Tremolors d’Estrasburg

Erika Casajoana

Durant el franquisme va córrer una nota informativa, apòcrifa, atribuïda a la revista humorística La Codorniz (1941-78): Reina en toda España un fresco general procedente de Galicia.

Moltes dècades després, i enmig d’un clima que crèiem superat, regna a tot Espanya una tremolor generalitzada procedent d’Estrasburg.

El president legítim Carles Puigdemont, enemic públic número 1 del règim del ‘78 va arribar finalment, i de quina manera, al Parlament Europeu.

Se sabia que seria una estrena sonada. Tanmateix, va superar totes les expectatives. D’entrada, l’atenció mediàtica a l’eurodiputat més famós i el seu col·lega de Junts per Catalunya, el conseller Toni Comín, fou superlativa. Per si fos poc, al febrer se’ls ha unit una tercera exiliada i membre del Govern del 2017, la consellera Clara Ponsatí. El glamour independentista contrasta amb la trista indiferència envers Pedro Sánchez a la mateixa Eurocambra fa un any, on parlà de la seva „democràcia plena“ i altres mites, tot suportant les fotos dels presos polítics repartides per l’hemicicle.

Eren previsibles reaccions de rebuig per part d‘eurodiputats espanyols del 155 i Vox. Però no tan infantils! Estan molt nerviosos. Llur histrionisme vorejant la histèria, i el menyspreu per les normes més bàsiques de respecte a la presumpció d’innocència i a l’etiqueta parlamentària són del tot contraproduents per als seus interessos. Sembla talment que haguessin perdut el món de vista i no es poguessin controlar, àdhuc sabent que s’estan fent mal. Se’ls pot aplicar l’observació de Gonzalo Boye sobre els errors dels jutges del Suprem: certes conductes evidencien un procés de selecció qüestionable. La cirereta l’ha afegit Vox amb una demanda contra el Parlament Europeu per haver reconegut els dos eurodiputats exiliats. Fins i tot el gens moderat Esteban González Pons, vicepresident del Partit Popular Europeu, s’adona que l’associació amb Vox perjudica les opcions d’aprovar el suplicatori i llevar la immunitat -que no el càrrec d’eurodiputats- a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí.

González Pons va estar molt poc inspirat al primer ple de l’any a Estrasburg. Despotricà del „separatisme“ davant el Primer Ministre de Croàcia. Ni més ni menys que Croàcia. Mentí sense rubor afirmant que a Comín el perseguien els jutges per haver robat diner públic. Com si ses senyories s’ho empassessin i com si Pons no fos del Partit Popular, el més corrupte d’Europa occidental. Superà el seu propi cinisme al dir que gràcies a que Espanya no és un país autoritari, Comín es podia expressar lliurement a l‘europarlament. Contra l’evidència que el vicepresident català i eurodiputat Junqueras està segrestat a la presó i que ocupar els seus legítims escons europeus ha requerit una lluita titànica a Junts per Catalunya.  

Dolors Montserrat ha superat el desfici del seu correligionari del PP, potser per fer-se perdonar el seu origen. Amenaçà el president Puigdemont amb portar-lo davant la banqueta del Suprem, amagant que, fins i tot si es quedés sense immunitat, ell continuaria sent membre del Parlament Europeu i caldria que el seu país de residència -presumiblement, Bèlgica- acceptés una 4ª euroordre. No fa la impressió que aquesta hagi de tenir més èxit que les tres primeres. La dirigent popular catalana també ha insultat, ha mentit i ha vulnerat obsessivament el dret a la presumpció d’innocència dels seus col·legues independentistes, un dret fonamental protegit específicament per la Directiva europea 343/2016.

El Partit Popular Europeu, el grup més nombrós a l’Eurocambra, té un problema gros amb els espanyols al seu si. El PP pot esdevenir un nou malson en termes de drets fonamentals, com el Fidesz de Viktor Orbán. L‘espanyola havia estat la segona delegació més important del grup, darrere els demòcratacristians alemanys. Però amb Dolors Montserrat de cap de llista, el 2019 obtingué els pitjors resultats des que va deixar enrere el nom d’Alianza Popular. Ara està empatat a 12 escons amb la Plataforma Cívica polonesa i el Fidesz hongarès.

Dolors Montserrat s’abraonà públicament el dia de Reis contra el president del Parlament, David Sassoli, per haver reconegut Junqueras, Puigdemont i Comín. Poc després, celebrà que el Tribunal Suprem espanyol desacati les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) amb seu a Luxemburg, mentre seguia calumniant i insultant. I no ha parat des de llavors.

La Sra. Montserrat presideix la comissió parlamentària de Peticions, que ha d’estar oberta a les reclamacions dels ciutadans europeus, incloent-hi, o sobretot, les de les minories. Té assignada la tasca de comprovar sobre el terreny l’aplicació de la legislació europea. Una persona amb una fixació tal contra el president Puigdemont i els independentistes, i que menysprea el dret europeu, ha demostrat no estar capacitada per exercir amb objectivitat aquesta presidència. Hauria de dimitir.

Des d’octubre de 2017, la comissió de Peticions ha rebutjat un centenar de reclamacions sobre el Primer d’Octubre, els presos i preses polítics i la repressió que continua oprimint la minoria catalana. A partir d’ara, tots aquells catalans que vegin rebutjades llurs peticions, poden presentar les declaracions públiques de la presidenta d’aquesta comissió com una prova de discriminació davant de la Defensora del Poble europeu, l’irlandesa Emily O’Reilly. N’he recollit unes quantes a un fil de Twitter.

La sentència del TJUE del 19 de desembre de 2019, que reconeix l’estatus de tots els eurodiputats catalans a qui se’ls negà les credencials, ha significat un punt d’inflexió. Comporta la nul·litat de la sentència del judici farsa de Marchena. Espanya no ho ha paït i està desobeïnt el màxim tribunal comunitari. Ja s’ho trobarà.

Tenim el debat sobre el conflicte català situat just als fòrums europeus on el volíem. Políticament i jurídica. Estem guanyant. Serem lliures.

Erika Casajoana i Daunert – Consultora en comunicació pública

Brusel·les, febrer de 2020

(Visited 135 times, 1 visits today)