Reflexionant amb Madeleine Albright

Pere Costa.

Si no creiem en la llibertat d’expressió pels que menyspreem, no creiem en ella en absolut (Noam Chomsky).

No vàrem colonitzar Amèrica, fèiem Espanya més gran (Pablo Casado).

•••

A Catalunya, a Espanya, a Europa, a Occident, mundialment, es torna a parlar, malauradament, de feixisme. Semblava que l’horror que va produir en el segle XX seria recordat amb força i que la societat giraria definitivament l’esquena a tota possibilitat de retorn. Però avui es pot observar que ha seguit existint, encara que de manera poc aparent, en la nostra Unió Europea. I, aprofitant la falta de memòria històrica de la humanitat i la falta de diàleg polític, torna a fer-se visible.

El llibre “Fascismo. Una advertencia” del qual és autora Madeleine Albright, que fou secretària d’Estat als Estats Units entre 1997 i 2001, fa un fort toc d’alerta. En la seva anàlisi defineix el segle XX pel xoc entre democràcia i feixisme, fet que va posar en joc la supervivència de la llibertat humana. Suggereix que els milions de morts que aquest xoc va ocasionar haurien d’haver conduït a un total rebuig d’aquesta manera de pensar, però la realitat és que s’està produint una revifalla ideològica que oblida el desastrós resultat ocorregut en el darrer segle.

Madeleine Albright en el primer capítol del llibre (“Una doctrina de la ira i de la por”) recorda preguntar-se a Freedom House per què la democràcia està avui assetjada i en retrocés en diversos països. També s’interroga sobre la causa de la desconfiança pública envers les eleccions, els tribunals de justícia i els mitjans de comunicació. Cal afegir-hi la desaparició de la veritable política que avui es presenta convertida en un guirigall esteril dedicat a l’insult, l’atac i, en no pocs casos, la corrupció.

També recorda al President Wilson al proclamar que tot poble té dret a elegir la sobirania sota la qual viure, i a Chaplin que en el Gran Dictador assegurava que l’odi passarà, cauran els dictadors, i el poder que es va treure al poble es retornarà al poble.

Esperem que sigui veritat.

Insisteix en la seva obra que el feixisme no ha desaparegut sinó que ha estat hivernant, i que ara es torna a presentar amb la seva virulència, i amb l’objectiu clar de retallar els drets fonamentals de la ciutadania.

Quan Tomás Garrigue Masaryk, president de Txecoslovàquia al 1918, va veure l’amenaça del Tercer Reich en la dècada de 1930 va manifestar: “La democràcia no sols és una forma d’Estat, no és simplement un article en una Constitució; la democràcia és una visió de la vida, exigeix creure en els éssers humans, en la humanitat… la democràcia és debat, però sols es pot establir un verdader debat quant les persones confien unes amb les altres i tracten de trobar la veritat d’una manera justa”.

I què lluny s’està d’aquesta situació.

Una altra consideració de l’autora és l’existència de dos tipus de feixistes: “Els que donen ordres i els que les acaten. Si es vol conrear la tirania s’utilitza la por avui i la falsa esperança demà; s’utilitzen diners, ambició i idees perverses… ja que el que converteix un moviment polític en feixista no és la ideologia sinó la seva disposició a fer tot el possible, fins i tot l’ús de la força, trepitjant els drets dels altres, per imposar-se i exigir obediència, pensament únic i aplicació de la seva idea messiànica”.

La lectura de l’obra porta a una reflexió profunda ja que s’està produint un debilitament del que hauria de ser el verdader poder polític en molts països. Aquest fet propicia el ressorgiment de règims extremistes i la societat hauria d’evitar la repetició d’errors tràgics del passat. Cal que la societat no caigui en el parany de la por, tantes vegades utilitzada, i que sempre és mala consellera. Cal ser molt conscients que ens juguem, altra vegada, el nostre futur. La pau i el benestar no es guanyen en desaforades i contínues agressions parlamentàries deixant sense resoldre els greus problemes de la ciutadania. Cal retornar a la solució del debat, del veritable debat.

I cal tornar enrere. Polítics assenyats haurien d’agafar el relleu i seure al voltant d’una taula construint una Constitució actual, democràtica, sense lligams amb el passat, sense revenges ni defensa d’idees i posicions extremistes i, per una vegada al menys, basades en el benestar del poble, en la llibertat, en la comprensió i no en la prevalença de certes ideologies i en la persistència de cadascun dels partits polítics.

Molts som conscients de la pèrdua de temps que semblen representar aquestes reflexions, ja que els valors humans, entesos en el seu més ample sentit, estan passant a segon terme.  Sinó sols cal pensar, entre altres fets, en els increïbles pactes polítics que s’estan intentant per tal d’obtenir el poder, en les increïbles falsedats que es pregonen per tal d’enfonsar al que no agrada, o en la preocupació de la Conferencia Episcopal Española, hereva del nacionalcatolicisme espanyol, davant del fet que alguns bisbes visitin alguns presos a Catalunya. Si Crist tornés, com diu Kazantzakis, seria de nou crucificat però ara pels seus teòrics seguidors, que ja no creuen ni en les paraules de l’Evangeli de Sant Mateu sobre el Judici Final (25,31): “Veniu, beneïts del meu Pare, perquè era a la presó, i vinguéreu a veure’m”. I segueix: “Aparteu-vos de mi maleïts perquè estava malalt o a la presó i no em vau visitar”.

Dins del meu total agnosticisme sols em queda demanar: Senyor, retorneu el seny a la humanitat.

També crec que és interessant, dins del batibull actual, recordar una recent carta al director en un diari català: “El govern del Partit Popular, liderat per Mariano Rajoy, no va resistir la pressió que exerciren els radicals del seu partit (que eren els mateixos que avui militen a Vox) quan l’obligaren a impugnar l’Estatut de Catalunya. Ens n’hem oblidat del fet? L’Estatut estava aprovat pels Parlaments català i espanyol, i gran part del seu contingut ja havia estat legalitzat i segueix estant-ho per altres Parlaments. Sense aquella impugnació avui les coses serien molt distintes. Com va ser possible que els tribunals acceptessin aquesta aberració? Com és possible que no s’hagi esmenat? Com és possible que encara s’aplaudeixi l’enduriment d’aquella situació?”.

I per frenar el malestar de la ciutadania davant la crisi, el deute públic, la immigració, el terrorisme, la pobresa, la inseguretat, la por, seria bo recordar que el feixisme mai ha estat una solució. Umberto Eco ja va avisar de “la invasió dels imbècils que, com certs tertulians professionals i certs predicadors de la ràdio antihigiènica (i avui de la televisió), es pensen que tenen el dret d’opinar del que sigui (que indubtablement tenen) amb un menyspreu absolut de la mesura”.

I una última reflexió. Per aturar el feixisme és imprescindible la unió, unió total i verdadera, dels demòcrates de totes les tendències, empassar-se els egos, escoltar, dialogar i arribar a acords. Si això no és possible entre els demòcrates, com es pot ser tan ingenu de creure que es guanyarà al feixisme en el futur?

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

(Visited 84 times, 1 visits today)