Unes sentències que semblen novel·les negres

Dolors Feliu.

La nostra relació amb l’Estat espanyol s’ennegreix. Les caretes van caient i al govern de l’Estat i al propi Tribunal Constitucional cada cop els hi costa més dissimular sota una mínima aparença de raonament jurídic el que ja fa temps que són autèntiques perversions del sentit originari de la Constitució i del règim competencial allà previst.

A cada impugnació i a cada sentència s’evidencia que l’Estat espanyol no està d’acord amb que el Parlament de Catalunya pugui prendre decisions que es refereixen al benestar de la població catalana, o que abordi problemes rellevants per a la ciutadania. Importa poc o res què digui l’Estatut, o fins i tot que hi hagi algun article o principi constitucional o directiva europea que justifiqui la norma catalana. Sempre es troba un superior interès espanyol que fa que la regulació hagi de ser estatal o bé que no hi hagi regulació, abans d’acceptar l’existència de legislació catalana.

La qüestió ha esdevingut especialment greu si tenim en compte que, amb motiu dels resultats electorals de les darreres eleccions, al Parlament de Catalunya les lleis requereixen ser aprovades per consens. Són lleis que grans majories de representants de diversos partits consideren necessàries per la població i que articulen solucions a les necessitats més greus des d’un coneixement directe de la realitat catalana.

Lleis catalanes que acaben en moltes, masses, ocasions qüestionades per un govern que ha estat amb majoria absoluta a Madrid, que no ha pactat res al Congrés, i que ara, en funcions, continua impugnant i suspenent lleis catalanes i, el és encara pitjor, obtenint èxits al Tribunal Constitucional.

Els exemples d’aquestes darreres setmanes són especialment significatius. Les recents sentències anul·lant la regulació catalana anti fracking, o la que estableix l’impost sobre la producció d’energia elèctrica d’origen nuclear, posen el dit a la nafra respectivament sobre la protecció medi ambiental del territori i la impossibilitat de deixar aflorar una mínim intent d’obtenir un ingrés autònom fiscal, que s’afegeix a la suspensió de l’impost sobre habitatges buits, o a la de l’impost sobre dipòsits bancaris. També la impugnació i suspensió de la Llei d’igualtat dona home, aprovada per unanimitat al Parlament de Catalunya és un molt dolorós exemple d’aquesta exhibició de força del govern espanyol. Sense oblidar que dins d’aquest sac hi ha la lluita contra la pobresa. Impugnacions que deixen escrit negre sobre blanc la resistència de l’estat espanyol a l’actuació del Parlament en defensa de la ciutadania davant les urgències socials.

Per entendre la perversió dels arguments utilitzats per tombar les iniciatives catalanes només cal llegir la sentència del tribunal constitucional 62/2016, de 17 de març sobre el decret llei 6/2013 de modificació del codi de consum de Catalunya, llei que regulava com portar a la pràctica les directives comunitàries 2009/72/CE i 2009/73/CE que estableixen que els estats membres de la Unió Europea han de prendre mesures per tal de prohibir la desconnexió de subministraments a l’hivern d’energia elèctrica i gas a consumidors vulnerables. La sentència es troba a disposició a www.tribunalconstitucional.es .Es recomana al lector no deixar-se enganyar pel títol, en realitat la lectura del cas és comparable a una novel·la negra, només apta pels qui resisteixin altes dosis de crueltat. A risc de fer d’espoiler, és recomanable la lectura com si fos un manga japonès, és a dir, començant pel final, pels vots particulars del magistrat Xiol i dels magistrats Asua i Valdés Val-Ré, que aclareixen exactament què fa la sentència sota l’aparença d’un llenguatge tècnic i neutral.

Efectivament, en la discussió competencial el govern de l’Estat i el tribunal constitucional consideren que en cap cas la Generalitat pot exercir competències de protecció social amb mesures d’aquesta finalitat si hi ha una mínima vinculació amb una competència estatal, en aquest cas l’energia, estigui o no emparada pel dret comunitari. Però negar que la Generalitat té competència en pobresa energètica significa també negar el seu vessant social, i negar-se a actuar-hi des de la finalitat de protecció a aquestes persones, adults i nens, vulnerables. Els informes alarmants del Síndic de Greuges sobre pobresa energètica i la provada situació desesperada de moltes famílies no són considerades finalitats emparades dins la mateixa qualificació d’estat social de l’article 1 de la pròpia constitució o bé, com diu un dels vots particulars, a la protecció constitucional dels consumidors prevista a l’article 51.1, o bé la subordinació de tota la riquesa a l’interès general, tal i com s’estableix també a l’article 128 de la mateixa constitució.

De fet, el mateix vot particular del magistrat Xiol convida a reflexionar si aquesta aparença de “simetria lògica” jurídica del sistema en realitat no ho és des del moment que comporta marginació i exclusió social de part de la població, i que aquest hauria de ser el veritable paper del tribunal constitucional, preservar el caràcter social i democràtic de tot l’ordenament jurídic.

Sigui com fora, Catalunya no s’atura. Amb el decret llei 6/2013 impugnat i suspès, i abans que arribés la sentència, el Parlament de Catalunya ja havia reaccionat i havia aprovat una altra llei, la 20/2014, també de modificació del codi de consum, per canviar una mica la regulació sense deixar de protegir als col·lectius vulnerables. Una altra vegada va ser impugnada i suspesa pel govern de l’estat, suspensió ratificada pel tribunal constitucional el passat 19 d’abril.

Doncs més. El 5 d’agost de 2015 ja s’havia publicat al DOGC la Llei 24/2015, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. Aquesta vegada el govern de l’estat va demanar obrir un procés de negociació que ha acabat el 29 d’abril de 2016 amb l’anunci d’impugnació i suspensió per part del govern de l’estat. L’actual redacció de les mesures contra pobresa energètica fa molt difícil la seva impugnació, al preveure ras i curt la intervenció obligatòria dels serveis socials davant situacions vulnerables, però en canvi, per les mesures que es refereixen a procediment de mediació per sobreendeutaments, lloguers socials i garantia d’habitatge es volen seguir els mateixos passos que per les anteriors impugnacions: la finalitat social ha de cedir davant les competències formals processals estatals. En aquest cas la competència d’habitatge és també de Catalunya. I la de consum, és clar. Però entraran en la trituradora del tribunal constitucional, i potser que quedin en poc o res.

De tot l’anterior va sortir la cimera convocada pel President de la Generalitat amb poders públics i tercer sector, per pensar entre tots com continuar. Mentre tant, la gent, al carrer, s’adona del que passa.

Sobre l’autora:

FeliuDolors Feliu, jurista i membre de Sobirania i Justícia. .@DolorsFeliu

(Visited 46 times, 1 visits today)