central.

No sé per què es repeteixen aquesta mena d’explicacions. Potser per la influència de la premsa espanyola. Però crec que la culpa també la tenen els independentistes mateixos. Tinc una impressió que, quan pregunten els periodistes japonesos als independentistes per què volen la independència, sovint els expliquen que els catalans paguen molt i reben menys.

Però si només parlen d’això sense explicar la identitat nacional pròpia, ni la història pròpia, ni la sentència del 2010, ni la manera d’actuar del govern del PP, ni el dret a decidir, etc., suposo que és bastant natural que els periodistes japonesos, que normalment són corresponsals que viuen a París o a Londres i no tenen prou coneixement de Catalunya, agafin la idea que els independentistes són una gent egoista.

Quan va venir a Catalunya per primera vegada?

Vaig venir per primera vegada a Catalunya el 1994. Vaig viure 4 anys a Barcelona, aprenent català i investigant la història econòmica.

En els darrers anys vostè ha vingut a Catalunya diverses vegades, sovint pels voltants de la Diada de l’11 de setembre. Quina valoració en feia de les mobilitzacions que es trobava?

Hi participo des del 2013 (la via catalana). A mi em va agradar molt sobretot la via catalana. Sempre que hi vaig, admiro la capacitat d’organitzar i de mobilitzar i el nivell de civilització. Em va fer molta pena, o més aviat ràbia, que la premsa japonesa no parlés gens d’aquestes mobilitzacions. Potser perquè foren tan pacífiques, no cridaven l’atenció de la premsa japonesa.

Com valora la gestió per part de les institucions europees del procés independentista català? Com veu l’evolució futura d’Europa i de la Unió Europea en els pròxims anys?

Com està passant ara, cada vegada hi ha més estats europeus que rebutgen o posen en dubte el que diu el govern central i l’autoritat judicial d’Espanya. Així doncs, imagino que finalment la UE haurà de fer de mitjancer entre Catalunya i Espanya. Si la UE continués negant el que demana Catalunya, crec que això significaria que la UE mateixa negués la seva idea de democràcia i pluralitat, i per tant seria el camí de suïcidar-se per a la UE. La UE hauria de transformar-se en una unió que fos capaç d’incorporar les nacions sense estat com Catalunya. Si no, em sembla que seria difícil que la UE durés molt de temps.

Han viscut mai al Japó una situació de conflicte com el que hi ha entre Catalunya i l’Estat espanyol?

Sí que n’hi ha. Entre el govern central del Japó i la província d’Okinawa, hi ha un parell de problemes força difícils. Okinawa és una província que se situa a l’extrem sud del Japó i que constitueixen moltes illes petites. Abans de la revolució de Meiji (1868) era un regne diferent del Japó, es deia “Regne de Ryukyu” i té una cultura pròpia, una llengua pròpia i una història pròpia. Ara més del 90% de les bases americanes del Japó s’hi concentren, i hi ha molts problemes i el govern d’Okinawa protesta contra el govern japonès. Però l’actual govern central d’Abe, és un govern autoritari de dreta i no vol parlar amb Okinawa, i per això ara diuen que el suport a la independència se situa entre el 10 i 20%. La gent d’Okinawa mira molt el que està passant a Catalunya. El que està fent la gent independentista de Catalunya podria afectar no només Europa sinó tot el món.

Des del punt de vista polític, quin camí proposaria vostè per solucionar el conflicte actual?

No sé què podria dir jo… Però em penso que si els catalans continuen lluitant per la democràcia, segurament cada vegada tindran més països i gent que els donaran suport.

Publicat a L’Unilateral el 22/04/2018

Sobre l’autor:

Ramon Munné, enginyer quimic i membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Ignacio Sánchez-Cuenca

Pere Costa.

Ignacio Sánchez-Cuenca és professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid. Ha publicat fa poc “La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana”. Al llegir-lo em vaig quedar més que sorprès: havia trobat, dins de l’increïble ambient polític espanyol a una persona que reunia les característiques que Josep Pla i Gaziel s’atribuïen mútuament en el seu “Epistolari”:

“Vós i jo som autènticament catalans, pastats d’aquell mateix terròs d’on va sortir el nostre gran Muntaner de Perelada (sic). Som a més racionalistes, realistes, liberals, tolerants, comprensius”.

Aquests trets es poden atribuir a Sánchez-Cuenca i, de manera independent, a les meves petites reflexions. En recomano la seva lectura. La recomano als “catalanes i españoles todos” (Franco dixit). Aclareixo que està escrit en castellà per una persona equilibrada, en un moment en què ens fan falta fortes dosis de posicions de les que Josep Pla i Gaziel presumien en el seu Epistolari.

Faig una reflexió inicial. Hi ha posicions que mereixen ser contemplades amb un esperit racionalista, realista, liberal, tolerant i comprensiu. No caldria ni exposar-les però la reflexió ho exigeix per no perdre el fil:

1.-Els catalans, coneguts per les seves idees separatistes, sobiranistes, independentistes, terroristes i nazis, que es comuniquen en una estranya i particular llengua, volen “trencar” Espanya.

2.- La societat hispànica oberta, comprensiva, liberal, tolerant, totalment i plenament democràtica, ha posat tots els recursos possibles per solucionar el problema, però sembla que cada dia empitjora més.

???!!!

Per aquest camí mai arribarem enlloc, i tots, TOTS, en sortirem perjudicats.

Es pot plantejar, equilibrant el seny i la rauxa catalana i l’eterna i constant actitud dictatorial castellana, alguna posició inicial?

