Siguem minoria nacional

Sembla tan lluny aquella primera (i única) fita de la taula de negociació en què Pedro Sánchez reconegué que hi havia un conflicte polític!

No hem obtingut l’amnistia ni l’autodeterminació, sinó tot el contrari: el desmantellament de l’Estat de les autonomies, l’Exèrcit espanyol al carrer, i el retorn a la catalanofòbia.

Els rabiosos atacs desfermats del nacionalisme espanyol contra el President Quim Torra tan sols per discrepar políticament consisteixen un cas clar d’assetjament a una minoria nacional. Incompleixen l’article 2 del Tractat de Lisboa: és un valor fundacional de la UE el respecte als drets de les persones pertanyents a una minoria. Vulneren també un munt d’articles de la Convenció Marc per a la Protecció de Minories Nacionals, signada i ratificada per l’Espanya el 1995.

El mecanisme funciona com un rellotge: Una figura pública catalana parla, se’n manipulen les declaracions i s’esbomben fins a la sacietat tot demonitzant i intimidant qualsevol líder, pel sol fet del seu origen. Es mira de prendre-li la llibertat d’expressió i el dret d’exercir lliurement la seva feina. Molts, moltíssims, n’han fet l’experiència: el president Carles Puigdemont, la consellera Clara Ponsatí, l’alcaldessa de Vic Anna Erra, l’epidemiòleg Oriol Mitjà, i un llarg etcètera. L’objectiu és fer callar i acoquinar els catalans. Una recomanació i un prec, sisplau: No demanem perdó. Les disculpes els esperonen com la sang als taurons.

La covid-19 ha disparat les fake news contra Catalunya. Entre d’altres, s’ha dit que rebutgem l’ajuda de l’Exèrcit (en realitat, van fer un nyap a Sabadell); i que neguem l’ingrés hospitalari a majors de 80 anys. Difama, que alguna cosa en quedarà. El que més dol en això és el foc amic, per pur electoralisme.

Sabem prou bé que els catalans som una nació sense Estat. A la vegada, conformem una minoria nacional discriminada sistemàticament dins l’Estat espanyol (i el francès). Hauríem de ser pragmàtics i cercar d’acollir-nos a les proteccions internacionals atorgades a les minories. Estem tan avesats al maltracte secular, que correm el risc de perdre oportunitats de combatre’l des d’instruments eficaços.

La Convenció per a la Protecció de les Minories Nacionals del Consell d’Europa obliga legalment l’Estat espanyol, entre d’altres, a promoure el respecte mutu entre tots el que viuen al seu territori i protegir les persones objecte d’hostilitat a causa de llur identitat cultural o lingüística (art. 6); i a protegir els drets de reunió, llibertat d’expressió, pensament i consciència de ses minories (arts. 7 i 8).

Ens centrarem ara en aquests, tot i que el bullying que pateixen els nostres mitjans de comunicació, escoles, associacions i, evidentment, la llengua, també contravé la Convenció. 

Les autoritats espanyoles de dretes i d’esquerres, lluny de protegir, atien l’odi contra els catalans. Som el boc expiatori ideal. Tanmateix, potser aquest cop la tragèdia per la pitjor gestió de crisi sanitària a Europa serà massa grossa per tapar-la amb la rojigualda i els insults xenòfobs.

Recentment, el Relator Especial per a Minories de Nacions Unides Fernand de Varennes, sorprengué amb el seu informe destinat al Consell de Drets Humans de l’ONU on plasmà la seva “seriosa preocupació pel processament i condemnes a líders independentistes de la minoria catalana” i el “progressiu increment del discurs de l’odi, de denigració, de vandalisme i amenaces físiques, àdhuc d’assalts, a la minoria catalana”. Els serveis diplomàtics del govern més progressista de la història hi replicaren indignats que el concepte de minoria catalana “no és acceptable per a Espanya”.

En efecte, l’últim informe periòdic de Madrid presentat l’abril de 2019 al secretariat de la Convenció per a la Protecció de les Minories –fora de termini al més pur Spanish style– només parla de la minoria gitana. Dedica un apartat als delictes d’odi on no diu ni piu sobre com s’ha tergiversat per protegir les forces i cossos de seguretat de l’Estat de les “mirades d’odi” -ves per on- de la minoria catalana. A més, el govern espanyol es vanta de com educa policies i guàrdies civils per detectar delictes d’odi i acompanyar-ne les víctimes. Resulta simplement grotesc.

Fa poc també visità Lledoners el letó Boriss Cilevics, ponent de l’estudi del Consell d’Europa sobre el creixent nombre de polítics empresonats a Espanya i Turquia. Càrrecs electes kurds i catalans comparteixen haver estat reprimits penalment per declaracions fetes en exercici de llur mandat. La diplomàcia de Pedro Sánchez parla de la “supuesta minoría catalana”, però la reprimeix amb el mateix delit que els turcs esclafen la kurda. 

Mentre els Països Catalans formin part de l’Estat espanyol, hi serem una minoria nacional oprimida. Abracem doncs durant un temps aquesta condició per fer valer internacionalment els nostres drets com a tal, que també són drets humans.

Europa té poca o nul·la simpatia per l’independentisme. Però encara en té menys per situacions on un Estat persegueix i oprimeix les minories. Té ben apreses les lliçons històriques. L’article 130 del codi penal alemany tipifica com a delicte d’”atiament nacional” (Volksverhetzung) les crides a l’odi, violència o mesures arbitràries contra una minoria.

El primer pas que hauria de fer la Generalitat de Catalunya és ingressar a la Unió Federal de Nacionalitats Europees, FUEN (Federal Union of European Nationalities). És un potent lobby continental que llançà l’exitosa Iniciativa Ciutadana Europea “Minority Safepack” per augmentar la protecció de les minories i llengües no oficials a la Unió Europea.

Siguem minoria nacional, temporalment. Mantinguem informats el Consell d’Europa i les institucions comunitàries de la persecució que patim. Reivindiquem els nostres drets sempre, no n’hem de passar ni una. En un entorn més democràtic, la nostra llibertat personal i col·lectiva serà imparable.

Salut i cuidem-nos.

Erika Casajoana i Daunert Brussel·les

Tremolors d’Estrasburg

Erika Casajoana

Durant el franquisme va córrer una nota informativa, apòcrifa, atribuïda a la revista humorística La Codorniz (1941-78): Reina en toda España un fresco general procedente de Galicia.

Moltes dècades després, i enmig d’un clima que crèiem superat, regna a tot Espanya una tremolor generalitzada procedent d’Estrasburg.

El president legítim Carles Puigdemont, enemic públic número 1 del règim del ‘78 va arribar finalment, i de quina manera, al Parlament Europeu.

Se sabia que seria una estrena sonada. Tanmateix, va superar totes les expectatives. D’entrada, l’atenció mediàtica a l’eurodiputat més famós i el seu col·lega de Junts per Catalunya, el conseller Toni Comín, fou superlativa. Per si fos poc, al febrer se’ls ha unit una tercera exiliada i membre del Govern del 2017, la consellera Clara Ponsatí. El glamour independentista contrasta amb la trista indiferència envers Pedro Sánchez a la mateixa Eurocambra fa un any, on parlà de la seva „democràcia plena“ i altres mites, tot suportant les fotos dels presos polítics repartides per l’hemicicle.

Eren previsibles reaccions de rebuig per part d‘eurodiputats espanyols del 155 i Vox. Però no tan infantils! Estan molt nerviosos. Llur histrionisme vorejant la histèria, i el menyspreu per les normes més bàsiques de respecte a la presumpció d’innocència i a l’etiqueta parlamentària són del tot contraproduents per als seus interessos. Sembla talment que haguessin perdut el món de vista i no es poguessin controlar, àdhuc sabent que s’estan fent mal. Se’ls pot aplicar l’observació de Gonzalo Boye sobre els errors dels jutges del Suprem: certes conductes evidencien un procés de selecció qüestionable. La cirereta l’ha afegit Vox amb una demanda contra el Parlament Europeu per haver reconegut els dos eurodiputats exiliats. Fins i tot el gens moderat Esteban González Pons, vicepresident del Partit Popular Europeu, s’adona que l’associació amb Vox perjudica les opcions d’aprovar el suplicatori i llevar la immunitat -que no el càrrec d’eurodiputats- a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí.

González Pons va estar molt poc inspirat al primer ple de l’any a Estrasburg. Despotricà del „separatisme“ davant el Primer Ministre de Croàcia. Ni més ni menys que Croàcia. Mentí sense rubor afirmant que a Comín el perseguien els jutges per haver robat diner públic. Com si ses senyories s’ho empassessin i com si Pons no fos del Partit Popular, el més corrupte d’Europa occidental. Superà el seu propi cinisme al dir que gràcies a que Espanya no és un país autoritari, Comín es podia expressar lliurement a l‘europarlament. Contra l’evidència que el vicepresident català i eurodiputat Junqueras està segrestat a la presó i que ocupar els seus legítims escons europeus ha requerit una lluita titànica a Junts per Catalunya.  

Dolors Montserrat ha superat el desfici del seu correligionari del PP, potser per fer-se perdonar el seu origen. Amenaçà el president Puigdemont amb portar-lo davant la banqueta del Suprem, amagant que, fins i tot si es quedés sense immunitat, ell continuaria sent membre del Parlament Europeu i caldria que el seu país de residència -presumiblement, Bèlgica- acceptés una 4ª euroordre. No fa la impressió que aquesta hagi de tenir més èxit que les tres primeres. La dirigent popular catalana també ha insultat, ha mentit i ha vulnerat obsessivament el dret a la presumpció d’innocència dels seus col·legues independentistes, un dret fonamental protegit específicament per la Directiva europea 343/2016.

El Partit Popular Europeu, el grup més nombrós a l’Eurocambra, té un problema gros amb els espanyols al seu si. El PP pot esdevenir un nou malson en termes de drets fonamentals, com el Fidesz de Viktor Orbán. L‘espanyola havia estat la segona delegació més important del grup, darrere els demòcratacristians alemanys. Però amb Dolors Montserrat de cap de llista, el 2019 obtingué els pitjors resultats des que va deixar enrere el nom d’Alianza Popular. Ara està empatat a 12 escons amb la Plataforma Cívica polonesa i el Fidesz hongarès.

Dolors Montserrat s’abraonà públicament el dia de Reis contra el president del Parlament, David Sassoli, per haver reconegut Junqueras, Puigdemont i Comín. Poc després, celebrà que el Tribunal Suprem espanyol desacati les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) amb seu a Luxemburg, mentre seguia calumniant i insultant. I no ha parat des de llavors.

La Sra. Montserrat presideix la comissió parlamentària de Peticions, que ha d’estar oberta a les reclamacions dels ciutadans europeus, incloent-hi, o sobretot, les de les minories. Té assignada la tasca de comprovar sobre el terreny l’aplicació de la legislació europea. Una persona amb una fixació tal contra el president Puigdemont i els independentistes, i que menysprea el dret europeu, ha demostrat no estar capacitada per exercir amb objectivitat aquesta presidència. Hauria de dimitir.

Des d’octubre de 2017, la comissió de Peticions ha rebutjat un centenar de reclamacions sobre el Primer d’Octubre, els presos i preses polítics i la repressió que continua oprimint la minoria catalana. A partir d’ara, tots aquells catalans que vegin rebutjades llurs peticions, poden presentar les declaracions públiques de la presidenta d’aquesta comissió com una prova de discriminació davant de la Defensora del Poble europeu, l’irlandesa Emily O’Reilly. N’he recollit unes quantes a un fil de Twitter.

La sentència del TJUE del 19 de desembre de 2019, que reconeix l’estatus de tots els eurodiputats catalans a qui se’ls negà les credencials, ha significat un punt d’inflexió. Comporta la nul·litat de la sentència del judici farsa de Marchena. Espanya no ho ha paït i està desobeïnt el màxim tribunal comunitari. Ja s’ho trobarà.

Tenim el debat sobre el conflicte català situat just als fòrums europeus on el volíem. Políticament i jurídica. Estem guanyant. Serem lliures.

Erika Casajoana i Daunert – Consultora en comunicació pública

Brusel·les, febrer de 2020

Reflexionant amb Borja D. Kiza

Pere Costa.

Les seguretats es dilueixen / Les identitats es superposen / Les seguretats són fràgils / Els ritmes d’acceleren / La caducitat ho devora tot.

