Democràcia republicana

Pau Miserachs.

Davant dels recels i desconfiances envers els dirigents catalans, cal recordar que la democràcia és el desenvolupament natural d’una fórmula política basada en la sobirania popular. També les lleis i la justícia s’han d’adaptar a aquest desenvolupament. Impedir-lo és dictadura. Hi ha diferència amb la que es va dir monarquia republicana?

La democràcia exigeix avui una important dosi de liberalisme polític que no necessàriament ha de coincidir amb el liberalisme econòmic. Avui les democràcies tenen com a reptes la llibertat de l’individu, la igualtat, posar fre a la violència i defensar la diversitat dels valors.

Sota una mateixa democràcia hi conviuen diferents grups socials que consisteixen en minories que volen ser reconegudes amb tot el seu potencial polític, cultural i humà. Els drets humans ho exigeixen.

A l’Estat espanyol encara estem vivint situacions que ens obliguen a considerar la democràcia com una organització estatal. No s’entén a Espanya la democràcia sense Estat. Aquest Estat és el qui patrocina la “nacionalització global” amb la uninacionalitat, tradicionalment mai respectuosa amb la nació catalana.

Malgrat la diversitat de cultures existents, la realitat espanyola ha sigut la de l’orientació uninacional que es fonamenta en el “patriotisme constitucional”. Però aquesta orientació no només no ha resolt les demandes de la pluralitat de les diverses cultures que formen part de l’Estat, sinó que ha agreujat les diferències fins a impulsar una voluntat hegemònica de l’Estat que administra la democràcia. L’article 155 ha impulsat la dictadura constitucional.

El nacionalisme català ha sigut considerat enemic de la “pàtria constitucional”. Fins al punt que l’Estat s’ha proposat paralitzar les reivindicacions nacionals catalanes, per imposar, amb la cultura del domini, l’hegemonia del nacionalisme hispànic avui dominant a l’Estat espanyol. El Codi Penal, l’eina útil.

Catalunya és terra de cultura desenvolupada i de consciència nacional moderna, ja que la gent catalana és conscient que l’organització institucional, a diferència d’altres territoris, no és més que un instrument de desenvolupament al servei de la sobirania popular i de la pluralitat social.

La democràcia exigeix el reconeixement dels drets individuals i col·lectius, com també la participació ciutadana real i efectiva, no fictícia. És un deure de l’Estat respectar la voluntat dels ciutadans i les ànsies de llibertat dels pobles que se senten menystinguts, maltractats i pateixen una intervenció desproporcionada per impedir l’exercici de drets com el de l’autodeterminació, reconeguts per instàncies internacionals, aplicables a Catalunya.

La Monarquia, que no és el símbol de la nova Catalunya, ha cridat a l’acció repressiva per liquidar les aspiracions catalanes. Allò de otra vez los catalanes ha sigut el crit de guerra per promoure actituds de força negacionista i resistents a la realitat nacional que es volia sotmetre.

La fórmula republicana triada per la gent catalana no és cap despropòsit, ja que és l’única forma d’establir una societat igualitària en llibertat, amb respecte a totes les cultures que integren la societat, a diferència de les interpretacions restrictives i discriminatòries de l’Estat espanyol i les polítiques repressives. Com diu Oriol Junqueras, es tracta de “viure i conviure”.

Publicat a El Punt Avui el 8/02/2019

Sobre l’autor:

Pau Miserachs – President del Grup d’Estudis Polítics.  Membre de Sobirania i Justícia.
@PauMiserachs

Reflexionant amb Carolin Emcke sobre l’odi

Pere Costa.

C. Emcke: “No vull que el nou plaer d’odiar lliurament es normalitzi”

∗∗∗

Carolin Emcke és autora d’un llibre que porta per títol “Contra el odio”. El seu discurs es dirigeix a la intolerància i es pregunta com algú pot ser capaç de sentir odi, d’humiliar i menysprear a altres persones a causa de la seva raça o color de pell, del seu sexe o sexualitat, per ser emigrant o refugiat, pel seu nivell social o econòmic, per les seves idees polítiques o religioses o per la seva llengua o nacionalitat. En resum, pel que sigui o representi una manera de ser o pensar distinta de la seva.

