Reflexionant amb Jorge Wagensberg

Pere Costa.

Un gran personatge de la nostra època és Jorge Wagensberg (1948-2018), físic, investigador, director de la col·lecció Metatemas, director de CosmoCaixa, autor d’un gran nombre de llibres i cap del projecte de l’Hermitage a Barcelona. És un mínim resum d’una gran figura.

A més de la seva gran producció científica i assagista cal posar de manifest que era un especialista en l’art de l’aforisme. Ens explica que l’escriptor d’aforismes va amb una llibreta a la butxaca per apuntar idees, per després convertir-les en paraules, buscant la frase que pot fer fortuna, que es pot fer inoblidable, jugant amb la contradicció i la paradoxa. Així els aforismes es converteixen en idees independitzades, creant un comprimit de coneixement que no deixa lloc al fum ni a la cendra.

En el seu darrer llibre “Solo se puede tener fe en la duda”, Wagensberg ens dedica 774 aforismes com a petites dosis de coneixement sobre temes que ens preocupen, com la llibertat, la democràcia, la corrupció, la felicitat. Estan agrupats en 36 temàtiques diferents.

Ell defineix el llibre com a “Pensamiento concentrado para una dispersa realidad”. Jo em conformo en escollir 10 dels 774 aforismes per tal d’iniciar l’objectiu que busquen: dissoldre, veure, pensar i conversar.

Possiblement tots aquets objectius ens fan falta en la nostra vida sobretot en els moments actuals.

Respecto i reprodueixo el text castellà de Wagensberg i em permeto algun petit comentari per iniciar una discussió, per sembrar dubtes, per pensar -i això és bo-, o per suscitar tan sols un lleuger somriure. L’objectiu és que tots els lectors puguin fer el mateix

Som-hi.

1.- No conozco a ningún fascista que hable más de tres idiomas.

Cadascú es pot quedar amb la seva resposta però no deixa de ser un aforisme interessant. Cal preguntar-se si una nació va unida sempre a una única llengua. Si una nació apart de la seva llengua està oberta al coneixement d’altres llengües. Si la imposició d’una llengua a altres cultures és un benefici o és una manera de destruir la seva cultura. Si cal que els polítics arribin al poder sabent algun idioma més que el matern o cal pagar professors, amb diners pressupostaris, perquè els ensenyin una vegada situats. Possiblement hi ha una afirmació indiscutible: la llengua de la mare de cada ciutadà deu ser sagrada i mai perseguida.

2.- Fundamentalismo es margen cero para la interpretación, solo eso.

Però, què es el fonamentalisme?

Crec que em puc referir a la Gran Enciclopèdia Catalana, que diu: “Moviment o actitud que ataca qualsevol desviació de les doctrines i pràctiques considerades essencials en un sistema religiós, polític, educatiu, etc”.

Ara descobreixo que aquesta definició representa que he viscut i visc dins d’una societat més o menys fonamentalista. També puc descobrir que el fonamentalisme està molt proper a l’evolució de la nostra civilització. No es pot, en una reflexió com aquesta, fer una revisió històrica doncs no acabaríem mai. Però uns pocs exemples ens poden orientar: Sagrat Imperi Romà-Germànic, Galileu, guerres de religió, capitalisme, socialisme, comunisme, feixisme, globalització… sabem què és la llibertat?

Crec, per l’altra banda, que estem barrejant conceptes. Un ciutadà em deia fa poc que fonamentalisme i nacionalisme tenen una enorme semblança. Busco ajuda a la sempre útil Gran Enciclopèdia Catalana: “nacionalisme és una actitud política derivada directament del fet d’atribuir, en un terreny ètic-polític, un valor altíssim al fet nacional o de la nació”, i segueix una pàgina a tres columnes. En elles distingeix el nacionalisme dels països sotmesos a dominació colonial, el que manifesta i estimula l’estat-nació, i aquell nacionalisme en el què, al seu interior, poden manifestar-se nacions que hi són sotmeses i que s’hi senten oprimides.

També es por predicar un anti-nacionalisme nacional cara a les nacions sotmeses mentre es defensa abastament al propi nacionalisme, produint al mateix temps un nacionalisme opressor i un nacionalisme oprimit.

Podem a aquests efectes recordar a Vargas Llosa que, en una manifestació de Societat Civil Catalana, va assegurar haver vist rius de sang provocats pel nacionalisme. Potser li falla la vista i es confon amb el vermell de les banderes, o està cronològicament desfasat.

3.- La libertad de expresión de un ciudadano no acaba donde empieza la libertad de cualquier ciudadano para ofenderse.

Certament és un aforisme per sotmetre a meditació transcendental. La llibertat d’expressió no crea per se cap ofensa si es produeix dins dels límits de l’educació –paraula que ja no es fàcil de definir però que quasi tots entenem- i el respecte, atès que ningú no es pot sentir, o ningú no s’hauria de sentir, molest per la lliure exposició d’idees, malgrat poder no estar-hi d’acord. Quantes discussions inútils ens estalviaríem si es fes cas d’aquet aforisme!!!

4.- Con frecuencia el humor se da de bruces con ciudadanos que han salido a pasear en busca de una ofensa.

Chapeau, Dr. Wagensberg.

La quantitat “d’ofenses” que alguns ciutadans es busquen per “armar la de Dios es Cristo” és immensa: la llengua, la política, la religió, el color d’un llaç a la solapa, la bandera, el dret a manifestar-se, els abrics de pells, la corbata, la barba, el cabell rapat, la cabellera lliure, les mascotes, el que diu un diari dins del dret de llibertat d’expressió, o el que diu un digital, l’escot de la senyora, el tramvia per la Diagonal, l’ultim discurs de no-sé-qui…

No podríem aturar-nos, dialogar, discutir, argumentar, posar-hi un pèl de bona fe i tirar endavant?

