Abstürzender

Ramon Mir, català lliure.

En aquest quadre de Max Beckmann, pintat el darrer any de vida, un home cau al buit entre gratacels en flames. Quappi, la seva vídua, va explicar en una carta que “l’home que cau no és Ícar –fent referència a un estrany quadre de Brueghel que podem veure al Museu de Brussel·les- sinó l’home condemnat a caure a la Terra i a viure-hi amb tots els seus horrors i les seves belleses, expulsat dels vaixells del somni en els que els àngels continuen el seu camí”. L’home de Beckmann comparteix amb l’Ícar de Brueghel la indiferència del tot, ningú no en fa cas i tothom segueix capficat en la seva feina.

Abstürzender, 1950 – National Gallery of Art (Washington)

Quan a Barcelona l’he vist per segona vegada, he tingut una connexió neuronal instantània i se m’ha presentat la visió de l’estat espanyol en caiguda lliure. És obvi que les autopistes del cervell són de lliure circulació, i no s’hi pot fer res, ni a cops de porres.

No sé però si el meu cervell és massa objectiu. La manca de connexió amb els cervells espanyols més integristes m’obliga a curar-me de l’arbitrari i vaig a pams perquè el cervell és capaç també d’oferir-nos fantasiosos escenaris.

El que em diuen les meves neurones és que l’estat espanyol no ha aconseguit ser sinònim d’una nació; per a molts de nosaltres l’invent històric -“Espanya”- és substantivament inexistent. Després del fracàs de voler uniformar-nos i/o imantar-nos sota el model de Castella –esdevinguda Madrid/Estat- es troba ara en estat de motor gripat. Les seves estructures tenen aluminosi, fa dripping – regalima-, i els seus hooligans han entrat en pànic. Ha aflorat la seva ineficiència i, més greu, la seva impotència per a reconèixer el fracàs i a la vegada per a intentar una correcció objectiva i democràtica, que es veu del tot impossible. Ara, com a única resposta s’enroca en actitud defensiva “ultra” i serà difícil, per no dir impossible, obviar la seva judicatura, les seves porres, la seva premsa, les seves clavegueres i el seu ministeri d’Hisenda, en comunió d’interessos; cuegen. Hi han, però, altres evidències.

El món ha canviat i pel damunt de l’ideari prosaic “per les garrofes tot s’hi val”, emergeix una altra realitat. L’estat nació dels darrers segles ha entrat també en discussió i es troba tenallat entre la seva impotència per afrontar la globalització dels fluxos financers i econòmics i de l’altra les seves mides, sovint excessives, per a l’autogovern democràtic de les societats que representen.

Les estructures rígides no es corresponen avui a un món flexible i mutant, malgrat s’hi resisteixen. Els impulsos conservadors han aconseguit que els organismes supranacionals s’hagin finalment revelat instruments per a la supervivència dels propis estats, en lloc de processar-hi la integració, com és la seva raó de ser. Pensem però, i potser innocentment, que en aquest adversatiu més d’hora que més tard la realitat s’imposarà al discurs, per allò que la societat esdevé fractal d’un Univers físic que tendeix a l’ordre.

El Brèxit i Catalunya en són una mostra, i no de poca entitat. La UK no pot aplegar interessos contraposats en un sol contracte amb la UE a satisfacció de Londres, Gal·les, Escòcia i Belfast tot a l’hora i a la vegada. És impossible. Les estructures polítiques s’han d’aproximar als ciutadans amb administracions eficients que atenguin les seves prioritats, i les intermèdies no hi tenen gaire futur si la seva mida s’allunya dels ciutadans i en col·lapsa l’eficiència. En un futur no massa enllà els estats grans s’hauran de revisar i reestructurar a modus dels bunderländer o entitats/nació de la mida de Suïssa, Bèlgica o Dinamarca, mes fàcils d’administrar –una mida adient per Catalunya-. El problema és “com es desmunten” aquests elefants impropis. En el cas de l’estat espanyol n’hi hauria prou en esmentar el deute i no caldria cap espenta -fàcil-, però només ho faran, penso, si l’staff de Brussel·les es veu en perill. Més senzill i barat seria pagant vitalicis, tot seguint la tradició de les guerres carlines; només una idea.

Sobre l’autor:

ramon_mir

Ramon Mir – Artista i pintor. Membre de Sobirania i Justícia.

Els drets humans es refereixen a tota l’espècie humana

Pere Costa.

“Les dones són persones” – Angela Davis

Sembla que no sigui possible tractar amb tranquil·litat el tema del feminisme/masclisme. Ara es predica, i no per tothom, que les dones necessiten ser “defensades” amb lleis especials, recomanades en els discursos polítics com si es tractés d’una novetat. Per l’altra banda, hi ha qui nega aquesta possibilitat i predica idees ràncies, que fins fa poc es creien superades, i que ens retrocedeixen a la meitat del segle passat. És aquest el camí bo? L’anamnesi del problema és, per força, llarga i feixuga.

En els orígens de l’Homo sapiens es pot pensar que home i dona tenien poc temps per discutir aquests problemes. El premi Nobel Konrad Lorenz ho descriu de la següent manera: “Entre l’alta herba de l’estepa caminen un grup de cossos… recorden en el seu físic als homes d’avui però el seu comportament recorda als animals… inquiets, amb por… no són homes lliures i senyors de la terra sinó criatures dèbils amagant-se dels perills i de les amenaces… abatuts”.

Segles després es varen repartir el treball. L’home caçador prou feina tenia, no coneixia les escopetes i els animals no es deixaven caçar. La dona feia el paper de mestressa de la cabanya. Possiblement era un bon equilibri en aquells moments.

Varen passar anys i anys, segles i segles, però la cosa no va canviar. L’home ja no caçava sinó que treballava en multitud d’afers. La dona seguia de mestressa, ara de la casa. Es varen inventar religions que beneïren aquesta manera de viure, es varen inventar els diners i es feren imprescindibles però com era l’home el que els guanyava la dona seguia de mestressa de casa, quedant sotmesa a una sèrie increïble d’injustícies, com és prou conegut.

Però un dia les dones es varen cansar d’aquesta situació i de la teoria secular que la dona és curta de gambals i dèbil, i necessita la protecció de l’home.

I així va el món. Alguns encara no admeten que la humanitat està constituïda per una meitat de mascles i una meitat de femelles, que han de conviure amb igualtat de drets i deures, incloent els polítics, tant en l’àmbit legislatiu com en el religiós.