(David Jou, químic, poeta i assagista)

∗∗∗

Abans de reflexionar amb Borja D. Kiza voldria recordar que una de les qüestions més necessàries i urgents en el nostre món és el diàleg. Mai ha estat fàcil. No és fàcil, com diu el Dr. David Jou, acceptar i comprendre les raons, els valors, les prioritats, les emocions, els gustos, les tradicions i les llengües diverses que donen lloc a què es discuteixin, ridiculitzin i amenacin idees, preferències i seguretats, conduint a desvetllar instints d’agressivitat, amb negació a la discrepància i a l’aparició d’injustícies, humiliacions, violències, desigualtat d’oportunitats, mal ús de les institucions i insults constants en el món polític.

Serveixin aquestes paraules com introit al contingut de l’obra de Borja D. Kiza. Com una petita reflexió sobre la seva aportació al futur, que ja tenim a sobre i que ell aprofundeix en la seva publicació l’ ”Antropoceno obsceno” que hauria de constituir el principi d’una utopia tan necessària com la d’un diàleg universal.

Estem vivint uns moments difícils d’entendre en molts aspectes, un d’ells és el de l’economia. Si l’economia nacional i mundial no creix, el món entra en recessió i el nostre futur s’estanca, perilla tot i res no funciona. Si l’economia creix, entrem de ple en un futur de destrucció dels ecosistemes, dels que depenem per sobreviure, i podem entrar en una crisi de la nostra civilització.

Dins d’aquesta crisi material és indubtable que hi participa la nostra particular manera de concebre la humanitat, el nostre paper en el món i la nostra decisió en dos sentits possibles, la de qui dia passa any empeny i tot es solucionarà, o la d’intentar trobar solucions abans del desastre que algú ja defineix com a possible desastre antropològic.

Sempre queda la il·lusió de poder conquerir la Lluna o Mart quan la vida no sigui possible a la Terra. Però per ara no deixa de ser pura ciència ficció, ja que mentre no es demostri el contrari, i per ara la possibilitat queda més que llunyana, no tenim altre remei que seguir vivint en i del planeta Terra. Això voldria dir que no he d’esperar un altre lloc per viure, sinó que necessitem una altra manera de viure en el mateix lloc.

I així arribem al paper decisiu de la tasca política. Mentre la política, nacional i mundial, estigui marcada pel poder d’uns pocs i cobejada per personatges que sols esperen viure del sistema, o enriquir-se’n amb ell, amb uns programes cara al futur que sols es basen en l’insult a l’opositor, vaguetats immenses, no perdre vots i canviar de partit si és necessari, el futur no serà per fer volar coloms.

El tema no és per fer-hi broma. Abans la situació era clara. Existien dues ideologies ben definides, que estaven sempre enfrontades i mai s’hi varen posar d’acord. Avui hi ha múltiples possibilitats, sempre en conflicte i buscant un acord. Indubtablement la situació actual és incomparablement més satisfactòria que l’anterior però els acords sempre són provisionals, fràgils i fàcilment poc efectius.

Borja D. Kiza afegeix que el sistema no funciona, que no vivim una situació normal, que la classe mitja que era la base de l’equilibri social ha desaparegut pràcticament, que cada dia hi ha menys rics encara que el nombre d’humans s’incrementa cada dia, que l’atur laboral augmenta, que la remuneració del treball es redueix i que caldrà compartir la vida amb els nous robots.

Cal pensar, entre altres prioritats, en posar al dia l’ensenyament, per tal d’aprendre a pensar més i millor superant al Google i la Wikipedia, intentar acceptar que ser ric no és tenir molt sinó tenir un poc més del que es necessita i oferir la possibilitat de ser lliure i sentir-se feliç dins una distribució real de la riquesa planetària.

Kiza també creu que els polítics haurien de preocupar-se’n que el diners guanyats ahir per la ciutadania i guardats per l’endemà, no siguin succionats avui per qualsevol “accident econòmic”, incloent-hi la necessitat de l’ajuda paterna continuada, i que puguin contribuir a assegurar un fi de la vida digne. Vida digna que ha d’arribar a tot ciutadà amb independència del seu origen, eliminant la inexplicable solució defensiva d’implantar, altra vegada, la puresa de la raça que alguns ja promouen.

Però la política és avui un immens desastre i cal recordar a Edgar Morin quan assegura que hem d’impedir que la humanitat sigui esclavitzada o destruïda per la hipertròfia dels poders que ella mateixa ha engendrat i que ja no és capaç de controlar.

I posats a recordar, també podem fer-ho amb Zygmunt Bauman quan afirma que els vells models de vida coneguts i heretats ja no serveixen, i els nous models de vida encara no hem sabut trobar-los.

Fa poc s’ha publicat un estudi en el que es comprova que en els orígens de l’Homo Sapiens, ja va haver-hi problemes importants de violència i matances. Fins i tot el mite del Gènesi se’n fa ressò. Sembla que no hem millorat massa. D’aquí a poc més de quatre dies serem onze mil milions d’humans. Hi ha qui pensa que Gaia sempre trobarà una solució com ha fet durant els deu mil anys transcorreguts des que un animal va aconseguir ser racional, encara que no sempre es comportés com a tal, però és evident que les solucions les hem d’aportar els humans, causa del problema, sense esperar miracles de la mare naturalesa.

La confiança no és una garantia. És un risc. La crisi és evident. La crisi crida a la tirania i l’enduriment del poder. És una lliçó de la història que acaba en un ordre establert sobre la força i la por. La comprensió, el diàleg, la consciència planetària, la substitució del control de la natura per la convivència amb la mateixa són els eixos bàsics del pensament força valent de Kiza i un bon nombre d’entrevistats preocupats per la possibilitat de sobreviure a la nova era planetària plenament antropocèntrica a la que hi estem abocats.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

La sortida possible

Pau Miserachs.

L’Estat del món i l’Estat del Regne d’Espanya reflecteixen la realitat de les desigualtats. Però aquestes desigualtats no són exclusivament socials. També ho són polítiques, entre pobles, entre societats, entre minories nacionals i lingüístiques.

Catalunya, el català, és una minoria nacional dins del territori de l’estat espanyol, i Espanya, l’espanyol, és una minoria dins del territori de la Unió Europea.

En les relacions entre pobles existeixen pous xucladors i remolins que fomenten la sobreprotecció dels grans i l’eliminació del poble minoritari.

