Carta a Dolors Bassa: “L’obligat camí d’autoperfeccionament que ens imposa l’àrdua consecució de la República, ens acabarà fent molt millors”

Isabel-Helena Martí.

A/A: Hble. Sra. Dolors Bassa / Centre Penitenciari Puig de les Basses (Figueres)

Benvolguda consellera,

la tardor avança inexorable. La neu ha arribat a la cota 1.800 i ha emblanquinat els cims més alts del Pirineu, sobretot al vessant nord. Aquestes darreres hores forts aiguats han regat de cap a peus i copiosament Catalunya, i han fet baixar les temperatures. Tot plegat m’ha fet pensar en les preses d’Alcalá-Meco que, molt probablement, malgrat la frescor que s’insinua també a Madrid, no tindran calefacció fins al desembre. I quan aquest mes arribi, en gaudiran només una estona al migdia i a la nit, mai al matí. Com cada hivern, les internes d’aquest centre penitenciari passaran fred.

Sí, com veus, m’he llegit el llibre de la Meritxell Borràs.

Divendres, organitzàrem a Sobirania i Justícia un acte amb ella a Barcelona. Conversàrem sobre “34 dies de tardor i 1 de primavera”. L’esdeveniment congregà més de 300 assistents. Ple fins a la bandera. Malauradament, moltes altres persones no pogueren entrar per falta d’aforament. Una munió de gent sense inscriure (havíem hagut de tancar les inscripcions perquè s’havien exhaurit les places) s’aplegà davant la porta d’accés, ben bé una hora abans de l’inici de l’acte. Buf, quin mal tràngol! I quin greu més gran haver de dissoldre la cua perquè l’auditori era ja ple de gom a gom.

La serenor, però alhora profund sentiment, amb què la Meritxell ens relatà algunes de les seves vivències a la presó ens deixà esbalaïts. Experimentàrem una successió intensa d’emocions contraposades. Vàrem plorar. I també riure. Com quan ens parlà de l’estreta amistat nascuda entre vosaltres dues arrel d’haver compartit una cel·la diminuta, en absència de la més mínima intimitat, a Alcalá-Meco. “Quina poca-solta”, diu que exclamà quan parà esment en la xapa amb les tisores (en referència a les retallades) que lluïes durant la presa de possessió del govern. I tu, “què estirada”. Ves per on, el destí us tenia reservada una juguesca insospitada. Dues persones a qui la militància en partits diferents i la manca de química personal havia mantingut a ratlla, esdevingudes ara, tant sí com no, companyes entranyables i confidents.

L’acte tingué també alguns moments vindicatius. Denunciàrem l’abandó i doble raser amb què, massa sovint, mitjans de comunicació, partits polítics, i societat en general tendeix a negligir a preses, exiliades i encausades. Per bé que sobradament conegut, esborrona constatar-ne el descarnat grau d’invisibilització al que el masclisme sotmet les dones, sigui quina sigui la seva condició o circumstància. Sortosament són moltes les veus que s’hi han revoltat. La campanya “Cap dona en l’oblit” i altres iniciatives semblants han alertat del fenomen i suscitat un vigorós corrent de solidaritat. L’obligat camí d’autoperfeccionament que ens imposa l’àrdua consecució de la República, ens acabarà fent molt millors com a persones i com a col·lectivitat. I, això no és pas poca cosa, atès el preocupant horitzó de reculada en els valors democràtics que s’albira en el nostre entorn, i més enllà.

Una onada d’autoritarisme, de nítida inspiració feixista, segueix creixent a escala planetària. Les notícies d’aquest darrer cap de setmana són inquietants. El senat dels Estats Units confirma com a jutge del Tribunal Suprem al conservador Brett Kavanaugh, nominat per Donald Trump, sense investigar a fons si són certes o no les acusacions d’abús sexual. Per l’altra banda, el candidat de l’extrema dreta a les eleccions presidencials del Brasil, i defensor de la dictadura militar del 1964, arrasa amb un 47% del vot. D’immediat, els mercats reaccionen a l’alça, satisfets perquè defensa un model econòmic liberal. Hi haurà una segona volta, però Jair Bolsonaro -així es diu el personatge-, concorre com a favorit. Més a prop, a Roma, es dóna a conèixer un front ultra. Matteo Salvini i Marine Le Pen en són els principals impulsors. Amb Viktor Orbán -Hongria- i Sebastian Kurz -Àustria- planegen vertebrar a Europa un bloc polític, de tarannà nacionalista, que superi el paradigma supranacional i federalitzant de la Unió Europea.

A Espanya les coses no van millor. Vox aconsegueix reunir deu mil simpatitzants a la plaça de braus de Vistalegre (Madrid) i, tot seguit, Casado s’afanya a dir que comparteix moltes idees amb el partit neofalangista. I Rivera competint, a cor què vols, en aquesta delirant cursa reaccionària. La transició del 78 oberta en canal per les noves fornades de polítics espanyols.

A Catalunya, el nostre projecte polític republicà, empeltat de llibertat, empoderament ciutadà i justícia social res té a veure amb aquest moviment regressiu que amenaça els drets fonamentals al món. Des de les entitats cíviques, incloses les més modestes com la nostra, treballem tot el que podem, i més, per tirar-lo endavant, i perquè tu i les altres preses i presos polítics, exiliades i exiliats, encausades i encausats, pugueu recuperar tan aviat com sigui possible la normalitat en les vostres vides. Vosaltres, i la vostra família i amics, que us enyoren terriblement. El sacrifici és immens. Estic, però, absolutament persuadida que no serà debades. Guanyarem.

La lluita continua, Dolors. Mentrestant, ànims i coratge!

Afectuosament,

Isabel-Helena Martí
Barcelona, 10 d’octubre de 2018

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Reflexionant amb Xavier Febrés

Pere Costa.

Si hi ha cas de compromís
el Govern té atribucions
per passar-se pels faldons
totes les lleis del país.

(Josep Maria de Sagarra – El nostre Avantprojecte de Constitució – 1931)

La història amb certa freqüència es reinventa, se substitueix pel que li convé al guanyador, es modifica per interessos polítics, es nega la realitat o es falsifica.

A Catalunya tenim àmplia experiència sobre el tema. Xavier Febrés en la seva “Breu història de França explicada als catalans. Influències, friccions i garrotades del veí de dalt” ens descriu, entre molta història, el jacobinisme espanyol i francès, les seves similituds, els seus resultats reals i les seves “petites” diferències.

Els jacobins varen originar-se en el convent de frares dominics del carrer de Saint Honoré de París, amb una visió contundent de la indivisibilitat de la nació, cosa que els portava a defensar un estat fort i centralitzat. Ara bé, els jacobins francesos eren republicans mentre els jacobins espanyols han conformat tots els governs del país, majoritàriament monàrquics.

L’obra de Febrés té avui molta actualitat donat el fet que un català, nacionalitzat francès, que no ha tingut massa encert en la seva vida política a França, i que es deixa estimar per les dues forces de la dreta espanyola, ambdues jacobines, desbarra atacant a la pàtria on va néixer i es creu amb opció a l’alcaldia de Barcelona.

