La jutgessa pressionada

Esteve Mirabete.

COMENTARIS A LA SENTÈNCIA DEL JUTJAT DE 1a INSTÀNCIA NÚM. 2 SOBRE EL RETORN DE LES OBRES DE SIXENA O SIJENA.

Conec una persona d’aquelles amb les que sempre és un goig xerrar una estona i escoltar els seus comentaris assenyats. És un escriptor de la Franja que ha guanyat diferents premis literaris, que escriu en el català d’aquelles contrades. El seu nom és José Miguel Gràcia i el seu blog, que recomano, Lo Finestró.

En aquesta ocasió el tema de la conversa va ser la sentència ordenant el retorn de les obres que són al MNAC i al Museu de Lleida originàries del, ara conegut, Monestir de Sixena. La seva opinió com a intel·lectual de la zona, a mi com a jurista, no podia més que interessar-me. Ell opina, i no pretenc treure-li raons, que la jutgessa de la famosa sentència es va veure pressionada per l’ambient general de l’entorn.

Feia uns dies que jo havia llegit la sentència però únicament des d’un punt de vista jurídic, anàlisi que només faré ací reduït al mínim imprescindible perquè no sé si aguantaria l’interès del lector fins al final. Deia, doncs, que la vaig tornar a rellegir procurant no caure més del necessari en una anàlisi jurídica.

Reclamen la devolució el Gobierno de Aragón, per acció cedida per la Comunidad Religiosa del Real Monasterio de Sijena i el Ayuntamiento de Sijena, és a dir l’extinció de la situació de cessió precària que segons ells “patien” les obres d’art, la nul·litat de les compravendes dels béns del Monestir per la Generalitat de Catalunya el 1983 i el 1992 i per “el Museo de Arte de Cataluña” -s’observa el petit detall que ha desaparegut la N de Nacional que és el nom del MNAC, només és una anècdota però curiosa-, i que, per tant, es reintegrin les obres al Monasterio de Sijena,

Només com a referència breu, esmentaré que la jutgessa es remunta a un RD de 9-8-26 i la declaració com a “Bien de Interés Cultural” i, per tant, subjecte d’especial protecció. Res a dir sobre el seu criteri jurídic, si bé a continuació vol instruir-nos sobre la insurrecció militar a Melilla el 17-7-36, el protagonisme de la CNT, etc. sense que “corresponda enjuiciar aquí la autoría del incendio”, aclariment sobrer… o potser no, seguint la lògica de la jutgessa.

Continuant llegint la sentència amb ull de lector de diari, trobem que la jutgessa manifesta que no està provat que en plena guerra civil, i després de cremar el Monestir, no es pogués tornar a edificar el sostre. Curiosa aquesta opinió, potser només conseqüència d’ignorar el “detall” d’estar al mig d’una guerra plena d’esdeveniments anticlericals com la nostra. Aquest raonament li serveix per posar en dubte que la millor solució fóra el trasllat a lloc segur. És possible que sigui un malpensat, com indico més avall el sostre no va ser reconstruït fins al 1990.

Per a una persona aliena a tota informació, i només a tenor de la sentència, el professor Gudiol va ser poc menys que un bandoler a la recerca de tresors a expoliar, i només li falta dir que la crema del convent va ser un acte premeditat per la Generalitat de Catalunya.

Dins dels judicis extrajudicials que recull la sentència, en cap cas la jutgessa esmenta que les pintures avui existeixen gràcies a l’acció de Gudiol i als recursos que li va facilitar la Generalitat en plena guerra civil, així com a les posteriors restauracions.

En cap cas la jutgessa recull la inoperància, es pot dir desídia, de les autoritats aragoneses en la recuperació de les obres que encara restaven al malmès monument fins al 1961 i que van ser traslladades a Barcelona. El sostre del monestir no es va restaurar fins al 1990. De ben segur, passats 54 anys des del 1936, les pintures, deixades a l’exposició dels elements, haurien acabat anorreades.

Al febrer de 1951 la Dirección General de Bellas Artes va autoritzar arrencar les pintures que encara restaven al Monestir, en condicions idèntiques a les de la guerra, a la Diputación Provincial de Huesca. La Diputación no va actuar i va deixar les pintures a l’enderrocat monestir. Aquesta deixadesa, però, li serveix per argumentar que aquesta autorització no executada posa fí a la figura que ella qualifica de “dipòsit”.

De l’original:

“Se han enajenado bienes integrantes de un Bien de Interés Cultural, siendo éste un objeto Res extra commercium” en base al Título del monumento Nacional declarado el conjunto de Villanueva de Sigena en 1923 y así Informes de las Reales Academias”Procede por ello declarar la nulidad de las compraventas que se llevaron a cabo a favor de la Generalidad de Cataluña, mediante escrituras de 1983 y en 1992 y con Museo de Arte de Cataluña de fecha 1994, concurren los presupuestos de la nulidad de pleno derecho y como consecuencia de ello debe reintegrarse al propietario la posesión material de los mismos al Real Monasterio de Sijena, sito en el término municipal de Villanueva de Sijena. Y ello sin perjuicio de las reintegraciones económicas que procedan”

 “En Agosto de 1936 el Monasterio es incendiado y como explica el Sr. Salillas en su declaración fueron vecinos del pueblo los que salvaron las pertenencias del Monasterio, que a instancia de Sr. Gudiol doc 18 de la Generalitat (que pone de manifiesto la importancia del monasterio folio 571 y 572 ) se depositan en el museo del pueblo de Lérida algunas de las pintura de este monasterio Así mismo el Sr. Salillas pone de manifiesto las diversas inversiones del Comunidad de Aragón en el Monasterio de Villanueva de Sijena en distintos momentos .”