En plena campanya electoral per les europees del 2019, ens hem trobat amb un ministre socialista d’Exteriors en funcions, amb caire altiu i intransigent contra tot canvi i desenvolupament de Catalunya com a poble amb característiques nacionals. Paral·lelament, la també ex-ministra del PP Sra. Dolors Montserrat actuant com un llamp incendiari i incessable, parlant de normalitat a la inversa contra els catalans que considera colpistes i totalitaris.

Al Sr. Borrell, per cert, no se li ha escapat dir reiteradament, en ple debat celebrat el passat dimecres 22 de maig a la televisió pública espanyola, que considera totalitari que al Parlament de Catalunya el partit socialista perdi les votacions perquè són minoria.

Aquest polític no reconeix que no van guanyar les eleccions catalanes, i no disposen ells sols de vots suficients al Parlament de Catalunya per imposar els seus criteris i desitjos, si no és mitjançant el pacte, el qual sembla no els interessa quan volen vèncer.

Aquest Ministre, pel que es veu, pensa que des del poder es poden forçar resultats contraris a allò que es decideix democràticament. El que hem vist és que va d’espanyolíssim i de “desprecio” als polítics catalans, igual que la Sra. Montserrat.

Són, per tant, els grans partits espanyols intransigents amb tot canvi. Realment no semblen ser socialistes aquests personatges que parlen de debat sense dialogants republicans perquè els criminalitzen.

Cal aclarir, doncs, la via i el remei per resoldre el que ara és un conflicte polític permanent. Serveix o no el vot? Qui representa realment la voluntat general dels catalans? Són catalans renegats els catalans que anteposen una Espanya intolerant i intransigent als drets nacionals de Catalunya?

El remei republicà que tant enfurisma els cercles monàrquics en els que trobem inclosos socialistes, ultra dreta i conservadors espanyols, és l’autoorganització de la democràcia posada a l’abast del poble, el que es coneix com democràcia directa, i que no es practica al Regne d’Espanya. Per què no admet ara el socialisme espanyol l’autogestió política de la qual tant parlava en temps de la clandestinitat?

El remei republicà, presentat com oportunitat, és un canvi de trajectòria de la política espanyola i dels interessos de l’establishment polític.

El remei republicà és també l’acord polític i la cooperació en llibertat, amb l’evolució progressiva de la democràcia, donant al vot i a la paraula el valor precís, en lloc de considerar colpistes els qui volen que es respecti la voluntat general dels catalans a decidir amb el vot el seu futur polític.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs – Jurista, President del Grup d’Estudis Polítics.  Membre de Sobirania i Justícia.
@PauMiserachs

Empresaris i organitzacions empresarials

Francesc Llobet.

Catalunya porta anys en una cruïlla històrica sense acabar de decidir el rumb, instal·lada en la inacció i la incapacitat de prendre aquelles decisions que el país i la gent que hi viu necessita. Malauradament, d’aquesta decisió en depèn el benestar i la qualitat de vida, no només de la nostra generació, sinó principalment de les futures generacions de catalans.

Si des de fa anys la situació de Catalunya per afrontar els reptes de l’economia global no convidava en absolut a l’optimisme, la pitjor crisi econòmica que ha viscut el món des de mitjans del segle passat ens ha fet veure, amb mes claredat si calia, la trista realitat i els peus de fang del nostre model econòmic de les últimes dècades.

Els anys de daurada decadència, amb un creixement econòmic inflat, basat en la construcció, l’especulació immobiliària, els serveis de baix valor afegit amb ma d’obra barata i el finançament bancari que ha anat engreixant la bombolla immobiliària en comptes de finançar empreses i projectes innovadors, han acabat amb un sotrac. El món de fantasia s’ha acabat i mai s’havien començat a construir els fonaments necessaris per tenir un sistema productiu més sòlid quan tot el que està passant arribés.

Una part –molta- ha estat culpa nostra. D’una banda, les nostres administracions mai han fet una aposta decidida per esdevenir un país potent a l’economia global de la informació i el coneixement. Molts estudis sobre el què s’havia de fer, però poques accions. Calia –i encara cal- fer masses coses, durant massa temps, la majoria d’elles intangibles i difícils de rendibilitzar electoralment a curt termini. Per tant, no s’han fet. 2 D’ altra banda, a l’empresariat català li ha mancat voluntat i capacitat d’innovació, assumpció de riscos, cooperació i obertura als mercats globalitzats. Si a més, hi afegim l’actual absència de mentalitat emprenedora malgrat el mite dominant de país d’emprenedor, realment serà molt complicat capgirar una situació a la que hem arribat després de molts anys de conrear una mentalitat col·lectiva que d’emprenedora, ambiciosa i innovadora en té ben poc, i que es pot constatar en molts àmbits de la societat. Però ho haurem de fer.

Tanmateix una bona part dels problemes que tenim vénen de la nostra pertinença a Espanya o, més ben dit, de com està configurada aquesta pertinença. No cal estendre’s massa a explicar allò que tots ja coneixem: un dèficit fiscal escandalós que no permet fer grans inversions estratègiques, el dèficit d’inversió en infraestructures, la manca de capacitat de decisió sobre aspectes estratègics fonamentals per a la nostra competitivitat, o la pèrdua d’un percentatge elevadíssim del nostre temps i energies en negociacions, discussions, pedagogies, justificacions i debats estèrils.

Ara és el moment d’assentar unes noves bases per arreglar les dues vessants del problema i definir el nostre model econòmic del futur. No es tracta d’evitar les conseqüències de l’actual crisi, ja no hi som a temps, sinó de si serem capaços de construir algun fonament nou per quan la crisi acabi i comenci novament un període de creixement. Hem de decidir si seguirem apostant per ser un model subaltern, que s’anirà accentuant amb el temps, o apostem decididament per ser una petita economia capdavantera en l’economia del coneixement resultant de la crisi actual.

No cal dir que per ser novament un país pròsper i amb cert pes només hi ha una opció: esdevenir una petita economia competitiva en l’economia global del coneixement. I Catalunya ho podria ser, té les condicions per ser-ho. Però per aconseguir-ho necessitem una classe empresarial que s’obri al món sense complexos i unes administracions catalanes que facin el mateix. També les mesures i inversions que calguin. I ni tant sols amb això n’hi hauria prou.