Queda molta feina de conscienciació a fer i cal no acontentar-se amb mesures purament simbòliques. Una companyia aèria munta un vol amb una tripulació exclusivament femenina, però no porta passatge. Un partit polític inventa el feminisme liberal, ple de vaguetats. Mentrestant, un altre partit polític embolica la troca amb les dones immigrants irregulars i l’adopció dels seus fills. Un candidat a una alcaldia assegura que les dones són mes simpàtiques que els homes i li sembla que així queda resolt el problema. Una patronal diu que les dones es diferencien dels homes en trets psicològics i habilitats no cognitives, i es queden tan amples. Un altre partit polític no vol ni sentir parlar de feminisme, i aspira a imposar l’homenia armada.

De seguir així, el problema romandrà latent i soterrat. Cal acceptar socialment un humanisme únic, total, equilibrat en deures i drets, considerant les lògiques diferencies físiques i fisiològiques de cada sexe i la llibertat a nivell individual.

És evident:

1. La necessitat d’una educació molt afinada per no deixar infiltrar en la ment de l’infant tota idea antinatural de superioritat o inferioritat. No serà fàcil equilibrar-ho amb la “llibertat de càtedra” i amb determinades decisions polítiques i religioses.

2. Legislar correctament sobre el tema. És tan evident que sobren les ideologies i caldria fer-ho d’acord amb els principis dels drets i deures. Tampoc serà fàcil però sí necessari.

3. Que la justícia apliqui degudament les lleis i oblidi, si n’hi ha, les creences purament personals. La formació judicial hauria de ser exquisida al respecte. Tan difícil com en els dos punts anteriors.

Però tot va arribant. I perquè serveixi d’informació als nous navegants del planeta que no varen viure el nacional-catolicisme franquista, es pot recordar algun text, a l’atzar, de la “Sección Femenina” (any 1942 i posteriors) que deia “El fin esencial de la mujer, es servir de complemento al hombre”. També es pot llegir “Las mujeres nunca descubren nada, les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios a las inteligencias varoniles. La vida de toda mujer no es más que un eterno deseo de encontrar a quien someterse”. Una majoria crec està d’acord que cal mirar al desenvolupament futur i no buscar el retorn a èpoques fosques, però molt recents, si bé encara hi ha qui en discrepa.

L’evolució humana en l’últim i curt període dels darrers anys és increïble. Però la incomprensió entre masclisme i feminisme segueix. És cert que la consciència cívica d’avui ha avançat molt, però falta posar en pràctica les qüestions pendents de llibertat i igualtat que s’estan fent imprescindibles. No és un tema polític ni ideològic. És, simplement, de drets humans. I s’hauria d’acceptar per tots els membres de l’espècie, encara que possiblement siguin els drets més poc considerats en moltes de les tribus humanes.

Ara bé, la qüestió s’ha d’abordar seriosament i no anecdòticament, amb una argumentació que vagi a l’essència del problema i que no es perdi en detalls accidentals, fet massa freqüent en ambients polítics i de comunicació. Cal situar-se fora de la confrontació cega i totalment dins de la cerca d’una solució justa i estable.

I un suggeriment als partits polítics abans de les eleccions: si-us-plau concretin clarament les seves decisions futures sobre aquest i els molts problemes del nostre país. Facilitin d’aquesta manera el vot plenament democràtic i lliure, sense enganys, falses paraules i arguments emocionals.

Gràcies, encara que, temo, no em faran cas.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

El 155 i la mort de la democràcia espanyola

Laura Castel.

L’article 155 de la CE és un mecanisme de control i coacció estatal que es preveu a la Constitució amb la finalitat de garantir el compliment de les obligacions constitucionals i/o preservar l’interès general d’Espanya (concepte indeterminat, per cert), en supòsits d’extraordinària gravetat. Habilita el Govern de l’Estat per proposar i aplicar, amb l’autorització del Senat, mesures coercitives adreçades a forçar una Comunitat Autònoma a corregir un incompliment contrari a l’ordenament constitucional.

Fins aquí, la llei. Però, què va passar realment?

La dissolució del Parlament per un òrgan diferent del que té atribuïda aquesta facultat, constitueix una violació de la CE (articles 152.2 CE) i l’Estatut Autonomia de Catalunya (articles 55, 66, 67, 73, 74 i 75 EAC). Es va vulnerar l’Estat de Dret; es va vulnerar la possibilitat d’impugnació de mesures; es va vulnerar l’autonomia de Catalunya; es va vulnerar el dret de participació política (en la mesura que els representants polítics no poden exercir les seves funcions); es va vulnerar el procediment constitucional previst; no es va respectar la garantia d’intervenció de les autoritats de la Generalitat ni es van considerar degudament les seves al·legacions; es va vulnerar la proporcionalitat i l’adequació; es va vulnerar la seguretat jurídica; es va vulnerar l’equilibri institucional dissenyat per la CE; fins i tot es vulnera el dret fonamental a la llibertat de consciència i a la llibertat d’expressió (art. 20 CE) amb l’obligació d’acatament i de lleialtat a la Constitució, vulnerant el dret a discrepar.

I això ho volen tornar a fer.

Es va atemptar contra el funcionament estable d’institucions legítimes. Es va atemptar contra la separació de poders. Hi havia dubtes que planaven sobre la seguretat jurídica del procediment. Els polítics del PP, PSOE, C’s etc. van fer ús de la llei com a arma política contra els adversaris.

I ara ho volen tornar a fer.

Lamentablement, a Espanya es compleixen, en diferents nivells, els 4 indicis de les autocràcies, de Linz (1978):

    1. Es rebutja o hi ha un feble compromís amb les regles democràtiques.
    2. Es nega la legitimitat dels adversaris.
    3. Es tolera o promou la violència (1 octubre; grupuscles d’ultradreta).
    4. Es limiten les llibertats civils dels adversaris, incloent els mitjans de comunicació.

Els politòlegs Levitsky & Ziblatt assenyalen la importància de les normes no escrites per a la preservació de la democràcia. Destacant-ne dues: la tolerància mútua entre els actors polítics (per tant, la voluntat col·lectiva de la classe política d’acceptar les discrepàncies) i la contenció en l’ús del poder institucional. Cap de les dues es va complir en el debat del 155. Podent escollir mesures menys invasives, el Govern espanyol va escollir la més traumàtica fins al punt de violar la pròpia separació de poders.

