Gairebé 3000 persones invisibles

Mònica Morros.

Aquest cap de setmana passat ha tingut lloc quelcom inexplicable. Quasi 3000 persones han estat invisibles al vell mig de la capital catalana, Barcelona. Si ara, amb la societat de la informació, tot el què passa és notícia. Si 3000 persones poden fer molt de soroll. Però és que no teniu en compte allò més important, eren dones. Eren dones i feministes!

Durant els dies 4, 5 i 6, s’ha commemorat el 40é aniversari del què varen ser les primeres Jornades Catalanes de la Dona. Al 1976, milers de dones, van reunir-se al paranimf de la Universitat de Barcelona, per reivindicar els seus drets i per exigir, que en el nou període que s’obria, no s’exclogués a més de la meitat de la població, les dones.

Quaranta anys més tard, l’energia despresa d’aquestes jornades encara segueix viva. Durant 3 dies, centenars de col·lectius feministes han ocupat les aules i els passadissos de la Universitat Pompeu Fabra tornant a respirar aquella esperança de llibertat que desprenien les primeres jornades. Enguany, les jornades pretenien continuar lluitant per la igualtat de drets, fer xarxa, generar coneixement i visualitzar el feminisme del nostre país. Però això no és prou important. Imagineu-vos la poca importància que té lluitar pels drets de més del 50% de la població que cap dels gran mitjans ha vist oportú dedicar uns minuts o unes pàgines a un esdeveniment com aquest.

Però no patiu, pel què sí que hi ha hagut molts minuts i moltes pàgines ha estat per la celebració d’uns 40 anys que sí que tenen importància, els de les retransmissions de futbol en català amb Joaquim Maria Puyal. No nego la contribució a la llengua catalana que això pot haver comportat. Però em produeix vergonya de país que cap mitjà hagi considerat que les Jornades Feministes es meresquessin ni una minsa part del espai que van ocupar els 40 anys relacionats amb el futbol.

Les paraules “Ara no toca” ressonen constantment entre els límits del territori català. L’excusa de la crisi o de la construcció d’una futura república catalana són usades constantment per relegar les demanes d’igualtat entre sexes en un segon pla. Si no ens creiem els ideals de llibertat i igualtat per tots i totes, vol dir que no estem preparats per construir un país millor, no en sabrem. La nostra anhelada república seguirà sent un gran aliat del heteropatriacat.

Les nostres avantpassades, amb independència del lloc de procedència, han lluitat molt. Aquelles dones que reclamaven el dret a vot, el dret al propi cos, el dret a la coeducació o el dret a accedir al mercat de treball, en igualtat de condicions, ho varen fer per deixar un món més just per les què veníem. Fa segles i segles que es reclama que la igualtat entre homes i dones sigui una realitat, però malauradament això encara no és així. Aquest cap de setmana s’ha demostrat clarament, 3000 dones, parlant d’igualtat, no tenen res a fer enfront del futbol.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. .@monicamorros

(Visited 213 times, 1 visits today)