1.- Catalunya no vol “trencar” res. El seny i la rauxa sols volen la possibilitat democràtica d’expressar, pacíficament, el que desitgen pel seu futur. Això des de l’origen d’aquella democràcia mil·lenària d’Atenes sols s’aconsegueix amb un fet tan senzill i simple com votar.

2.- L’Estat Espanyol no és capaç d’entendre que democràcia no és la imposició d’una Constitució post-franquista, votada per uns ciutadans que encara vivien el record d’una terrible guerra civil i d’una terrible dictadura de 40 anys i que sols volien evitar una nova “liberación” militar.

Increïblement, en ple segle XXI, en què Europa encara lluita contra les revifalles d’aquella ideologia, una nació que vol conèixer democràticament la decisió de tots els seus ciutadans davant del futur polític, és castigada després que el Tribunal Constitucional passés el ribot (“cepillara”) a un Estatut legalment aprovat, i recolzés la repressió policial, empresonaments, suspensió de drets autonòmics, encausament d’alcaldes, judicialització absoluta d’un problema polític, absència del poder equilibrador reial, desqualificació als catalans titllats de “terroristes” i “nazis”, operacions pròpies d’una guerra bruta, persecució internacional, etc, etc, etc.

Però tornem a Sánchez-Cuenca i les seves conclusions, que resumim (si bé és millor llegir-les in extenso en el seu llibre, conèixer la seva argumentació i així, a més, afavorir altres edicions de “Los libros de la catarata”):

1.-Según al derecho internacional, a Cataluña no le asiste el derecho de autodeterminación… pero… el Estado puede organizar un referéndum… bajo el supuesto que se trata de un instrumento para resolver un problema político.

2.- Se recurre a la Constitución para concluir que en España una comunidad autónoma no puede realizar una consulta sobre su futuro político… hay constitucionalistas que argumentan que… tendría encaje legal… los partidos políticos podrían ponerse de acuerdo en una reforma constitucional.

3.- Se alega que el pueblo catalán no es soberano, que la soberanía pertenece al pueblo español en su conjunto… este planteamiento… es erróneo… la consulta no es un ejercicio de soberania sino un método para dilucidar el grado de apoyo a la independencia… Es evidente que un referéndum en el que votarán todos los españoles no permitiría avanzar un solo paso en la resolución del problema.

4.- Se dice que los referéndums dividen a la sociedad… pero normalment si se contempla un referéndum es porque la sociedad está previamente dividida.

5.- Las partes podrían acordar de antemano tanto el umbral de una mayoría clara, como el plazo mínimo que debería transcurrir hasta la posible celebración de un nuevo referéndum.

6.- Antes de llegar a una consulta sobre la secesión de un territorio, el Estado debería tener la oportunidad de poder reformar el statu quo a fin de presentar un alternativa más atractiva frente a la independencia… Si la reforma fracasara… no quedaría más remedio que ir directamente a la consulta.

I acabo amb paraules de Lolita Bosch en “Que no ens guanyi la por” (Ara Llibres , 2018):

– No vulguis sentir-te segur, vulgues ser lliure
– Fallar es impossible
– Que no ens enganyi la por

I personalment afegiria:

Que mai més es produeixin discrepàncies publiques entre els partits polítics que conformen el grup independentista. El destí de la pàtria ha d’estar per sobre de les pretensions partidistes. Si els partits polítics no troben la manera de dialogar entre ells i arribar a decidir una actuació conjunta, com poden parlar de diàleg amb un estat unionista?

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Els comuns i la independència

Jaume López.

En les últimes pàgines d’un llibret titulat Qué es el imperialismo (1976), Manuel Vázquez Montalbán es preguntava: “¿En qué sentido puede utilizarse la significación «imperialismo» para conocer la relación de dependencia entre el estado centralista predominante en toda Europa y aquellas naciones sometidas históricamente que han conservado íntegro su potencial energético nacionalista?” Per afirmar tot seguit: “El pueblo irlandés sufre los efectos del colonialismo en el Norte y del neocolonialismo en el Sur; los gallegos están dominados políticamente para garantizar la dominación de los grupos monopolistas del estado español; los bretones sufren la dominación centralista que es el mejor soporte del capitalismo monopolista del estado en Francia. Este esquema analítico puede trasladarse, con las variantes estructurales que convengan, a Catalunya[sic] o al País Vasco “.

Uns anys abans, Jordi Solé Tura escrivia en el seu famós Catalanismo y revolución burguesa (1970): “El nacionalismo catalán nació, se desarrolló y dio de sí lo mejor de sus energías en el período en que el modo de producción capitalista pugnaba por elevarse al plano hegemónico, sin conseguirlo plenamente. […] Su nacionalismo llamaba a todos a movilizarse en nombre del superior interés de Cataluña, pero cuando se ponía a especificar este «todos» pronto resultaba evidente que las «turbas» no entraban en él por derecho propio. […] Es decir, por un un lado, las clases propietarias; por el otro las «turbas» y el Estado “.

Aquestes dues visions, molt temps abans fins i tot que fossin descrites així, han marcat les dues visions sobre el fet nacional de les esquerres catalanes. Per a uns, l’emancipació nacional va de bracet de l’emancipació del capitalisme en la seva pitjor versió (l’imperialisme i el monopolisme d’estat). Per als altres, el nacionalisme que subratlla l’antagonisme amb l’estat és la millor manera d’emmascarar el conflicte social.

Superar la contradicció de les dues visions ha de passar, necessàriament, per l’anàlisi de context tan cara en el materialisme marxista (enfront de l’idealisme hegelià). La pregunta, per tant, que cal fer des d’una posició d’esquerres és: a la Catalunya (no al Vietnam, no al Congo) del 2018 (no del 1914, no del 1978), ¿la independència afavorirà o no les classes populars? Igualment, l’organització territorial actual de l’Estat ¿a qui perjudica més, a la classe treballadora o a les més benestants?

Seguint amb aquest fil, convé preguntar-se si no és el nacionalisme espanyol el que actua avui com a “opi del poble”. El mecanisme marxista ens ofereix una hipòtesi versemblant sobre per què Ciutadans és la força més votada a Pedralbes i al Besòs, extrems socials. Les classes mitjanes han abraçat l’independentisme, però ¿podem identificar-les amb la burgesia de què parla Solé Tura? Difícilment. Avui aquestes classes mitjanes estan formades per petits empresaris (“propietaris”) i treballadors assalariats (“proletaris”) que comparteixen força interessos, especialment en un país de petites empreses que han de fer front a la globalització i que requereix la col·laboració público-privada per garantir unes infraestructures i una formació imprescindibles per al desenvolupament social.

Tot i la incertesa, les possibilitats de reforma d’una petita democràcia, com seria la catalana, resulten més factibles. En les petites democràcies les diferències socials es redueixen perquè acostuma a haver-hi més confluència social d’interessos i el control ciutadà de l’estat és menys costós. (No tot són flors i violes: l’eix nacional pot ressorgir per ocultar l’eix esquerra-dreta en forma de partits antiimmigració.)

En aquest context, escoltar en boca de les forces hereves de plantejaments revolucionaris que la República és impossible resulta doblement estrany perquè ara mateix suposa una predicció autocomplerta. Del seu impuls depèn arribar a un 60% de suport, cosa que, sens dubte, implicaria un canvi radical en el pla de la legitimitat i de la força política del projecte, la qual cosa, de retruc, també contribuiria a un canvi a Espanya.

Si el nacionalisme proposat per Prat de la Riba no es pot desvincular de la voluntat de mantenir l’ordre social enfront de la revolució obrera, ara, irònicament, ens podem trobar que l’espantall del nacionalisme és brandat per algunes forces d’esquerres amb les mateixes implicacions conservadores. Què dirien de tot això, avui, els enyorats Vázquez Montalbán i Solé Tura?

Publicat a l’ARA el 18/03/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

No és el mateix Europa que la Unió Europea

Pere Costa i Pau Miserachs.

El dia 1 de juny vàrem coincidir molts amics en una conferència organitzada per Sobirania i Justícia en la que va intervenir Andrew Rosindell, Diputat del Parlament Britànic pel Partit Conservador. El tema es referia al Brexit i a la situació de Catalunya.

Els autors d’aquest article no teníem més relació que el simple coneixement de les nostres identitats catalanes i una evident empatia personal. En el transcurs de l’acte ambdós vàrem comprovar una certa idoneïtat entre les nostres respectives exposicions i punts de vista en el Blog de SiJ, i vàrem decidir intentar redactar de forma conjunta un escrit sobre la conferència del Sr. Rosindell.

El conferenciant i Diputat del Parlament Britànic és un defensor total i convençut que la Gran Bretanya ha aconseguit un triomf al votar a favor del Brexit. Els seus arguments són senzills, clars i fàcils d’entendre i es poden resumir sense problemes:

– Qui mana a Europa? Cada país independentment.

– Qui mana a la Unió Europea? Assegura que no cal respondre, doncs tothom ho sap.

– Per què Gran Bretanya ha abandonat la Unió Europea? Perquè no volen estar sotmesos a decisions forànies i estranyes als seus principis democràtics.

El Sr. Rosindell va insistir en el fet que la Gran Bretanya és la primera gran democràcia mundial de la història, que el seus país sempre havia abanderat l’esperit democràtic i que, com a conseqüència, oferia actualment la seguretat d’ajuda a qualsevol país que intentés aconseguir la seva llibertat.

Evidentment la història no avala plenament les seves afirmacions, i menys en el que es relaciona amb la llibertat de Catalunya en el passat històric, però cal agrair la seva sincera empatia en l’actual cas català.

El Brexit, va afegir Rosindell, no es deu a problemes econòmics sinó a la falta de principis democràtics a la Unió Europea. Aquesta afirmació sorprèn a qui està convençut que la Unió Europea s’ha bastit per motius econòmics, més que no pas per aproximar nacions abans enfrontades. La influència comercial de la Commonwealth és indiscutible.

El que sí cal posar de manifest és la seva especial manera d’expressar les seves idees, demostrant una enorme diferència amb certs polítics espanyols. Cal fer palès el seu total respecte als drets individuals que el porten a ajudar als països sotmesos, per tal que aconsegueixin la seva llibertat, sigui una llibertat total (fora de la Unió Europea) o una llibertat parcial (dins de la Unió Europea).

El diputat britànic va fer una plena apologia del diàleg. Va afirmar que la Gran Bretanya havia mantingut guerres, reconeixent que també s’havia equivocat, però que el seu esperit democràtic estava totalment instaurat en les institucions del seu país.

No sabem avui davant de quina classe d’Unió Europea ens trobem en el moment de la marxa de l’espai britànic, que és una experiència política fundada en una democràcia liberal. La Unió actual té com missió essencial mantenir i consolidar la pau entre pobles, d’acord amb els principis i propòsits de les Nacions Unides.

Per l’altra banda, Rosindell va insistir que Europa no és similar als Estats Units. La democràcia d’una i altres no és comparable. Estats Units és un país jove, fa poc constituït, que va adoptar el sistema federal. Però Europa no pot ser federal, està intentant, sense èxit, acollar cultures molt dispars i poc compatibles. I això, va vaticinar, portarà al seu fracàs. Sense oblidar que la Unió Europea mai podrà ser una democràcia mentre hi hagi dos països que la vulguin dominar.