En el debat del 155 es va perdre el respecte a l’adversari polític. De fet es segueix la mateixa tònica. Quan això passa, l’adversari polític es convertit en enemic irreconciliable, es nega la seva legitimitat, definint un camp d’exclusió i de valors de negació de l’altre (atacant-lo d’antidemocràtic, antipatriòtic, demonitzant, desconfiant, fomentant un clima d’hostilitat).

Si, segons Linz, la mort d’una democràcia es pot retrotraure al moment en què un partit polític mostra afinitat amb els extremistes a la banda del seu espectre polític, enlloc de amb els partits moderats de l’altra banda de l’espectre, el que ha passat a Andalusia en les últimes eleccions ens hauria de fer reflexionar.  Un perill addicional és que la ciutadania tarda en adonar-se de que la democràcia està essent desmantellada. Perquè quan les regles no escrites es violen repetidament, les societats tenen tendència a acostumar-se i deixar de considerar-ho una desviació, i finalment, es normalitza. Espanya està, al meu parer, en aquesta tessitura.

Si els partits polítics espanyolistes prenen l’aplicació de l’article 155 com a programa polític, podem concloure que la democràcia espanyola és al llindar del decés.

Publicat a Diari T21 el 26/02/2019

Sobre l’autora:

Laura Castel, senadora d’ERC. Membre de Sobirania i Justícia. @lauracastelfort

L’Estat no és el poble

Pau Miserachs.

Un dels punts que preocupen de l’actual Constitució espanyola és la consideració del poble com a element que es presenta com decisori de l’orientació política, però sotmès a una funció de l’Estat que no s’acaba d’aclarir si és el mateix que els poders públics, l’administració, el govern quan s’examinen les facultats constitucionals que s’atorguen a la monarquia.

L’article 66 de la Constitució de 1978 declara que les Corts Generals representen el poble espanyol. És l’article que es refereix al poble que defineix com “espanyol”. En cap cas es parla del poble català en la Constitució, de manera que la Constitució no aclareix si considera els catalans com espanyols. Considerem els diputats i senadors funcionaris de l’Estat?

Però l’essencial de la Constitució és la noció d’Espanya com a Estat, no com a poble. L’Estat transmet la idea de poder i de força coactiva per implantar les decisions de les seves institucions i poders públics. Però corona, Estat i poders públics acaben essent el mateix.

L’Estat és, per tant, poder, facultat de governar, conjunt del cos polític, i absorbeix els governs i els representats polítics. També és l’administració dirigida pel govern i el garant del principi de legalitat i el compliment dels drets humans.

Amb les democràcies apareix després de la creació de les Nacions Unides, l’Estat democràtic i social de dret amb finalitats socials i redistributives, ja que organitza l’expansió progressiva dels serveis socials, treballa per evitar les crisis amb una política d’ocupació i reducció de l’atur. Aquest Estat és el que promou l’augment de la despesa pública i els serveis socioeconòmics de salut, educació i habitatge, ocupació, jubilació i atenció a la dependència per assolir la societat del benestar. L’Estat ha de servir d’aquesta manera el bé comú, i no ser instrument, com ara, d’un ús partidista o dels oligopolis.

La Constitució genera insatisfacció als pobles que no se senten espanyols i se’n volen desvincular democràticament i pacíficament. Però quan de Parlament es tracta, dels drets dels representants polítics, del mateix govern i dels ciutadans coneguts avui com “poble espanyol”, no es reconeix els drets naturals de parts integrants de l’Estat. L’Estat és la macroestructura dels poders públics que no admet discrepància en la noció definitòria d’Espanya.

Podem concloure que a Constitució confon poders, administració, símbols, administració i Estat, convertint el text legal en una mena de codi. Una reforma constitucional adaptant la norma a la realitat social del segle XXI exigeix definir clarament què és Espanya, si reconeix o no clarament les diferent nacions que existeixen en el seu territori, i expressament el dret a l’autodeterminació, separació de la política parlamentària i de govern de l’Estat i l’administració.

Negar aquest dret infringeix els tractats que el reconeixen i la mateixa Carta Fundacional de les Nacions Unides, publicada en el BOE el 16 de novembre de 1990.

L’entrada del dret internacional com a dret intern de l’Estat espanyol obre un dubte seriós sobre la política actual d’Estat envers la nació catalana, impedint un referèndum vinculant pactat.

El problema d’origen segueix essent el mateix: l’Estat no és el poble. El que compten en la política actual són els poders públics i els representants polítics que s’acaben integrant a l’Estat, de manera que és l’Estat la peça clau per decidir, i promoure o no, el desenvolupament de les llibertats i drets socials del poble.

Publicat a El Punt Avui el 26/10/2018

Sobre l’autor:

Pau Miserachs – President del Grup d’Estudis Polítics.  Membre de Sobirania i Justícia.
@PauMiserachs

Reflexionant amb Josep Borrell Fontelles

Pere Costa.

Sempre li plau d’actuar;
però és com un tramvia:
té els seus raïls i no hi ha
manera que se n’aparti.

(Joan Brossa. El Saltamartí. 1969)

Hi ha un fet que potser cal rememorar a manera d’introducció:

A la Catalunya de 1704 el virrei Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar va prohibir l’ús del color groc com a protesta política durant la guerra de Successió amb les primeres conseqüències tràgiques. El citat virrei el dia 25 d’agost de 1705 informava a Felipe V sobre uns criminals catalans: “de estos el uno hera de Barcelona y el otro de Vique y haviéndolos trahido a las onze de la mañana, a las seis de la tarde estaban ahorcados y colgados al pescuezo sus sombreros con las zintas amarillas”. Segles després el color groc recorda l’alliberament dels presos polítics catalans. La història no deixa de repetir-se.

Avui el fet de tenir en el Gobierno d’Espanya un ministre català no sembla que tingui un efecte massa positiu en la problemàtica política actual. Ministre que assegura la necessitat de desinfectar les ferides causades pels independentistes i la relació que això té en la “marxa” de 2.501 empreses de Catalunya, però oblida que el PIB i la capacitat exportadora de Catalunya s’incrementa. També assegura sovint una negativa activitat de TV3, però oblida altres paraules clau com Abengoa, Huguet i Aguiar o que matant quatre indis es va aconseguir la independència dels Estats Units. Altres vegades es queixa d’escopinyades malèvoles magnificades pel PP i que ningú ha vist gràficament reproduïdes (Escopinyades és una forma dialectal pròpia de l’Empordà, que no figura en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana però que espero que algun dia s’autoritzi).