Molts catalans d’edat madura hem vist amb enveja la vida política i la cultura francesa durant la llarga dictadura que hem patit i que encara remena la cua amb força. Era freqüent escollir el francès com a llengua estrangera per estudiar-la (fet avui superat per la globalització de l’anglès). Els veterinaris recordàvem que la primera Escola Veterinària Europea va ser la de Lyon (1712) (mentre fins al 1982 no es va crear la, avui Facultat, a Catalunya). I, per cert, la Llibreria Francesa era un èxit

¿Qui no recorda el seu primer viatge a París i quedar bocabadat al comparar la vida nostra i la de França, veure el que era viure en llibertat, com es podien comprar llibres en llibertat, es podia parlar i opinar amb llibertat? Eren temps en els que la “grandeur” practicada per De Gaulle xocava amb l’espanyola “unidad de destino en lo universal”.

D’alguna manera el contacte entre Catalunya i França havia estat freqüent i fratern. A Barcelona Ferdinand de Lesseps va crear al 1859 la primera escola francesa. Va seguir l’Institut Francès al 1919 i el Liceu Francès al 1924.

Caldria pensar les causes per les quals la cultura francesa era admirada i produïa tan fort impacte a Catalunya. Una primera causa fou sens dubte l’educació. L’escolarització a França fou un objectiu preferent dels governs des de 1881 amb una educació laica, acabant amb les trifulgues de l’Estat i l’Església sobre aquest tema, a més de ser obligatòria i gratuïta sota el lema de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. La protecció i l’ajuda a una cultura francesa lliure i recolzada políticament pel seu Govern fou origen del seu fort desenvolupament i conseqüentment de la nostra clara tendència a admirar-la.

Potser cal recordar, al respecte i entre parèntesi, el judici i l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia al 1909 (pedagog, creador de l’Escola Moderna, amb coeducació entre els dos sexes i practicant el pensament lliure) i l’actual legislació francesa que fixa un IVA del 5% pel cinema, teatre i llibres.

És cert que a França no tot són flors i violes però va saber alliberar-se a temps de l’absolutisme i crear una república sense la qual difícilment hauria mantingut l’estatus actual. Potser caldria recordar que el president de la república espanyola, Estanislau Figueras, davant de la impossibilitat de dialogar i debatre en el Parlament (defecte que sembla que no s’ha perdut) va dimitir i marxar a França amb la cèlebre frase “Senyors, n’estic francament fins els collons de tots nosaltres”.

França tenia una enorme consideració per part de molts catalans, consideració que comportava un cert respecte, afecte, simpatia i alguna vegada enveja cap a ella. Però també cal recordar que aquesta predisposició per part dels catalans cap al país veí no sempre s’ha vist corresposta degudament.

Deixem apart la seva política de no intervenció durant la Guerra Civil incomplint el tractat hispano-francès firmat amb el govern legítim d’Espanya ja que va ser una època difícil i complicada, però no es pot deixar sense queixa el tracte que varen rebre els quasi 500.000 refugiats republicans en la retirada de gener de 1939 i la seva situació en els camps de concentració. Fins al cap de 75 anys el Govern francès no va recordar el que havia estat un maltracte increïble. Passats 75 anys dels fets, Manuel Valls inaugurava un Memorial a Rivesaltes. Era el mínim que podia fer. Recordem les seves paraules: “Van ser humiliats… esperaven una altra mena d’acollida. França no és així, és una terra d’acollida”.

A banda que se’n va recordar un pèl tard, França no ha abandonat gens ni mica l’actuació com estat-nació, sacralitzant la unitat, amb mentalitat jacobina i centralitzadora, uniformitzant les llengües i la cultura mitjançant la seva escola laica, obligatòria i gratuïta. Sols cal veure la situació del català al Rosselló.

També cal recordar la nul·la ajuda francesa al projecte de la Generalitat sobre la creacio d’una euro-regió, la dels Pirineus-Mediterrània, al 2004, a l’igual que la connexió de l’AVE a la xarxa europea retardant el tram definitiu Barcelona- París després que l’Estat espanyol ja s’ocupés que l’AVE arribés amb tot el retard possible a la frontera franco-espanyola. Ara es parla d’acabar-ho al 2030. A cap dels dos governs els interessa el desenvolupament de Catalunya.

I ara es vol, o volen, presentar com el futur alcalde de Barcelona (com si no ens haguéssim equivocat prou amb les eleccions a la capital de Catalunya) a un català unionista, que políticament ha fracassat en el seu país d’adopció i que ara intenta introduir-se en la política anti-catalana i, segons la premsa rosa, refer la seva vida sentimental. Evidentment té tot el dret a fer-ho però cal votar amb seny (avís a navegants catalans despistats).

Podem aplicar, per acabar, el títol de l’última cançó de l’acte en record del 17A: “Qualsevol nit pot sortir el sol” (Jaume Sisa). Esperem que el miracle, encara que sols sigui per una vegada, sigui possible.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Infracció, delicte, ultratge, malversació, rebel·lia, sedició, odi, i més

Pere Costa.

Has hecho Tu el milagro, ¡genio de las batallas!
La fúria moscovita siente anti ti temblor
Con tu gloriosa espada, cincel invicto, tallas
la heráldica gigante de nuestro Emperador.
Eres Doria y Espínola, Pizarro y Magallanes,
y Gonzalo y Juan de Austria, Alba, Lauria,
¡ y el Cid!
y reyes y estadistas, sabios y capitanes,
de España en torno giran, como entonces…
¡y por Ti!
¡Saludo a Franco, Franco! ¡Viva y Arriba
España!

(Juan García Fayos – Jerez – III Año Triunfal)

Aquest intent “poètic” inicial vol ser una mena d’avís per a navegants, editat a València per J.G.F., catedràtic de Literatura, al 1969.

Tot seguit vaig a embolicar-me en un tema poc concret, sense límits ni fronteres, en el que no sóc expert. Avui ja no sóc expert en res, cosa que ja no em preocupa. Sí que mou, però, la meva curiositat i em porta al fet que estem vivint un moment difícil de la nostra cultura, o manera de pensar, o manera de viure, o manera de legislar des dels poders i que ens convindria normalitzar.

Vaig néixer al 1933 i, per tant, i segons el capellà del meu poble, al 1939 ja tenia “ús de raó”. La data la vàrem encertar ell i jo en el pitjor moment de la història per prendre decisions tan transcendentals.

Ara, una pila d’anys després, tampoc ho veig clar doncs cada dia és més difícil saber quan un arriba a l’ús de la raó i, sobretot, si jo ja he aconseguit aquest títol. Però alguna cosa cal dir sobre el tema.

Començo per la definició de “pecat”. No l’he posat en el títol de l’article atès que ha passat a segon terme en l’ètica actual però era el primer càrrec de consciència que en època pretèrita se’ns presentava. No tinc cap catecisme a mà i crec que em seria difícil trobar-ne un un pèl actualitzat. Tampoc no fa cap falta, però la meva vida va començar així.

Com sempre, faig ús de la nostra Enciclopèdia Catalana. No ho recomano en aquest cas. No em queda clar. Per tant, em cal tornar als meus sis anys (ús de raó) i recordar les explicacions del mossèn del meu poble. Més o menys: “Es pot pecar de pensament, paraula, obra i omissió en tot el que representa una transgressió als deu manaments de Moisès”.