Agredir, ofendre, vociferar sense fre no sembla representar cap elogi sobre la nostra suposada civilització.

L’odi no es presenta de cop i volta sinó que és fruit d’una preparació, d’un conreu que el justifica i que considera com una necessitat personal, i sobretot col·lectiva, silenciar o aniquilar al diferent, a qui converteix en origen dels seus problemes o en un perill i amenaça per la societat a la qual pertany. Qui odia tendeix a conformar una societat homogènia, amb uns ideals únics que, naturalment, considera els millors.

L’autora recorda a Klans Theweleit en assegurar que qui odia necessita aniquilar el seu oponent, sempre amb la certesa de la seva impunitat.

Potser l’afirmació més contundent de Carolin Emcke sigui que la democràcia no és la dictadura d’una majoria sinó un procés on es debat, es delibera en comú i després es vota, on tot té possibilitat de reajustar-se’n i on l’error és possible i reparable. Acaba amb un missatge en què assumeix la màxima expressió de l’odi: el record dels “Auschwitz” no pot tenir data de caducitat en la humanitat.

Personalment crec que molts no hem sentit mai aquest estat d’ànim que es defineix com odi. Naturalment hem experimentat, i qui no, sentiments d’antipatia o de difícil comprensió vers una persona o situació, fins i tot de ràbia continguda. Suposo que deu ser un fet quasi fisiològic però molt lluny de traduir-se en una limitació, restricció o destrucció d’una persona, comunitat, cultura o manera de ser. La coexistència entre el “m’agrada” i el “no m’agrada” i el “n’estic d’acord” o “no n’estic d’acord” necessita d’una actitud respectuosa i oberta que hauria d’estar present en tot el nostre procés educatiu.

A banda de situacions personals, l’odi pot arribar a esdevenir un greu problema social que, malauradament, sembla no tenir principi ni fi. Periòdicament apareix el rebuig i el conflicte que poden deixar la porta oberta al nazisme, racisme, guerra, genocidi o dictadura com a resultat final i extrem. Els sistemes polítics no sempre funcionen quan en moments complicats la societat, en lloc de parar-se a dialogar, a debatre els temes causants del desacord i aplicar el veritable esperit de la democràcia, cau en la violència i les múltiples facetes que por portar l’odi.

El món ha de canviar molt. Ni la filosofia, ni les religions, ni les ciències polítiques, ni l’economia, ni l’ètica han solucionat el problema de la llibertat ben entesa. L’intent de paralització de la mateixa obre un immens abisme que no es pot solucionar amb imposicions, discriminacions, persecucions o absència de la llibertat d’expressió.

El tema de l’odi és greu i no s’ha entomat adequadament. Tant és així que el seu concepte queda diluït en la definició del Diccionario de la Real Academia de la Lengua: “antipatia y aversión hacia algo o hacia alguien cuyo mal se desea”, i també a la Gran Enciclopèdia Catalana: “sentiment profund del malvolença o aversió envers algú. Repugnància o aversió profunda”. L’odi tampoc està expressament explicitat en el cèlebre llistat de pecats capitals de la Catòlica Església.

Tan difícil per certes persones és viure i deixar viure? Com és possible que es prediqui la pau mitjançant l’odi, la persecució i el silenciament de l’enemic?

Potser cal recordar a Terenci (a l’Àndria) quan diu “la cortesia genera amics, la veritat engendra l’odi”. Seria bo que Terenci estigués equivocat en la segona meitat del seu adagi.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Les porres de l’Amor

Ramon Mir, català lliure.

Tot nacionalisme porta implícita la pulsió de pertinença en una afectació a voltes manifesta, a voltes interioritzada. El fet que una part d’un Estat, considerat pels unionistes com ànima escolàstica, se’n vulgui desvincular, és per a ells quelcom d’incomprensible a més d’ofensiu. Afecta al seu orgull tant pel refús de la part secessionista a ser assimilada, com per una malentesa percepció d’inferioritat, junt a l’evidenciada impotència per a seduir. Un efecte dominó de lectura psicosocial.

La reacció, hem vist, es produeix visceral i no podem esperar pugui reduir-se a una anàlisi d’ingredients democràtics quan aquests són pertorbats per la vigència d’un imperialisme d’esperit essencialista, afermat en la negació de l’altre com a reforçament del considerat propi, en total absència de reconeixement genuí.

***

Des del 78 l’estat castellà ha levitat en l’èxtasi de l’anomenada transició o transacció, com deia Fontana, i la seva població, adelerada de modernitat televisada, va comprar l’únic embolcall de l’aparador en la creença d’una homologació democràtica de sorprenent aparició, adscrita al sex-shop després una llarga abstinència i només. Ara els veiem desconcertats i desvestits davant un Procés que ha tingut, en el mentrestant, la virtut de fer aflorar la veritable naturalesa rància del seu estat mostrant les vergonyes al bell-ver, vergonyes que pengen de la rebel·lió armada del 36, mai no jutjada i sí exaltada fins a l’enyor. En essència, un estat feixista.

Catalunya ha intentat diverses vegades contribuir a la modernització de l’Estat al llarg dels darrers segles, fent ingenus oferiments i proposant un impossible deslliurament del seu tarannà històric com a condició necessària per a una incorporació efectiva a les democràcies i economies occidentals. Resultat conegut, és un tema en el que no hi cal insistir. Ara els caldria, als espanyols, veure si s’hi reconeixen en aquest Estat , o si hi veuen un ectoplasma configurat de no sabem què.

El comentari, sens dubte jocós, de Cánovas del Castillo en seu parlamentaria quan es redactava una nova Constitució, la del 1876, -“Es español el que no puede ser otra cosa…”- portava implícit el reconeixement tràgic, premonitori del 98, de l’empresonament d’una voluntat impossible, de com a mínim un destí universal de dimensions perimetrals terràqüies. Efectivament, el segle XIX espanyol va ser dramàtic per a ells, amb el seguici de pèrdues colonials i absurdes guerres carlines disfressades de “transcendència sàlica”, com ho va ser igualment el XX amb més temps regit en dictadures que en règim parlamentari.

La història començà, però, molt abans. Ser el primer gran imperi colonial, militar i teocràtic, a cavall entre la concepció medieval i el Renaixement i al contrapeu d’un pensament unívoc descavalcat per la Reforma, a les envistes del Racionalisme, va condicionar la seva història de tal manera que els va ser impossible desemboscar aquella construcció mental substanciada en un nucli de poder granític i impenetrable de fossars concèntrics –monarquia, funcionariat, església, exèrcit i privilegi – i fracassant tots els intents d’incorporació a les revolucions modernes, fossin il·lustrades, industrials o polítiques, que alliberessin la seva nació de la persistència en els malsons d’en Goya.

La llufa de l’1-O penja ara del darrere de l’Estat espanyol com quelcom d’insuportable. Ves a saber, com deia Darwin de les seves falques de l’evolució, si el Procés és una oportunitat providencial per a estimular un canvi positiu, o ben al contrari, com veiem, es replega en un auto de fe sacramental, via VOX i acòlits varis. Ja s’ho faran, i quedi per a ells.

Sobre l’autor:

ramon_mir

Ramon Mir – Artista i pintor. Membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Madeleine Albright

Pere Costa.

Si no creiem en la llibertat d’expressió pels que menyspreem, no creiem en ella en absolut (Noam Chomsky).

No vàrem colonitzar Amèrica, fèiem Espanya més gran (Pablo Casado).

•••

A Catalunya, a Espanya, a Europa, a Occident, mundialment, es torna a parlar, malauradament, de feixisme. Semblava que l’horror que va produir en el segle XX seria recordat amb força i que la societat giraria definitivament l’esquena a tota possibilitat de retorn. Però avui es pot observar que ha seguit existint, encara que de manera poc aparent, en la nostra Unió Europea. I, aprofitant la falta de memòria històrica de la humanitat i la falta de diàleg polític, torna a fer-se visible.

El llibre “Fascismo. Una advertencia” del qual és autora Madeleine Albright, que fou secretària d’Estat als Estats Units entre 1997 i 2001, fa un fort toc d’alerta. En la seva anàlisi defineix el segle XX pel xoc entre democràcia i feixisme, fet que va posar en joc la supervivència de la llibertat humana. Suggereix que els milions de morts que aquest xoc va ocasionar haurien d’haver conduït a un total rebuig d’aquesta manera de pensar, però la realitat és que s’està produint una revifalla ideològica que oblida el desastrós resultat ocorregut en el darrer segle.

Madeleine Albright en el primer capítol del llibre (“Una doctrina de la ira i de la por”) recorda preguntar-se a Freedom House per què la democràcia està avui assetjada i en retrocés en diversos països. També s’interroga sobre la causa de la desconfiança pública envers les eleccions, els tribunals de justícia i els mitjans de comunicació. Cal afegir-hi la desaparició de la veritable política que avui es presenta convertida en un guirigall esteril dedicat a l’insult, l’atac i, en no pocs casos, la corrupció.

També recorda al President Wilson al proclamar que tot poble té dret a elegir la sobirania sota la qual viure, i a Chaplin que en el Gran Dictador assegurava que l’odi passarà, cauran els dictadors, i el poder que es va treure al poble es retornarà al poble.

Esperem que sigui veritat.

Insisteix en la seva obra que el feixisme no ha desaparegut sinó que ha estat hivernant, i que ara es torna a presentar amb la seva virulència, i amb l’objectiu clar de retallar els drets fonamentals de la ciutadania.

Quan Tomás Garrigue Masaryk, president de Txecoslovàquia al 1918, va veure l’amenaça del Tercer Reich en la dècada de 1930 va manifestar: “La democràcia no sols és una forma d’Estat, no és simplement un article en una Constitució; la democràcia és una visió de la vida, exigeix creure en els éssers humans, en la humanitat… la democràcia és debat, però sols es pot establir un verdader debat quant les persones confien unes amb les altres i tracten de trobar la veritat d’una manera justa”.

I què lluny s’està d’aquesta situació.

Una altra consideració de l’autora és l’existència de dos tipus de feixistes: “Els que donen ordres i els que les acaten. Si es vol conrear la tirania s’utilitza la por avui i la falsa esperança demà; s’utilitzen diners, ambició i idees perverses… ja que el que converteix un moviment polític en feixista no és la ideologia sinó la seva disposició a fer tot el possible, fins i tot l’ús de la força, trepitjant els drets dels altres, per imposar-se i exigir obediència, pensament únic i aplicació de la seva idea messiànica”.

La lectura de l’obra porta a una reflexió profunda ja que s’està produint un debilitament del que hauria de ser el verdader poder polític en molts països. Aquest fet propicia el ressorgiment de règims extremistes i la societat hauria d’evitar la repetició d’errors tràgics del passat. Cal que la societat no caigui en el parany de la por, tantes vegades utilitzada, i que sempre és mala consellera. Cal ser molt conscients que ens juguem, altra vegada, el nostre futur. La pau i el benestar no es guanyen en desaforades i contínues agressions parlamentàries deixant sense resoldre els greus problemes de la ciutadania. Cal retornar a la solució del debat, del veritable debat.

I cal tornar enrere. Polítics assenyats haurien d’agafar el relleu i seure al voltant d’una taula construint una Constitució actual, democràtica, sense lligams amb el passat, sense revenges ni defensa d’idees i posicions extremistes i, per una vegada al menys, basades en el benestar del poble, en la llibertat, en la comprensió i no en la prevalença de certes ideologies i en la persistència de cadascun dels partits polítics.

Molts som conscients de la pèrdua de temps que semblen representar aquestes reflexions, ja que els valors humans, entesos en el seu més ample sentit, estan passant a segon terme.  Sinó sols cal pensar, entre altres fets, en els increïbles pactes polítics que s’estan intentant per tal d’obtenir el poder, en les increïbles falsedats que es pregonen per tal d’enfonsar al que no agrada, o en la preocupació de la Conferencia Episcopal Española, hereva del nacionalcatolicisme espanyol, davant del fet que alguns bisbes visitin alguns presos a Catalunya. Si Crist tornés, com diu Kazantzakis, seria de nou crucificat però ara pels seus teòrics seguidors, que ja no creuen ni en les paraules de l’Evangeli de Sant Mateu sobre el Judici Final (25,31): “Veniu, beneïts del meu Pare, perquè era a la presó, i vinguéreu a veure’m”. I segueix: “Aparteu-vos de mi maleïts perquè estava malalt o a la presó i no em vau visitar”.

Dins del meu total agnosticisme sols em queda demanar: Senyor, retorneu el seny a la humanitat.

També crec que és interessant, dins del batibull actual, recordar una recent carta al director en un diari català: “El govern del Partit Popular, liderat per Mariano Rajoy, no va resistir la pressió que exerciren els radicals del seu partit (que eren els mateixos que avui militen a Vox) quan l’obligaren a impugnar l’Estatut de Catalunya. Ens n’hem oblidat del fet? L’Estatut estava aprovat pels Parlaments català i espanyol, i gran part del seu contingut ja havia estat legalitzat i segueix estant-ho per altres Parlaments. Sense aquella impugnació avui les coses serien molt distintes. Com va ser possible que els tribunals acceptessin aquesta aberració? Com és possible que no s’hagi esmenat? Com és possible que encara s’aplaudeixi l’enduriment d’aquella situació?”.

I per frenar el malestar de la ciutadania davant la crisi, el deute públic, la immigració, el terrorisme, la pobresa, la inseguretat, la por, seria bo recordar que el feixisme mai ha estat una solució. Umberto Eco ja va avisar de “la invasió dels imbècils que, com certs tertulians professionals i certs predicadors de la ràdio antihigiènica (i avui de la televisió), es pensen que tenen el dret d’opinar del que sigui (que indubtablement tenen) amb un menyspreu absolut de la mesura”.

I una última reflexió. Per aturar el feixisme és imprescindible la unió, unió total i verdadera, dels demòcrates de totes les tendències, empassar-se els egos, escoltar, dialogar i arribar a acords. Si això no és possible entre els demòcrates, com es pot ser tan ingenu de creure que es guanyarà al feixisme en el futur?

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

L’hivern polític serà llarg

Erika Casajoana.

Confesso que jo era una independentista ingènua. Pensava que, després de la victòria del Sí al referèndum del primer d’octubre de 2017, el nostre Govern desplegaria un pla secret per aconseguir el control del territori i esdevenir independents. I considerava normal no conèixer tal pla, justament perquè havia de romandre misteriós perquè pogués funcionar.

Encara no sabem ni una mínima part del que succeí aquell octubre trepidant. Grosso modo, he entès que es va confiar que un Estat espanyol democràtic acabaria negociant. I no es va preveure quin grau d’autoritarisme estava disposada a assolir Espanya per impedir perdre la seva gallina dels ous d’or, Catalunya.

La dura lliçó de l’últim any

Escric aquestes línies després del triomf de la ultradreta -i dreta- a Andalusia. Ara ja no podem albergar cap dubte sobre el fet que, per retenir-nos, Espanya arribarà on faci falta, fins on la comunitat internacional li permeti.

A partir d’ara, som cruament conscients que els nostres drets fonamentals tenen el mateix sòl –o potser un xic inferior– que el dels ciutadans d’Hongria, Polònia o dels hongaresos de Transsilvània a Romania. És un nivell de mínims, mínims. Gentilesa de les institucions estatals podrides “que nos dimos entre todos” i de la Unió Europea.

Espanya l’haurà de fer molt grossa perquè la Unió Europea defensi els drets dels catalans. Molt. El nostre patiment queda encara lluny del seu llindar de tolerància. ¡Es la Realpolitik, amigo!, que diria en Rato. Una altra lliçó apresa. Tanmateix, siguem sempre conscients que el nostre tracte fora de la UE podria ser el dels kurds, els Balcans o Crimea. No podem perdre de vista el que la Unió Europea significa com a espai de respecte als drets humans: el més gran del món.

Independència catalana o involució espanyola

Preparem-nos per a un llarg hivern. Com ens avisa en Vicent Partal a Vilaweb, vénen temps molt difícils. Andalusia és només l’avançada del que ens ve a sobre al govern d’Espanya. El socialisme espanyol està acabat, ofegat en les pròpies contradiccions. La ultradreta manarà a Madrid sense complexos i aniran a per totes.

Fem el dol del miratge que hem viscut en llibertat les darreres dècades. Això sí que era Màtrix: vivíem en una democràcia aparent i molts no percebíem els barrots de la cel·la. Un cop l’independentisme s’ha acostat a la majoria i l’ha superat, ha caigut la democràcia Potemkin espanyola. (Segons la llegenda, el mariscal rus Potemkin decorà les façanes dels pobles per on la tsarina Caterina la Gran passà l’any 1787, pretenent que eren pròspers.)

Un gran problema nostre és que els Estats membres i institucions europees, sabent del cert que Espanya és un Potemkin de cartró-pedra, de moment s’estimen més donar per bo el relat espanyol de defensar la Constitució i la llei i bla bla bla. Com he dit repetidament, el punt d’inflexió només arribarà quan Europa temi més la involució espanyola que la independència catalana. Des d’aquesta perspectiva, les eleccions andaluses són bones.

Un cop paït que la penitència de Catalunya durarà anys, i que la repressió espanyola anirà a més, no a menys, organitzem-nos per al llarg termini. Analitzem quines són les nostres fortaleses i febleses, quines oportunitats tenim i a quines amenaces ens enfrontem.

No sorprendrà ningú assumir que les sentències als presos polítics seran cruels. I que més d’hora que tard ens encolomaran un article 155 prèmium, que afectarà la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (ràdio i televisió), l’escola i la policia. Està cantat.

Kosovo i el preu de la llibertat

Em sap greu fer certes comparacions, però, salvant les distàncies, donem un cop d’ull a Kosovo. L’estiu de 1990 hi ha la seva famosa declaració d’independència –la que el Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia considerà que no era il·legal. A partir de la declaració, els kosovars intentaren viure com si ja no estiguessin sota domini serbi/iugoslau. Organitzaren estructures administratives paral·leles per proveir serveis públics, inclòs l’ensenyament i els mitjans de comunicació. El partit guanyador de les eleccions, la Lliga Democràtica del Kosovo, recaptava un 3% d’impost a la diàspora albanesa i kosovars amb feina, segons n’informà l’ONG International Crisis Group.

Tant de bo no hàgim de passar per això. Ara bé, tindrem més gent a la presó. Haurem de gratar-nos la butxaca per a tot. Molt més que ara. La llibertat sempre es paga cara, en costos humans i materials.

Ens cal un esforç de comunicació pública a dins i a l’exterior que pugui competir amb les intoxicacions i les inèrcies a favor d’Espanya. Com a mínim, des d’estructures catalanes lliures de les urpes espanyoles s’hauria d’invertir en comunicació tant o més com es gasta en advocats. També ens donaria una rendibilitat excel·lent!

El pa que s’hi dona

Un exemple de les fake news amb que topem, fins i tot a Europa. Un dia del passat novembre, les principals capçaleres alemanyes van titular: “Independentistes escupen el ministre d’Exteriors espanyol”. Repetien un teletip de l’Agència Deutsche Presse i només en lletra petita s’explicava que citaven paraules del propi ministre. Sabent el pa que s’hi dona, ens interessa muntar performances que fàcilment poden ser manipulades en contra nostra?

Un altre exemple. Penseu que la modesta resposta popular al registre del Consell per la República hauria estat igual si s’hagués promocionat el seu llançament amb una potent campanya de comunicació pública? Si la Direcció de Trànsit ens ha de repetir mil i una vegades que siguem prudents al volant, per què esmercem tan pocs recursos a comunicar la independència? No ens pensem pas que es pot fer la independència amb una sabata i una espardenya.

La captació de donacions a Catalunya i al món sencer ha de ser un element fonamental de la nostra estratègia.

Arromanguem-nos

Els que volem ser lliures al més aviat possible, no d’aquí a una generació, ens hem de mentalitzar que la dedicació al dossier Catalunya formarà part de les nostres activitats habituals: a part de votar sempre indepe, i de manifestar-nos, d’enviar diners i de vestir-nos, haurem de consagrar unes quantes hores setmanals a treballar pacíficament per la llibertat del nostre país durant uns 5 o 7 anys, sent realistes. Estic parlant de la gent corrent, perquè els empresonats, els exiliats i els represaliats pagaran –hi invertiran– un preu encara més alt.

Som un país ocupat i sotmès. Arromanguem-nos. Tenim feina.

Publicat a El Matí Digital el 5/12/2018

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324

Erika Casajoana – Consultora de comunicació i afers públics, radicada a Brussel·les. Membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana