Democràcia, ritus o actitud

Pau Miserachs.

La democràcia és molt més que un ritus electoral. Podem convenir que és una actitud davant la vida i la societat com ho és la intolerància en sentit contrari, doncs democràcia i intolerància són conceptes antagònics, aquest propi de les tiranies i de les democràcies aparents.

Francesc de Carreras, Professor de Dret Constitucional de la UB, en el seu article publicat a El País el 15 de gener de 2017 planteja el cas de les democràcies degradades, com l’espanyola, però eludeix reconèixer i comparar amb l’espanyola la importància de la democràcia plural catalana i del moviment nacionalista, pacífic i democràtic per la independència, dels que n’és contrari com a fundador i ideòleg del partit polític Ciudadanos que lluita per definir-se entre liberal i socialdemòcrata, partidari de la unitat d’Espanya amb Catalunya abans que res, rebels a la independència de Catalunya.

David Graeber, antropòleg del Goldsmiths College dels Estats Units i activista, planteja a “The democracy Project” que hi ha molta gent que, per raons molt variades, no desitja participar en assemblees democràtiques i els pertorba tenir que ser-hi. També hi ha qui pensa que no es fa tot el que es podria fer per fer un món més democràtic.

Els escratxes que tant molesten la dreta espanyola i els socialistes col·ligats acusats de traïció als principis del mateix partit, formen part de la cultura democràtica, com els moviments de masses o manifestacions al carrer exposant la reivindicació o reclamació corresponent. El 15-M en fou el començament a Espanya i a Catalunya.

A les societats més repressives com l’Egipte de Mubarak i la mateixa Turquia d’Erdogan s’han produït concentracions i manifestacions per un poble que demanava un canvi i llibertats. L’activisme ha pres carta de naturalesa en les actuals democràcies sorprenent els dirigents polítics que només volien conèixer i aprofitar la força del poder de la democràcia representativa.

Encadenar-se en un espai públic uns quants contestataris del poder en protesta per alguna normativa, no deixa de ser una manifestació més de l’activisme del radicalisme democràtic practicat pels moviments antiviolència imitadors o seguidors de Gandhi, com igualment feien els pacifistes contraris al servei militar obligatori, o ara el moviment de denuncia pública de les Femen.

La caiguda de la qualitat democràtica a Europa crea noves regles que molesten els conservadors avui assentats al poder en totes les institucions europees.

La política irracional i les aventures militars localitzades, les petites guerres esteses a diversos continents, han presidit el final del segle XX i el començament del segle XXI, permetent els conflictes, l’especulació inversora, el comerç d’armes, la corrupció, la tracta de blanques i l’evasió de diners a paradisos fiscals. És el resultat del capitalisme global basat en la corrupció i els contractes de govern que ha superat el crash del 2008, empobrint la massa salarial per reduir costos i guanyar mercats.

Les democràcies actuals han reduït llurs horitzons intentant crear llocs de treball amb unes condicions laborals dignes i adequades al moment social. Però les previsions no han impedit el naixement d’una nova feudalització en mans del capitalisme salvatge, mentre el sindicalisme de classe cau en la burocratització i la corrupció descoberta.

El model actual crea desigualtats, però es dirigeix cap a la consecució de garanties i seguretat de la prosperitat d’una minoria que se sent afí als sectors depredadors, on els treballadors només compten com mà d’obra, un factor productiu més.

L’aparició de noves formes de democràcia directa crea una nova cultura democràtica i permet la implantació de nous règims, oberts i transparents, per superar la crisi, per recomençar el plantejament del present i del futur, per refundar la democràcia malmesa.

La fundació de la “comunitat progressiva”, partidària del col·lectivisme de classe, pels anti sistema demòcrates ens ha de portar al canvi, com s’ha produït als Estats Units d’Amèrica sota la presidència de Barack Obama. Progrés i llibertats no són paraules i conceptes avui dissociables.

L’administració sap que li convé que s’avanci al canvi democràtic, tornant la sobirania al poble, doncs ni l’economia s’ha d’escapar del control dels ciutadans. Els nous moviments aixequen la mentida que no hi ha alternativa possible a la política d’austeritat i retallades. És moment de treballar per modernitzar els sistemes institucionals que, perduda la confiança de la ciutadania, semblen esgotats i sense capacitat de regeneració.

Com deia Javier Noya, de la Fundació Rafael Campalans, en el seu article “Democratitzar l’economia” publicat el 27 de maig de 2013, “per assegurar el progrés econòmic i social des de l’esquerra també s’ha de perseguir la idea que la solidaritat i la redistribució econòmica han de produir-se necessàriament, però no entre territoris o regions, sinó entre ciutadans”.

No tot el problema rau per tant en el deteriorament de la Constitució i la inaplicació i manca de desenvolupament dels Drets Humans incorporats a a Constitució de 1978. Fou el periodista i cofundador del diari El País, Bonifacio de la Cuadra, qui va denunciar la situació d’incompliment, en el seu article a El País, el 19 de juliol de 1983 titulat “La política sobre derechos humanos ha sido el punto flaco de la tarea legislativa”.

Els principis i drets essencials pels que havia lluitat la societat a l’espera del canvi amb la mort del dictador, no es traduïen en lleis ni en realitats operatives de les institucions. Les lleis fetes amb deficiències, derivades de les pressions i interessos rebuts pels redactors, no abastaven el nivell que s’esperava d’una majoria parlamentària, però plural, a Catalunya, dita progressista en el paper.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

 

 

(Visited 19 times, 1 visits today)