Em perdonareu però em sembla, inicialment, una definició políticament normal encara que les transgressions al respecte podien ser lleus o conduir a la condemnació eterna, que no és poc.

I feta una primera aproximació al tema, ara em toca recordar la idea que el “nacional-catolicisme” tenia sobre l’ “autoritat”. La nostra Enciclopèdia Catalana ja dóna per superat el problema i no fa cap referència al que m’obligaven a estudiar durant l’inici del meu suposat ús de raó i que venia a dir: l’autoritat del governant s’origina en Déu de tal manera que, junt amb la benedicció de l’Església, es trasllada al cap d’estat de cada nació per el millor compliment de la seva llei. Això té origen amb Constantí, Edicte de Milan, l’any 313. Prego no em prengueu per un beneit, però era així i encara hi quedem uns pocs per donar-ne fe. Avui el poder és elegit democràticament pel poble o almenys així ens ho pensem.

Alguna vegada cal retrobar certes idees, que ens poden semblar totalment errònies, però el fet que assenyala Alexandre Deulofeu en la seva “Matemàtica de la història” i que es pot simplificar (aquest article no té per objectiu aclarir res) és que la història es repeteix amb etapes prefixades, amb idees semblants, siguin o no errònies, encara que amb certes variacions en els detalls fruit de l’avenç (????) de la cultura política.

Si em poso a recordar el temps del meu inici de raó crec que puc afirmar que la obediència era el primer manament, polític i religiós. La condemna (TOP/ infern) era brutalment imposada, políticament i religiosament. El dogmatisme era total, políticament i religiosament. La llibertat, fins la de pensament, estava censurada, políticament i religiosament. La pena de mort estava a l’ordre del dia. La presó era un càstig freqüent i sense pal·liatius. El poder judicial estava supeditat al poder polític.

Però, no hi ha mal que duri cent anys, diuen, i després de quaranta anys, un dia va arribar l’esperada democràcia. Poc a poc. Tots contents amb l’Estatut. Tots cantant allò de ”llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Es va permetre el “destape” després d’un fort increment del PIB de Perpinyà, es varen legalitzar els partits polítics, es va poder llegir l’Avui. Solament havia durat 40 anys. Fins i tot els agnòstics dèiem “gràcies a Déu”.

Però la matemàtica de la història sembla que pot ser una realitat. Ja no cantem tant. Quasi ja no cantem. Encara cridem i xiulem. Ens és difícil disposar d’un concepte clar de la paraula democràcia. El partits polítics pensen més en els vots que poden aconseguir per mantenir-se, que en les possibilitats de tirar endavant el país. El concepte de pacte polític és una entelèquia.

Els ciutadans hauríem de pressionar més i millor, i exigir el pacte polític entre els que tenen objectius comuns intentant, almenys, acords concrets per a decisions concretes. Però és com demanar peres als oms. El retrocés actual en la nostra societat és enorme en aquest sentit i no presenta vies de solució en aquest important rol que haurien de saber jugar els polítics.

És cert que tenim eleccions democràtiques, que s’ha abolit la pena de mort (fins el Papa s’ha decidit per fi i al cap de 2000 anys), que tenim un Estatut, “cepillado” pel Sr. Guerra (PSOE vetust però que encara piula) i que el Tribunal Suprem va acabar d’“afinar” gràcies a l’activitat patriòtica del PP i del Sr. Rajoy pidolant per Espanya firmes per derogar-lo. I punt. El fet és que el poder que suposadament derivava de Déu ha quedat substituït pel poder omnipresent i omnipotent de la Constitució (que permet articles com el 155). La pena de mort s’ha eliminat però no la presó provisional mentre es busca si hi ha cap causa concreta que la justifiqui. La llibertat de pensament no està castigada però atenció amb el delicte d’odi o amb supòsits que no encaixen en la Constitució. El poder de la religió, sembla, s’ha reduït però es permet (no tots els seus sectors) reflectir apreciacions polítiques que curiosament sempre voltegen determinades ideologies i molt sovint comet l’antic pecat per omissió. És difícil distingir, si convé, la diferència entre una disparitat d’opinió i un delicte. El poder polític ha evitat, i creat, problemes emparant-se en un poder judicial afí a les seves idees, això sí mantenint la seva teòrica independència al decidir a dit els càrrecs fonamentals de la justícia. La informació oficial sovint és esbiaxada, torna el soroll de sabres, segueixen els atacs a la llengua i identitat catalanes.

El que no em lliga és que ara no ens deixen fer un referèndum i Franco ens va obligar a votar-ne un. On ha quedat la democràcia?

En temps de la dictadura era freqüent, i parlo de l’època universitària, el córrer davant dels grisos (que avui han canviat de color). Cosa que tenia els seu risc. Ara ens hem pogut manifestar. Uns quant milers que sumen més de dos milions ho han pogut fer -amb alguns problemes-. Visca la democràcia. Però, stop, línia roja davant de la paraula referèndum. Ens hem cansat, fa anys, de córrer davant dels grisos, però sols han canviat de color per tal de dissimular. Ens hem plantat, no hem fugit i ens han apallissat, tal com feien els grisos.

Quanta raó tenia Deulofeu i la seva matemàtica històrica.

Ara bé, avui, la corrupció i el desmanegament segueix. El cap d’un partit amb velles arrels en el passat i el seu màster, cada jutge jutjant segons la seva ideologia, una alcaldessa recolzant els manters però sense cap acció per solucionar el problema, molts aforats emparant-se en aquest privilegi que ja no hauria d’existir, es permet un manifest militar, es premia a un alcalde no massa català amb una cadira a Andorra, se segueixen fent promeses a dojo per part de Madrid -que, curiosament, mai es compleixen-, es presenta el Sr. Borrell com un negociador més del problema (????), segueixen les intemperàncies feixistes sense cap reacció oficial.

Què poc dura l’alegria a la casa del pobre. Catalunya té un excel·lent PIB però està ofegada per impostos, mal funcionament de l’aeroport, falta d’infraestructures, eliminació de la seva iniciativa i mínima llibertat que arriba al fet que exhibir un llaç groc et pot portar als serveis mèdics d’urgències.

I no cal parlar del 17 d’agost ja que els que tragueren les castanyes del foc estan empresonats o en mans de la justícia, i el record dels fets al cap de un any s’ha capgirat de tal manera que resulta que els catalans són inútils i no varen fer res de bo i gràcies a forces alienes, que encara no han aclarit quin paper tenia un aiatol·là que no se sap de qui cobrava, varen solucionar ràpidament una perillosa situació.

L’acte del citat dia, que havia de ser un fet presidit pel record a les víctimes, la unió entre tots i el reconeixement de l’eficàcia dels Mossos d’Esquadra es va traduir en un acte amb aires de provocació, malbaratant una ocasió única per una resposta forta i intensa cara al terrorisme.

I parlant de malbaratament d’ocasions per pacificar un ambient excessivament enrarit se segueix involucrant a més possibles implicats, amb difícils gestions per l’apropament de presos als llocs on rau la seva família. No és suficient el càstig personal sinó que cal castigar els seus familiars sense considerar la diferència entre càstig i venjança, en uns moments en què hi torna a haver massa rancúnia pels carrers, això mai desitjable.

Em quedo amb l’esperança de les paraules de Jordi Cuixart: “Als que ens volen crispats i dividits, els continuarem explicant que som un sol poble unit en la diversitat”.