El Sr. Rosindell va evitar parlar del naixent neo-feixisme que s’està desenvolupant a certs països de la Unió Europea però va insistir reiteradament que el dret a l’autodeterminació és bàsic i essencial.

Els autors d’aquesta nota estem convençuts que la Unió Europea no pot ser una barrera per l’existència del poble català, i recolzem la possibilitat d’establir relacions amb l’Estat espanyol i el seu govern, basades en la cultura del pacte i el respecte als drets nacionals del poble català. Considerem el jacobinisme un fals estímul d’unitat, contrari als principis d’una democràcia liberal.

Dins del marc d’una Europa plural i diversa, pacífica i tolerant s’obre la possibilitat de la més profunda democratització de l’Estat espanyol i d’apertura del camí equitatiu cap a la llibertat de Catalunya, en el cas que el nou govern espanyol accepti donar compliment a allò reconegut com a drets universals. Un nou negacionisme el consideraríem un greu error polític del socialisme que hauria abandonat el seu esperit republicà.

Una nova negativa a parlar de solucions democràtiques pel conflicte català, seguir el socialisme espanyol en la via repressiva i la catalanofòbica del govern Rajoy, significaria l’allunyament definitiu del Regne d’Espanya dels principis democràtics i liberals en què es fonamenta la nova societat internacional dels drets humans, la justícia social i l’estat de dret.

Catalunya espera que es deixi de parlar de delictes de rebel·lió i sedició quan sols es demana llibertat: llibertat col·lectiva, llibertat individual, llibertat pels presos polítics, llibertat pel retorn dels obligats a exiliar-se, reparació dels importants danys soferts i, sobretot, dret al diàleg i la negociació que semblen unes paraules inexistents en el diccionari de la llengua.

El reconeixement que Catalunya, República i Europa són conceptes avui inseparables a casa nostra, ha de fer entendre al nou govern de l’Estat que la política repressora i antidemocràtica és inútil per fer abandonar al poble català el desig i l’esperança de ple autogovern, amb l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Sobre els autors:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

 

 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia.  @PauMiserachs

Reflexionant amb Éric Vuillard i Alexandre Deulofeu

Pere Costa.

És aquesta la tercera “Reflexió” que envio al Blog. Vull aclarir que la idea no és meva. La utilitza amb freqüència Màrius Carol en el seu Editorial de La Vanguardia. És possible que reflexionant, un acabi integrant-se en el club dels “catalans emprenyats” (Enric Juliana dixit) i tampoc és fàcil trobar amb qui reflexionar. No tothom té la sort de Joan Sagarra que rep quantitat de publicacions que després pot deixar en els bancs del passeig de Sant Joan, contribuint axí a la difusió cultural. En el meu cas, sempre puc comptar amb la col·laboració de l’Éric, l’etern aprenent de llibreter de Documenta, que em manté informat.

Éric Vuillard (Lió, 1968) és escriptor, cineasta, Premi Goncourt i autor de “L’ordre du jour” (traduïda al català). Excel·lent novel·la basada en una llegenda sobre l’Alemanya nazi, més o menys real, però que porta a una seriosa reflexió.

Situada al 1933 (l’any en què ingènuament i involuntària vaig viatjar des de París a Barcelona a bord d’una cigonya) i l’inici de la victòria de la Wehrmacht, en ple ascens d’un tal Adolf Hitler, tingueren lloc uns fets secrets novel·lats per Vuillard.

Es tracta d’una suposada reunió de 24 personatges, que representaven la flor i nata de les grans empreses del país. No vull desgranar la novel·la sinó fer una foto de l’esdeveniment. Estan convocats en un saló d’un palau oficial. Entra Hermann Goering que recorda unes futures eleccions, la inestabilitat en què viu el país i la necessitat de guanyar-les. Després entra Hitler que reclama mà dura. Finalment Hjalmar Schacht dispara l’objectiu de la reunió: calien diners. I els convidats varen passar per caixa: molts marcs.

El fet no és nou. Per imposar una ideologia o un poder calen diners. Fa segles aquest fet va produir un cisma religiós per intercanviar diners i la salvació eterna de l’ànima. Avui potser podríem recordar a Alexandre Deulofeu i la seva obra “La matemàtica de la historia” (1951). Profetitza, per exemple, que:

“El progrés comercial i industrial contribueix a la concentració de les riqueses. Neixen les grans empreses mentre el petit comerç i la petita indústria desapareixen. Llavors fan aparició les grans fortunes i els grans magnats de la indústria. La classe mitjana passa a augmentar la classe obrera. Ben aviat trobem la societat dividida en una classe immensament rica i una famolenca (sic). L’acumulació de riqueses porta a la corrupció i a la depravació de la classe directora. Les nacionalitats de l’imperi són de nou sotmeses i el cap del moviment triomfant pren el poder absolut. Arribem a la plena unificació. Les últimes llibertats dels pobles de l’imperi desapareixen, axí com l’ús oficial de les llengües i dels drets particulars. No queda més que una llengua oficial i un sol dret, que són els del nucli imperialista.”

No té un cert ritme i algunes notes comunes el que diu Vuillart i la matemàtica deulofeuniana?

