Corrupció: sistèmica?

Joaquim Campanyà.

Fa molt de temps que gairebé a diari els espais informatius ens omplen de noticies i comentaris sobre la corrupció, sigui amb diner públic o privat. Vol dir això que la qüestió ens preocupa i alhora que no hi hem posat remei. De quina llavor ha crescut aquest comportament? Quines són les arrels que el perpetuen? De quin passat som hereus?

Algú va dir, parlant de la nostra economia, juntament amb la d’altres països, que el nostre paral·lel geogràfic, lluny d’ésser capitalista de lliure mercat, és: «una economia de privilegis» en un mercat lliure.

El ben considerat i respectat Evucci Liberal, un dels dos receptors de les cartes de Sèneca i que en origen donà nom al pensament polític, es definia com un home de províncies integrat al sistema de l’Imperi Romà, extraordinàriament ric, extraordinàriament culte, molt generós i «molt ben relacionat amb el poder establert, fos quin fos aquest». Per molt lloables i generosos que fossin els fruits de les aplicacions de la seva riquesa personal, la pròpia definició ens aventura a pensar que l’obtenció d’aquesta estava directament relacionada amb els privilegis del poder vigent. En faig referència perquè, essent així, la cosa ens vindria de lluny.

La consideració positiva d’obtenir privilegis és transversal en tota la nostra societat. Nombrosos exemples ens ho expliciten en vers a les administracions públiques, però no és menys cert en el comportament quotidià personal, sigui quin sigui l’estatus econòmic. El «comissionista ocasional» està prou arrelat. I no em refereixo a aquells que tenen un contracte laboral o mercantil explícitament remunerat amb un percentatge de l’activitat econòmica que generen. Em refereixo al que pretén treure benefici d’una situació de privilegi derivada del càrrec que ocupa o oportunitat casual. D’aquestes actuacions, en el marc econòmic de la vida civil, n’està ple. Pagaments en metàl·lic, amb privilegis, amb favors, amb regals, amb festes,… sempre amb l’objectiu d’obtenir benefici a canvi del privilegi atorgat. Pràctiques tant esteses i acceptades que en alguns límits pren el caire d’ètic justificant-se en un marc de legalitat que seria discutible.

És obvi que les corrupteles derivades de l’economia dels privilegis, il·legals o para-legals es concentrin en major quantia allà on més oportunitats hi ha. No és d’estranyar doncs, que en les administracions públiques, que per les seves mans passa més del 50% de l’economia del nostre país, sigui el camp més abonat per atraure tots aquells que creuen evident que transacció econòmica està estretament relacionada amb el privilegi. I si no canvia aquest màxim comú denominador que tenalla el nostre benestar conjunt, darrere dels corruptes d’avui en vindran de nous i de nous, infinitament, com les onades a les platges. Esgarrifa aquell adagi, sovint eludit com una ocurrència graciosa en certs cercles empresarials, que diu que «qui no té padrins no el bategen».

Doncs si és cert que només aplicant la transparència més cristal·lina en nosaltres mateixos s’és capaç d’exigir incondicionalment la dels altres, no és menys cert que els que tenen el poder emanat de les urnes en tenen més, de responsabilitat. Encara no comprenc que des dels nostres representants, que es manifesten bel·ligerants en contra de la corrupció del diner públic, no s’hagi proposat publicar en web de lliure consulta tots els assentaments comptables, actualitzats al dia, de totes les institucions, i també de les despeses d’empreses i entitats privades que rebin aquest diner.

Com més persones plantin la llavor de la meritocràcia a prop de casa i a on hi tinguin possibilitat, més avançarem en la transparència econòmica, en la democràcia directa, en la dels partits polítics i institucions de tota mena que a hores d’ara perpetuen els seus caps indefinidament, en la independència dels poders i en la participació ciutadana. Àmbits de necessària millora per minimitzar el màxim comú divisor del privilegi.

La gravetat dels fets ens empeny a intentar-ho. Des de ponent els vents es remouen per justificar la injustificable economia dels privilegis. A Catalunya ja hi ha prou veus que s’adonen del perquè hem caigut en aquest forat i per on hem de començar a sortir-nos-en. Tenim comportaments culturals que ens ho permetran. Espero que siguem prou gent i que no perdem el temps.

Sobre l’autor:

20150502_114009Joaquim Campayà, membre de la junta directiva de Sobirania i Justícia.

(Visited 55 times, 1 visits today)