Escric tot això sota un fort calor agostenc. Intentant una correcció conceptual contínua perquè ningú se senti ferit o ofès. Cada dia és més difícil expressar el que un pensa (no sé si el pensament encara és lliure o no) sense que li reboti una resposta irada o ofensiva. Però segueixo sense comprendre a què ve l’odi a una llengua i una cultura, a què ve la persecució de possibles solucions polítiques sense cap opció de diàleg obert, a què ve que un intent polític es converteixi en delicte i repressió, a què ve que no es pugui clamar per un consens civilitzat.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Ell ja hi era

Carles Armengol.

Mn. Dalmau ha fet tanta feina que sembla inabastable. Omnipresent en multitud de causes justes. Impulsant, acompanyant, donant testimoni. Un capteniment mantingut fins als darrers dies. Motiu, aliment, alè: la fe en Jesús i l’amor a Catalunya i als seus homes i dones.

Joventut viscuda en un context de dura postguerra i exaltació franquista. Formació sacerdotal en un ambient resclosit en el qual encara no es flairaven els aires del Vaticà II. Tot i aquest món asfixiant, descobreix l’autèntic missatge de l’Evangeli i, malgrat la sistemàtica ocultació que en fa el règim, aprèn què és Catalunya. Això el revolta i el consagra al servei de la fe i del país. Ordenat sacerdot ja és titllat de conflictiu per la jerarquia eclesiàstica. El 1956 el fan rector de la petita població de Gallifa per tenir-lo apartat. D’allà no es mourà fins a la mort. “No es mourà” és un dir. Mn. Dalmau no pararà de moure’s, de fer-se present, d’animar moviments, de promoure accions.

Un tret que el fa encara més excepcional és la capacitat d’anticipació als nous problemes i realitats i de ser sempre a l’avantguarda. Aplica les intuïcions renovadores del Concili abans que aquest es celebri. És impulsor del diàleg del cristianisme amb el marxisme i posteriorment promou aproximacions entre l’anarquisme i el cristianisme.

S’implica en el món obrer. Crea un agrupament escolta, una casa de colònies, una revista infantil…, i resta sempre amatent als joves. Promou les Comunitats Cristianes de Base, que veu avalades pel Concili. Promou l’acció no violenta i protagonitza, amb Xirinacs, algunes de les primeres vagues de fam sota el franquisme. Processat dos cops pel TOP, l’òrgan repressiu franquista per excel·lència. El 1966 promou la icònica manifestació de capellans davant la Jefatura de Policía. És dels catalans més vigilats per la policia franquista. Participa a La Caputxinada, en la gènesi de la tancada d’intel·lectuals a Montserrat i en la creació de l’Assemblea de Catalunya. És dels primers promotors del retorn de Tarradellas. Sense militar-hi, col·labora freqüentment en situacions delicades de molts partits i, intuint el fracàs del model autonòmic, promou l’independentisme quan encara és molt minoritari.

L’any 1986, quasi 30 anys abans de la Laudato si’ on el papa Francesc demana una conversió ecològica integral, crea el santuari de l’ecologia, donant una nova advocació a la Mare de Déu.

Junt a l’home d’acció també hi ha l’intel·lectual i l’escriptor. Ens deixa importants assajos i obres de pensament de gran valor i dos interessants llibres de memòries. El millor homenatge: llegir-lo i seguir-lo!

Publicat a El Punt Avui el 7/09/2018

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-04-30 a les 17.39.49Carles Armengol, president de la Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat i membre de Sobirania i Justícia. @carlesarmengol

Els taurons no saben perdre

Pau Miserachs.

Els taurons del PP es volen els propietaris de la política i no han trigat gens a presentar la seva recepta reaccionària: nous delictes de “sedició impròpia” i “organització d’un referèndum il·legal”, limitar el dret a escons dels partits nacionalistes, seguir parlant de l’article 155…

Vox, el Partido Popular i Ciudadanos, exigint eleccions generals, han començat la competició per atraure votants. Res millor que llançar flames contra el govern del PSOE i carregar-li totes les responsabilitats dels errors i la deixadesa de la gestió del mateix govern de Mariano Rajoy i el PP. També és bo per a la dreta espanyola denunciar les relacions entre la Catalunya que vol l’autodeterminació i el govern espanyol, ja que no volen de cap manera acceptar que es produeixi el diàleg amb els que ells consideren “colpistes i totalitaris”.

Els taurons del PP es volen els propietaris de la política i no han trigat gens a presentar la seva recepta reaccionària: nous delictes de sedició impròpia i organització d’un referèndum il·legal, limitar el dret a escons dels partits nacionalistes, seguir parlant de l’article 155 de la Constitució i també prioritzar la llista més votada a l’hora de fer govern. No reconeixen la victòria democràtica del nacionalisme català en les passades eleccions del 21 de desembre. Aplicant el 155 amb el suport de Ciudadanos i del PSOE, es van oblidar d’il·legalitzar els partits independentistes.

Això de la llibertat i de la sobirania de la societat queda actualment establert contra els interessos del PP, Vox i Ciudadanos, perquè aquestes organitzacions minoritàries estan disposades a no respectar els drets i els interessos de la resta, que són la majoria. No se sap quants democratacristians i liberals en formen part, però cada dia es veuen menys demòcrates a les seves files.

PP i Ciudadanos, amb la intransigència característica del sector polític que se sent ferit per la moció de censura que els va apartar del poder, han iniciat una línia dita d’ariet de desgast del govern, que s’allunya de l’obligació política i parlamentària de proposar mesures acceptables per al benestar general i el desenvolupament de les llibertats i la democràcia.

El Partido Popular, Vox i Ciudadanos no creuen en les virtuts del republicanisme, però sí que volen fer seu el mar i la terra dels Països Catalans, actuar com una metròpoli monopolista de la llei i dels costums, la llengua i l’educació. La idea d’espanyolitzar Catalunya segueix essent viva.

La llibertat política, obliden aquestes formacions, té més relació amb els ciutadans que amb qualsevol constitució, ja que fer una constitució lliure i una ciutadania sota el domini de fet de l’Estat, una ciutadania de dret no lliure, amb unes lleis fonamentals que no garanteixen la seguretat pública, és tant com destruir la moral política, les virtuts exigibles i suspendre l’ús de la llibertat per fer república a Catalunya.

Les lleis de l’actual monarquia espanyola permeten la crueltat en la seva aplicació a la dissidència política, retrocedint els polítics conservadors a la recuperació dels antics delictes contra els demòcrates, sense cap consideració de les circumstàncies socials ni de l’evolució política.

Les lleis han de guardar relació amb els principis de cada govern, diria Montesquieu, i aquest, mostrar un autèntic amor pel bon govern i el bé comú, en lloc de separar els ciutadans entre “gentes de bien” i els que, per defensar els seus drets democràtics i en aquest cas el dret de Catalunya a recobrar la seva independència, no tenen dret a la prosperitat política. Els taurons queda clar que mai ataquen taurons.

Publicat a El Punt Avui el 15/08/2018

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

L’avenç republicà sense república

Jaume López.

