No podem renunciar a la història

Darrerament sentim afirmacions de caràcter històric a càrrec de personatges de la política espanyola que es pressuposa que coneixen la història. Però les seves paraules, si alguna cosa posen de manifest, és la seva ignorància, o tergiversació, sobre allò que prediquen.

No podem renunciar a la història, i més quan durant el franquisme se’ns va amagar a tota una generació de catalans en un intent de genocidi cultural. Ara volen fer creure que no en tenim d’història, i que en el millor dels supòsits no érem res perquè estàvem subordinats a altres regnes. La història, però, està prou documentada per desmuntar les seves mentides.

A l’edat mitjana Catalunya era una nació prou consolidada amb institucions i constitucions pròpies, reconeguda internacionalment. I aquest estatus el mantinguérem fins a la caiguda de Barcelona l’any 1714. Només cal repassar els tractats internacionals, com el Pacte de Gènova del 1705 i el Tractat d’Utrecht 1713, per constatar-ho. Dissortadament pel “derecho de conquista” vàrem perdre la nostra independència. Si algú encara té algun dubte que llegeixi el Decret de Nova Planta de Felip V, de l’any 1716, que explicita que Catalunya serà governada d’acord amb les lleis de Castella.

Les unions matrimonials no varen representar altra cosa que unions dinàstiques, i en cap cas la submissió dels territoris, perquè els territoris mai no van perdre les seves institucions, les seves lleis, la seva moneda, el seu exercit, la seva parla, és a dir: la seva independència. L’actual reina d’Anglaterra i d’Irlanda del Nord és també monarca de quinze estats més, entre els quals hi trobem el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Algú qüestiona la independència d’aquests estats?

La unió de Catalunya i Aragó, la Confederació catalanoaragonesa, també va néixer per la via de la unió matrimonial entre Ramon Berenguer IV de Barcelona i Peronella d’Aragó. Una confederació de regnes que va permetre un projecte comú, però on cada part mantingué la seva personalitat històrica i les seves identitats territorials. Ni aragonesos ni catalans van deixar de ser allò que eren abans de la unió matrimonial.

Parlar d’història és parlar de tot allò que ha forjat la nostra personalitat com a poble, ni millor ni pitjor que la dels altres, però la nostra. Cal recordar-ho ara més que mai, ja que volem recuperar allò que vàrem perdre per la força de les armes: la independència.

Sobre l’autor:

img022Agustí Gallart, membre fundador de Sobirania i Justícia.

(Visited 44 times, 1 visits today)