Avui sabem on som i el perill amb què reiteradament ens enfrontem. Avui veiem la nau europea predisposada a enfonsar-se de nou en el caos i en el no-res. A la nostra mà, la de tots, està el desviar el timó i canviar de rumb. Cal salvar Europa, la civilització occidental i la llibertat. No és pessimisme ni catastrofisme. És la història que no es pot repetir. Cal justícia i no venjança. Cal diàleg i no amenaces. Cal sentit comú i no imposició. Cal llibertat i no dictadura, encara que sigui aparentment democràtica. Cal respecte i no odi.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Jorge Wagensberg

Pere Costa.

Un gran personatge de la nostra època és Jorge Wagensberg (1948-2018), físic, investigador, director de la col·lecció Metatemas, director de CosmoCaixa, autor d’un gran nombre de llibres i cap del projecte de l’Hermitage a Barcelona. És un mínim resum d’una gran figura.

A més de la seva gran producció científica i assagista cal posar de manifest que era un especialista en l’art de l’aforisme. Ens explica que l’escriptor d’aforismes va amb una llibreta a la butxaca per apuntar idees, per després convertir-les en paraules, buscant la frase que pot fer fortuna, que es pot fer inoblidable, jugant amb la contradicció i la paradoxa. Així els aforismes es converteixen en idees independitzades, creant un comprimit de coneixement que no deixa lloc al fum ni a la cendra.

En el seu darrer llibre “Solo se puede tener fe en la duda”, Wagensberg ens dedica 774 aforismes com a petites dosis de coneixement sobre temes que ens preocupen, com la llibertat, la democràcia, la corrupció, la felicitat. Estan agrupats en 36 temàtiques diferents.

Ell defineix el llibre com a “Pensamiento concentrado para una dispersa realidad”. Jo em conformo en escollir 10 dels 774 aforismes per tal d’iniciar l’objectiu que busquen: dissoldre, veure, pensar i conversar.

Possiblement tots aquets objectius ens fan falta en la nostra vida sobretot en els moments actuals.

Respecto i reprodueixo el text castellà de Wagensberg i em permeto algun petit comentari per iniciar una discussió, per sembrar dubtes, per pensar -i això és bo-, o per suscitar tan sols un lleuger somriure. L’objectiu és que tots els lectors puguin fer el mateix

Som-hi.

1.- No conozco a ningún fascista que hable más de tres idiomas.

Cadascú es pot quedar amb la seva resposta però no deixa de ser un aforisme interessant. Cal preguntar-se si una nació va unida sempre a una única llengua. Si una nació apart de la seva llengua està oberta al coneixement d’altres llengües. Si la imposició d’una llengua a altres cultures és un benefici o és una manera de destruir la seva cultura. Si cal que els polítics arribin al poder sabent algun idioma més que el matern o cal pagar professors, amb diners pressupostaris, perquè els ensenyin una vegada situats. Possiblement hi ha una afirmació indiscutible: la llengua de la mare de cada ciutadà deu ser sagrada i mai perseguida.

2.- Fundamentalismo es margen cero para la interpretación, solo eso.

Però, què es el fonamentalisme?

Crec que em puc referir a la Gran Enciclopèdia Catalana, que diu: “Moviment o actitud que ataca qualsevol desviació de les doctrines i pràctiques considerades essencials en un sistema religiós, polític, educatiu, etc”.

Ara descobreixo que aquesta definició representa que he viscut i visc dins d’una societat més o menys fonamentalista. També puc descobrir que el fonamentalisme està molt proper a l’evolució de la nostra civilització. No es pot, en una reflexió com aquesta, fer una revisió històrica doncs no acabaríem mai. Però uns pocs exemples ens poden orientar: Sagrat Imperi Romà-Germànic, Galileu, guerres de religió, capitalisme, socialisme, comunisme, feixisme, globalització… sabem què és la llibertat?

Crec, per l’altra banda, que estem barrejant conceptes. Un ciutadà em deia fa poc que fonamentalisme i nacionalisme tenen una enorme semblança. Busco ajuda a la sempre útil Gran Enciclopèdia Catalana: “nacionalisme és una actitud política derivada directament del fet d’atribuir, en un terreny ètic-polític, un valor altíssim al fet nacional o de la nació”, i segueix una pàgina a tres columnes. En elles distingeix el nacionalisme dels països sotmesos a dominació colonial, el que manifesta i estimula l’estat-nació, i aquell nacionalisme en el què, al seu interior, poden manifestar-se nacions que hi són sotmeses i que s’hi senten oprimides.

També es por predicar un anti-nacionalisme nacional cara a les nacions sotmeses mentre es defensa abastament al propi nacionalisme, produint al mateix temps un nacionalisme opressor i un nacionalisme oprimit.

Podem a aquests efectes recordar a Vargas Llosa que, en una manifestació de Societat Civil Catalana, va assegurar haver vist rius de sang provocats pel nacionalisme. Potser li falla la vista i es confon amb el vermell de les banderes, o està cronològicament desfasat.

3.- La libertad de expresión de un ciudadano no acaba donde empieza la libertad de cualquier ciudadano para ofenderse.

Certament és un aforisme per sotmetre a meditació transcendental. La llibertat d’expressió no crea per se cap ofensa si es produeix dins dels límits de l’educació –paraula que ja no es fàcil de definir però que quasi tots entenem- i el respecte, atès que ningú no es pot sentir, o ningú no s’hauria de sentir, molest per la lliure exposició d’idees, malgrat poder no estar-hi d’acord. Quantes discussions inútils ens estalviaríem si es fes cas d’aquet aforisme!!!

4.- Con frecuencia el humor se da de bruces con ciudadanos que han salido a pasear en busca de una ofensa.

Chapeau, Dr. Wagensberg.

La quantitat “d’ofenses” que alguns ciutadans es busquen per “armar la de Dios es Cristo” és immensa: la llengua, la política, la religió, el color d’un llaç a la solapa, la bandera, el dret a manifestar-se, els abrics de pells, la corbata, la barba, el cabell rapat, la cabellera lliure, les mascotes, el que diu un diari dins del dret de llibertat d’expressió, o el que diu un digital, l’escot de la senyora, el tramvia per la Diagonal, l’ultim discurs de no-sé-qui…

No podríem aturar-nos, dialogar, discutir, argumentar, posar-hi un pèl de bona fe i tirar endavant?

5.- Hay muchas más maneras de competir que de cooperar, por eso se necessita más inteligencia para pactar un acuerdo que para vencer en una competición.

Per què els polítics no s’apunten aquest aforisme amb negreta, subratllat i majúscules en la primera pàgina de la seva agenda?

Tots sabem que és difícil, o quasi impossible, estar d’acord amb tot. Seria molt avorrit. Però estar d’acord amb alguna cosa, encara que inicialment sigui petita, per estructurar una manera de fer futur, és tan difícil?

El meu bon amic Antoni Cisteró va publicar al 2015 el llibre “Confluyendo. ¿De qué hablamos cuando hablamos de confluencia?”. El pròleg és de Luis García Montero y Baltasar Garzón i s’inicia amb una afirmació colossal: “es el dialogo la única salida posible a la situación de deterioro y de crisis institucional y de valores en que se encuentra sumido nuestro país”. La posterior introducció de l’autor diu: “¿estan los partidos tan lejos como para no oír el clamor popular? Las reivindicaciones son la base sobre la que puede alzarse la ciudadanía; los colectivos sociales son el engarce que vehicula su indignación hasta los partidos políticos, aquellos que, proclamando prácticamente reinvindicaciones idénticas en sus programas y manifiestos, aparecen hoy en día a la greña, gastando su energía en codazos laterales en vez de empujar todos, si no juntos al menos cohesionados, en el mismo sentido”.

Antoni Cisternó no ha perdut l’esperança. No la perdrà mai. Pero algú s’ha plantejat cruament la seva idea?

6.- La historia de la humanidad es la historia de unos pocos intentando vivir a costa de otros muchos.

I la història segueix però suprimint la paraula “intentando vivir”, doncs avui les estadístiques són prou clares per saber quin gran percentatge de ciutadans malviu del seu treball i quin limitat percentatge de ciutadans s’emporta els grans beneficis del treball.

La situació és tremendament dura i els governs passen olímpicament del problema reduint-lo a petits increments del salari mínim, a petits increments de les pensions, a retallades en els serveis públics, a promeses per l’any vinent…

És una vergonya històrica el tema del colonialisme europeu sobre Amèrica Llatina, Àfrica i Orient. La demagògia és fàcil, els hi vàrem donar la llengua, la cultura, la religió i el progrés quan en realitat vàrem destruir la seva llengua, la seva cultura, la seva religió i els seus hàbits, que els permetia viure feliços. I a més vàrem espoliar les seves riqueses. I ningú no vol reconèixer-ho…

7.- Una mente que decide renunciar a las ideas nuevas y pretende seguir pensando se parece a un pájaro que renuncia a mover las alas y pretende seguir volando.

Les idees noves en el nostre món són sovint preses amb precaució. A la ciència, que investiga, no li costa gaire substituir una teoria per una de més fonamentada. I així avança cada dia més. En el món de les idees la situació és molt diferent. I sinó que algú dediqui un temps a les elucubracions de, per exemple, Feuerbach, Descartes, Kant, Darwin, Marx, Nietzsche, Freud, Kierkegard, Schopenhauer…

Però el cert és que a la ment humana li costa canviar les seves idees. El dubte és un imperatiu en l’ésser humà. El temor al futur sempre està present.

Crec que no tenim remei.

8.- La tradición por si sola, nunca es suficiente para justificar absolutamente nada.

Comentari breu: la tauromàquia, els braus embolats, les carreres de llebrers, les baralles de galls, la sobre informació de les processons de Setmana Santa, el poder reial…

9.- El totalitario insiste en que la idea no es suya (de él) sinó suya (del pueblo).

I no és cert. Podem posar un exemple clàssic en el nacionalisme.

1974, Suresnes: el PSOE aprova la definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol, i que passa indefectiblement pel ple reconeixement del dret a l’autodeterminació.

Fa poc, Susana Diaz: “els socialistes mai hem sigut nacionalistes, l’esquerra no pot ser mai nacionalista”.

Fa poc, Alfonso Guerra: “ser nacionalista i d’esquerres és incompatible”.

Si el lector vol més informació al respecte pot consultar el blog de Josep Martí Sala (https://perlesnegresblog.wordpress.com) que periòdicament publica temes de gran interès històric. Val la pena.

10.- La ilusión de todo fanático es seguir siéndolo.

Malauradament!!!

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Rob Riemen

Pere Costa.

Rob Riemen (Països Baixos, 1962) és un assagista i fundador-president del Nexus Institut, un fòrum internacional i independent que cerca i fomenta el debat i la reflexió. És potser difícil de creure que encara existeixin entitats d’aquets tipus però, sortosament, encara existeixen.

Personalment voldria reflexionar, i fer reflexionar, sobre algunes de les afirmacions i idees fonamentals exposades de manera clara i entenedora en el seu llibre “Para combatir esta era. Consideraciones urgentes sobre fascismo y humanismo” (Edit. Taurus, 2018). (El text de què disposo és una traducció al castellà i ignoro si existeix una traducció al català).