Sovint per avançar cal trencar idees preconcebudes, llocs comuns que poden generar una atracció magnètica o gregària (el lloc comú és confortable per al grup). Un dels llocs comuns que segurament poden llastrar més el procés sobiranista -que segueix ben viu- és el de “Ja som república”. Una república invisible, sense poders ni atribucions que, referint-se a alguna cosa que -suposadament- ja és, permet clarament la comparació entre els fets objectius i la realitat subjectiva. Podríem qualificar-la de pensament màgic.

El pensament màgic no és exclusiu d’un sector polític o grup humà. És pensament màgic l’afirmació “L’1-O no hi va haver cap referèndum”, i val la pena distingir aquestes afirmacions sobre coses que suposadament ja són o han passat i les que fan referència al futur. Sobre el futur el grau d’incertesa és prou gran per a tothom perquè en aquest cas la qualificació de “pensament màgic” per desacreditar el que no ens agrada no passi de ser una arma llancívola en un món canviant, on les prediccions són força complexes.

Faig aquesta reflexió -des de la complicitat- en el context del debat sobre “eixamplar la base”. Em sembla un objectiu políticament força inabordable i preferiria que s’entengués i s’articulés com un “eixamplar els espais”. La resposta antidemocràtica de l’Estat, durant més d’una dècada, ens ha portat a centrar-nos més en el com que en el què. Certament s’ha parlat de república, però el debat sobre els seus continguts mai ha centrat cap campanya electoral, ni tan sols ha merescut un procés participatiu, sempre superat per les “circumstàncies polítiques”. Primer, l’objectiu del referèndum va deixar enrere els intents de la societat civil per iniciar-lo. Després, la interpretació imperant, sortida a l’escalf de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent, el va identificar amb la redacció de la Constitució de la república i, de nou, es va posposar fins que ho fóssim. I ara, en algun moment, han arribat rumors que seria un dels objectius que hauria de desenvolupar un consell de la república a l’exili.

Certament, el terme procés constituent està força recremat, però cal contribuir a la generació d’espais on ciutadans, societat civil i partits -quina perversió que a Catalunya els dos primers termes els hagin patrimonialitzat organitzacions partidàries- puguem fer aflorar acords amplis com els que, per començar, suposen les reclamacions que, amb un marc estatutari, incorporava la proposta de reforma de l’Estatut del 2005 (amb un 89% de vots a favor del Parlament català) i el dret a decidir, entès com un procés democràtic, no unilateral, a l’estil canadenc o britànic, per determinar el futur polític de Catalunya, amb amplis suports a la societat catalana.

La unilateralitat de l’Estat, és a dir, la negació constant a iniciar converses sobre aquests assumptes, ha portat a la unilateralitat catalana. I sobre aquesta unilateralitat s’assenta una divisió que cal superar que podríem identificar amb l’oposició històrica, decimonònica, entre exaltats i moderats. Els primers brandant (bons) arguments de justícia, els segons (bones) raons basades en el principi de realitat. La seva divisió sempre ha estat l’estratègia última dels defensors de l’ statu quo. Pràcticament sempre els ha funcionat. Un cop més, som aquí.

Per això és tan importat obrir espais, unilateralment, de distensió, és a dir, de visibilització de majories àmplies que l’escenari institucional difícilment pot reflectir ara mateix. Debats ciutadans sobre el país en el qual volem i tenim dret a viure i les línies mestres que mourien amplis sectors de la societat a simpatitzar amb una república. En un cert sentit, suposen tornar als fonaments ( back to basics ), però amb la (gran) diferència que suposa l’èxit de l’1-O. La república no es va constituir aleshores, però en cap cas va ser un fracàs. L’1-O vam demostrar el nostre compromís fermíssim amb la democràcia, per una solució que impliqui un referèndum on tota la ciutadania pugui expressar la seva opinió en circumstàncies normals. Això ens ho hem guanyat! I, en contraposició, podem mostrar un Estatut que, després de les retallades del Constitucional, no ha estat referendat pels catalans, que, segurament, hi votarien en contra. Ens regim per una norma sense aval democràtic. I com a mínim dos milions de catalans defensen una república incompatible amb una monarquia. Aquests fonaments donen molt marge per seguir avançant a través d’espais amplis, generant i aprofitant noves oportunitats que, sovint, no depenen dels “tempos interns” ni de fulls de ruta amb calendaris previstos que -com hem vist- només serveixen per superar desconfiances internes però faciliten la feina de l’oponent. Treballem, avancem. Però afirmar una república inexistent no és la millor manera d’aproximar-nos a la república.

Publicat a l’ARA el 29/07/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Aproximació al president Torra

Carles Puigdomènech.

Ara, tot just encetada la presidència, ja ha tastat que el que ell té de sentit de l’humor, d’altres que el critiquen, ho tenen més aviat de mala llet.

Cada persona és inabastable i per tant tota semblança és inevitablement parcial. Aquests dies hem pogut llegir algunes aproximacions al nou president de la Generalitat. Algunes des del coneixement del seu activisme cívic i cultural, d’altres des de la vessant dels seus escrits; en aquest últim cas, amb cruels i esbiaixades referències a alguns comentaris trets de context. Abans, però, de l’activista o del polític hi ha la persona, i és fa difícil interpretar  amb honestedat intel·lectual què pensa el nou MHP sense un esforç previ de coneixement de la persona. I sense l’esforç, necessari en tots els casos, d’acostar-s’hi sense prejudicis. En moments durs, molt durs, com els presents, l’empatia i alteritat semblen més necessaris que mai. Per totes bandes. I diria precisament, al contrari del que s’ha escrit, que una de les virtuts del Quim Torra és precisament l’empatia, l’alteritat, el saber posar-se en el lloc dels altres. També en el lloc dels ciutadans espanyols que es poden haver sentit ofesos des del desconeixement interessat i parcial que els ha arribat.

Aquesta és una mirada més de les possibles, i en cap cas excloent d’altres, que no sé, ni tan sols, si agradarà a l’interessat. En tot cas és una mirada del Quim Torra impregnat d’alguns trets que de ben segur el pas pels jesuïtes li han deixat. I no parlo de la fe, sinó del mètode. Trets que poden ajudar a entendre el seu pensament, escrits, acció cívica i política.

Una de les característiques dels exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola és el de la contemplació. Consisteix a situar-se en l’escena evangèlica i el context com un observador que reviu i fins i tot entra en el paper d’alguns dels personatges que hi participen, “como si allí me hallare”, que deia ell. No s’entendria la tasca i empremta de la companyia de Jesús sense els exercicis espirituals que practiquen els seus membres i que marquen el seu caràcter, la seva missió, visió i la seva acció. Un caràcter, visió i acció que molt sovint incomoda i s’enfronta al poder polític, quan es tradueix en compromís amb la cultura, les persones i la terra on porten a terme la seva missió. Recordem les reduccions de Paraguai, la supressió de l’ordre, les expulsions, la participació de destacats jesuïtes en la teologia de l’alliberament, l’assassinat de Lluís Espinal a Bolívia o d’Ignacio Ellacuría, entre altres, a El Salvador. Només cal seguir les publicacions de ‘Cristianisme i Justícia’ a Catalunya per veure cap a on s’orienta el seu posicionament social a data d’avui. I en Quim Torra, com a persona, per formació i tarannà, també beu d’aquestes fonts.

