Uns quants comentaris personals d’una anglesa, fins ara europeista, sobre l’acord per intentar evitar un Brexit

Jana Graham.

El 20 de febrer a Brussel·les, David Cameron va aconseguir atorgar al Regne Unit un estatus especial. Els 28 membres de l’EU van acceptar pràcticament totes les concessions que els havia exigit el primer ministre britànic. El president de la Comissió, Jean-Claude Juncker ha descrit l’acord com a quelcom just per al Regne Unit i just per la resta d’estats de la UE. El president del Consell Europeu, Donald Tusk, va assegurar en roda de premsa, que l’acord pres per una unanimitat, sobre un nou encaix del Regne Unit a la Unió Europea, és legalment vinculant i irreversible i reforça l’estatus especial del Regne Unit a la UE. També va comentar que tant el Regne Unit com la UE es necessiten entre ells i que precisament per aquest motiu els els líders europeus han fet tot el que han pogut perquè el nou acord serveixi perquè els britànics vulguin romandre a la UE.

El famós acord preveu que el Regne Unit pugui limitar els ajuts als immigrants comunitaris durant set anys i impedir que els nous immigrants que hi arribin, o els nens i nenes que hi neixin, no estiguin autoritzats a rebre l’ajut per fill (l’anomenat child benefit). L’acord també dona dret a Gran Bretanya a desmarcar-se del compromís de formar una unió cada cop més estreta que fixen els tractats de la UE.“Mai no formarem part d’un superestat europeu! Mai no ens unirem a l’euro”, va assegurar Cameron. “Seguirem participant del què creiem que funciona, influint en les decisions, però ens quedarem fora de tot allò que no funciona, com les fronteres obertes o els rescats de l’euro.”

Com a anglesa i fins ara europeista, em costa entendre i acceptar les concessions que la UE ha ofert al Regne Unit. Exactament de la mateixa manera que em va costar, fa unes dècades, amb Margaret Thatcher.

La retallada de les prestacions socials als treballadors de la resta de la UE i els canvis al child benefit són, al meu parer, una discriminació per nacionalitats que conforma un atac als fonaments de la UE. Amb aquest acord els britànics podran gaudir d’una UE a la carta i jo em pregunto: perquè els altres 27 tenen tanta por del possible Brexit? Que té el Regne Unit que és imprescindible? És la segona economia de la UE, un dels 2 membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU, important per la seva Política Exterior i de Defensa. Fins a aquí d’acord. Però això justifica aquest status tan especial?

No hem d’oblidar que el Regne Unit és un país que en el millor dels casos és euroescèptic i en els pitjors antieuropeu. Què passarà si ara altres països també demanen un tractament especial? Ángela Merkel, per exemple, troba la proposta dels canvis al child benefit interessant, donant la impressió que potser l’Alemanya voldria adoptar-los. I el greu problema dels refugiats ja està causant escletxes a la unitat de la UE. “ Una unió cada cop més estreta” em sembla molt llunyana amb o sense el Regne Unit.

Per acabar només recordar que aquest acord no és garantia de res. Serà en el referèndum del 23 de juny on decidirà si el Regne Unit es queda o marxa de la UE. Tant de bo Catalunya tingués la mateixa oportunitat de decidir el seu futur en un referèndum!

Sobre l’autora;

sopar-amb-el-jutge-santi-vidal-16032015_16246852973_o Jana Graham, membre de Sobirania i Justícia.

(Visited 46 times, 1 visits today)