Déjà vu

Com que m’agrada la política, he seguit amb interès tots els esdeveniments tant al voltant del “procés” en general com d’alguns partits en particular. He estat atent al que passava a Unió Democràtica de Catalunya (UDC ) en dates recents. Però després he intentat recuperar de la memòria coses que havien passat en dates no tan recents a fi de visualitzar l’evolució temporal. I quan hi he reflexionat he tingut una sensació de déjà vu. M’explicaré.

A UDC ja fa molts mesos que centenars de persones que compartien (amb molts altres partits i organitzacions de tota mena) la visió d’una Catalunya independent, van anar abandonant silenciosament, respectuosament però amb un xic d’impotència i desil·lusió aquest partit. Em refereixo a persones amb conviccions profundament democràtiques, patriòtiques, amb valors tradicionals catalans, amb compromís i voluntat de sumar en l’objectiu compartit per molts i amb l’ànim de no perjudicar a ningú (i molt menys a l’organització a la qual havien pertanyut). Resumint, persones guiades per unes sinceres i profundes conviccions vers uns ideals. A tall d’exemple citaré col·lectius com “El Matí”, Sobirania i Justícia (SiJ), el Moviment Demòcrata Català (MDC), entre d’altres, sense oblidar moltíssimes persones que, a nivell individual, tenien i segurament encara tenen visions similars.

En dates més recents hem assistit a una nova situació a UDC. Pràcticament dues meitats tenien visions no només diferents, sinó contraposades respecte a l’estat futur del nostre país. En concret quin és el que pot proporcionar més benestar al nostres connacionals. Això ha derivat en la ruptura d’un dels partits més antics de l’Estat espanyol. Per una banda ha quedat UDC (que encara vol transformar Espanya) i, per altra, ha sorgit una nova formació anomenada Demòcrates per Catalunya (DpC) que aposta clarament per la independència.

Tothom és conscient de la situació en el passat recent i actual del nostre país i de la pressió popular i mediàtica existent.

No puc evitar pensar en si els membres de DpC han evolucionat sincerament vers la seva nova posició o si bé han estat induïts per l’entorn actual. Jo, que mai he estat ni d’UDC ni de DpC, no deixo de preguntar-me on eren i perquè no donaven suport a aquells companys que des de fa molts mesos van anar abandonant UDC. D’aquests no en tinc cap dubte però, vist com està la política avui dia a casa nostra, no puc dit el mateix dels nous patriotes de DpC. Com en tot col·lectiu a ben segur que hi haurà de tot, però els fets i la nostra manera d’actuar (i no les declaracions benintencionades) ens van definint al llarg del temps.

Una de les virtuts del “procés” ha estat que, finalment, tothom s’ha hagut de definir respecte al tema nacional.

Els que procurem exercitar la memòria, veiem com els que primer van deixar UDC (en molts casos van quedar-se orfes políticament) després han participat des d’altres àmbits en la ferma defensa dels seus ideals i conviccions. Són genuïns patriotes dels quals el “procés” ara no pot prescindir però que, paradoxalment, no tenen cap instrument polític (o molts pocs i d’abast molt limitat) per poder influir activament en la política actual. Justament quan més necessaris són.

Personalment, em refio més dels “sincers” que dels “induïts” però, naturalment, aquesta només és la meva opinió.

I per què dic que això és un “déjà vu”?

Doncs perquè, salvant totes les distàncies i
aclarint que cada cas és singular, hi veig una analogia amb el que va passar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) fa uns quants anys. La gran diferència és que CDC amb posterioritat no es va dividir.

Recordo perfectament que al XVè Congrés de CDC (mitjans 2008) un grup molt nombrós de militants, guiats per sinceres i profundes conviccions vers una Catalunya independent, van defensar les seves posicions però malauradament van ser derrotades. Anàlogament al cas d’UDC, aquestes persones, sense fer soroll ni causar cap problema, van abandonar la formació amb les seves conviccions i ideals i van anar a defensar-los cadascú on millor li va semblar (però tot sovint fora de la política).

Podria repetir la mateixa pregunta (ara per CDC) que he fet anteriorment: on eren els que ara defensen tan apassionadament la independència i perquè no van donar suport a aquells companys que eren sincers i convençuts patriotes?

I torno a pensar (no puc evitar-ho) en un patriotisme induït per la situació actual.

I com tot en aquesta vida, prefereixo els genuïns, sincers, amb valors i profundes conviccions sedimentades des de fa molt de temps que els nouvinguts que potser, només potser, no són tan genuïns, sincers, ni amb uns valors i conviccions profundes tan ben sedimentades.

En qualsevol cas, benvingut sigui tothom.

Però crec que Catalunya no es pot permetre en aquests moments oblidar, no fer cas o no involucrar activament en el “procés” aquelles persones que ho desitgin i que ja han demostrat amb fets (experiència, tarannà, competència, sincer patriotisme, fora de tot dubte) que posen per davant el seu ideal de país a la seva comoditat personal. Persones potser una mica desencisades actualment però amb una fortalesa interior extraordinària. Mai ens havien estat tan necessàries.

Creieu-me, si ho fem, ens anirà molt millor a tots.

Sobre l’autor:

JoanAltèsJoan Altès, enginyer químic i membre de Sobirania i Justícia.

(Visited 51 times, 1 visits today)