Eleccions per la independència

No ens enganyem. L’Estat espanyol avança. Ja és així des de fa temps. Si mirem què passava els anys 2003 i 2004 ja vèiem informes que ens parlaven d’una “amplia autonomia de baixa qualitat”, més administrativa i de gestió que no pas de decisió. I volíem fer un nou Estatut, dèiem, per “blindar” les competències autonòmiques i evitar que l’Estat continués avançant en àmbits que consideràvem, i eren reconeguts a l’Estatut del 79, com de competència exclusiva autonòmica.

Ja sabem com va acabar aquella aventura. Tot plegat va tenir l’efecte contrari. La sentència 31/2010 del TC va venir a dir que l’Estatut no val per res, o per molt poc. A partir d’aleshores no hi ha àmbit on l’Estat no s’atreveixi a legislar i reglamentar amb detall, i a imposar més i més obligacions de control.

L’Estat actua sistemàticament. La crisi ha ajudat a configurar un discurs on la diversitat es contraposa a l’eficàcia. A l’octubre del 2012 es va crear la Comissió estatal per a la reforma de les administracions públiques (CORA), que des de l’agost de 2014 compta amb una estructura permanent (OPERA) des d’on es dissenyen les polítiques d’homogeneïtzació. Així s’ha aprovat des de la Llei de garantia de la unitat del mercat, a la Llei de tractats i acords internacionals, passant per la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, entre d’altres.

En matèria de finançament els mecanismes d’estabilitat pressupostària i control de despesa s’imposen sense o amb poc marge a les Comunitats Autònomes. En relació a la llengua i l’ensenyament la LOMCE qüestiona el model d’immersió lingüística a Catalunya i l’ensenyament del català a tot l’Estat espanyol.

En aquest context la reivindicació de la independència per Catalunya es fa real i necessària. Som conscients d’haver exhaurit totes les terceres vies, i ara volem la independència. El canvi de paradigma ens fa mirar l’ordenament jurídic d’una altra manera. Hem intentat fer un referèndum o una consulta a la ciutadania catalana, com a Escòcia o al Quebec, però el legislador estatal ha elaborat complexes impediments encadenats que dificulten avançar per aquesta via. Tanmateix, estem al començament del camí. Encara tenim el gran paraigua d’estar en un Estat democràtic membre de la Unió Europea i que ha signat el Conveni Europeu de Drets Humans i, per tant, sotmès al concepte occidental de democràcia. Això inclou la protecció mínima dels drets fonamentals de llibertat ideològica, d’expressió i d’associació d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. I inclou també l’eina estrella de la democràcia, la imprescindible: les eleccions.

Des del s. XIX s’ha lluitat molt per aconseguir la no discriminació en el vot, en el sufragi actiu, especialment de les dones i per motius racials. Però a les darreries del s. XX, i primers decennis del XXI s’ha plantejat també amb força l’abast del sufragi passiu a les eleccions: es poden presentar a les eleccions aquells qui qüestionen l’Estat i en volen la secessió? La resposta donada pel Tribunal Europeu de Drets Humans en nombroses sentències és contundent. No hi ha democràcia sense pluralisme. Una de les característiques principals de la democràcia resideix en la possibilitat que ofereix de debatre mitjançant el diàleg i sense recórrer a la violència les qüestions que plantegen els diferents corrents d’opinió. La democràcia es nodreix de la llibertat d’expressió de manera que un partit polític pot fer campanya a favor d’un canvi de legislació o d’estructures legals o constitucionals de l’Estat, amb dues condicions: 1) els mitjans utilitzats han de ser legals i democràtics; 2) el canvi proposat ha de ser compatible amb els principis democràtics fonamentals. El fet que un partit polític cridi a l’autonomia o fins i tot a la secessió d’una part del territori no és suficient motiu per justificar la seva dissolució en base a la seguretat nacional. En una societat democràtica i de dret, les idees polítiques que desafien l’ordre existent sense posar en qüestió la democràcia, i la realització de les quals és demanada per mitjans pacífics, han de gaudir d’una oportunitat efectiva mitjançant la participació política plural (v per totes la STEDH de 2005 UMO Ilinden contra Bulgària i STEDH de 2009 Herri Batasuna contra Espanya).

La llibertat de la democràcia és la que fa possible que pensem en la llibertat del nostre país. Sense límits i sense dissimular. El 27 de setembre tindrem una oportunitat per fer-la realitat.

Sobre l’autora:

Feliu

Dolors Feliu, jurista i Directora dels Serveis Jurídics de la Generalitat de Catalunya. Membre de Sobirania i Justícia. @DolorsFeliu

 

(Visited 142 times, 1 visits today)