Necessitem solucionar d’una vegada per totes els problemes derivats de les barreres externes que ens ho impedeixen. I és que sembla evident que, per poder fer aquesta 3 aposta decidida, qualsevol país necessita definir estratègies competitives diferenciades, tenir control sobre els recursos que genera, tenir capacitat de decisió sobre les seves infraestructures o poder establir aliances internacionals de cooperació.

També sembla evident que un país sense Estat només pot obtenir aquesta capacitat de dues maneres: o bé el model de l’Estat on és li ho permet, o bé esdevenint ell mateix un Estat. Però el que ja està absolutament demostrat és que Espanya mai serà un Estat amb un model que ens ho permeti. Apostar per aquesta via és una utopia i una pèrdua de temps. Per tant, si volem tenir una economia potent i una societat de qualitat per a les properes generacions, l’única via possible que ens queda és disposar d’un Estat propi a la Unió Europea.

I podríem dir que estem de sort, perquè en la Unió Europea del segle XXI aquest objectiu és possible sense cap tipus de traumatisme que no sigui el debat estrictament democràtic, com demostren altres casos d’actualitat. També és molt recomanable, ja que els Estats més competitius són de la mida de Catalunya. A més és modern, ja que els principals acadèmics de l’economia de la globalització debaten sobre la grandària ideal dels Estats per a competir en l’economia del segle XXI.

Per tot això, la societat catalana en el seu conjunt ha de fer una aposta decidida i definir una estratègia que ens porti a tenir un Estat propi a la Unió Europea al més aviat possible. I ho hem de fer passant full i sense fer victimisme. Sense discussions i debats que ens fan estar sempre en el mateix punt. Sense anar contra ningú i sense ressentiments, explicant què serà més operatiu i amb què hi sortirem guanyant tots. En definitiva, fent la nostra via i mirant cap endavant, establint estratègies clares i donant passes decisives en la seva execució.

I en tot aquest procés una de les potes importants han de ser els emprenedors, els empresaris i les organitzacions que els representen. Al cap i a la fi, en aquest document es parla d’economia, qualitat de vida, benestar i competitivitat empresarial, i del posicionament futur de Catalunya en l’economia global. I a tots els emprenedors que volen fer negocis aportant valor a la societat els afecta la situació actual. Ara ja no es pot ser neutre, perquè sembla evident que totes les alternatives possibles s’han intentat i cap d’elles ha solucionat el problema.

Al segle passat els empresaris catalans ho van tenir clar i van definir una estratègia, molt discutible, però clara i pragmàtica en aquell moment: sacrificar poder polític i financer per un mercat espanyol captiu. Fa molt de temps que aquesta estratègia ha esdevingut utòpica i inútil: seguim sacrificant el poder polític i financer però fa molts anys que el mercat captiu espanyol ja no existeix. I encara que existís, seria totalment insuficient per a les necessitats de les empreses catalanes que volen ser competitives. Costa molt modificar les inèrcies i la cultura, però ara cal que els emprenedors i empresaris més innovadors, els que no tenen servituds, pors ni complexos agafin les regnes de les organitzacions empresarials per conduir-les a defensar l’única estratègia pragmàtica per Catalunya al segle XXI.

Ponència dins de l’Àmbit de Política del Tercer Congrés Catalanista 2008-2009 – 7/05/2009

Sobre l’autor:

Francesc Llobet. Emprenador i consultor. Professor a la IQS School of Management (URL). Vicepresident de Sobirania i Justícia. @fll_cat

La ploma és més poderosa que l’espasa

Dolors Feliu.

L’empresonament dels nostres dirigents –i el judici al qual els sotmeten– vol qüestionar fins i tot els mitjans pacífics i democràtics que són marca de la casa del procés català. Ens hem de sentir que la violència del primer d’octubre de 2017, quan ens van pegar mentre volíem votar, era violència per part nostra. Provocada per les nostres mirades i capteniment perillós amb ampolles de Fairy, paraigües, cotxets de nens petits i més objectes similars als quals es refereixen com a ‘armes’ en una vista en el Tribunal Suprem, on la fiscalia acaba de recordar a les defenses dels presos polítics que no jutgen les forces de seguretat de l’estat que van atacar a la ciutadania.

En ple període electoral a l’estat espanyol, al Parlament Europeu i als ajuntaments Catalunya, es fa un judici en què retransmeten diàriament les imatges dels nostres dirigents electorals empresonats havent de sentir l’acusació de la fiscalia de l’estat espanyol i un partit d’ultradreta acusant-los d’haver aixecat ‘les masses’ catalanes contra l’ordre públic espanyol i d’haver organitzat malèvolament un referèndum perquè la gent votés. Centenars de guàrdies civils i policies nacionals explicant com de dolenta i de tossuda era la gent que no volia marxar dels centres de votació ni que els arrosseguessin o els tiressin escales avall.

Rebeu cada dia al vostre correu la crònica i l’anàlisi de tot allò que passa al Tribunal Suprem espanyol

La Junta Electoral Central considera que les reaccions al judici són ‘partidistes’, i prohibeix les paraules ‘presos polítics’ i ‘exiliats’, com també els llaços grocs i tot allò que hi recordi o s’hi assembli. Incloses unes pancartes de Sant Fructuós del Bages que mostraven ampolles de Fairy. Es pot mirar com parlen malament de nosaltres, però no criticar-ho. S’ha de ser ‘neutral’ quan els qui t’han atonyinat ploren perquè s’han fet mal a la mà mentre et pegaven. Dóna gràcies que et deixaran fer un acte de campanya electoral a la presó.

I com hi podem reaccionar? Què podem fer en vista de tanta opressió?

En realitat sempre hem tingut, i tenim, l’única arma que sempre guanya totes les batalles: la convicció en una idea. La nostra no és una idea qualsevol. És la mateixa que ha fet que cada dia més pobles del món aconsegueixin tenir el seu propi estat democràtic i deslliurar-se d’ocupacions foranes seculars. És també la idea de democràcia que apodera cada persona com a membre de la comunitat per a poder intervenir en les decisions que concerneixen la societat a la qual pertany, sense temes exclosos. És la idea de la pau en un món on els conflictes territorials es resolguin amb acords sincers i respectuosos d’acord amb la voluntat de la població.

