Tot és lluny i prop

Marc Perelló.

Fa unes setmanes, la meva amiga Mònica em va demanar si podia escriure un article per aquest bloc. Vaig tenir força dubtes, perquè deu fer vora un any –pel cap baix– que no escric cap article d’actualitat social. Però vaig acabar acceptant l’encàrrec.

Tenia l’editor de text obert, fulla en blanc, i amb el cursor parpellejant. I així vam romandre una hora ben bona tots plegats. L’ordinador, immòbil; la meva gata, botant pel sofà com una cabra salvatge; i un servidor, creuat de braços. Al meu cap, les paraules ja hi duien una bona estona ballant. Era plenament conscient del que volia dir, i com volia dir-ho. Però no arrencava.

Començar ja és haver fet la meitat del camí –deia Aristòtil. Així que vaig aplicar-me la dita. Escrita la primera línia, que sempre és la més difícil, la resta van escriure’s gairebé soles.

Tenia l’article enllestit, quan vaig tenir el rampell d’esborrar-lo i començar de zero. El text portava per títol “Plou sobre mullat”. Crec que amb aquesta pista ja us en podeu imaginar la temàtica, el contingut i les conclusions. Així que ara no hi incidiré pas.

Recordem que això era un encàrrec, i m’hi havia compromès, per tant, alguna cosa havia d’escriure. I si podia ser quelcom amb sentit i coherència, encara millor. Però el cert és que no volia parlar d’allò del que ja he parlat tants cops, i del que tanta gent haurà parlat aquesta setmana, l’anterior, i la de més enllà. Heus aquí el per què del títol que esmentava abans.

Així que mig moix, vaig comentar-li a la Mònica que no tindria l’article que m’havia demanat. Lluny de reprendrem l’actitud, em feu confiança de nou. “Escriu el que vulguis” –em va dir.

I així és com hem arribat fins aquí.

Fa unes setmanes, el meu amic Pol em va animar a llegir Joan Vinyoli, alterant així els meus quadriculats hàbits de lectura, que des de fa uns anys estan concentrats en l’anàlisi, ben profund, d’incomptables i interminables articles acadèmics que giren entorn de les noves tecnologies. Un petit parèntesi no em farà cap mal –vaig pensar.

El més sensat hauria estat acostar-me a una biblioteca i remenar fins a trobar els seus poemes, o anar a una llibreria i comprar-me’n algun. Però com que sóc una persona molt digital, vaig preferir fer la comanda per internet. Una antologia, publicada per Proa. Encara m’ha d’arribar.

I com que no sóc gaire amant de les esperes, vaig posar-me a buscar els seus poemes a la xarxa. Quan me’n vaig adonar, tenia un fotimer de pestanyes obertes al navegador, cadascuna amb un poema diferent. Per quin començar? Pel primer? Pel més conegut? Allò que un llibre de text ja em dona mastegat, ara ho havia de decidir jo.

–Noteu que dona ja no du accent–

Com que no volia treure’m la il·lusió de llegir l’antologia de poemes seguint l’ordre que algú amb criteri li ha conferit –i que recalco, encara espero rebre, abans no acabi la setmana si tot va bé– vaig optar per tancar totes les pestanyes menys una, que contenia part de la seva obra.

De manera atzarosa –o no– la meva mirada va aterrar en el mot blau, un terme que m’agrada molt per tot el que representa, o almenys, tot allò que representa per a mi, que he nascut vora el blau immens del mar. Vaig decidir, doncs, que llegiria aquells versos.

Per què paraules? Aquest blau intens

del mar és prou. Miro la ratlla fixa

de l’horitzó,

                       mar grandiós, i quanta

riquesa guardes, per a qui? Jo no sóc bus

que cerca vells tresors: el que m’atreia,

perles que abans havien estat ulls,

no ho troba algú tot sol, ans calen dos,

amb una sola, neta, lliure, confluent

mirada que es projecti més enllà

de tota perla —sols llavors hi arriben

«feliços pocs».

                           No, jo sóc sol, però l’embat

de les onades em conforta. Tot és lluny i prop,

i no s’acaba mai aquest viatge

per les paraules:

                               ja no tinc res més.

Els versos en qüestió són d’Elegia de Vallvidrera, del ja esmentat Joan Vinyoli.

Com tot allò que és art, cadascú pot fer-ne una interpretació diferent. La meva, me la guardo. Però aquestes paraules no han fet sinó créixer l’anticipació de llegir la seva obra.

Més enllà d’això, i com que representa que havia de parlar de l’actualitat social i política catalana, m’agradaria destacar-vos la següent idea:

«Tot és lluny i prop,

i no s’acaba mai aquest viatge»

Sense voler-ho, Joan Vinyoli m’ha escrit l’article amb onze senzilles paraules.

Sobre l’autor:

11096389_921584961225881_5420087959500595707_nMarc Perelló, consultor en comunicació i membre de Sobirania i Justícia. @MARC1886

(Visited 282 times, 1 visits today)