Poca pràctica i molta irresponsabilitat

Ramon Valimañas.

Fa un parell o tres anys vaig llegir una article al diari The Guardian en què es comentava el difícil que seria seure en una taula de negociació Catalunya – Espanya després dels insults i del menyspreu que des de l’Estat espanyol s’havia tingut contra Catalunya.

Aquesta observació, en aquell moment, no captà la meva atenció. Tanmateix, és ben cert que l’encertaren. Actualment, amb la nova situació política de l’Estat espanyol és quan te n’adones de l’encert de la frase.

Els anglesos, que tenen molta més experiència democràtica i “savoir faire” que els espanyols, ja van veure que amb l’actitud de Madrid que, la situació, en cas d’exigir negociació, es complicaria molt. De negociació sempre n’hi ha, sempre, per més diferencies que tinguis amb l’altre. O és que no van seure a la taula al finalitzar la Segona Guerra Mundial? O bé, quan els països colonitzadors es van veure obligats a abandonar els “seus territoris“ i discutir les noves condicions.

En qualsevol circumstància sempre has d’acabar parlant i negociant per difícil que sembli i complicat que t’ho posin. Recordeu que a l’acabar la guerra del Vietnam, Henry Kissinguer i Le Duc Tho van passar dies i dies discutint la forma de la taula abans de seure però, inexorablement, van acabar asseguts.

L’observació del Guardian ve a tomb en el resultat de les últimes eleccions a les Corts d’Espanya. Després del què s’han dit tots ells, es fa molt difícil el parlar. I això ho veiem dia rere dia. Resulta evident que prevalen els interessos a les altres consideracions però, si has menystingut, faltat al respecte o insultat, es fa extraordinàriament complicat arribar a acords i, en la situació actual, aquest factor pesa, i molt. És el que Graham Green descriu com a “factor humà”.

Molts espanyols encara tenen un marc mental poc democràtic i per això actuen amb aquesta frivolitat i irresponsabilitat, no preveient que, finalment, hauràs de negociar amb qui has insultat i, llavors, les coses seran molt difícils si no quasi impossibles.

David Cameron dóna la impressió de ser un tipus dur negociant, només cal veure la última negociació amb Brussel·les. En canvi, mai vaig llegir a la premsa anglesa un insult o un menyspreu envers Salmond. Sabia perfectament que un dia haurien de parlar i com a demòcrata i intel·ligent no es va complicar la vida. Al revés del que passa a Espanya.

Ara a l’Estat espanyol començaran a aprendre què és la democràcia, que entre d’altres coses, consisteix a respectar la opinió dels altres, i no “el ordeno y mando” del que encara no han sortit, almenys els dos grans partits. Tots els aprenentatges són dolorosos i llargs i, per tant, trigaran a resoldre la situació a menys que des de fora els facin quadrar.

Com a catalans hem d’observar i preveure el nostre cas. Si entre ells ja es maltracten, què faran amb nosaltres?

La paciència, la seriositat, i la solidesa dels nostres arguments són eines imprescindibles per encarar la batalla. Serà des de l’Estat espanyol, amb la seva negativa al referèndum, el que acabarà de convèncer als nostres compatriotes, que encara n’esperen un gest democràtic que nosaltres ja hem vist que no arribarà mai.

En el moment en què això s’esdevingui el percentatge del sí ja serà pràcticament indestructible per més que s’amaguin darrera el Tribunal Constitucional.

Sobre l’autor:

16865804441_dfd1c1d689_oRamon Valimañas, economista i vicepresident de Sobirania i Justícia.

(Visited 43 times, 1 visits today)