Ara bé, abans d’iniciar el tema voldria recordar, a mode d’exemple, tres fets que he viscut ens els últims temps, fets escollits a l’atzar entre els molts que s’han produït, amb massa freqüència, durant aquest any del Senyor de 2018, i també abans, i que d’alguna manera m’han portat a la lectura del llibre de Rob Riemen.

Em referiré en primer lloc a un interessant debat que es va produir fa poc en una tertúlia a la que assisteixo regularment, i en la que es va plantejar el tema concret dels “delictes d’odi”. És l’odi un delicte? Resumeixo: l’odi és un sentiment. Els sentiments són els que són, i és cert que deuen ser dominats. Un delicte pot presentar l’agreujant de l’odi. El sentiment d’odi és delicte quant es manifesta en fets, paraules o escrits. Tota manifestació d’odi és el que la llei considera delicte.

Com a segon fet em referiré a un article periodístic sobre “Enganxats a la mentida” i que té un antecedent en l’exposició prèvia, per part d’un reconegut personatge universitari, sobre si Catalunya és, o ha sigut, una nació o sols una regió secundària de l’imperi de Castella. Resumeixo: un es pot equivocar i amb freqüència és inevitable. El que no és correcte és enganxar-se a la mentida i predicar l’engany, tot i valorant la llibertat d’expressió. Hi ha uns fets històrics en els orígens de la nació catalana que estan prou estudiats i són prou coneguts per no caure en conceptes erronis que sols s’exposen amb finalitats destructives de fets històrics, encara que sigui per part de certs docents universitaris.

I com a tercer i lamentable fet avui, Dijous Sant de 2018, (dia que escric aquest text), algú ha incendiat l’Ateneu de Sarrià. No cal fer cap comentari.

I ara retorno a Rob Riemen. Per no faltar al copyright editorial em permeto reproduir el comentari, sense traduir de l’original per evitar errors, de la contraportada de la seva obra:

Rob Riemen identifica la ruta del eterno retorno del fascismo, camuflado tras falsas promesas de libertad y grandeza.

En 1947, Albert Camus y Thomas Mann comprendieron algo que aún hoy nos cuesta admitir: la guerra habia terminado, pero el facismo no había sido vencido. Aunque tardara algunas décadas, volvería.

No se reconoce al fascismo por sus ideas, pues carece de ellas, sinó por sus acciones y su política de resentimiento, el miedo y la ira. Incitación a la violencia, materialismo vulgar, nacionalismo asfixiante, xenofobia, necesidad de señalar chivos expiatorios, banalización del arte, odio hacia la vida intelectual y feroz resistencia al cosmopolitismo.

Hoy el fascismo se presenta en el escenario mundial disfrazado de populismo. ¿Cómo detenerlo? La respuesta está en el regreso de la nobleza de espíritu, en la recuperación de los valores universales de la verdad, justicia y belleza, compasión y sabiduría, pilares de una sociedad verdaderamente democrática”.

Em permeto recomanar la seva lectura i també fer una molt breu síntesi del seu pensament -segurament insuficient- que és un intent de preservar la supervivència i una vida feliç. Segons Rob Riemen, el feixisme és el cultiu polític dels nostres pitjors sentiments irracionals: el ressentiment, l’odi, la xenofòbia, el desig de poder, la por.

A prop d’aconseguir una societat lliure, torna a sorgir la violència i la falta de voluntat per negociar els problemes.

Sembla que sigui precisament la violència la millor solució per acabar amb les idees més humanistes.

Sembla que el feixisme s’obre pas en l’actual Unió Europea.

Sembla que no hem après les lliçons del segle XX.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Sobiranisme plural

Pau Miserachs.

Existeix una oposició en ferm a tota temptativa que Catalunya arribi a assolir el ple autogovern. La via unilateral va ser la ruta triada per superar la impossibilitat d’arribar a un acord amb l’Estat espanyol per celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Però tot i així es va celebrar un referèndum l’1 d’octubre de 2017 amb totes les conseqüències que el fet va desencadenar, declarant-se una independència mai proclamada. El govern espanyol estava decidit a fer el que fos necessari per mantenir Catalunya dins de l’Estat com a membre regional de la nació espanyola, ja que no reconeixien Catalunya com a nació. L’actuació repressiva empresonant polítics com a presumptes delinqüents fou un fet, accelerat el 2 de novembre. Poc importava si la gent que va anar a votar el dia 1 d’octubre parlava català o castellà, anglès, francès, àrab o urdú.

El referèndum fou considerat il·legal pel Tribunal Constitucional i Catalunya reduïda a les lleis d’Espanya i al control dels ministeris del govern central. Les institucions polítiques catalanes dirigides discretament des de Madrid i la Generalitat sota el control total de la vicepresidenta del govern espanyol, Sra. Soraya Sáenz de Santamaría, no han fet res més que indignar encara més els catalans, generant a més divisions d’opinió. L’ocupació no ha fet desaparèixer les reivindicacions sobiranistes davant l’estat de fet que és Espanya davant Catalunya.

Catalunya, malgrat els silencis oficials de la Unió Europea, creu més en l’Europa Unida que en les bondats de l’estat que la governa. Des de 1982 existeix una representació de la Generalitat a Brussel·les que il·lustra de la precocitat del compromís europeu de Catalunya, país ara sense altra projecció exterior que l’empresarial.

Al marge dels partits polítics que han participat a les eleccions del 21-D i obtingut escons al Parlament de Catalunya, s’han construït moviments i entitats que atrauen més gent que els membres o adherits als partits, creant una vida política ben diferenciada de la piramidal que es practica a la resta d’Espanya. Tant el govern com l’oposició, mort el bipartidisme, es conjuguen avui en el pluralisme. Ha nascut d’aquesta manera una nova història que canvia la idea que la vida política catalana era un ressò de la política espanyola.