5.- Hay muchas más maneras de competir que de cooperar, por eso se necessita más inteligencia para pactar un acuerdo que para vencer en una competición.

Per què els polítics no s’apunten aquest aforisme amb negreta, subratllat i majúscules en la primera pàgina de la seva agenda?

Tots sabem que és difícil, o quasi impossible, estar d’acord amb tot. Seria molt avorrit. Però estar d’acord amb alguna cosa, encara que inicialment sigui petita, per estructurar una manera de fer futur, és tan difícil?

El meu bon amic Antoni Cisteró va publicar al 2015 el llibre “Confluyendo. ¿De qué hablamos cuando hablamos de confluencia?”. El pròleg és de Luis García Montero y Baltasar Garzón i s’inicia amb una afirmació colossal: “es el dialogo la única salida posible a la situación de deterioro y de crisis institucional y de valores en que se encuentra sumido nuestro país”. La posterior introducció de l’autor diu: “¿estan los partidos tan lejos como para no oír el clamor popular? Las reivindicaciones son la base sobre la que puede alzarse la ciudadanía; los colectivos sociales son el engarce que vehicula su indignación hasta los partidos políticos, aquellos que, proclamando prácticamente reinvindicaciones idénticas en sus programas y manifiestos, aparecen hoy en día a la greña, gastando su energía en codazos laterales en vez de empujar todos, si no juntos al menos cohesionados, en el mismo sentido”.

Antoni Cisternó no ha perdut l’esperança. No la perdrà mai. Pero algú s’ha plantejat cruament la seva idea?

6.- La historia de la humanidad es la historia de unos pocos intentando vivir a costa de otros muchos.

I la història segueix però suprimint la paraula “intentando vivir”, doncs avui les estadístiques són prou clares per saber quin gran percentatge de ciutadans malviu del seu treball i quin limitat percentatge de ciutadans s’emporta els grans beneficis del treball.

La situació és tremendament dura i els governs passen olímpicament del problema reduint-lo a petits increments del salari mínim, a petits increments de les pensions, a retallades en els serveis públics, a promeses per l’any vinent…

És una vergonya històrica el tema del colonialisme europeu sobre Amèrica Llatina, Àfrica i Orient. La demagògia és fàcil, els hi vàrem donar la llengua, la cultura, la religió i el progrés quan en realitat vàrem destruir la seva llengua, la seva cultura, la seva religió i els seus hàbits, que els permetia viure feliços. I a més vàrem espoliar les seves riqueses. I ningú no vol reconèixer-ho…

7.- Una mente que decide renunciar a las ideas nuevas y pretende seguir pensando se parece a un pájaro que renuncia a mover las alas y pretende seguir volando.

Les idees noves en el nostre món són sovint preses amb precaució. A la ciència, que investiga, no li costa gaire substituir una teoria per una de més fonamentada. I així avança cada dia més. En el món de les idees la situació és molt diferent. I sinó que algú dediqui un temps a les elucubracions de, per exemple, Feuerbach, Descartes, Kant, Darwin, Marx, Nietzsche, Freud, Kierkegard, Schopenhauer…

Però el cert és que a la ment humana li costa canviar les seves idees. El dubte és un imperatiu en l’ésser humà. El temor al futur sempre està present.

Crec que no tenim remei.

8.- La tradición por si sola, nunca es suficiente para justificar absolutamente nada.

Comentari breu: la tauromàquia, els braus embolats, les carreres de llebrers, les baralles de galls, la sobre informació de les processons de Setmana Santa, el poder reial…

9.- El totalitario insiste en que la idea no es suya (de él) sinó suya (del pueblo).

I no és cert. Podem posar un exemple clàssic en el nacionalisme.

1974, Suresnes: el PSOE aprova la definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol, i que passa indefectiblement pel ple reconeixement del dret a l’autodeterminació.

Fa poc, Susana Diaz: “els socialistes mai hem sigut nacionalistes, l’esquerra no pot ser mai nacionalista”.

Fa poc, Alfonso Guerra: “ser nacionalista i d’esquerres és incompatible”.

Si el lector vol més informació al respecte pot consultar el blog de Josep Martí Sala (https://perlesnegresblog.wordpress.com) que periòdicament publica temes de gran interès històric. Val la pena.

10.- La ilusión de todo fanático es seguir siéndolo.

Malauradament!!!

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Rob Riemen

Pere Costa.

Rob Riemen (Països Baixos, 1962) és un assagista i fundador-president del Nexus Institut, un fòrum internacional i independent que cerca i fomenta el debat i la reflexió. És potser difícil de creure que encara existeixin entitats d’aquets tipus però, sortosament, encara existeixen.

Personalment voldria reflexionar, i fer reflexionar, sobre algunes de les afirmacions i idees fonamentals exposades de manera clara i entenedora en el seu llibre “Para combatir esta era. Consideraciones urgentes sobre fascismo y humanismo” (Edit. Taurus, 2018). (El text de què disposo és una traducció al castellà i ignoro si existeix una traducció al català).

Ara bé, abans d’iniciar el tema voldria recordar, a mode d’exemple, tres fets que he viscut ens els últims temps, fets escollits a l’atzar entre els molts que s’han produït, amb massa freqüència, durant aquest any del Senyor de 2018, i també abans, i que d’alguna manera m’han portat a la lectura del llibre de Rob Riemen.

Em referiré en primer lloc a un interessant debat que es va produir fa poc en una tertúlia a la que assisteixo regularment, i en la que es va plantejar el tema concret dels “delictes d’odi”. És l’odi un delicte? Resumeixo: l’odi és un sentiment. Els sentiments són els que són, i és cert que deuen ser dominats. Un delicte pot presentar l’agreujant de l’odi. El sentiment d’odi és delicte quant es manifesta en fets, paraules o escrits. Tota manifestació d’odi és el que la llei considera delicte.

Com a segon fet em referiré a un article periodístic sobre “Enganxats a la mentida” i que té un antecedent en l’exposició prèvia, per part d’un reconegut personatge universitari, sobre si Catalunya és, o ha sigut, una nació o sols una regió secundària de l’imperi de Castella. Resumeixo: un es pot equivocar i amb freqüència és inevitable. El que no és correcte és enganxar-se a la mentida i predicar l’engany, tot i valorant la llibertat d’expressió. Hi ha uns fets històrics en els orígens de la nació catalana que estan prou estudiats i són prou coneguts per no caure en conceptes erronis que sols s’exposen amb finalitats destructives de fets històrics, encara que sigui per part de certs docents universitaris.

I com a tercer i lamentable fet avui, Dijous Sant de 2018, (dia que escric aquest text), algú ha incendiat l’Ateneu de Sarrià. No cal fer cap comentari.

I ara retorno a Rob Riemen. Per no faltar al copyright editorial em permeto reproduir el comentari, sense traduir de l’original per evitar errors, de la contraportada de la seva obra:

Rob Riemen identifica la ruta del eterno retorno del fascismo, camuflado tras falsas promesas de libertad y grandeza.

En 1947, Albert Camus y Thomas Mann comprendieron algo que aún hoy nos cuesta admitir: la guerra habia terminado, pero el facismo no había sido vencido. Aunque tardara algunas décadas, volvería.

No se reconoce al fascismo por sus ideas, pues carece de ellas, sinó por sus acciones y su política de resentimiento, el miedo y la ira. Incitación a la violencia, materialismo vulgar, nacionalismo asfixiante, xenofobia, necesidad de señalar chivos expiatorios, banalización del arte, odio hacia la vida intelectual y feroz resistencia al cosmopolitismo.

Hoy el fascismo se presenta en el escenario mundial disfrazado de populismo. ¿Cómo detenerlo? La respuesta está en el regreso de la nobleza de espíritu, en la recuperación de los valores universales de la verdad, justicia y belleza, compasión y sabiduría, pilares de una sociedad verdaderamente democrática”.

Em permeto recomanar la seva lectura i també fer una molt breu síntesi del seu pensament -segurament insuficient- que és un intent de preservar la supervivència i una vida feliç. Segons Rob Riemen, el feixisme és el cultiu polític dels nostres pitjors sentiments irracionals: el ressentiment, l’odi, la xenofòbia, el desig de poder, la por.

A prop d’aconseguir una societat lliure, torna a sorgir la violència i la falta de voluntat per negociar els problemes.

Sembla que sigui precisament la violència la millor solució per acabar amb les idees més humanistes.

Sembla que el feixisme s’obre pas en l’actual Unió Europea.

Sembla que no hem après les lliçons del segle XX.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Sobiranisme plural

Pau Miserachs.

Existeix una oposició en ferm a tota temptativa que Catalunya arribi a assolir el ple autogovern. La via unilateral va ser la ruta triada per superar la impossibilitat d’arribar a un acord amb l’Estat espanyol per celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Però tot i així es va celebrar un referèndum l’1 d’octubre de 2017 amb totes les conseqüències que el fet va desencadenar, declarant-se una independència mai proclamada. El govern espanyol estava decidit a fer el que fos necessari per mantenir Catalunya dins de l’Estat com a membre regional de la nació espanyola, ja que no reconeixien Catalunya com a nació. L’actuació repressiva empresonant polítics com a presumptes delinqüents fou un fet, accelerat el 2 de novembre. Poc importava si la gent que va anar a votar el dia 1 d’octubre parlava català o castellà, anglès, francès, àrab o urdú.

El referèndum fou considerat il·legal pel Tribunal Constitucional i Catalunya reduïda a les lleis d’Espanya i al control dels ministeris del govern central. Les institucions polítiques catalanes dirigides discretament des de Madrid i la Generalitat sota el control total de la vicepresidenta del govern espanyol, Sra. Soraya Sáenz de Santamaría, no han fet res més que indignar encara més els catalans, generant a més divisions d’opinió. L’ocupació no ha fet desaparèixer les reivindicacions sobiranistes davant l’estat de fet que és Espanya davant Catalunya.

Catalunya, malgrat els silencis oficials de la Unió Europea, creu més en l’Europa Unida que en les bondats de l’estat que la governa. Des de 1982 existeix una representació de la Generalitat a Brussel·les que il·lustra de la precocitat del compromís europeu de Catalunya, país ara sense altra projecció exterior que l’empresarial.

Al marge dels partits polítics que han participat a les eleccions del 21-D i obtingut escons al Parlament de Catalunya, s’han construït moviments i entitats que atrauen més gent que els membres o adherits als partits, creant una vida política ben diferenciada de la piramidal que es practica a la resta d’Espanya. Tant el govern com l’oposició, mort el bipartidisme, es conjuguen avui en el pluralisme. Ha nascut d’aquesta manera una nova història que canvia la idea que la vida política catalana era un ressò de la política espanyola.

L’anàlisi de la situació es pot fer avui amb el mètode de la geopolítica que introdueix l’expert Cyril Trépier amb la publicació de la seva tesi doctoral sobre geopolítica de l’independentisme a Catalunya llegida el 5 de desembre de 2011 a París. La implantació dels partits, l’evolució electoral i el pes lingüístic i comercial dels immigrants als territoris són matèria d’estudi. L’independentisme ha sigut presentat com a element de ruptura i també, des de setembre de 2012, com quelcom imminent. Però la consulta del 9 de novembre de 2014 no va donar aquest resultat. Ni ruptura ni Estat. Una nova embranzida amb les eleccions al Parlament del 27 de setembre del 2015 porta la coalició de Junts pel Sí a obtenir el 25% dels vots emesos i 62 diputats. Però no és suficient per superar la rivalitat institucional. Ruptura frustrada.

La fórmula de coalició electoral de partits va demostrar que cap partit podia obtenir per si mateix aquests resultats. Com va tornar a passar el 21-D 2017, amb la diferència que el partit representant el govern d’Espanya es va ensorrar donant vida a una jove formació distant del catalanisme interior, que va saber explotar sentiments patriòtics espanyols, lligams familiars dels immigrants a Catalunya procedents d’altres territoris d’Espanya. Van guanyar en vots, però van perdre en escons. Els és impossible aconseguir democràticament el poder.

El missatge independentista és avui un missatge de republicanisme i de política progressista. És un objectiu de primer ordre recobrar ara les institucions i reconstruir tot el que ha desfet l’administració espanyola en ocasió de l’aplicació del 155, reivindicant més endavant el dret a la celebració d’un referèndum sota la supervisió internacional. Però el que manca afegir a l’argumentari és el dret de Catalunya a recobrar l’Estat propi arrabassat fa tres segles, el seu Dret basat en l’equitat i el parlamentarisme com a font de la llei en aplicació del dret. Aquesta és la força històrica que el govern central i els partits unionistes no entenen, perquè segueixen sense acceptar el fet català. No cal doncs buscar referències ni al Quebec, ni a Escòcia, ni a Montenegro ni a Kosovo.

Publicat a El Punt Avui el 18/02/2018

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

La raó d’estat

Narcís Oliveres.

El pensament modern ha pouat gran part de les seves idees i modes de raonament en conceptes de la filosofia grega i del dret romà. Les idees d’igualtat, de llibertat i democràcia provenen de Grècia; la distinció entre dret privat i dret públic i el concepte d’estat, de Roma.

En el meu article a El Punt Avui de 27 d’agost passat em preguntava què és un estat de dret i l’acabava amb una referència al preàmbul de la Carta Fundacional de les Nacions Unides en què es diu que els pobles de les nacions que les integren estan resolts a “reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones i de les nacions grans i petites” i, amb tals finalitats de “practicar la tolerància i conviure en pau com a bons veïns”. El 27 d’agost el govern de l’Estat espanyol invocava constantment l’estat de dret i ni tan sols es preguntava què era. Es limitava a afirmar que Espanya és un estat de dret, quan la Constitució Espanyola no només parla d’un estat de dret; parla d’un estat social i democràtic de dret. Concepte purament formal, ha pretès convertir-lo en sinònim de democràcia i de respecte dels drets i llibertats dels ciutadans. L’expressió, una traducció literal de la paraula rechtsstaat, va néixer en la segona meitat del segle XIX al si de la doctrina jurídica alemanya. L’objectiu es limitava a enquadrar i a limitar, gràcies a un conjunt de normes jurídiques, el poder de l’estat. Però també hi havia el designi de convertir l’estat prussià d’estat policia en estat de dret.

Hi ha una altra noció referida a l’estat de la qual no s’ha parlat, almenys que jo sàpiga. És la raó d’estat, en què en nom de l’interès públic es justifiquen procediments polítics que són il·legals en temps de pau. La raó d’estat s’arroga una potència sense apel·lació, incondicionada, en atribuir-se el dret d’escapar-se del dret, és a dir, es produeix una disfunció entre l’interès públic i els drets dels particulars. L’expressió evoca l’arbitrarietat i la violència. És una paradoxa: en nom del dret es viola el dret. És fer prevaler la teoria de l’excepció a les lleis, a la moral, a les relacions entre llibertat i seguretat. Suprimint en tot o en part la llibertat, la raó d’estat posa en situació d’inseguretat els seus propis ciutadans, que queden a mercè del poder de l’estat. En aquest sentit és paradigmàtica la desestimació del recurs d’apel·lació interposat per Oriol Junqueras relatiu a la mesura cautelar de presó provisional, comunicada i sense fiança, desestimació basada en la probabilitat de reiteració delictiva del recurrent, la qual fa dependre de la possibilitat de noves mobilitzacions en les quals la seva conducta en seria una part important atesa la seva rellevància política, de la qual es desprèn un risc elevat de reiteració de conducta delictiva.

L’aplicació de la Raó d’Estat equival a una voluntat de domini que utilitza mètodes per conservar el poder i mantenir-s’hi de manera absoluta i indica un complex d’angoixa. La raó d’estat és rebutjable. El fi no justifica mai els mètodes. No es pot sacrificar la llibertat d’un o d’uns individus en benefici de l’estat. És un acte d’opressió.

Publicat a El Punt Avui el 22/01/2018

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

Brussel·les, èpica, orgull i tristor

Esteve Mirabete.

La veritat és que he dubtat si enviar o no aquest escrit a la Crònica ja que els sentiments són contradictoris com explico a continuació, però crec que li debem al Josep Bou, la Francina i la Núria el mèrit d’organitzar que tres autocars sortíssim d’Esplugues cap a Brusel·les sense oblidar els molts altres espluguins que varen anar per altres mitjans, i amb alguns dels quals vàrem poder retrobar-nos en terres belgues.

Costa resumir en poques paraules els sentiments que ens varen envair en apenes setanta dues hores d’anada, estada i retorn. Si més no, he escollit tres paraules: èpica, orgull i tristor.

Èpica, pel que significa l’esforç de desenes de milers de compatriotes perquè ens ajuntéssim a mil tres-cents quilòmetres de casa per donar escalf al govern exiliat, just al rovell de l’ou de l’Europa que ha decebut possiblement al, fins ara, poble més europeista.

Orgull, al constatar el civisme, reconegut i aplaudit per la ciutadania i autoritats belgues, amb què es va desenvolupar la reivindicació, no per pacífica i festiva menys dotada de fermesa i determinació.

Tristor, tots conscients que l’homenatge i reconeixement al patiment del president i consellers exiliats estava dividit i convivia dins el nostre cor amb la solidaritat amb la resta de membres del nostre govern empresonats a Espanya.

Amb tot esperem que tinguem un 2018 millor.

Publicat al número de gener-març 2018 de Crònica de la Vida d’Esplugues

Sobre l’autor: 

Esteve Mirabete, advocat i membre de la Junta de Sobirania i Justícia. @emirabete1

El procés és mort! Visca el (nou) Procés!

Jaume López.

La democràcia espanyola ja no és creïble en les ments de milions de catalans. La manca de credibilitat de qualsevol institució social és el primer pas cap a la seva desaparició. Les institucions socials funcionen perquè ens les creiem. Es poden imposar per la força, cert, però al preu de tenir un certificat de defunció ja signat sobre la taula.

Ara bé, això no vol dir que allò que es plantegi per reemplaçar la institució moribunda estigui ja a l’abast. En aquest sentit, només les idees que impliquen rutines noves i accions concretes diferents són veritablement transformadores. La resta són propostes i projectes, inspiradors (fins i tot enlluernadors) però sense força real de canvi, almenys a curt termini. Cal que es materialitzin en accions assumibles, repetibles i, finalment, inapel·lables.

¿N’hi ha hagut, d’aquestes, en el procés català? Oh, i tant. Les manifestacions anuals (quasi un ritual) de l’Onze de Setembre, milers de xerrades per tot el territori i les consultes, noves xarxes i comunitats virtuals per on circulen diàriament visions contrahegemòniques i que van arribar al seu zenit l’1-O.

I ara? Quines rutines podrien canviar? La clau és el crit unànime del 3-O, “Els carrers seran sempre nostres”, tan encomanadís com potent. No entès com una invitació al caos, sinó com una apel·lació a l’empoderament ciutadà. La política al carrer. En uns temps de despolitització generalitzada a totes les democràcies occidentals, el cas català és un contraexemple: en els darrers temps enlloc hi ha hagut tantes mobilitzacions, ni xerrades que s’omplen de públic en qualsevol poblet, sense mencionar l’alta participació electoral. Aquest interès per la política l’ha desfermat el procés sobiranista, però parlar de política no ha de voler dir parlar del tema. De fet, el tema és la conclusió de molts altres temes i, ara mateix, centrar-s’hi exclusivament suposa més un límit que una oportunitat.

Aquesta vibració política ha de poder traslladar-se a altres escenaris. És fonamental. Cal aprofitar aquesta inèrcia per consolidar la repolitització d’una part molt important de la societat catalana i encomanar-la a nous sectors. Cal impulsar-ho, amb accions i rutines senzilles, de qualitat, repetibles. Cal seguir fent xerrades però no per parlar de les bondats de la independència sinó per compartir, debatre i divulgar quins són els problemes concrets de cada barri i municipi, de cada sector socioeconòmic, què suggereixen els veïns i els ciutadans per resoldre’ls, i aprofitar les xarxes per difondre-ho i activar accions concretes.

La xarxa independentista ha de donar origen a la xarxa de repolitització i empoderament general. No tinc clar, en aquest context, quin paper hi pot jugar l’ANC, que ha tingut un paper tan fonamental fins ara, però sí que cal que es transformi per anar més enllà. Les estelades, en el dia a dia, ja han donat el màxim de si com a eina de mobilització. I, compte!, que n’han donat molt. No és possible explicar on ens trobem sense assenyalar que en el procés sobiranista s’ha passat d’una defensa de la independència per motius identitaris i culturals als motius econòmics i, finalment, als de qualitat democràtica que tants connectem amb la idea de República. Sense els primers no s’hauria arribat als darrers.

Aquests fòrums i espais de repolitització, aquesta xarxa, aquesta mobilització serà impulsada més fàcilment quan existeixin models repetibles de deliberació, amb recollida endreçada dels problemes i les propostes de solució, amb accions locals però reivindicativament potents, d’impacte socialitzador, potser associades a entorns lúdics i engrescadors. Cal vincular l’ultralocal amb el nivell de país i connectar àmbit rural i urbà. Des de la pràctica. És hora de conèixer-nos millor com a país real.

Aquest empoderament és la base per a una República. No és suficient, però és necessari. En l’àmbit social sovint no es guanya per confrontació sinó per desbordament. El trinomi solidaritat, deliberació en comú i empoderament s’ha de resumir espontàniament en la ment de milions de catalans i catalanes amb una paraula: República. Les institucions són un reflex del procés social. L’actual Parlament reflecteix el procés fins a l’1-O. Si volem un Parlament diferent cal un altre i nou Procés.

Publicat a l’ARA el 4/02/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Vaques sagrades

Narcís Oliveres.

En ocasions resulta difícil reflexionar per què moltes afirmacions tingudes per irrefutables ja no ho són. Són moments en què es perceben signes de pèrdua de confiança en si mateixa de la cultura occidental. El caràcter exemplar del passat, en funció del qual es pogués orientar sense reserves el present, s’ha esvaït. Vivim en una societat en què els actius es converteixen en passius; les capacitats, en discapacitats en un tancar i obrir d’ulls, les estratègies envelleixen amb tanta rapidesa que ja són obsoletes abans de conèixer-les adequadament.

Es pateixen els efectes d’un canvi històric. Fa uns quants anys que s’ha entrat en un període d’efervescència política. És d’abast planetari. I no sembla que s’hagi d’acabar. Les democràcies contemporànies estan abocades a fer front a nous reptes: globalització, crisi econòmica, terrorisme, escalfament del planeta, refugiats, concentracions, ocupacions no només de llocs públics, també de propietats privades; moviments de protesta contra els poders, mobilitzacions, creació de nous partits, refundació dels existents, aparició de nous, generalment populistes, tant de dretes com d’esquerres i que en alguns països tenen responsabilitats de govern, apel·lacions a la desobediència, sorolloses manifestacions, etc., i crisis institucionals. Tot indicatiu d’una voluntat dels ciutadans i de les ciutadanes d’exercir directament el control dels que els representen i, en funció d’aquesta representació, els governen o els volen governar. Es pretenia que s’havia entrat, i hi havia qui assegurava que definitivament, en l’era de despolitització.

L’envelliment demogràfic, per exemple, incideix en les polítiques de solidaritat indispensables a la cohesió social. Recentment hem sabut que l’Estat espanyol ha quasi exhaurit el fons de reserva de les pensions. Fa poc, en plena apoteosi del discurs de la por, afirmava emfàticament ser-ne l’únic garant. Si Catalunya esdevenia independent no podria pagar cap pensió. Què ha passat? Precisament quan s’ha superat la crisi, mèrit que s’atribueix triomfalment? No ha gestionat bé el fons? Probablement. És lògic preguntar-se si Catalunya amb capacitat de decisió o competència per decidir l’hauria gestionat millor. En l’exhauriment del fons de pensions quin comportament se suposa que havia de tenir l’estat de dret? És pertinent demanar-s’ho. La primera frase de l’article primer de la Constitució del 1978 diu “Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret” i a tenor del text del preàmbul que la precedeix, la Constitució proclama garantir la convivència democràtica amb un ordre econòmic i social just.

En anteriors articles m’he preguntat què és l’estat de dret. Tal vegada la resposta adequada sigui la de Jean-Yves Le Gallou, polític francès d’extrema dreta, exdiputat europeu, president de la fundació Polémia: “L’estat de dret és una de les vaques sagrades de la ideologia dominant”. No m’agrada el pensament polític de Jean-Yves Le Gallou, però compartiria la definició si en lloc de la ideologia “dominant” s’hi digués “dels opressors”. La gent de la meva edat recordarà que a finals dels anys 40 es va posar de moda la cançó Tengo una vaca lechera, que segons Manuel Vázquez Montalbán era símbol d’abundància en temps de racionament i estraperlo. La vaca, com l’estat de dret, era una vaca sagrada.

Publicat a El Punt Avui l’11/12/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

Una dècada d’activisme cívic a favor de la independència de Catalunya (2008-2018)

Isabel-Helena Martí.

El 18 de desembre de 2008 -enguany farà, doncs, deu anys- els primers promotors de Sobirania i Justícia feren públic el manifest “Missatge a favor de la independència de Catalunya”, moment zero de l’entitat. Aquesta dècada ha estat trepidant i per això ens ha passat com un sospir.  Hem impulsat multitud d’activitats, fonamentalment destinades a bastir espais de reflexió i debat sobre la creació d’un estat independent a Catalunya. Hem portat nombrosos prescriptors internacionals per participar en conferències, seminaris, jornades, i també hem sortit a fora per explicar què està passant a casa nostra. Hem organitzat taules rodones al Parlament europeu, a Londres, Brussel·les i, fins i tot, Tel Aviv.

Des del 2008 fins avui moltes coses, algunes d’elles transcendentals, s’han esdevingut. El sobiranisme ha traçat un camí de no retorn en l’escena política catalana. Tanmateix, res del descrit l’any 2008 en el manifest fundacional ha quedat obsolet o superat per les noves circumstàncies. El text segueix vigent fins a la darrera coma. L’immobilisme de l’estat espanyol és d’unes dimensions colossals. La lassitud democràtica eixampla incessantment la bretxa entre el Regne d’Espanya i les democràcies consolidades.

L’informe 2017 sobre la democràcia que elabora anualment la divisió de recerca i anàlisi de The Economist, denuncia l’escalada repressiva amb què el govern espanyol ha volgut frenar, i després castigar, el referèndum de l’1-O i els seus impulsors polítics. Segons la reputada revista econòmica Espanya és al llindar d’esdevenir una democràcia fallida (flawed democracy). La corrupció massiva resta impune; la divisió de poders qüestionada no només per la percepció ciutadana sinó, fins i tot, per un òrgan tècnic com el Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa (informe Greco); l’atur, la precarietat laboral, la pobresa i la desigualtat colpegen severament el cos social; el deute públic, imparable, fulmina a diari els màxims històrics. Mentrestant, l’autoritarisme i nacionalisme d’estat més exhacerbats s’entreguen sense pudor a la consigna cañí “España es una y no cincuenta y una”, veritat universal i revelada que sembla poder justificar-ho “tot”. Fa feredat pensar-hi.

A Sobirania i Justícia aquesta dècada d’intens però gratificant esforç col·lectiu ens omple de satisfacció. Volem celebrar el 10è aniversari de la nostra entitat de forma congruent amb aquest sentiment d’esperança per l’esdevenidor i alhora orgull per la feina feta. Anirem informant oportunament de les activitats organitzades al voltant de l’efemèride.

De moment anunciem la 10a Assemblea General Ordinària (10a AGO) que tindrà lloc, dimecres, 21 de març, de 7 a 2/4 de 9 del vespre a la Sala d’Actes de La Casa Elizalde (València, 302, Barcelona) i al restaurant Pomarada (Passeig de Gràcia, 78, pral., Barcelona) on tindrem l’oportunitat de conversar amb una personalitat convidada durant el sopar de clausura.

Thi esperem!

 

 

 

 

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Diàlegs ciutadans: els fonaments de la República

Jaume López.

Ara que sembla que els fulls de ruta s’han deixat de banda, tenim el millor mapa possible de la Catalunya política actual: 50, 30, 20. Un 50% vol una república independent, un 30% vol mantenir l’ statu quo i un 20% vol una reforma constitucional que impliqui un augment de l’autogovern. No sembla aventurat afirmar que entre el 50% i el 70% hi ha el percentatge de catalans que rebutgen el 155, que volen una República (amb una relació a determinar amb Espanya) i que estan a favor de l’empoderament ciutadà i del dret a decidir del poble de Catalunya (discrepant sobre la millor fórmula per exercir-lo).

Tot això s’expressa de múltiples formes i també a través d’un comú denominador en els programes electorals de Junts per Catalunya, Esquerra, Catalunya en Comú i la CUP: tots parlen de la seva voluntat de desenvolupar un procés constituent. I, de fet, segons com entenguem aquest procés, és l’únic dels punts d’aquesta majoria àmplia que depèn exclusivament dels partits catalans.

Què diuen aquests programes? Una de les “principals ambicions polítiques” de Junts per Catalunya és “promoure un gran debat nacional, participatiu i d’empoderament de la ciutadania que abordi els trets i els eixos que han de conformar la constitució de la República Catalana”, prenent com a referència el 40è aniversari del Congrés de Cultura Catalana. En el cas d’Esquerra, vol impulsar “un gran diàleg de país en clau constituent, deliberatiu i amb vocació àmpliament participativa, per definir el model de República pel qual optem”. La CUP-CC diu en el seu programa que promourà “l’inici del procés constituent, com un procés que haurà de ser democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, i que ha de culminar amb la redacció i aprovació de la constitució de la República, la qual haurà de ser referendada en un referèndum”. I Catalunya en Comú – Podem proposa: “Un gran acord social i polític per fer avançar Catalunya. Un acord que es concreti en un nou marc constituent català, superador de l’actual marc estatutari, que ens permeti guanyar autogovern i establir una relació bilateral entre Catalunya i Espanya en el marc d’una estat plurinacional”. La resta de forces parlamentàries no s’hi refereixen en els seus programes.

Els diversos accents són clars: uns volen un procés per fundar una República i donar pas a una futura assemblea constituent que redacti la Constitució; altres volen un procés, dins del marc espanyol, que permeti superar l’actual model estatutari. Però també cal destacar les similituds: donar la paraula a la ciutadania, més enllà d’unes eleccions, per debatre i deliberar sobre els temes fonamentals que han de contribuir a definir el futur polític del país. ¿Procés “constituent” en ambdós casos? És evident que sí, si abandonem l’ortodòxia legalista que acostuma a vincular el terme constituentexclusivament amb la redacció de la Constitució i entenem, en un sentit ampli i més politològic, que qualsevol tasca, pautada i reconeguda, per contribuir a definir les bases d’un model polític és constituent, en la mateixa mesura que podem afirmar que posa els fonaments sense que ens estiguem referint a uns pilars de formigó. Si, finalment, aquest adjectiu -tot i que no ha estat un problema en els diversos programes electorals- confon més que una altra cosa, hi ha altres expressions com “diàlegs ciutadans sobre el futur polític de Catalunya”.

El que és important és que, en un procés de sobirania com el que estem vivint, el vincle entre institucions i ciutadania (incloent-hi les entitats i associacions) es mantingui molt viu constantment. El que és important és construir espais on es puguin trobar sensibilitats diverses que puguin intercanviar les seves visions de futur, i definir els anhels compartits per traçar un horitzó, per a molts encarnat en la República, a curt i mitjà termini. El que és important és deixar de parlar del que ens allunya d’Espanya -que és molt- per centrar-nos en el que ens uneix en les nostres aspiracions per viure millor. Parlar de per què volem constituir un nou país i quines prioritats compartim. En definitiva, parlar del que no hem pogut parlar fins ara, àmpliament, donades les circumstàncies. Parlem?

Aquest procés ha de ser massiu, seguint una metodologia sobre la qual ja es compta amb treballs importants al nostre país. No cal fer-lo amb presses si tenim tota una legislatura, però requereix consens dels partits sobre la metodologia, suport des de les institucions, impuls des dels ajuntaments, compromís i voluntarisme de les organitzacions socials i seguiment dels mitjans. La ciutadania motivada ja la tenim.

Publicat a l’ARA el 18/01/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans

Isabel-Helena Martí.

Discurs d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans en ocasió del 9è aniversari de la fundació de Sobirania i Justícia.

Il·lustríssim senyor Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans,

amigues i amics,

és un honor extraordinari adreçar-vos aquestes paraules d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans, l’històric establiment acadèmic, científic i cultural que avui ens acull en ocasió del 9è aniversari de la fundació de la nostra associació, Sobirania i Justícia. Moltes gràcies, president, per la vostra generosa hospitalitat. I també a l’Alícia Casals, vicepresidenta de la Secció de Ciències i Tecnologia, que a més a més, és membre de Sobirania i Justícia, i que d’alguna forma avui farà de nexe, de connector, entre les dues entitats.

No només és el dens llegat d’aportacions de caràcter científic, acadèmic, lingüístic, arqueològic, humanístic, algunes d’elles d’importància cabdal per la normalització i impuls del fet nacional i cultural català, el que enlluerna al visitant de l’Institut d’Estudis Catalans. Travessar el llindar de la porta de la Casa de la Convalescència cap al centre del pati, albirar l’arquitectura classicista dels dos pisos d’aquest esplèndid edifici del segle XVII, i submergir-se en l’atmosfera professoral, el rigor acadèmic i la petjada de la història que destil·len cadascuna de les dependències de l’immoble: el claustre, el templet del pati amb l’escultura de St. Pau, les pintures murals de la capella, rere la Sala Prat de la Riba, la decoració ceràmica, és una experiència plaent per tothom que apreciï la bellesa, el progrés, la il·lustració. En definitiva, la civilització. I que estimi també, és clar, el nostre país, Catalunya. I la seva trepidant història mil·lenària.

Fou Enric Prat de la Riba, aleshores president de la Diputació de Barcelona, que el 1907, fundà l’Institut d’Estudis Catalans a partir d’una proposta del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l’any anterior, el 1906. D’això fa més de cent anys. Exactament cent deu anys. L’obra de tot aquest temps és colossal, i encara present avui en dia. Obra portada a terme en períodes històrics d’enorme dificultat per Catalunya, sotmesa a la repressió violenta, a la censura, a l’espoli, a l’assimilació forçada. Prat de la Riba, amb uns recursos materials molt migrats però amb una gran determinació, impulsà més tard, el 1914 la Mancomunitat que serviria també per portar a terme projectes de desenvolupament social i econòmic, aixecant les bastides d’un projecte nacional de futur, d’una societat més benestant, d’un país més ric i culte. Imperà, sobretot, la vocació de situar Catalunya en el concert internacional entre els països capdavanters.

L’Institut d’Estudis Catalans ha estat un instrument que ens ha permès sobreviure com a nació. La seva història atapeïda de fites, algunes d’elles crucials, la depuració i normativització de la llengua catalana, la creació d’una biblioteca central (elaboració i concentració de recursos bibliogràfics que servíssin als investigadors en les seves recerques), la recuperació, catalogació i preservació de l’art romànic del Pirineu, entre d’altres, ha anat pavimentant, aplanant, el camí, sempre costerut, que moltes generacions pretèrites de catalans, i nosaltres també, hem enfilat amb l’objectiu de normalitzar la nació, la llengua, la identitat.

I això, president, amigues i amics, sabem ja que només ho podrem fer quan Catalunya esdevingui un subjecte polític sobirà que exerceixi com a tal, i participi de ple dret en el concert internacional. I vet aquí els objectius que, modestament però rotundament, persegueix la nostra, molt humil, associació, Sobirania i Justícia.

Estem vivint uns moments crítics que requereixen fermesa i coratge.

Dissabte va fer dos mesos que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart entraren a la presó de Soto del Real. Activistes cívics de tarannà pacifista sobre els que pesen imputacions infundades de violència. El vicepresident Junqueras i el conseller Forn també segueixen empresonats. El president Puigdemont i quatre consellers, exilats a Brussel·les. Presos i exilats polítics en un estat europeu al segle XXI. Això és inaudit.

El patrimoni museístic català ha estat severament perjudicat per la decisió del ministre espanyol de cultura, Íñigo Méndez de Vigo, d’entregar les obres lleidetanes de Sixena; PP i Cs segueixen polemitzant, amb falsedats, sobre la immersió lingüística a les escoles catalanes, acusant-les d’adoctrinament (darrerament s’hi ha afegit Miquel Iceta), s’està produint assetjament judicial contra els mestres catalans (Seu d’Urgell, incitació a l’odi, per haver debatut amb els alumnes sobre l’1-O). L’escola pública catalana és la diana de totes les diatribes d’un nacionalisme espanyol agressiu i d’estat. Un nacionalisme desbocat que tem perdre el control social que el suposa el marc ideològic imposat des de tots els ressorts estatals, basat en el supremacisme del castellà. Tots recordem, oi?, l’antic ministre Wert, avui comfortablement instal·lat a París com ambaixador espanyol davant l’OCDE, quan en un debat al congrés dels diputats, fa uns anys, etzibà, sense immutar-se, que el que ell volia, com a ministre d’educació, era senzillament espanyolitzar els alumnes catalans.

President, amigues, amics, vaig acabant,

en uns temps greus, en què Catalunya ha vist anorreat el seu autogovern, perquè les seves finances han estat intervingudes, el seu govern legítim desposseït i el seu parlament dissolt, per una força política que té a penes un 8,5% de representació en la cambra catalana i que, per tant, està molt lluny de reflectir les preferències polítiques majoritàries dels catalans, hem de ser forts, buscar l’escalf de la confiança en nosaltres mateixos, en les nostres immenses capacitats,  en la nostra història, amb derrotes però també magnificent, la nostra literatura, en el nostre art, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra gent, els nostres pobles i ciutats. Tenim molt pel que lluitar, president. Som afortunats. I per això, en aquests moments difícils, però que aviat seran molt millors, ens agrada venir aquí, a l’Institut d’Estudis Catalans, per embolcallar-nos amb l’esperit de catalanitat pregona que desprèn la institució, per recordar que venim de lluny però anem més lluny encara. Per perseverar en aquell projecte de futur que inspirà a Prat de la Riba i als seus coetanis i que aquesta estimada institució tan bé simbolitza.

Us agraïm de tot cor la vostra feina, president. Enhorabona i moltes gràcies.

Barcelona, 18 de desembre de 2017

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti