Les porres de l’Amor

Ramon Mir, català lliure.

Tot nacionalisme porta implícita la pulsió de pertinença en una afectació a voltes manifesta, a voltes interioritzada. El fet que una part d’un Estat, considerat pels unionistes com ànima escolàstica, se’n vulgui desvincular, és per a ells quelcom d’incomprensible a més d’ofensiu. Afecta al seu orgull tant pel refús de la part secessionista a ser assimilada, com per una malentesa percepció d’inferioritat, junt a l’evidenciada impotència per a seduir. Un efecte dominó de lectura psicosocial.

La reacció, hem vist, es produeix visceral i no podem esperar pugui reduir-se a una anàlisi d’ingredients democràtics quan aquests són pertorbats per la vigència d’un imperialisme d’esperit essencialista, afermat en la negació de l’altre com a reforçament del considerat propi, en total absència de reconeixement genuí.

***

Des del 78 l’estat castellà ha levitat en l’èxtasi de l’anomenada transició o transacció, com deia Fontana, i la seva població, adelerada de modernitat televisada, va comprar l’únic embolcall de l’aparador en la creença d’una homologació democràtica de sorprenent aparició, adscrita al sex-shop després una llarga abstinència i només. Ara els veiem desconcertats i desvestits davant un Procés que ha tingut, en el mentrestant, la virtut de fer aflorar la veritable naturalesa rància del seu estat mostrant les vergonyes al bell-ver, vergonyes que pengen de la rebel·lió armada del 36, mai no jutjada i sí exaltada fins a l’enyor. En essència, un estat feixista.

Catalunya ha intentat diverses vegades contribuir a la modernització de l’Estat al llarg dels darrers segles, fent ingenus oferiments i proposant un impossible deslliurament del seu tarannà històric com a condició necessària per a una incorporació efectiva a les democràcies i economies occidentals. Resultat conegut, és un tema en el que no hi cal insistir. Ara els caldria, als espanyols, veure si s’hi reconeixen en aquest Estat , o si hi veuen un ectoplasma configurat de no sabem què.

El comentari, sens dubte jocós, de Cánovas del Castillo en seu parlamentaria quan es redactava una nova Constitució, la del 1876, -“Es español el que no puede ser otra cosa…”- portava implícit el reconeixement tràgic, premonitori del 98, de l’empresonament d’una voluntat impossible, de com a mínim un destí universal de dimensions perimetrals terràqüies. Efectivament, el segle XIX espanyol va ser dramàtic per a ells, amb el seguici de pèrdues colonials i absurdes guerres carlines disfressades de “transcendència sàlica”, com ho va ser igualment el XX amb més temps regit en dictadures que en règim parlamentari.

La història començà, però, molt abans. Ser el primer gran imperi colonial, militar i teocràtic, a cavall entre la concepció medieval i el Renaixement i al contrapeu d’un pensament unívoc descavalcat per la Reforma, a les envistes del Racionalisme, va condicionar la seva història de tal manera que els va ser impossible desemboscar aquella construcció mental substanciada en un nucli de poder granític i impenetrable de fossars concèntrics –monarquia, funcionariat, església, exèrcit i privilegi – i fracassant tots els intents d’incorporació a les revolucions modernes, fossin il·lustrades, industrials o polítiques, que alliberessin la seva nació de la persistència en els malsons d’en Goya.

La llufa de l’1-O penja ara del darrere de l’Estat espanyol com quelcom d’insuportable. Ves a saber, com deia Darwin de les seves falques de l’evolució, si el Procés és una oportunitat providencial per a estimular un canvi positiu, o ben al contrari, com veiem, es replega en un auto de fe sacramental, via VOX i acòlits varis. Ja s’ho faran, i quedi per a ells.

Sobre l’autor:

ramon_mir

Ramon Mir – Artista i pintor. Membre de Sobirania i Justícia.

(Visited 178 times, 1 visits today)