L’anàlisi de la situació es pot fer avui amb el mètode de la geopolítica que introdueix l’expert Cyril Trépier amb la publicació de la seva tesi doctoral sobre geopolítica de l’independentisme a Catalunya llegida el 5 de desembre de 2011 a París. La implantació dels partits, l’evolució electoral i el pes lingüístic i comercial dels immigrants als territoris són matèria d’estudi. L’independentisme ha sigut presentat com a element de ruptura i també, des de setembre de 2012, com quelcom imminent. Però la consulta del 9 de novembre de 2014 no va donar aquest resultat. Ni ruptura ni Estat. Una nova embranzida amb les eleccions al Parlament del 27 de setembre del 2015 porta la coalició de Junts pel Sí a obtenir el 25% dels vots emesos i 62 diputats. Però no és suficient per superar la rivalitat institucional. Ruptura frustrada.

La fórmula de coalició electoral de partits va demostrar que cap partit podia obtenir per si mateix aquests resultats. Com va tornar a passar el 21-D 2017, amb la diferència que el partit representant el govern d’Espanya es va ensorrar donant vida a una jove formació distant del catalanisme interior, que va saber explotar sentiments patriòtics espanyols, lligams familiars dels immigrants a Catalunya procedents d’altres territoris d’Espanya. Van guanyar en vots, però van perdre en escons. Els és impossible aconseguir democràticament el poder.

El missatge independentista és avui un missatge de republicanisme i de política progressista. És un objectiu de primer ordre recobrar ara les institucions i reconstruir tot el que ha desfet l’administració espanyola en ocasió de l’aplicació del 155, reivindicant més endavant el dret a la celebració d’un referèndum sota la supervisió internacional. Però el que manca afegir a l’argumentari és el dret de Catalunya a recobrar l’Estat propi arrabassat fa tres segles, el seu Dret basat en l’equitat i el parlamentarisme com a font de la llei en aplicació del dret. Aquesta és la força històrica que el govern central i els partits unionistes no entenen, perquè segueixen sense acceptar el fet català. No cal doncs buscar referències ni al Quebec, ni a Escòcia, ni a Montenegro ni a Kosovo.

Publicat a El Punt Avui el 18/02/2018

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

La raó d’estat

Narcís Oliveres.

El pensament modern ha pouat gran part de les seves idees i modes de raonament en conceptes de la filosofia grega i del dret romà. Les idees d’igualtat, de llibertat i democràcia provenen de Grècia; la distinció entre dret privat i dret públic i el concepte d’estat, de Roma.

En el meu article a El Punt Avui de 27 d’agost passat em preguntava què és un estat de dret i l’acabava amb una referència al preàmbul de la Carta Fundacional de les Nacions Unides en què es diu que els pobles de les nacions que les integren estan resolts a “reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones i de les nacions grans i petites” i, amb tals finalitats de “practicar la tolerància i conviure en pau com a bons veïns”. El 27 d’agost el govern de l’Estat espanyol invocava constantment l’estat de dret i ni tan sols es preguntava què era. Es limitava a afirmar que Espanya és un estat de dret, quan la Constitució Espanyola no només parla d’un estat de dret; parla d’un estat social i democràtic de dret. Concepte purament formal, ha pretès convertir-lo en sinònim de democràcia i de respecte dels drets i llibertats dels ciutadans. L’expressió, una traducció literal de la paraula rechtsstaat, va néixer en la segona meitat del segle XIX al si de la doctrina jurídica alemanya. L’objectiu es limitava a enquadrar i a limitar, gràcies a un conjunt de normes jurídiques, el poder de l’estat. Però també hi havia el designi de convertir l’estat prussià d’estat policia en estat de dret.

Hi ha una altra noció referida a l’estat de la qual no s’ha parlat, almenys que jo sàpiga. És la raó d’estat, en què en nom de l’interès públic es justifiquen procediments polítics que són il·legals en temps de pau. La raó d’estat s’arroga una potència sense apel·lació, incondicionada, en atribuir-se el dret d’escapar-se del dret, és a dir, es produeix una disfunció entre l’interès públic i els drets dels particulars. L’expressió evoca l’arbitrarietat i la violència. És una paradoxa: en nom del dret es viola el dret. És fer prevaler la teoria de l’excepció a les lleis, a la moral, a les relacions entre llibertat i seguretat. Suprimint en tot o en part la llibertat, la raó d’estat posa en situació d’inseguretat els seus propis ciutadans, que queden a mercè del poder de l’estat. En aquest sentit és paradigmàtica la desestimació del recurs d’apel·lació interposat per Oriol Junqueras relatiu a la mesura cautelar de presó provisional, comunicada i sense fiança, desestimació basada en la probabilitat de reiteració delictiva del recurrent, la qual fa dependre de la possibilitat de noves mobilitzacions en les quals la seva conducta en seria una part important atesa la seva rellevància política, de la qual es desprèn un risc elevat de reiteració de conducta delictiva.

L’aplicació de la Raó d’Estat equival a una voluntat de domini que utilitza mètodes per conservar el poder i mantenir-s’hi de manera absoluta i indica un complex d’angoixa. La raó d’estat és rebutjable. El fi no justifica mai els mètodes. No es pot sacrificar la llibertat d’un o d’uns individus en benefici de l’estat. És un acte d’opressió.

Publicat a El Punt Avui el 22/01/2018

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.