De Pirró a Grouxo Marx

Definitivament no som de la casta; per àmplia que sigui no ens ha tocat la rifa. No hem obtingut mai cap ajut ni privilegi i, per contra, ens hem sentit desprotegits, perseguits i estafats per la “cosa” pública, que hem patit de sempre com el nostre enemic natural –percepció sensorial i empírica-. No recuperarem mai, per anys que visquem, el nominal cotitzat. Tot el que hem rebut ha estat pagat amb escreix i per endavant. Els articulistes ni tan sol ens consideren de l’eufemística classe mitjana, reservada per als advocats, economistes, metges, i professors, que són els que, diuen, més han patit la crisi; ells s’autoanomenen “professionals”. No sabem on situar-nos, i ens agafem a un clau per tal de no ser exclosos, per dir que som aquí i tenir visibilitat.  La vida és així de calderona.

El clau avui es diu Senyor de Montaigne. A la seva tour de la Guyenne –el seu estudi biblioteca-,  hi ha 48 bigues de roure,  en  46 hi va fer inscripcions amb màximes llatines i gregues, sovint sobreposades, una autèntica dèria fílica. A les dues bigues de suport n’hi han 8 d’autors indicativament escèptics,  la majoria de Sextus Empíricus. En una hi diu, més o menys, “a qualsevol argument se’n hi pot oposar un altre amb la mateixa força i raó”, que en Sextus recull de Pirró. Fantàstic, és la meva preferida, relativisme absolutista, déu del Poder i la Llei, sobretot si l’argument va acompanyat d’un garrot a la mà.

Un altre clàssic, Grouxo Marx, 2.300 anys després, la refaria: “Aquests són els meus principis, si no li agraden en tinc uns altres”. “Bravo!!”, d’això en viu un munió de gent instal·lada en l’economia descriptiva i màgica.

L’Albert Rivera, expert retòric fitxat per Francesc de Carreras -de tradició aristocràtica caixera-, sense haver fet ni una hora d’advocat, amb el diploma acabat d’obtenir, ingressa a La Caixa i és designat assessor jurídic del president Fainé. Al cap de tres mesos li dóna l’excedència, per anar a muntar un partit, -Francesc Sanuy dixit-. Qui prodest?

La  monja exclaustrada, ens anuncia la lluita per la vida sense CiU. De la U, ja no cal que se n’ocupi perquè la direcció del partit s’aparta i s’amaga darrere farbalans de frases impossibles a l’espera d’ocupar el centredreta d’una Catalunya amb diploma concedit per l’estat espanyol, de franc, “sobirania” de calces avall. Com demostració de voluntat igualitària, les benetes han muntat un taller de ceràmica. En la futura república presidida per l’exmonja, renunciaran al concordat espanyol amb la santa Seu, i podran finalment liquidar IBIS, plusvàlues, etc. com la resta de cristians, per no incórrer en competència deslleial.

La Colau i les misses en scène amb passe partout; l’Alicia Mata Hari;  el cagadubtes de la bicicleta; el president suant, aferrat al timó,  fent com Vasco da Gama quan davant una tempesta diu als seus mariners “veieu com tremola el mar davant la vostra valentia!”; l’historiador alcalde independentista que no penja l’estelada al balcó; el virreinat del PSOE colonial que es passeja despullat; els simpàtics joves de samarreta i arracada, etc, etc.

Bé, el món és com és, i podria ser pitjor o millor però l’espectacle està assegurat i  no ens l’hem de perdre; el volem veure de molt a prop. Els de la classe inexistent anirem l’onze de setembre a la Meridiana,  som extravagants però també volem ser-hi, cal saber que per nosaltres no quedarà, perquè també som això, Poble.

Sobre l’autor:

ramon_mir

Ramon Mir, artista, pintor. Membre de Sobirania i Justícia.

 

(Visited 64 times, 1 visits today)