El dret europeu és un xiclet

Erika Casajoana.

La Unió Europea pateix una sèrie de crisis simultànies que afecten la seva imatge i lideratge. Vaig anar fa poc a una conferència just sobre aquestes crisis, i també va sortir Catalunya. De moment, com a problema potencial, però figurem a la llista. Vegem el pragmatisme amb què la Unió Europea fa front a les dificultats actuals.

Gran Bretanya ha aprofitat el referèndum del Brexit del 23 de juny per aconseguir que la UE renegui fins i tot de principis fundacionals, com la igualtat de tracte entre ciutadans comunitaris. I hi haurà més acrobàcies legals si Anglaterra vota “Leave” i Escòcia, “Remain”. A la Unió Europea no li agrada empetitir.

Espanya ha fer servir els lligams polítics del Partit Popular amb el seu col·lega del Partit Popular Europeu, el president de la Comissió Jean-Claude Juncker, per ajornar una probable multa per incompliment del dèficit i estendre un any més, fins al 2017, la pròrroga per ajustar-se al 3% degut.

Les últimes maniobres de Juncker per afavorir el govern de Mariano Rajoy resulten tan descarades que els juristes del Consell de Ministres n’han qüestionat la legalitat. La Comissió Juncker, amb el socialista gal Pierre Moscovici al capdavant de la cartera de política econòmica i monetària, ha estat més que laxa en l’aplicació del Pacte d’Estabilitat, afavorint, a part d’Espanya, França i Portugal.

I a l’observar la insolvent Grècia i les giragonses i enginyeria financera que ha inspirat, s’ensorra qualsevol pretensió de coherència legal per part de les autoritats europees.

Quant a la crisi dels refugiats, la més important que encarem, la UE s’ha tret de la màniga un pre-acord amb Turquia –que només torçant la realitat pot ser considerada “país segur” on retornar-hi demandants d’asil, tal i com exigeixen les convencions internacionals.

A Europa fa temps que s’ha suspès de facto l’aplicació del Reglament de Dublín de 2013, que estableix que l’Estat responsable de tramitar una petició d’asil serà el primer Estat comunitari on entri el demandant.

Àustria ha fet molt malament de tancar les fronteres als refugiats, però abans Grècia -i Itàlia- se’ls treien de sobre a la brava i saltant-se les seves obligacions legals, enviant-los ràpidament cap al Nord. I més abans encara, els col·legues comunitaris havien deixat a l’estacada a les mateixes Grècia i Itàlia al no voler compartir llur “càrrega”.

La Unió Europea està mancada de competències sobre els refugiats i, per tant, depèn de la voluntat dels Estats de cooperar –o no. Malgrat tals limitacions, se li exigeixen solucions. Opino que és urgent que la Unió Europea es doti de capacitats per resoldre problemes d’aquesta magnitud i actuï com un veritable actor global. L’Europa unida hauria de ser capaç d’aturar les màfies traficants de persones als països d’origen, fins i tot militarment. Tanmateix, les geloses sobiranies nacionals allunyen escenaris d’aquest tipus.

Vistos aquests exemples recents del pragmatisme comunitari i la flexibilitat del seu dret, no hem de dubtar ni un segon que Europa sap el que li convé, i de ben segur trobarà la manera de mantenir Catalunya al seu si. Passi el que passi.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora en comunicació política i membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

(Visited 34 times, 1 visits today)