És a dir, sembla que la tasca de Gudiol és poc menys que aprofitar-se de la feina dels habitants del poble per a continuació arrabassar les obres. Ni un comentari de reconeixement. Torno a recordar ací que el sostre no es va reconstruir fins al 1990, no s’esmenta si apart del sostre es van adequar les sales convenientment.

“Se han enajenado bienes integrantes de un Bien de Interés Cultural, siendo éste un objeto Res extra commercium” en base al Título del monumento Nacional declarado el conjunto de Villanueva de Sigena en 1923 y así Informes de las Reales Academias”

“Se trata de la venta sobre parte del exorno de un monasterio, que ya de por sí es una unidad perfecta: jurídica, religiosa y artística; y bien de interés cultural con categoría de monumento, siendo que este específico bien inmueble presenta, ya de por sí, una unidad jurídica, artística y religiosa que debe preservarse en todo lo posible, para que todos puedan contemplar el monumento en toda su integridad y en su entorno “

“Al separarse del todo sin los correspondientes permisos administrativos, como res extra commercium y por ello tanto la Generalitat como las Monjas sanjuanistas sabían que enajenaban un monumento nacional, sin el permiso de la D.G. de Bellas Artes, siendo que el monasterio estaba integrado, tanto literal como teleológicamente, por todas sus obras de arte (retablos, pinturas, murales, orfebrería, objetos de culto, etc…), que conformaban el indispensable exorno de la edificación del Monumento Nacional”

“El hecho de que como consecuencia de desgraciados acontecimientos históricos acaecidos después de la declaración de! Monasterio de Sijena como Monumento Nacional, y del posterior abandono del Monasterio por la Comunidad religiosa que lo habitaba, se haya procedido al traslado de los bienes controvertidos a Cataluña, constituye una situación de hecho, sin título jurídico suficiente que lo habilite ya que no modifica la condición legal de inmueble declarado de interés cultural aplicable a los mismos, y por ello, su vinculación al área territorial que pertenecen, que no puede ser sino el sitio donde se erige el Monasterio, en el municipio de Villanueva de Sijena “

“Procede por ello declarar la nulidad de las compraventas que se llevaron a cabo a favor de la Generalidad de Cataluña, mediante escrituras de 1983 y en 1992 y con Museo de Arte de Cataluña de fecha 1994, concurren los presupuestos de la nulidad de pleno derecho y como consecuencia de ello debe reintegrarse al propietario la posesión material de los mismos al Real Monasterio de Sijena, sito en el término municipal de Villanueva de Sijena. Y ello sin perjuicio de las reintegraciones económicas que procedan”.

Curiosament, essent una sentència apel·lable, de fet apel·lada, per no adjectivar d’una altra manera, la jutgessa es permet el luxe de dictar una execució provisional sobre un patrimoni tan sensible al deteriorament, com han manifestat diferents experts de nivell mundial.

Execució provisional, literal:

“Deberá la Generalidad de Cataluña comunicar al Gobierno de Aragón con antelación suficiente , al menos como muy tarde el dia 20 de Julio de 2016 , el modo en que han pensado proceder al traslado de los bienes , hora de llegada al lugar designado, para poder adoptar las medidas necesarias y para que pueda ser controlado por la Técnico designada por el Gobierno de Aragón”.

Curiosament, en l’execució provisional la jutgessa no adverteix al Gobierno de Aragón que haurien de tenir preparat per a aquesta rebuda el recinte -recordem que la Sentència en tot moment parla de devolució al Monestir- ja que, segons la sentència, les pintures i l’edifici formen un tot inseparable, original i no un altre lloc.

Curiosament, també avui el Monestir és llogat a la Comunidad de Belén, de la Asunción de la Virgen y de San Bruno que no tenen res a veure amb cap de les Comunitats que d’una manera o altra poden ser hereves dels drets. Actualment el monestir és visitable un dia a la setmana 3,5 hores, excepte a l’agost que obre uns dies més.

Així doncs, amic José Miguel, no sé si la jutgessa es va veure pressionada per l’entorn però a la vista de les seves opinions a la Sentència crec que ha viscut aquesta pressió de manera força “suportable”.

Per acabar em permeto plasmar ací unes línies de Miquel Roca del seu llibre “Sí, Advocat” en les que indica que correspon a jutges i magistrats corregir les situacions en què l’esperit de la norma no es respecta, ja he dit que puc respectar, i fins i tot compartir en part, la Sentència però de cap manera em sembla que aquesta gaudeixi de la necessària equidistància entre el bé a protegir i la norma, ja que en cap cas assenyala la responsabilitat del demandant, en què del resultat de la sentència resulti malmès un patrimoni molt valuós. Posats a afegir advertiments no estaria de més.

¿O potser la jutgessa pensa que d’ací un temps aquest podria ser un conflicte internacional de resolució més complexa? No feu cas, això son coses meves.

Sobre l’autor: 

Esteve Mirabete, advocat i membre de Sobirania i Justícia.

(Visited 76 times, 1 visits today)