És aquesta mirada a la persona la que ajuda a comprendre el seu compromís amb la cultura, com a editor i escriptor; el compromís amb la societat, com a activista social, i el compromís amb el país, com a polític. I en aquesta visió de la persona hi intueixo, entre altres, cinc trets destacables com els següents, que ajuden a conformar la seva personalitat:

1.- Un gran coneixement de la història del país, atribut en el qual destaca, conjuntament amb Pujol, per sobre de la resta d’expresidents designats pel Parlament. Potser la història no es repeteix, però sí que ho fan les actituds dels homes i dones que amb els seus actes l’escriuen. Per això és un actiu importantíssim conèixer el passat, per no repetir-ne els errors, per entendre el present i per llaurar el futur. Un coneixement que el president Torra sens dubte té i li farà gran servei.

2.- A partir d’aquest coneixement, admiració per alguns grans referents catalans. En Quim Torra no és que hagi llegit la història dels que han deixat petjada en aquest país: s’ha capbussat en la seva vida i obra. S’ha situat en l’escena i passatges que van viure i ha fet l’exercici ignasià de la contemplació. Per això ha volgut tocar els seus papers i conèixer els seus hereus. Només així s’entenen les meravelloses cartes que els adreça i que han quedat recollides al seu llibre ‘Honorables’. S’ha criticat el president Torra per defensar posicionaments romàntics sense entendre que el gust i agror d’assaborir la història només el poden tenir els que l’han conegut, i com ell, d’alguna manera, reviscut. I que aquest coneixement no només no t’invalida per reconèixer el present, en tota la seva complexitat política i social, sinó que t’és molt útil per relligar el nostre passat col·lectiu, amb les seves grandeses i misèries, i poder traçar així millor el futur. I és que darrere la crítica al que alguns anomenen “purisme” el que pretenen, conscient o inconscientment, és relativitzar, desplaçar o eliminar alguns dels trets que conformen les nostres arrels, en especial la llengua i la cultura.  Perquè estarem d’acord que una cosa és que aquestes arrels vagin creixent, adaptant-se a les noves realitats (demogràfiques, socials, culturals, polítiques) com terra adobada que enriqueix el país i una altra de ben diferent pretendre enterrar-les amb el pretext d’un fals i interessat cosmopolitisme, de dretes i esquerres, deshumanitzador.

3.- Com a home de cultura, conscient de la importància cabdal de l’ensenyament. Sigui com a lliçó de la història, per influència familiar o per conèixer el que fan els països més avançats, veig en Quim Torra convençut que un país el fan les seves dones i homes, que una societat creix i excel·leix quan ho han fet les seves escoles. I que aquestes han de garantir la igualtat d’oportunitats i ser instrument de cohesió social. I és que darrere la crítica al que alguns anomenen “adoctrinament”, el que pretenen és, ben conscientment, que els nens i nenes, tots ells, vinguin d’on vinguin, tinguin el color, cultura o origen que sigui, siguin ciutadans d’un estat immutable, l’espanyol, però no pas, gran sacrilegi, d’un país, un sol poble, que aspira a ser-ho.

4.- Com a home que té per referents, entre altres, Carrasco i Formiguera, i que coneix el llegat de la democràcia cristiana, l’he sentit defensar aferrissadament tant la llibertat individual com la justícia social. El coneixement del món de l’empresa, també dels excessos descarnats de la gran empresa capitalista (ben retratada a ‘Ganivetades suïsses’), converteix en tremendament injustes les crítiques, per miserable partidisme (en el que ben segur ell no entrarà i descol·locarà més d’un), que Torra representa el liberalisme ultraconservador. Estic segur que en Quim Torra, com d’altres, ha fet l’exercici intel·lectual de pensar la societat des de l’òptica marxista, sense, com d’altres, sortir-se’n. I fins i tot ha pensat en fórmules revolucionaries de mobilització (com defensa a ‘Els últims cent metres’). No veig el president Torra amb menys preocupació social, per formació, vivència i història personal que els que en fan bandera excloent. I sí que el veig molt conscient de la dimensió fonamental de tota persona humana, tota, i de la importància de la llibertat, de la igualtat, de la justícia social, de la fraternitat per garantir-ne el desenvolupament. I és que darrere la crítica a un “ultraliberal conservador” s’amaga el populisme de qui, sense sortir-se’n tampoc amb el referent marxista, només se sap afirmar amb la crítica a qui no combrega amb les mateixes receptes populistes. No veig en Quim Torra defensant la independència per raons essencialistes, com s’ha dit, sinó com a instrument que garanteix la plenitud nacional de tot poble, com a solució, acreditada en el cas espanyol, per poder garantir de veritat i per a totes i tots els catalans aquests valors de llibertat individual, justícia social i fraternitat amb la resta de pobles que ens envolten.

5.- Gran capacitat de riure’s de si mateix. No es pot entendre els escrits de Torra sense pensar en una gran capacitat de riure’s de si mateix. Com a autodefensa individual i col·lectiva. El president té un sentit de l’humor anglès, irònic i un punt sarcàstic. És des del recurs al sarcasme i l’humor negre, com a fórmula exagerada per denunciar la injustícia, que cal llegir i interpretar alguns dels seus comentaris i escrits. No en va alguns dels autors sobre els que ha escrit o que ha editat són Dickens, que ajunta humor i crítica social, Chesterton i les paradoxes que ajuden a discernir la realitat, o l’italià Guareschi, del qual va reeditar ‘El petit món de don Camillo’. Ara, tot just encetada la presidència, ja ha tastat que tot el que ell té de sentit de l’humor, plàcida i lúcida saviesa, d’altres que el critiquen ho tenen més aviat d’agror, ressentiment i mala llet.

Publicat a El Matí el 22/05/2018

Sobre l’autor:

 Carles Puigdomènech. Advocat, especialista en urbanisme. Membre de Sobirania i Justícia.

Carta a Carme Forcadell: “La por i l’odi empresona també als carcellers “

Isabel-Helena Martí.

A/A: M. Hble. Sra. Carme Forcadell / Centre Penitenciari Mas d’Enric

Benvolguda presidenta,

llegeixo a “Cent cites sobre la llibertat”, un petit volum que per gentilesa de la Fundació Irla m’arribà a casa fa un parell de setmanes, un aforisme atribuït a Nelson Mandela, l’icònic Premi Nobel de la pau i activista pels drets humans:

“Qui roba la llibertat a un altre, esdevé presoner del seu propi odi”.

Quanta, quanta veritat revelen aquestes lúcides paraules! M’han fet pensar en la irresponsable invectiva amb què, fa uns dies, l’ex-vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, volgué desacreditar l’independentisme català durant la campanya de les primàries del Partit Popular:

“A Catalunya es practica l’apartheid i no es deixa ni viure ni parlar en llibertat”.

John Carlin, corresponsal una pila d’anys a Sud-àfrica pel rotatiu britànic The Independent, bon coneixedor del sistema de segregació racial en aquest país escrigué, indignat, a La Vanguardia:

“És un insult a les desenes de milions de persones que patiren els horrors, les misèries i les indignitats de l’apartheid”.

Poc puc afegir-hi, més enllà de mostrar la meva total conformitat amb l’expressat pel periodista, fill de mare espanyola i pare escocès. Frivolitzar sobre el règim criminal que la minoria blanca implantà a Sud-àfrica i l’immens patiment que generà és immoral i impropi d’un servidor públic en un país que es vulgui avançat i democràtic.

