Una petita explicació al moment actual

N’hi poden haver d’altres, segur, però aquesta també formarà part de la col·lecció que se n’ha fet, de les que es fan i, indubtablement, de les que es faran.

Qualsevol situació es pot interpretar des de diferents punts de vista i quasi sempre tots tenen algun o alguns arguments sòlids. Com més n’hi ha, més gran és l’aproximació a la realitat, però difícilment s’arriba a tenir tota la veritat, atès que aquesta és molt polièdrica i nosaltres la copsem des dels nostres paràmetres mentals, que no són els de tothom i, per tant, sempre té un to de parcialitat.

Per a comprendre el món actual és necessari anar enrere fins l’any 1989; en aquell moment, existien tres models econòmics: el capitalisme sense adjectius –béns de producció en mans privades–, del qual el màxim exponent n’era i és EE.UU. El comunisme –béns de producció en mans de l’estat– amb la URSS i la Xina al capdavant i la corrua de països que els seguien, molts més dels que la gent d’ara pensa– i, finalment, la socialdemocràcia –una barreja dels dos anteriors–, ubicada especialment a l’Europa Occidental.

Amb la implosió del comunisme canvia radicalment el panorama econòmic, que estava més o menys  intacte des de la Segona Guerra Mundial. S’ha de dir que la situació europea era vista per les elits capitalistes com un mal menor, davant la por del comunisme, veïns immediats a la frontera est d’ Europa que disposava en aquells moments, d’una altíssima cobertura mediàtica i una notable acceptació popular causada sobretot als mitjans de comunicació i la seva propaganda, que en aquells moments venia un somni. En resum, a Europa, acceptaven guanyar menys, abans que perdre-ho tot.

La situació actual és radicalment diferent: hi ha dos sistemes, la socialdemocràcia i el capitalisme. Aquest darrer es manifesta en diferents estadis: els EEUU són on eren i els excomunistes són en un capitalisme “sense domar”, que es podria ubicar al final del XIX o a principis del XX, el que era a  Nord-Amèrica. La manera com han arribat fins aquí i els estadis on es troben cadascun d’ells és diferent i mereix un estudi detallat.

Què ha passat amb la socialdemocràcia? Diverses coses: la primera, demogràficament, a escala planetària, no és significativa. Pensem en les poblacions d’EEUU, la Xina, Rússia per no comptar amb l’Índia, Brasil, etc. Comptem els habitants de la Unió Europea i sumem els de la resta. No cal saber gaire de números per veure el nostre pes dins el món.

En aquesta escala de veïns que és el món, hem de començar a considerar que, els estranys, som nosaltres.

Un altre aspecte, i el més important, les elits mundials ja no tenen por al comunisme, aquest està mort i està absolutament desprestigiat com a sistema. Per tant, ens poden pressionar, a Europa, tant com vulguin, perquè a més de no tenir exactament el mateix sistema, no disposem de recursos naturals i els nostres costos unitaris són més alts.

Som nosaltres, els que vivim en aquesta part del continent, els que haurem de maldar per salvar-lo, perquè els altres no hi faran res, ans al contrari.

Podem salvar el nostre sistema? Hi tenim bastantes possibilitats, però això és llarg i són figues d’un altre paner, en parlarem més endavant.

Sobre l’autor:

16865804441_dfd1c1d689_o

Ramon Valimañas, economista. Vicepresident de Sobirania i Justícia.

(Visited 51 times, 1 visits today)