Independència i metròpolis

Jaume López.

Els dies 17 i 18 d’octubre va tenir lloc, a Quito, la cimera mundial Habitat III. La cimera de les Nacions Unides per la ciutat es convoca cada 20 anys i reuneix els estats i els representants de les principals ciutats del món per decidir les prioritats de la Nova Agenda Urbana mundial. La delegació catalana estava encapçalada per l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau; la presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull.

Entre la munió de dades i conclusions presentades, una constatació: en les properes dècades el 70% dels humans viurem a les ciutats, sovint en grans megalòpolis globals, com ja passa als països occidentals. A Catalunya es pot dir que aquesta tendència no serà cap novetat, perquè ja fa temps que som conscients de la megacefàlia barcelonina en què viuen el 50% dels catalans. L’agenda urbana és, evidentment, fonamental per a Catalunya. El que no és tan evident és quina relació té l’agenda urbana amb l’ agenda pròpia, el procés sobiranista.

Podem començar per confrontar les dades anteriors amb unes altres. L’Associació de Municipis per la Independència representa el 80% dels municipis catalans però només el 43% de la població catalana. De fet, fins ara no hi ha cap dels cinc municipis que conformen el Barcelonès que hi estigui adherit. No és cap novetat afirmar que a l’àrea metropolitana és on el suport a la independència és més baix en termes percentuals, però sovint se situa el focus en l’origen dels seus habitants en lloc de les característiques estructurals del fet metropolità. La independència no encaixa fàcilment com a reivindicació metropolitana.

No es tracta de repetir el discurs caduc que enfrontava el cosmopolitisme al provincianisme (sovint transmutat en oposició entre esquerres i dretes), sinó d’adonar-se de l’impacte que té sobre el comportament polític (i el suport a la independència) el fet que un ciutadà surti de casa i pugui arribar a París en menys de quatre hores o que aquest sigui el temps que triga a arribar des del seu portal fins a Barcelona. Amb totes les conseqüències que comporta.

A costa de simplificar, hi ha una sèrie de trets que contraposen l’àmbit urbà, entès com a ciutat globalitzada, i la resta del territori. Interdependència global, concentració i alta densitat, associació inestable, heterogeneïtat i diversitat cultural, serveis i indústria derivada caracteritzen la gran ciutat; autosuficiència local, dispersió i baixa densitat, comunitat estable, homogeneïtat, agricultura i indústria manufacturera, el territori no urbà (rural?). La metròpolis mira de fit a fit al món. El poble o la petita ciutat, a l’estat. En qualsevol país l’àmbit rural és més estatista. Els vilatans tenen clar que la carretera que uneix els seus municipis està gestionada des d’un àmbit supramunicipal, però aquesta consciència no és tan clara per a l’urbanita preocupat per la millora dels seus carrers. Una cosa semblant passa en relació a la necessitat de nació: què relliga els ciutadans globals? ¿Ser de Barcelona o ser de Catalunya? L’estat resulta menys visible a la gran ciutat, i sense la necessitat de l’estat el debat sobre la independència es desfigura.

No només això: la ciutat global acostuma a plantar-se com un contrapoder enfront de l’estat, com posaven de manifest, per exemple, les paraules de Colau a la cimera, en què va defensar que les ciutats puguin accedir directament als fons de finançament internacionals sense l’obligació d’haver de passar necessàriament pels estats.

Catalunya ha tingut la sort de tenir una capitalitat molt clara (a diferència, per exemple, d’Occitània), alhora que una xarxa de ciutats mitjanes potents (com no ha tingut, per exemple, Galícia), dos factors que, segurament, expliquen la fortalesa de la nostra reivindicació nacional i per què hem arribat fins on hem arribat. Però ara cal relligar el Cap i Casal amb la resta del territori. No hi ha dreceres, però potser cal que l’independentisme s’amari del pragmatisme que uneix les reivindicacions dels veïns per sobre de diferències ideològiques. Alguns fa temps que proposem la necessitat d’un procés constituent, ciutadà, on es pugui connectar allò que és més concret amb el que és més general (no des de la Constitució, sinó des de les necessitats) i que manifesti la no autosuficiència de cap dels tres nivells: rural, ciutat mitjana, ciutat global.

Durant uns anys se solia repetir que sense Convergència no hi ha independència. Ara caldrà començar a repetir que sense municipis i metròpoli, tampoc.

Publicat a 6 de desembre del 2016 al diari ARA

Sobre l’autor:

jaume-lopez-848Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

(Visited 15 times, 1 visits today)