Justament aquest passat 18 de juliol es commemorà el centenari del naixement de Mandela. Els jutges de l’apartheid l’havien condemnat a cadena perpètua. Romangué engarjolat, en condicions duríssimes, vint-i-set anys. Quatre anys després de ser posat en llibertat fou elegit per sufragi universal, als setanta-cinc anys, president del primer govern democràtic de Sud-àfrica. Admirat i respectat arreu, és avui un referent universal de la lluita contra l’opressió i la injustícia.

Sí, presidenta, té raó Mandela. La intolerància a la diferència, el nacionalisme excloent i colèric, la imposició mitjançant l’amenaça i l’ús de la violència, són una xacra tant per qui n’és víctima com per qui n’és braç executor. Hi ha qui, erròniament, pensa que podrà conjurar la feblesa d’un posicionament il·lícit assenyalant l’altre i convertint-lo en un dissident, en un proscrit, en un captiu. Apoderar-se de la llibertat de les persones i fer-les esdevenir penyora política és una vilesa. Però, com diu l’emblemàtic líder antiapartheid, la por i l’odi empresona també als carcellers. És per això que el règim del 78 està garratibat. Sap que té mala peça al teler. Hi manca valentia, confiança en un mateix, tarannà democràtic per asseure’s a enraonar, escoltar, i arribar a l’acord per suscitar el lliure consentiment.

Estic convençuda que el teu sacrifici i el dels altres vuit presos polítics catalans no serà en va. El moviment sobiranista està més mobilitzat que mai, la base que el sustenta és robusta, està ben travada. Les garrotades de la policia espanyola l’1-O, l’arenga bel·licosa de Felip VI, la repressió del 155 ens han fet més forts, més resistents, més murris. La moral i l’anhel de victòria són alts. No tolerarem un judici injust, una matussera obra de teatre orquestrada des dels despatxos per espantar als catalans. La tardor serà intensa, obrirà nous horitzons. A Europa, també.

No defallirem, Carme. Us tenim presents cada dia. No ens aturarem fins que sortiu de la presó i torneu a casa, amb els vostres. N’estem compromesos fins al moll de l’os.

Coratge, amiga meva, i fins ben aviat. Visca Catalunya lliure!

Isabel-Helena Martí
Barcelona, 7 d’agost de 2018

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

 

Francesc Vicens: el sobiranisme d’esquerres

Pere Costa.

Quant el bosc camina
cap a la vellura
en venir l’hivern,
serves, tu, l’alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern

Guerau de Liost

Francesc Vicens Giralt és un dels personatges importants de la vida cultural i política de Catalunya. Fa poc ens va deixar i voldríem recordar-lo, encara que és molt personatge per tan poc espai. Va viure plenament en una Espanya que Josep Maria Colomer (“España: la historia de una frustación”) defineix com un gran fracàs, incapaç de crear un imperi modern, ni una democràcia exemplar, ni una revolució industrial, generant frustració i creant, en canvi, misèria interna, convertint les virtuts de la transició en els vicis de la democràcia.

Francesc Vicens va viure aquesta situació en primera fila, cosa que el va portar a situacions dures i difícils.

Ja feia un temps que no “baixava” a Barcelona i es va recloure a la rectoria de Fontanilles (Baix Empordà) junt a la seva companya, l’escriptora, Françoise Wagener. Havien convertit l’antiga rectoria en una acollidora casa, en un lloc magnífic, des del que podia gaudir de les vistes del Montgrí i de les Medes. Últimament la seva salut era precària i la lectura la principal dedicació. Llegia els clàssics directament dels originals en llatí. És un fet definitori de la seva immensa cultura.

Ens va deixar el 4 de juny de 2018, poc abans de fer 91 anys, després d’una vida intensa dedicada a la política i a la cultura, sense oblidar interessants acostaments al cinema, a l’espeleologia i al coneixement en general. Era evident que no hi havia una relació directament proporcional entre la seva conformació física i la seva activitat incansable.

Per intentar seguir (aspecte fàcil) i comprendre (aspecte mes difícil) la vida de Francesc Vicens cal intentar construir un full de ruta cronològic que ens permeti no perdre el seu fil vital.

Neix a Barcelona el 19 de juny de 1927 en una família de juristes i de dretes. La seva primera joventut (que consti que mai fou vell intel·lectualment) cal contemplar-la sense grans incidents. Em diuen que residia a Ocata (El Maresme) amb la família, i no el preocupava de manera especial la marxa dels republicans i l’entrada dels “nacionals”. L’ambient familiar, és ben possible que també influís.

Com a fill de “bona família” (el seu pare era jutge) estudia Dret a Barcelona i es llicencia al 1949, però no veu en la professió el seu futur i afloren les seves inquietuds polítiques que el porten al 1956 a ingressar en el PSUC. De seguida va dedicar-se a fer proselitisme del partit entre els universitaris creant una cèl·lula, naturalment clandestina, a la Universitat de Barcelona i assisteix al Primer Congrés del Partit celebrat a París. Al 1957 va recolzar el boicot als tramvies de Barcelona i va ser detingut (26 de gener) per la Brigada Político-Social caient a les mans del torturador Antonio Juan Creix junt amb altres assistents al Congrés de París. Van ser 28 dies de tortura física i psicològica per acabar en un Consell de Guerra i condemnat pel Tribunal Militar Tercero (Causa 159-IV-57) a 8 anys de presó. Al 1960 s’exilia a París on segueix col·laborant amb el PSUC.

La situació canvia al 1964 en ser expulsat del PSUC per Santiago Carrillo que l’acusa de nacionalista. Amb ell són expulsats Jorge Semprún, Claudín i Solé Tura. Al 1966 torna a Barcelona i es retira (momentàniament) de la política.

Comença una nova etapa en iniciar una col·laboració laboral amb l’Enciclopèdia Catalana, l’Editorial Salvat, i també amb l’Institut Francès. És una dedicació eminentment cultural però Vicens no deixa de creure que la cultura havia de tenir un paper important en la lluita antifranquista. Al 1975 és nomenat Director de la Fundació Miró.

Gran amic de Joan Miró, Vicens es dedica plenament a la nova tasca. Organitza programes d’exposicions temporals difícilment assequibles durant el franquisme, acull exposicions d’artistes emergents, organitza cicles de cinema amb projeccions prohibides fins aquell moment, també cicles musicals i, fins i tot, espectacles per a infants.

Els seus coneixements museístics l’avalen com a Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i de la International of Art Critics. Aconsegueix el Premi del Consell d’Europa al seu museu (1979) i la Medalla d’or personal al Mérito de las Bellas Artes (Madrid, 1980).

Però, torna a la política. Al 1980 és elegit Diputat d’ERC al Parlament Català com independent, càrrec al que renúncia al 1982, després de formar part del Consell Nacional i del Comitè Executiu, i del 1982 al 1986 representa ERC al Congreso de los Diputados a Madrid. No repeteix.

Però no s’atura aquí, sinó que ingressa a Iniciativa per Catalunya, on des del 1991 fins al 1995 és regidor (àrea de Cultura) a l’Ajuntament de Barcelona.