Considerant els fets recordats em va arribar la notícia que a l’any 2015 Joan Borrell conjuntament amb Joan Llorach havien publicat un llibre amb el títol Las cuentas y los cuentos de la independència i que havia sigut en enorme èxit editorial. No tenia coneixement del fet i em va faltar temps per trucar a la llibreria de confiança per compar-lo encara que intuïa, pel que em deien, que estaria exhaurit. Que ningú es preocupi, és en estoc.

Una vegada llegit i després d’aquest perllongat introit crec que es pot començar a reflexionar sobre la que sembla és la base de l’activitat política del Sr. Borrell.

A l’inici indica que els autors “consideran perfectamente compatibles la triple identidad catalana, española y europea”, que ja és dir. El títol és també suggeridor atès que las cuentas se les carrega i les interpreta olímpicament quan li convé, i los cuentos presenten una tendència clarament fabulista. Però són interessants les primeres línies de la contraportada: “La aritmética usada como arma arrojadiza suele parecer infalible, a no ser que se pongan en duda las hipótesis en las que se basan los cálculos. Esto es lo que sucede con los miles de millones de euros que España le roba a Catalunya”. Com tinc per costum en aquests casos, he buscat a l’Enciclopèdia Catalana la paraula “hipòtesi”: proposició o supòsit, acceptat independentment de la seva veritat o falsedat, del qual hom pot deduir un conjunt de proposicions i conseqüències. La paraula hipòtesi té un enorme valor en el conjunt del llibre sobre el que volem reflexionar (independentment de la seva veritat o falsedat).

El text, que entenc va dirigit als catalans, està escrit en llegua castellana però farem l’esforç de fer les reflexions en la llengua de Catalunya i és d’agrair que el nom de Catalunya sempre figuri en la grafia correcta. El llibre consta de dos parts essencials: el capítol de Introducción i el de Conclusiones y epílogo. Són els dos més aptes per reflexionar. La resta millor deixar-ho en el terreny de les hipòtesis i, millor encara, a mans del experts.

Els autors constaten que els catalans tenim un ampli desconeixement sobre l’independentisme (???). Que Espanya ens roba 16.000 milions d’euros no és cert ja que amb la nostra curta intel·ligència hem oblidat els cost dels serveis públics que l’Estat espanyol ens dóna des de fora del territori de Catalunya (ambaixades i consolats, els serveis de l’Agència Tributària, Administració de Justícia i la major part de la Defensa (sic). També hem oblidat el cost de la policia apallissant catalans tal com ens mereixem (???). El que no diu, és si Espanya ens dóna un servei o ens imposa un domini.

Ens diu que l’independentisme és cultural, mediàtic i econòmicament hegemònic. Però l’hegemonia no és majoria i no veu clar que la independència sigui majoritària. A més, ignora què haurien votat els del sí-sí, si la cosa hagués “anat seriosament”, ni quina hagués sigut la participació dels que no participaren. Francament, és difícil entendre aquest discurs ja que si tants dubtes té el Gobierno sobre el tema els pot posar en clar ràpidament amb la convocatòria d’un referèndum “seriós”.

No tot és criticable, els autors fan patent el sentiment d’humiliació creat per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Llàstima que acabin comparant-ho amb un partit de futbol, però s’accepta la bona voluntat.

També donen com un dels motius de tipus racional per l’independentisme a la canalització de la frustració social creada per la crisi. Els autors no parlen de dades històriques i, per tant, entenem que es refereixen al període de crisi que va des de l’any 1714 a la crisi de l’euro. És tot un signe de resistència.

Mereix una altra reflexió les Conclusiones y epilogo.

Hi ha una afirmació rotunda: “La independencia es una opción política legítima como el Tribunal Constitucional ha afirmado por unanimidad… pero no tiene en la Sociedad catalana el amplio y continuado apoyo social que requiere para convertirla en realidad”. Cosa que no serà mai possible de saber si no es fa un referèndum.

I segueix: “Hemos visto como la Sociedad catalana ha sido engañada con una inventada comparación con Alemania, el cuento de las balanzas fiscales alemanas que nunca existieron”. Per això la paraula “cuento” ja figura en el títol del llibre, però el fet real és el símil inicial: té els seus raïls i no hi ha manera que se n’aparti. Però el text s’acosta a la sublimitat:

Ciertamente nuestros cálculos demuestran que es cierto que Catalunya tiene un déficit fiscal superior al que puede justificar por un razonable efecto redistributivo con el resto de España”. Ara bé sembla que això no és espoli fiscal, de cap de les maneres, ja que com a màxim és de l’ordre del 1,5% del PIB. I continua:

No es possible terminar este epilogo sin advertir de que, por grandes que sean los errores factuales y las falsedades de los independistas para defenser su causa, España tiene un grave problema en su relación con Catalunya… Una Sociedad no puede desarrollarse normalment en el seno de un Estado si una parte muy importante de su población cree que estaría mejor sin él”. (Al·leluia).

Ens permetem afegir que alguna cosa deu haver passat amb el paper polític dels inicis del PSC, amb una forta empenta a favor de la nacionalitat catalana post franquista i el seu pas a simple subordinat dins el PSOE en la situació actual.

No deixa de ser curiós pels catalans, els grans perjudicats, que un Ministre d’Afers Estrangers no vegi clar que Catalunya pugui tenir “ambaixades” pròpies i no comprengui que l’actual Europa dels Estats deixa molt que desitjar, entre altres motius, al no haver sabut entendre que el seu origen sempre ha estat en la dominació i per la força, i mai en el respecte a les regions ocupades.

I per acabar, una felicitació per la gran victòria aconseguida sobre el futur de Gibraltar que qualsevol dia tornarà a ser espanyol. Una gran jugada diplomàtica, Sr. Ministre, encara que no hàgim conegut el seu contingut real.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Petita història dels dimecres a la plaça del Rei

Carles Armengol.

Una trucada per Tots Sants

Recorda la data i el moment perquè era primer de novembre, diada de Tots els Sants, i dinava a casa seva amb uns amics. En plena sobretaula el va trucar un amic i, encara amb la síndrome de no parlar gaire pels telèfons mòbils, van decidir veure’s aquella mateixa tarda. Varen quedar en un bar situat entre els dos domicilis. L’amic va explicar que segons cercles molt propers a Joaquim Forn, aquest estava convençut, i lògicament amoïnat, que l’empresonarien en breu i no seria l’únic. Els Jordis ja estaven empresonats. Davant d’aquesta eventualitat caldria fer alguna cosa, ni que fos testimonial, per mostrar el rebuig a l’existència de presos polítics.

No milita a cap partit polític ni ho ha fet mai. Tampoc ha tingut una gran relació personal amb Joaquim Forn, però sí alguna coincidència en alguna activitat que els ha aplegat i li professa una simpatia personal, també en tant que polític, ja que el creu honest alhora que humil i amb voluntat de servei. No dubte a posar-se a disposició per “fer alguna cosa”. Els dos amics reunits precipitadament es posen en contacte amb altres persones, cap gran reunió formal. No es tracta de tics de la clandestinitat, sinó d’anar per feina i defugir els protagonismes.

Es decideix que si Forn o altres són empresonats, i mentre hi hagi presos polítics o catalans represaliats per les seves idees polítiques, es concentraran cada dimecres al vespre a la plaça del Rei fent un breu acte de memòria i de solidaritat amb aquestes persones que sofreixin repressió. L’acte pren forma. A l’entorn d’uns 20’, sense discursos polítics. Música i recitació d’algun poema o text significatiu. La convocatòria corre per WhatsApp i per les xarxes.

Comencen les trobades a la plaça

El dimecres 8 de novembre de 2017, a les 19h, es troben a la plaça del Rei. Algú ha portat rètols de “llibertat presos polítics” i es posen al primer graó de l’escala que puja fins al Tinell. Una altra persona ha comprat llànties. S’encenen i es posen al costat dels rètols al mateix graó. Entre les persones amb qui s’ha connectat n’hi ha dues o tres que dirigeixen corals que han convidat als respectius cantaires a afegir-se a la concentració. Els cantaires que han pogut anar-hi se situen a l’escala. Canten una primera cançó. Després es llegeix un text. Els primers dimecres un dels lectors és Quim Torra, que ha seleccionat alguns textos de l’exili català del 39. No hi ha megafonia. Cal alçar la veu al llegir. Ja és fosc i amb un mòbil es fa llum per poder llegir el text. Es torna a cantar, un minut de silenci i els Segadors. És una colla no gaire nombrosa, però ben visible a la plaça. S’emplacen per la setmana següent.

L’escena amb petites variants es va repetint cada dimecres. Utilitzen el nom de “Comitès llibertat amb presos i represaliats polítics catalans” per crear un espai web i un compte de Twitter. S’incorporen i s’alternen diversos directors corals i el grup de cantaires creix. Els actors agrupats entorn de Teatre amb R de República s’incorporen ben aviat a les trobades i assumeixen la tria i recitació dels textos. Es col·loquen retrats de totes les persones preses o exiliades al primer graó de l’escala. Algú s’ofereix a plastificar-los perquè no es malmetin i així els retorna al següent dimecres. S’aconsegueix que una entitat cedeixi un equip de megafonia prou transportable perquè el creixement del nombre d’assistents a la trobada la fa indispensable per a l’audició dels textos. El transport de la megafonia obliga a disposar d’un vehicle cada dimecres i un xic més de preparació prèvia per instal·lar-la.

Un altre grup de persones té cura que cada dimecres hi hagi una parada amb llaços grocs i elements reivindicatius i recullen donatius per l’associació de familiars presos i exiliats. Sovint també hi ha qui reparteix flors grogues entre els participants.

I aviat farà l’any

Al llarg de les setmanes visiten la plaça familiars de presos i represaliats, músics que ofereixen alguna peça, poetes que ofereixen alguna creació, persones que anuncien o donen notícia d’altres accions. Alguns dimecres es fa present Roger Español, a qui la policia va treure un ull amb un tret de bola de goma i un dels dies s’adreça als participants per agrair les mostres de solidaritat. Un altre dia torna a ser-hi Quim Torra, però ara ja com a president de la Generalitat de Catalunya. També hi van en una altra ocasió dues mares dels nois d’Altsasu i un músic basc. També altres “personalitats”, algunes de manera força regular. Hi participen, però, sempre de manera anònima entre la gent. No hi ha jerarquies a la plaça.

Mai hi ha anat TV3, ni cap mitjà de comunicació ha donat notícia d’aquesta acció. Algun mitjà ha agafat imatges utilitzades després com a recurs per fer-ne notícia. Tots els dimecres hi ha força gent a la plaça i sovint s’omple de gom a gom. Fins i tot en dies de pluja. I les setmanes van passant. Ja fa temps que a aquella hora és clar i no cal la llanterna per als lectors. Arriba la prova de l’estiu. Durant tot l’estiu, també el dur més d’agost a Barcelona, cada dimecres es fa la concentració i mai hi manquen les paraules i la cançó. Les setmanes centrals de l’agost fan minvar un xic l’assistència. Al setembre la plaça torna a omplir-se cada setmana. I així segueix. Malauradament, aviat farà un any.

Autoorganització

Aquesta acció, com tantes i tantes que es fan a tot el territori, és un petit miracle. No hi convoca cap entitat en concret. Un grup de Telegram amb vuit membres, que mai han estat tots junts reunits, i la conversa informal de cada dimecres és suficient perquè la convocatòria rutlli. Cadascú fa allò que pot i de manera molt autoorganitzada.

Els directors de corals parlen entre ells per assegurar sempre alguna presència i decidir els cants. Es porten partitures i lletres de les cançons per repartir. També els actors s’organitzen i cada dimecres n’hi ha una bona representació. El petit grup inicial s’assegura que sempre hi hagi algú d’ells per portar i instal·lar la megafonia, col·locar els retrats i donar inici a la trobada. Algú altre té cura de la web i del Twitter. Actuant de manera força anònima, sense protagonisme de ningú, ni de cap entitat, les coses flueixen prou fàcilment.

Ningú els finança. No hi ha ni un fons comú entre els promotors. De manera particular cadascú fa front a les petites despeses que se li presenten: piles pels micròfons, espelmes, el transport de la megafonia, les fotocòpies de les partitures…

La gent sempre hi és

Potser a algú li costarà de creure aquesta autoorganització i autofinançament. Potser en algú haurà calat la mentida, manta vegades repetida, que tot el que fan “els del llaços grocs” està orquestrat, generosament subvencionat, i àmpliament publicitat per TV3.

No cal esforçar-se a treure’ls de l’error. Els que no ho entenen, ni volen entendre-ho, potser mai han fet res ni s’han compromès en res que no els reportés, de manera directa o indirecta, un benefici econòmic, de poder o d’imatge.

Al cap i a la fi, el que he relatat no és gens extraordinari. Sortosament hi ha moltes iniciatives d’aquesta mena al país, per a aquesta i per a tantes altes causes que s’ho valen. No exigeix cap heroïcitat, tan sols fugir dels càlculs interessats i estimar alguna cosa més que no sigui un mateix.

Publicat a El Matí el 25/10/2018

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-04-30 a les 17.39.49Carles Armengol – President de la Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat. Membre de Sobirania i Justícia. @carlesarmengol

El Dret Penal de l’enemic

Ramon Mir.

Referir-se a gent “normal”, quan ho diu intencionadament un magistrat o algun càrrec representatiu de l’Estat, és molt perillós. Remet automàticament a gent que en la seva consideració “no és normal”. Quina és aquesta gent? Doncs, “l’enemic”.

Günter Jakobs és deixeble de Carl Schmitt, ideòleg nazi que va acabar refugiat a la Marbella de Girón de Velasco, ministre de Franco falangista al que els més grans recordem. Jakobs és l’autor del “Dret Penal de l’enemic”, ideologia jurídica que considera com enemic tot aquell que pot destruir les bases de la convivència, enemic que per aquesta condició perd l’atribut de persona i passa a ser considerat com a “un-personen”, pervertit que viu fora la Constitució de l’Estat. És precisament l’Estat qui té, respecte del terrorisme dissident, la competència de la violència. Es tracta d’una justícia militant, sotmesa a un partit polític, que s’anticipa al càstig i investiga el fet “abans de produir-se”. És a dir que no es castiga només l’autor pel fet delictiu comès, sinó pel fet de considerar-lo perillós. Per deixar-ho més clar distingeix entre l’adversari, que només ho és si se l’enxampa – Gürtel-, i l’enemic.

La teoria desenvolupa diversos conceptes com els de Persona, Ciutadà, i funció de la Pena. La Persona és aquell que presta fidelitat a l’ordenament jurídic amb certa fiabilitat, i té dret a ser tractat com a persona. El Ciutadà insta el suport cognitiu de la norma, orientant-se quotidianament en base al Dret; un individu que no admet ser obligat a entrar en un estat de ciutadania, no pot participar del concepte de persona. Pel que fa a la funció de la pena, en el cas normal del delicte la pena és una espècie d’indemnització que és executada forçosament a costa de la persona del delinqüent. El dret penal, aquí dirigit específicament contra terroristes, té més aviat la comesa de garantir la seguretat, que no pas el de la vigència de l’ordenament jurídic. La garantia cognitiva vol dir que “com no sabem el que faran més val estiguin empresonats”. Els sona?

El Dret Penal de l’enemic ha estat utilitzat a l’Uruguai i l’Argentina en les passades dictadures, i té molta acceptació per part de juristes espanyols, alguns dels quals alliçonen des de les universitats, i en concret una de catalana. Som on som.

Alguns amics em diuen que l’Estat espanyol és en una situació d’esmicolament franquista –el nominatiu és adientment correcte sense el “post”-, i hi afegeixen que la concentració de poder, aixoplugat en el “Concepte España”, es veu en perill actuant com “gato panza arriba”, dit en el seu lèxic.

No m’allargo; espero s’hagi entès.

Sobre l’autor:

ramon_mirRamon Mir – Artista i pintor. Membre de Sobirania i Justícia.

Presos polítics

Pere Costa.

“Deixeu que plori la meva sort cruel,
I que enyori la llibertat”

(De l’òpera “Rinaldo” de Häendel)

Aquest mati (7/10/2018) s’ha celebrat una gran concentració política. A la Plaça de Sant Jaume de Barcelona. La fanfàrria prèvia, alta i forta com sempre. L’assistència al voltant de 1.000 persones, més aviat menys que més. El discurs ple de grans idees i suggeriments de cara al futur. La salvació d’Espanya.

Pels pocs catalans que no hi han pogut assistir repeteixo la gran frase de l’orador:

“Si els presos polítics són a la presó per alguna cosa serà, no s’han d’indultar i cal que compleixin la condemna que se’ls imposi”.

Em recorda els empresonaments del franquisme i la seva constant referència als Principios Fundamentales del Movimiento que en aquells moments eren legítims (ara ho és la Constitución) i al discurs de Felip VI el 3-O amb la seva dedicació obsessiva a la unitat nacional d’Espanya (això no ha canviat).

De retruc, l’orador vol impedir la representació parlamentària d’ERC i del PDeCat amb una nova llei feta a mida per tal de negar el pa i la sal als partits que no aconsegueixin un percentatge de vots del 3% a TOTA ESPANYA, a més d’assegurar que Sánchez està perjudicant la seva nació, Torra atia la violència, i que hi ha gent vivint aterroritzada (no en conec) i farta (en conec molta) a Catalunya. Crec que sols dos partits són aprofitables.

Com a resultat voldria fer una petita reflexió sobre els presos polítics, amb una ètica natural, basada en la llibertat d’expressió a què té dret l’ésser humà, l’imprescindible seny amb què la judicatura ha d’aplicar la llei (ja no dic independència en la seves decisions), la imperiosa necessitat d’aplicar el sentit i no la lletra de la llei, i el deure (si s’escau) d’una condemna justa i estretament relacionada amb el dany ocasionat. Mai hauria d’haver-hi condemnes exempleritzants. És suficient amb què siguin justes.

La pena de presó i, més encara, l’aplicació d’un empresonament en espera d’una futura decisió judicial hauria de considerar si la intensitat del càstig és assenyada, proporcional i lliure de tota implicació aliena als estrictes fets en judici.

La pena de presó pot ser necessària si la intensitat del delicte ho exigeix, la relació delicte/condemna ha de ser justa i això sols ho pot garantir una justícia amb un alt coneixement de la legislació, amb un fort equilibri entre el pensament individual del que jutja i el propi delicte. També amb una decisió lliure de tota pressió aliena, i amb un treball que no allargui la presó preventiva, que en pocs casos s’hauria de proposar, a fi i efecte de no provocar un càstig innecessari que mai s’hauria de permetre.

Un concepte reiterat, però crec que no aplicat: la presó no és un càstig punitiu sinó una ocasió per rehabilitar al reu. Tinc l’esperança que algun advocat expliqui en aquest Blog un tema tan important per un pres polític.

Per acabar, recordar a Miguel Hernández, condemnat a 30 anys i que va morir a la presó d’Alacant el 28 de març de 1942:

Las cárceles se arrastran por la humedad del mundo,
van por la tenebrosa vía de los juzgados:
buscan a un hombre, buscant a un pueblo, lo persiguen,
lo absorben, se lo tragan.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Errors forçats

Erika Casajoana.

En tennis, les estadístiques d’un partit comptabilitzen els “errors no forçats” com els de factura pròpia, sense intervenció de l’adversari.

A la llarga partida que, dissortadament, hem de jugar per guanyar la llibertat com a poble, les pitjors errades de l’Estat espanyol han estat forçades i ben forçades pels encerts dels independentistes catalans. Esmentem-ne les més òbvies: la violència de l’Estat contra els votants el Primer d’octubre, la perversió judicial –amb el màxim exponent en les acusacions de rebel·lió i tot el que les acompanya-, el 155, i les escandaloses enginyeries jurídiques per impedir que els catalans tinguem ni el president, ni els consellers, ni els diputats que hem votat. Ni l’Estatut.

El conseller a l’exili Toni Comín exposa de forma eloqüent a aquesta entrevista a El Món que estem avançant en, com a mínim, quatre fronts:

1.- Justícia internacional
2.- Opinió pública internacional
3.- Confrontació institucional a l’Estat
4.- Població civil organitzada a Catalunya

Els exiliats son ara homes i dones lliures que han fet de Pablo Llarena el jutge més desprestigiat d’Europa.

A l’estranger la gent també ha vist notícies de porres i presons preventives injustificables, amb polítics i cantants que han de marxar de l’Estat per preservar llurs llibertats fonamentals. La premsa de Madrid reconeix que els independentistes han aconseguit sembrar la llavor del dubte sobre la qualitat de la democràcia espanyola. Aquesta llavor creixerà i donarà fruits saborosos.

L’Estat està gastant els últims cartutxos per retenir Catalunya: la violència, la presó i el cop d’Estat contra les institucions catalanes encobert per una aplicació desbocada de l’article 155 de la Constitució. La independència s’està evitant només gràcies a una repressió intensa que no és sostenible en una democràcia homologada. En son conscients, i d’aquí l’afany dels nacionalistes espanyols perquè ens rendim sense que ells hagin d’enfangar-se més.

Aviat arribaran els vergonyants judicis de la causa general contra l’independentisme, on Espanya no té cap opció bona. I ara, què?

Ara guanya relleu el quart front, la població civil organitzada. Amb molta més intel·ligència política que alguns professionals, persisteix perquè percep que podem guanyar. Ho fa unida, no entén de tacticismes. Reconec que després de tants anys de procés, encara em sorprèn positivament la capacitat de resposta popular, d’autoorganització, l’ambició, la creativitat i el civisme impol·lut de la base de l’independentisme català. Això és aplicable tant a dins com a fora, a les comunitats exteriors.

Us posaré dos exemples recents a Brussel·les que he observat de ben a prop. El passat 25 de setembre, un grup de gent d’Òmnium, ANC i CDR d’Osona, amb el patrocini de Petrocat, traslladà el simulacre de presó a Brussel·les “un poble empresonat” i la plantà al bell davant del Berlaymont, la seu de la Comissió Europea. L’agència internacional de premsa Reuters ho va filmar, i fins i tot es veié una estelada treient al nas a les connexions de TVE –cosa que irrità alguns espècimens d’homo hispanicus-. Hi va haver discursos del President Puigdemont, d’Òmnium i de la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie.

Fotografia: Assemblea Osona

Una iniciativa d’ANC-Brussel·les, on hi destaca la implicació de Pere-Jordi Junqué, desembocà en la inauguració el 10 d’octubre de l’exposició al Parlament de Flandes “La revolta de les urnes”, amb fotos de Dolors Gibert. Donà la benvinguda el President Jan Peumans, i de nou hi intervingueren el President Puigdemont i Elisenda Paluzie.

Aquesta exposició “secessionista” (sic) provocà que el Ministre d’Exteriors Borrell perdés l’oremus amb el màxim representant del legislatiu flamenc, cometent la derrapada de retirar l’estatus diplomàtic del delegat del seu govern a Madrid. Tot un Estat s’enreda en baralles ridícules amb una regió. Regió que resulta ser la més poderosa d’Europa i està manada pel principal partit de Bèlgica, la Nieuwe Vlaamse Alliantie, NV-A. El polític de la Pobla hauria de saber que la NV-A està encantada de ficar cullerada al conflicte de Catalunya, i així poder treballar per la independència d’algú a fora ja que a casa no hi tenen les condicions. Enlloc no es troben fans més entusiastes del procés català que a Flandes. És una devoció, un amor agraït però no correspost.

En puritat, el nomenament mateix com a cap de la diplomàcia espanyola d’algú com el desinfectador Borrell, amb tantes vergonyes a l’armari, és, en sí mateix, un error forçat per l’èxit internacional del relat independentista sobre la involució democràtica de l’Estat. Pedro Sánchez cercava un revulsiu, i vaja si l’ha trobat!

Darrerament encara hi ha hagut més notícies a favor nostre: l’anunci del gobierno del PSOE de recórrer davant del Tribunal Constitucional una resolució política i sense efecte legal contra la monarquia. Amb aquest pas, Espanya presentarà candidatura definitiva a règim bananer dins de la Unió Europea. Bonus track: L’alineació de PSOE, PP i Ciutadans amb una institució obsoleta i desnonada a Catalunya equival a un suïcidi polític a mig terme.

Líders catalans de PP i Ciutadans doblen el pas en fals cap a la dreta marginal al significar-se contra els presos polítics. Han arribat fins a la indecència de demanar més mà dura contra elles i ells. Anar a favor de la monarquia i contra els presos polítics genera rebuig a Catalunya, també entre molts unionistes.

Los catalanes hacen cosas, coses que treuen els espanyols de polleguera i els menen a cometre errors. Eixamplem la llista de coses que fem. Continuem assertius per guanyar l’últim punt, set, i partit. I els treurem de la presó.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana – Consultora de comunicació i afers públics, radicada a Brussel·les. Membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Reflexionant amb Xavier Febrés

Pere Costa.

Si hi ha cas de compromís
el Govern té atribucions
per passar-se pels faldons
totes les lleis del país.

(Josep Maria de Sagarra – El nostre Avantprojecte de Constitució – 1931)

La història amb certa freqüència es reinventa, se substitueix pel que li convé al guanyador, es modifica per interessos polítics, es nega la realitat o es falsifica.

A Catalunya tenim àmplia experiència sobre el tema. Xavier Febrés en la seva “Breu història de França explicada als catalans. Influències, friccions i garrotades del veí de dalt” ens descriu, entre molta història, el jacobinisme espanyol i francès, les seves similituds, els seus resultats reals i les seves “petites” diferències.

Els jacobins varen originar-se en el convent de frares dominics del carrer de Saint Honoré de París, amb una visió contundent de la indivisibilitat de la nació, cosa que els portava a defensar un estat fort i centralitzat. Ara bé, els jacobins francesos eren republicans mentre els jacobins espanyols han conformat tots els governs del país, majoritàriament monàrquics.

L’obra de Febrés té avui molta actualitat donat el fet que un català, nacionalitzat francès, que no ha tingut massa encert en la seva vida política a França, i que es deixa estimar per les dues forces de la dreta espanyola, ambdues jacobines, desbarra atacant a la pàtria on va néixer i es creu amb opció a l’alcaldia de Barcelona.

Molts catalans d’edat madura hem vist amb enveja la vida política i la cultura francesa durant la llarga dictadura que hem patit i que encara remena la cua amb força. Era freqüent escollir el francès com a llengua estrangera per estudiar-la (fet avui superat per la globalització de l’anglès). Els veterinaris recordàvem que la primera Escola Veterinària Europea va ser la de Lyon (1712) (mentre fins al 1982 no es va crear la, avui Facultat, a Catalunya). I, per cert, la Llibreria Francesa era un èxit

¿Qui no recorda el seu primer viatge a París i quedar bocabadat al comparar la vida nostra i la de França, veure el que era viure en llibertat, com es podien comprar llibres en llibertat, es podia parlar i opinar amb llibertat? Eren temps en els que la “grandeur” practicada per De Gaulle xocava amb l’espanyola “unidad de destino en lo universal”.

D’alguna manera el contacte entre Catalunya i França havia estat freqüent i fratern. A Barcelona Ferdinand de Lesseps va crear al 1859 la primera escola francesa. Va seguir l’Institut Francès al 1919 i el Liceu Francès al 1924.

Caldria pensar les causes per les quals la cultura francesa era admirada i produïa tan fort impacte a Catalunya. Una primera causa fou sens dubte l’educació. L’escolarització a França fou un objectiu preferent dels governs des de 1881 amb una educació laica, acabant amb les trifulgues de l’Estat i l’Església sobre aquest tema, a més de ser obligatòria i gratuïta sota el lema de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. La protecció i l’ajuda a una cultura francesa lliure i recolzada políticament pel seu Govern fou origen del seu fort desenvolupament i conseqüentment de la nostra clara tendència a admirar-la.

Potser cal recordar, al respecte i entre parèntesi, el judici i l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia al 1909 (pedagog, creador de l’Escola Moderna, amb coeducació entre els dos sexes i practicant el pensament lliure) i l’actual legislació francesa que fixa un IVA del 5% pel cinema, teatre i llibres.

És cert que a França no tot són flors i violes però va saber alliberar-se a temps de l’absolutisme i crear una república sense la qual difícilment hauria mantingut l’estatus actual. Potser caldria recordar que el president de la república espanyola, Estanislau Figueras, davant de la impossibilitat de dialogar i debatre en el Parlament (defecte que sembla que no s’ha perdut) va dimitir i marxar a França amb la cèlebre frase “Senyors, n’estic francament fins els collons de tots nosaltres”.

França tenia una enorme consideració per part de molts catalans, consideració que comportava un cert respecte, afecte, simpatia i alguna vegada enveja cap a ella. Però també cal recordar que aquesta predisposició per part dels catalans cap al país veí no sempre s’ha vist corresposta degudament.

Deixem apart la seva política de no intervenció durant la Guerra Civil incomplint el tractat hispano-francès firmat amb el govern legítim d’Espanya ja que va ser una època difícil i complicada, però no es pot deixar sense queixa el tracte que varen rebre els quasi 500.000 refugiats republicans en la retirada de gener de 1939 i la seva situació en els camps de concentració. Fins al cap de 75 anys el Govern francès no va recordar el que havia estat un maltracte increïble. Passats 75 anys dels fets, Manuel Valls inaugurava un Memorial a Rivesaltes. Era el mínim que podia fer. Recordem les seves paraules: “Van ser humiliats… esperaven una altra mena d’acollida. França no és així, és una terra d’acollida”.

A banda que se’n va recordar un pèl tard, França no ha abandonat gens ni mica l’actuació com estat-nació, sacralitzant la unitat, amb mentalitat jacobina i centralitzadora, uniformitzant les llengües i la cultura mitjançant la seva escola laica, obligatòria i gratuïta. Sols cal veure la situació del català al Rosselló.

També cal recordar la nul·la ajuda francesa al projecte de la Generalitat sobre la creacio d’una euro-regió, la dels Pirineus-Mediterrània, al 2004, a l’igual que la connexió de l’AVE a la xarxa europea retardant el tram definitiu Barcelona- París després que l’Estat espanyol ja s’ocupés que l’AVE arribés amb tot el retard possible a la frontera franco-espanyola. Ara es parla d’acabar-ho al 2030. A cap dels dos governs els interessa el desenvolupament de Catalunya.

I ara es vol, o volen, presentar com el futur alcalde de Barcelona (com si no ens haguéssim equivocat prou amb les eleccions a la capital de Catalunya) a un català unionista, que políticament ha fracassat en el seu país d’adopció i que ara intenta introduir-se en la política anti-catalana i, segons la premsa rosa, refer la seva vida sentimental. Evidentment té tot el dret a fer-ho però cal votar amb seny (avís a navegants catalans despistats).

Podem aplicar, per acabar, el títol de l’última cançó de l’acte en record del 17A: “Qualsevol nit pot sortir el sol” (Jaume Sisa). Esperem que el miracle, encara que sols sigui per una vegada, sigui possible.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.