El judici que se segueix al Tribunal Suprem espanyol intenta destruir la nostra idea de lluita pacífica i justa. I la bondat de la nostra voluntat d’independència. El nostre raonament i la nostra fermesa ara no vénen acomboiats per fulls de ruta decidits, com en alguns altres anys, però la repressió ens esperona a no abandonar. Cada gest, cada llaç compta. Com diu Josep M. Esquirol, poc és molt, és tot.

Al llarg de la història personatges destacats han constatat aquesta força de la ment per damunt del braç, com ara guerrers com Napoleó o grans escriptors, com el mateix Shakespeare. Finalment, l’any 1839 el poeta Edward Bulwer va escriure la famosa frase ‘la ploma és més poderosa que l’espasa’. No es pot vèncer de veritat sense convèncer. Així ens ho va ensenyar la nostra heroïna, Neus Català. La lluita per la pau i contra la negror és una finalitat en si mateixa.

Article publicat a VilaWeb el 20/04/2019

Sobre l’autora:

Dolors Feliu, jurista i directora general de Drets i Assumptes Constitucionals (Presidència) de la Generalitat de Catalunya. Membre de Sobirania i Justícia. @DolorsFeliu

Abstürzender

Ramon Mir, català lliure.

En aquest quadre de Max Beckmann, pintat el darrer any de vida, un home cau al buit entre gratacels en flames. Quappi, la seva vídua, va explicar en una carta que “l’home que cau no és Ícar –fent referència a un estrany quadre de Brueghel que podem veure al Museu de Brussel·les- sinó l’home condemnat a caure a la Terra i a viure-hi amb tots els seus horrors i les seves belleses, expulsat dels vaixells del somni en els que els àngels continuen el seu camí”. L’home de Beckmann comparteix amb l’Ícar de Brueghel la indiferència del tot, ningú no en fa cas i tothom segueix capficat en la seva feina.

Abstürzender, 1950 – National Gallery of Art (Washington)

Quan a Barcelona l’he vist per segona vegada, he tingut una connexió neuronal instantània i se m’ha presentat la visió de l’estat espanyol en caiguda lliure. És obvi que les autopistes del cervell són de lliure circulació, i no s’hi pot fer res, ni a cops de porres.

No sé però si el meu cervell és massa objectiu. La manca de connexió amb els cervells espanyols més integristes m’obliga a curar-me de l’arbitrari i vaig a pams perquè el cervell és capaç també d’oferir-nos fantasiosos escenaris.

El que em diuen les meves neurones és que l’estat espanyol no ha aconseguit ser sinònim d’una nació; per a molts de nosaltres l’invent històric -“Espanya”- és substantivament inexistent. Després del fracàs de voler uniformar-nos i/o imantar-nos sota el model de Castella –esdevinguda Madrid/Estat- es troba ara en estat de motor gripat. Les seves estructures tenen aluminosi, fa dripping – regalima-, i els seus hooligans han entrat en pànic. Ha aflorat la seva ineficiència i, més greu, la seva impotència per a reconèixer el fracàs i a la vegada per a intentar una correcció objectiva i democràtica, que es veu del tot impossible. Ara, com a única resposta s’enroca en actitud defensiva “ultra” i serà difícil, per no dir impossible, obviar la seva judicatura, les seves porres, la seva premsa, les seves clavegueres i el seu ministeri d’Hisenda, en comunió d’interessos; cuegen. Hi han, però, altres evidències.

El món ha canviat i pel damunt de l’ideari prosaic “per les garrofes tot s’hi val”, emergeix una altra realitat. L’estat nació dels darrers segles ha entrat també en discussió i es troba tenallat entre la seva impotència per afrontar la globalització dels fluxos financers i econòmics i de l’altra les seves mides, sovint excessives, per a l’autogovern democràtic de les societats que representen.

Les estructures rígides no es corresponen avui a un món flexible i mutant, malgrat s’hi resisteixen. Els impulsos conservadors han aconseguit que els organismes supranacionals s’hagin finalment revelat instruments per a la supervivència dels propis estats, en lloc de processar-hi la integració, com és la seva raó de ser. Pensem però, i potser innocentment, que en aquest adversatiu més d’hora que més tard la realitat s’imposarà al discurs, per allò que la societat esdevé fractal d’un Univers físic que tendeix a l’ordre.

El Brèxit i Catalunya en són una mostra, i no de poca entitat. La UK no pot aplegar interessos contraposats en un sol contracte amb la UE a satisfacció de Londres, Gal·les, Escòcia i Belfast tot a l’hora i a la vegada. És impossible. Les estructures polítiques s’han d’aproximar als ciutadans amb administracions eficients que atenguin les seves prioritats, i les intermèdies no hi tenen gaire futur si la seva mida s’allunya dels ciutadans i en col·lapsa l’eficiència. En un futur no massa enllà els estats grans s’hauran de revisar i reestructurar a modus dels bunderländer o entitats/nació de la mida de Suïssa, Bèlgica o Dinamarca, mes fàcils d’administrar –una mida adient per Catalunya-. El problema és “com es desmunten” aquests elefants impropis. En el cas de l’estat espanyol n’hi hauria prou en esmentar el deute i no caldria cap espenta -fàcil-, però només ho faran, penso, si l’staff de Brussel·les es veu en perill. Més senzill i barat seria pagant vitalicis, tot seguint la tradició de les guerres carlines; només una idea.

Sobre l’autor:

ramon_mir

Ramon Mir – Artista i pintor. Membre de Sobirania i Justícia.

Els drets humans es refereixen a tota l’espècie humana

Pere Costa.

“Les dones són persones” – Angela Davis

Sembla que no sigui possible tractar amb tranquil·litat el tema del feminisme/masclisme. Ara es predica, i no per tothom, que les dones necessiten ser “defensades” amb lleis especials, recomanades en els discursos polítics com si es tractés d’una novetat. Per l’altra banda, hi ha qui nega aquesta possibilitat i predica idees ràncies, que fins fa poc es creien superades, i que ens retrocedeixen a la meitat del segle passat. És aquest el camí bo? L’anamnesi del problema és, per força, llarga i feixuga.

En els orígens de l’Homo sapiens es pot pensar que home i dona tenien poc temps per discutir aquests problemes. El premi Nobel Konrad Lorenz ho descriu de la següent manera: “Entre l’alta herba de l’estepa caminen un grup de cossos… recorden en el seu físic als homes d’avui però el seu comportament recorda als animals… inquiets, amb por… no són homes lliures i senyors de la terra sinó criatures dèbils amagant-se dels perills i de les amenaces… abatuts”.

Segles després es varen repartir el treball. L’home caçador prou feina tenia, no coneixia les escopetes i els animals no es deixaven caçar. La dona feia el paper de mestressa de la cabanya. Possiblement era un bon equilibri en aquells moments.

Varen passar anys i anys, segles i segles, però la cosa no va canviar. L’home ja no caçava sinó que treballava en multitud d’afers. La dona seguia de mestressa, ara de la casa. Es varen inventar religions que beneïren aquesta manera de viure, es varen inventar els diners i es feren imprescindibles però com era l’home el que els guanyava la dona seguia de mestressa de casa, quedant sotmesa a una sèrie increïble d’injustícies, com és prou conegut.

Però un dia les dones es varen cansar d’aquesta situació i de la teoria secular que la dona és curta de gambals i dèbil, i necessita la protecció de l’home.

I així va el món. Alguns encara no admeten que la humanitat està constituïda per una meitat de mascles i una meitat de femelles, que han de conviure amb igualtat de drets i deures, incloent els polítics, tant en l’àmbit legislatiu com en el religiós.

Queda molta feina de conscienciació a fer i cal no acontentar-se amb mesures purament simbòliques. Una companyia aèria munta un vol amb una tripulació exclusivament femenina, però no porta passatge. Un partit polític inventa el feminisme liberal, ple de vaguetats. Mentrestant, un altre partit polític embolica la troca amb les dones immigrants irregulars i l’adopció dels seus fills. Un candidat a una alcaldia assegura que les dones són mes simpàtiques que els homes i li sembla que així queda resolt el problema. Una patronal diu que les dones es diferencien dels homes en trets psicològics i habilitats no cognitives, i es queden tan amples. Un altre partit polític no vol ni sentir parlar de feminisme, i aspira a imposar l’homenia armada.

De seguir així, el problema romandrà latent i soterrat. Cal acceptar socialment un humanisme únic, total, equilibrat en deures i drets, considerant les lògiques diferencies físiques i fisiològiques de cada sexe i la llibertat a nivell individual.

És evident:

1. La necessitat d’una educació molt afinada per no deixar infiltrar en la ment de l’infant tota idea antinatural de superioritat o inferioritat. No serà fàcil equilibrar-ho amb la “llibertat de càtedra” i amb determinades decisions polítiques i religioses.

2. Legislar correctament sobre el tema. És tan evident que sobren les ideologies i caldria fer-ho d’acord amb els principis dels drets i deures. Tampoc serà fàcil però sí necessari.

3. Que la justícia apliqui degudament les lleis i oblidi, si n’hi ha, les creences purament personals. La formació judicial hauria de ser exquisida al respecte. Tan difícil com en els dos punts anteriors.

Però tot va arribant. I perquè serveixi d’informació als nous navegants del planeta que no varen viure el nacional-catolicisme franquista, es pot recordar algun text, a l’atzar, de la “Sección Femenina” (any 1942 i posteriors) que deia “El fin esencial de la mujer, es servir de complemento al hombre”. També es pot llegir “Las mujeres nunca descubren nada, les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios a las inteligencias varoniles. La vida de toda mujer no es más que un eterno deseo de encontrar a quien someterse”. Una majoria crec està d’acord que cal mirar al desenvolupament futur i no buscar el retorn a èpoques fosques, però molt recents, si bé encara hi ha qui en discrepa.

L’evolució humana en l’últim i curt període dels darrers anys és increïble. Però la incomprensió entre masclisme i feminisme segueix. És cert que la consciència cívica d’avui ha avançat molt, però falta posar en pràctica les qüestions pendents de llibertat i igualtat que s’estan fent imprescindibles. No és un tema polític ni ideològic. És, simplement, de drets humans. I s’hauria d’acceptar per tots els membres de l’espècie, encara que possiblement siguin els drets més poc considerats en moltes de les tribus humanes.

Ara bé, la qüestió s’ha d’abordar seriosament i no anecdòticament, amb una argumentació que vagi a l’essència del problema i que no es perdi en detalls accidentals, fet massa freqüent en ambients polítics i de comunicació. Cal situar-se fora de la confrontació cega i totalment dins de la cerca d’una solució justa i estable.

I un suggeriment als partits polítics abans de les eleccions: si-us-plau concretin clarament les seves decisions futures sobre aquest i els molts problemes del nostre país. Facilitin d’aquesta manera el vot plenament democràtic i lliure, sense enganys, falses paraules i arguments emocionals.

Gràcies, encara que, temo, no em faran cas.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

El 155 i la mort de la democràcia espanyola

Laura Castel.

L’article 155 de la CE és un mecanisme de control i coacció estatal que es preveu a la Constitució amb la finalitat de garantir el compliment de les obligacions constitucionals i/o preservar l’interès general d’Espanya (concepte indeterminat, per cert), en supòsits d’extraordinària gravetat. Habilita el Govern de l’Estat per proposar i aplicar, amb l’autorització del Senat, mesures coercitives adreçades a forçar una Comunitat Autònoma a corregir un incompliment contrari a l’ordenament constitucional.

Fins aquí, la llei. Però, què va passar realment?

La dissolució del Parlament per un òrgan diferent del que té atribuïda aquesta facultat, constitueix una violació de la CE (articles 152.2 CE) i l’Estatut Autonomia de Catalunya (articles 55, 66, 67, 73, 74 i 75 EAC). Es va vulnerar l’Estat de Dret; es va vulnerar la possibilitat d’impugnació de mesures; es va vulnerar l’autonomia de Catalunya; es va vulnerar el dret de participació política (en la mesura que els representants polítics no poden exercir les seves funcions); es va vulnerar el procediment constitucional previst; no es va respectar la garantia d’intervenció de les autoritats de la Generalitat ni es van considerar degudament les seves al·legacions; es va vulnerar la proporcionalitat i l’adequació; es va vulnerar la seguretat jurídica; es va vulnerar l’equilibri institucional dissenyat per la CE; fins i tot es vulnera el dret fonamental a la llibertat de consciència i a la llibertat d’expressió (art. 20 CE) amb l’obligació d’acatament i de lleialtat a la Constitució, vulnerant el dret a discrepar.

I això ho volen tornar a fer.

Es va atemptar contra el funcionament estable d’institucions legítimes. Es va atemptar contra la separació de poders. Hi havia dubtes que planaven sobre la seguretat jurídica del procediment. Els polítics del PP, PSOE, C’s etc. van fer ús de la llei com a arma política contra els adversaris.

I ara ho volen tornar a fer.

Lamentablement, a Espanya es compleixen, en diferents nivells, els 4 indicis de les autocràcies, de Linz (1978):

    1. Es rebutja o hi ha un feble compromís amb les regles democràtiques.
    2. Es nega la legitimitat dels adversaris.
    3. Es tolera o promou la violència (1 octubre; grupuscles d’ultradreta).
    4. Es limiten les llibertats civils dels adversaris, incloent els mitjans de comunicació.

Els politòlegs Levitsky & Ziblatt assenyalen la importància de les normes no escrites per a la preservació de la democràcia. Destacant-ne dues: la tolerància mútua entre els actors polítics (per tant, la voluntat col·lectiva de la classe política d’acceptar les discrepàncies) i la contenció en l’ús del poder institucional. Cap de les dues es va complir en el debat del 155. Podent escollir mesures menys invasives, el Govern espanyol va escollir la més traumàtica fins al punt de violar la pròpia separació de poders.

En el debat del 155 es va perdre el respecte a l’adversari polític. De fet es segueix la mateixa tònica. Quan això passa, l’adversari polític es convertit en enemic irreconciliable, es nega la seva legitimitat, definint un camp d’exclusió i de valors de negació de l’altre (atacant-lo d’antidemocràtic, antipatriòtic, demonitzant, desconfiant, fomentant un clima d’hostilitat).

Si, segons Linz, la mort d’una democràcia es pot retrotraure al moment en què un partit polític mostra afinitat amb els extremistes a la banda del seu espectre polític, enlloc de amb els partits moderats de l’altra banda de l’espectre, el que ha passat a Andalusia en les últimes eleccions ens hauria de fer reflexionar.  Un perill addicional és que la ciutadania tarda en adonar-se de que la democràcia està essent desmantellada. Perquè quan les regles no escrites es violen repetidament, les societats tenen tendència a acostumar-se i deixar de considerar-ho una desviació, i finalment, es normalitza. Espanya està, al meu parer, en aquesta tessitura.

Si els partits polítics espanyolistes prenen l’aplicació de l’article 155 com a programa polític, podem concloure que la democràcia espanyola és al llindar del decés.

Publicat a Diari T21 el 26/02/2019

Sobre l’autora:

Laura Castel, senadora d’ERC. Membre de Sobirania i Justícia. @lauracastelfort

L’Estat no és el poble

Pau Miserachs.

Un dels punts que preocupen de l’actual Constitució espanyola és la consideració del poble com a element que es presenta com decisori de l’orientació política, però sotmès a una funció de l’Estat que no s’acaba d’aclarir si és el mateix que els poders públics, l’administració, el govern quan s’examinen les facultats constitucionals que s’atorguen a la monarquia.

L’article 66 de la Constitució de 1978 declara que les Corts Generals representen el poble espanyol. És l’article que es refereix al poble que defineix com “espanyol”. En cap cas es parla del poble català en la Constitució, de manera que la Constitució no aclareix si considera els catalans com espanyols. Considerem els diputats i senadors funcionaris de l’Estat?

Però l’essencial de la Constitució és la noció d’Espanya com a Estat, no com a poble. L’Estat transmet la idea de poder i de força coactiva per implantar les decisions de les seves institucions i poders públics. Però corona, Estat i poders públics acaben essent el mateix.

L’Estat és, per tant, poder, facultat de governar, conjunt del cos polític, i absorbeix els governs i els representats polítics. També és l’administració dirigida pel govern i el garant del principi de legalitat i el compliment dels drets humans.

Amb les democràcies apareix després de la creació de les Nacions Unides, l’Estat democràtic i social de dret amb finalitats socials i redistributives, ja que organitza l’expansió progressiva dels serveis socials, treballa per evitar les crisis amb una política d’ocupació i reducció de l’atur. Aquest Estat és el que promou l’augment de la despesa pública i els serveis socioeconòmics de salut, educació i habitatge, ocupació, jubilació i atenció a la dependència per assolir la societat del benestar. L’Estat ha de servir d’aquesta manera el bé comú, i no ser instrument, com ara, d’un ús partidista o dels oligopolis.

La Constitució genera insatisfacció als pobles que no se senten espanyols i se’n volen desvincular democràticament i pacíficament. Però quan de Parlament es tracta, dels drets dels representants polítics, del mateix govern i dels ciutadans coneguts avui com “poble espanyol”, no es reconeix els drets naturals de parts integrants de l’Estat. L’Estat és la macroestructura dels poders públics que no admet discrepància en la noció definitòria d’Espanya.

Podem concloure que a Constitució confon poders, administració, símbols, administració i Estat, convertint el text legal en una mena de codi. Una reforma constitucional adaptant la norma a la realitat social del segle XXI exigeix definir clarament què és Espanya, si reconeix o no clarament les diferent nacions que existeixen en el seu territori, i expressament el dret a l’autodeterminació, separació de la política parlamentària i de govern de l’Estat i l’administració.

Negar aquest dret infringeix els tractats que el reconeixen i la mateixa Carta Fundacional de les Nacions Unides, publicada en el BOE el 16 de novembre de 1990.

L’entrada del dret internacional com a dret intern de l’Estat espanyol obre un dubte seriós sobre la política actual d’Estat envers la nació catalana, impedint un referèndum vinculant pactat.

El problema d’origen segueix essent el mateix: l’Estat no és el poble. El que compten en la política actual són els poders públics i els representants polítics que s’acaben integrant a l’Estat, de manera que és l’Estat la peça clau per decidir, i promoure o no, el desenvolupament de les llibertats i drets socials del poble.

Publicat a El Punt Avui el 26/10/2018

Sobre l’autor:

Pau Miserachs – President del Grup d’Estudis Polítics.  Membre de Sobirania i Justícia.
@PauMiserachs