Després de posar punt i final a la seva activitat política cal recordar altres activitats, possiblement menys conegudes, com la seva intervenció en el cinema col·laborant en ”La guerre est finie” d’Alan Resnais durant la seva estada a París i, al 1978, en ”Les routes du Sud”, de Joseph Losey.

Un altre camp conreat fou el de l’espeleologia amb la publicació de diverses obres sobre la temàtica; la fundació del GES, de la que fou primer president (1948); i la presidència de la Comissió Tècnica d’Exploracions Subterrànies de la FEM (Federación Española de Montañismo) de la que dimiteix al 1956.

Voldria acabar amb una visió personal del Francesc. Ens vàrem conèixer, fa anys, a la Tertúlia Ignasi Agustí, coordinada per Rafel Borràs. En la mateixa va manifestar reiteradament el seu esperit republicà i catalanista. Posteriorment, i per causes que no fan al cas, vàrem coincidir en la Tertúlia Espai Ateneu de l’Ateneu Barcelonès, fundada por Mina Pedrós i, entre altres, l’autor d’aquesta nota, a la que va assistir cada setmana a pesar dels seus problemes de salut, les dificultats per desplaçar-se des de Fontanilles (en cotxe fins a Flassa i en tren fins a la Plaça de Catalunya) i evidentment pel seu cansament.

En la tranquil·litat d’una tertúlia era fàcil constatar la seva memòria excepcional, els seus profunds coneixements sobre història, filosofia, literatura, art i temes menys coneguts com l’espeleologia a la que ens hi hem referit, la botànica, l’astronomia, etc. Les seves intervencions eren esperades i agraïdes per la seva amplitud de coneixements i capacitat de diàleg, una enorme cultura humanística, una visió universalista dels problemes, un respecte a les opinions dels altres, un ple coneixement de la qüestió catalana i un recolzament total al futur de Catalunya com a tal.

Em permeto incloure un comentari que va fer Francesc Vicens en el col·loqui corresponent a la conferència del Cònsol General de Portugal a Barcelona sobre el tema “Les relacions entre Catalunya i Portugal: germans apartats”, el dia 27 d’octubre de 2009. Al plantejar-se el fet de la separació de les dues corones, la portuguesa i l’espanyola, la ciutat de Ceuta, portuguesa, preferí passar a espanyola. Francesc va opinar que la decisió podia ser deguda “a la niciesa dels ceutís ja que els hi hauria anat millor sent portuguesos que espanyols” i afegí “quan Portugal es va aixecar contra la Corona Espanyola va guanyar i aconseguiren la independència. Els catalans també ens vàrem aixecar en contra però vàrem perdre i per això restàrem com a protectorat de Madrid i una petita colònia espanyola” (Espai Ateneu. El Debat de les idees. Edicions Rondas. 2011).

Acabem així, sense comentar els possibles errors i encerts del Francesc i amb el suggeriment que és un personatge que la història de Catalunya no ha d’oblidar. Precisa d’un expert que redacti la seva biografia real, sense els buits i errors que possiblement hem incorregut en aquesta nota.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Catalunya fa nosa

Pau Miserachs.

No han trigat gaire a fer-se realitat les previsions que el PP s’ha proposat anorrear Catalunya fins a destruir-la. Els catalans som persones humanes, amb virtuts i defectes com tothom, però gent treballadora, oberta a les aportacions de progrés, la creació de riquesa, la creació cultural i científica, respectuosa amb les altres persones residents i treballant a Catalunya.

Les candidates a dirigir el PP, Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal, aposten en les seves campanyes per il·legalitzar els partits independentistes. Per això disposen de la llei de partits polítics de 2002 que preveu situacions en què es pot interpretar extensivament si convé que aquests partits volen intimidar, fomentar la violència, fomentar el desordre, privar de la llibertat d’opinar, vulnerar els principis democràtics i perseguir, deteriorar o destruir el règim de llibertats, impossibilitar o eliminar el sistema democràtic amb l’exclusió i persecució de persones per raó de la seva ideologia. La iniciativa o passa pel Congrés o pel Senat o pel ministeri fiscal, amb intervenció judicial per analitzar i decidir la concurrència de la il·legalitat. El resultat pot ser tant la dissolució com la suspensió del partit polític qüestionat. En el nostre cas els declarats independentistes. Les raons sempre hi seran als ulls dels qui no estimen Catalunya ni l’esforç dels catalans per fer, junts amb Euskal Herria, de motor econòmic del Regne d’Espanya.

Manifestar-se a Espanya contra Catalunya i les línies polítiques catalanes sembla que doni força i capacitat electoral. Dretes i esquerres espanyoles acaben per posar-se d’acord per donar compliment a aquest objectiu de destrucció i esborrat històric. Ha tornat amb els socialistes espanyols el negacionisme a les reivindicacions catalanes un mes després de la Moció de censura del president M. Rajoy.

No hem volgut reconèixer que han fet molt mal a Catalunya durant aquests 40 anys transcorreguts en democràcia indefinida, un seguit de lideratges excloents i exclusius o pactistes amb el Regne d’Espanya, però sempre egocèntrics, des de la dreta clàssica catalana, en ocasions intolerant i impertinent amb els contraris, fins al socialisme burgès que hem viscut en el poder i en la tramitació parlamentària, tots amb sentit gregari de les llistes elegides i grisor política. La grisor ha restat intel·ligència a l’hora de fer. I seguim necessitant intel·ligència i habilitat.

Han perjudicat més la democràcia aquestes actituds de molts polítics que les protestes laborals, les manifestacions i les vagues reivindicatives, aturant també la producció a les empreses que tracten abusivament la seva plantilla laboral. Els treballadors han defensat i defensen amb més habilitat que molts polítics el dret a rebre salaris dignes i condicions laborals pactades respectuoses i estables. La lluita contra la precarietat i els baixos salaris exigeixen amb urgència un pla de xoc que sembla no arribar ni tan sols de manera improvisada.

Catalunya i els catalans fem nosa a la pàtria constitucional que va inventar l’expresident José María Aznar. Els catalans som gent estranya que no té afició per les curses de braus, però sí per la natura, el coneixement i els avenços científics, viure bé i saber gaudir dels béns amb racionalitat i seny, conservant els patrimonis al màxim en lloc de disseminar-los i trossejar-los a l’hora de la mort. Catalunya és quelcom més que el que encara en diuen el Principat. Ens falta el Rosselló, perdut amb el Tractat dels Pirineus. Ens falten Sardenya i Nàpols, perdudes amb els Tractats d’Utrecht. Ens falten les Illes Balears i el Regne de València. Catalunya fou el primer país europeu a ser trossejat per destruir la seva empenta i beneficiar que el duc d’Anjou es convertís en el rei Felip V, rei, duc i senyor de tots els territoris confederats que constituïen Catalunya, que eren i són Catalunya.

Però no van aconseguir l’objectiu final de fer desaparèixer Catalunya de la història. Catalunya segueix dempeus quatre segles després de les desfetes militars i polítiques, amb la seva llengua, cultura i esperit d’iniciativa i risc empresarial que la identifiquen internacionalment, amb el seu tarannà liberal, democràtic i respectuós amb els drets de tots els que viuen, treballen i fan Catalunya, integrats voluntàriament en les tradicions i costums d’aquest poble mil·lenari.

Publicat el 13/07/2018 a El Punt Avui

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs