Llei o democràcia: fals debat

Jaume López.

La identificació de l’Estat amb una única nació converteix els ciutadans espanyols que no es consideren de nacionalitat espanyola en ciutadans de segona.

“Ja se sap què passa quan es contraposa llei a democràcia: el feixisme”. Les paraules de l’exministre i exlíder del PPC, Josep Piqué, resumeixen molt bé el marc que volen imposar en el relat del procés sobiranista els no independentistes i, especialment, els defensors del centralisme i l’immobilisme de l’Estat. El sobiranisme, però, no té per què jugar-hi ni situar els seus missatges en un terreny de joc interessat que el perjudica. Certament, la reivindicació catalana s’ha basat en el dret a decidir que es fonamenta en el principi democràtic, però ningú ha dit mai que hauria de ser fora de la llei.

Aquests dies de judicis i els que vindran cal recordar que ningú es vol saltar la llei en primera instància, que si algú la incompleix és per una interpretació molt determinada de la llei i que en el dret a decidir, tal com s’ha exercit al Canadà i al Regne Unit, no hi ha cap voluntat d’unilateralitat. Es volen fer les coses d’acord amb les lleis, perquè es pensa que des d’una interpretació actual del principi democràtic les lleis poden donar cobertura a l’aspiració d’expressar la voluntat d’una comunitat política, a través d’un referèndum, i conèixer si vol mantenir-se dins de l’Estat o independitzar-se a través d’una negociació.

En el dret a decidir, tal com s’ha exercit al Canadà i al Regne Unit, no hi ha cap voluntat d’unilateralitat

Només cal recordar a la ciutadania que ja el 1998 el dictamen sobre la secessió del Quebec del Tribunal Suprem del Canadà deia coses com que “no hi ha conclusions predeterminades per la llei”, que és possible fer un referèndum dins de la Constitució i que aquesta mateixa Constitució empara els drets tant dels quebequesos com dels ciutadans de la resta del Canadà, i que la negociació, en cas de victòria del sí, “hauria de buscar la conciliació entre dues majories legítimes, la del Quebec i la del Canadà”.

El mateix es pot dir de l’esperit amb què es van interpretar les lleis en el cas d’Escòcia, sota el principi de garantir “les estretes i productives relacions entre Escòcia i la resta del Regne Unit”. És molt significatiu que, en cas de victòria de l’opció independentista, estava previst que s’obrís un període de transició de 18 mesos, que s’acabarien amb la proclamació de la independència a través d’actes formals dels dos Parlaments, el britànic i l’escocès. El govern de Westminster “donaria al Parlament escocès la competència per declarar-se com a nou estat independent en nom del poble sobirà d’Escòcia”. Quan es parla d’interdependències (normalment per negar la legitimitat de la independència), o de sobiranies múltiples, em costa trobar un exemple millor.

Al Canadà, la feina del Tribunal Suprem (que equival al Constitucional espanyol), en les seves pròpies paraules, ha de ser clarificar “el marc legal en què s’han de prendre les decisions en virtut de la Constitució i no usurpar les prerrogatives de les forces polítiques que operen dins d’aquest marc”. En altres latituds, el paper del Tribunal Constitucional s’ha entès en sentit contrari: més que desenvolupar principis, s’ha afanyat a garantir uns procediments que faciliten el manteniment de l’ statu quo i pràcticament expulsen del terreny de joc de la política (realitzable i no només enunciativa) un tipus de demandes democràtiques. Es va demanar la transferència de la competència per organitzar referèndums, es va intentar fer el 9-N en el marc de la llei de consultes no referendàries que es va impugnar, es va impulsar un procés participatiu d’acord amb les competències en aquesta matèria. Malgrat el relat de la desobediència d’altres, aquesta cadena posa de manifest la voluntat de fer les coses dins dels marges de la llei espanyola.

No és una qüestió de legalitat versus democràcia sinó de dues legitimitats democràtiques

Quan això és impossible, les decisions del Parlament potser seran inconstitucionals, però l’expressió democràtica de qualsevol Parlament és llei. De nou, no és una qüestió de legalitat versus democràcia sinó de dues legitimitats democràtiques, com bé expressava el Tribunal Suprem canadenc. I aquí ve el segon i gran problema de la democràcia espanyola: la negació del poble català. La identificació de l’Estat amb una única nació, cosa inconcebible en aquestes altres democràcies, és el que converteix els ciutadans espanyols que no es consideren de nacionalitat espanyola en ciutadans de segona.

Davant de la doble negació, impossibilitat de votar sobre la independència i impossibilitat de reconeixe’ns com a nació, no hi ha cap proposta per redefinir l’Estat en els termes plurinacionals que els impulsors de la reforma estatutària, començant pel president Maragall, havien imaginat com a possible. No caiguem, doncs, en el parany d’oposar democràcia a llei. Perquè és fals. En tot cas, democràcia (i llei) versus ofec i negació, com a poble i com a ciutadans, el que es prefereixi. Parafrasejant un anunci: “No, amics, no totes les democràcies són iguals”.

Publicat al diari Ara a data de 27/02/2017.

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia.

(Visited 13 times, 1 visits today)