Reflexionant amb Josep Borrell Fontelles

Pere Costa.

Sempre li plau d’actuar;
però és com un tramvia:
té els seus raïls i no hi ha
manera que se n’aparti.

(Joan Brossa. El Saltamartí. 1969)

Hi ha un fet que potser cal rememorar a manera d’introducció:

A la Catalunya de 1704 el virrei Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar va prohibir l’ús del color groc com a protesta política durant la guerra de Successió amb les primeres conseqüències tràgiques. El citat virrei el dia 25 d’agost de 1705 informava a Felipe V sobre uns criminals catalans: “de estos el uno hera de Barcelona y el otro de Vique y haviéndolos trahido a las onze de la mañana, a las seis de la tarde estaban ahorcados y colgados al pescuezo sus sombreros con las zintas amarillas”. Segles després el color groc recorda l’alliberament dels presos polítics catalans. La història no deixa de repetir-se.

Avui el fet de tenir en el Gobierno d’Espanya un ministre català no sembla que tingui un efecte massa positiu en la problemàtica política actual. Ministre que assegura la necessitat de desinfectar les ferides causades pels independentistes i la relació que això té en la “marxa” de 2.501 empreses de Catalunya, però oblida que el PIB i la capacitat exportadora de Catalunya s’incrementa. També assegura sovint una negativa activitat de TV3, però oblida altres paraules clau com Abengoa, Huguet i Aguiar o que matant quatre indis es va aconseguir la independència dels Estats Units. Altres vegades es queixa d’escopinyades malèvoles magnificades pel PP i que ningú ha vist gràficament reproduïdes (Escopinyades és una forma dialectal pròpia de l’Empordà, que no figura en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana però que espero que algun dia s’autoritzi).

Considerant els fets recordats em va arribar la notícia que a l’any 2015 Joan Borrell conjuntament amb Joan Llorach havien publicat un llibre amb el títol Las cuentas y los cuentos de la independència i que havia sigut en enorme èxit editorial. No tenia coneixement del fet i em va faltar temps per trucar a la llibreria de confiança per compar-lo encara que intuïa, pel que em deien, que estaria exhaurit. Que ningú es preocupi, és en estoc.

Una vegada llegit i després d’aquest perllongat introit crec que es pot començar a reflexionar sobre la que sembla és la base de l’activitat política del Sr. Borrell.

A l’inici indica que els autors “consideran perfectamente compatibles la triple identidad catalana, española y europea”, que ja és dir. El títol és també suggeridor atès que las cuentas se les carrega i les interpreta olímpicament quan li convé, i los cuentos presenten una tendència clarament fabulista. Però són interessants les primeres línies de la contraportada: “La aritmética usada como arma arrojadiza suele parecer infalible, a no ser que se pongan en duda las hipótesis en las que se basan los cálculos. Esto es lo que sucede con los miles de millones de euros que España le roba a Catalunya”. Com tinc per costum en aquests casos, he buscat a l’Enciclopèdia Catalana la paraula “hipòtesi”: proposició o supòsit, acceptat independentment de la seva veritat o falsedat, del qual hom pot deduir un conjunt de proposicions i conseqüències. La paraula hipòtesi té un enorme valor en el conjunt del llibre sobre el que volem reflexionar (independentment de la seva veritat o falsedat).

El text, que entenc va dirigit als catalans, està escrit en llegua castellana però farem l’esforç de fer les reflexions en la llengua de Catalunya i és d’agrair que el nom de Catalunya sempre figuri en la grafia correcta. El llibre consta de dos parts essencials: el capítol de Introducción i el de Conclusiones y epílogo. Són els dos més aptes per reflexionar. La resta millor deixar-ho en el terreny de les hipòtesis i, millor encara, a mans del experts.

Els autors constaten que els catalans tenim un ampli desconeixement sobre l’independentisme (???). Que Espanya ens roba 16.000 milions d’euros no és cert ja que amb la nostra curta intel·ligència hem oblidat els cost dels serveis públics que l’Estat espanyol ens dóna des de fora del territori de Catalunya (ambaixades i consolats, els serveis de l’Agència Tributària, Administració de Justícia i la major part de la Defensa (sic). També hem oblidat el cost de la policia apallissant catalans tal com ens mereixem (???). El que no diu, és si Espanya ens dóna un servei o ens imposa un domini.

Ens diu que l’independentisme és cultural, mediàtic i econòmicament hegemònic. Però l’hegemonia no és majoria i no veu clar que la independència sigui majoritària. A més, ignora què haurien votat els del sí-sí, si la cosa hagués “anat seriosament”, ni quina hagués sigut la participació dels que no participaren. Francament, és difícil entendre aquest discurs ja que si tants dubtes té el Gobierno sobre el tema els pot posar en clar ràpidament amb la convocatòria d’un referèndum “seriós”.

No tot és criticable, els autors fan patent el sentiment d’humiliació creat per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Llàstima que acabin comparant-ho amb un partit de futbol, però s’accepta la bona voluntat.

També donen com un dels motius de tipus racional per l’independentisme a la canalització de la frustració social creada per la crisi. Els autors no parlen de dades històriques i, per tant, entenem que es refereixen al període de crisi que va des de l’any 1714 a la crisi de l’euro. És tot un signe de resistència.

Mereix una altra reflexió les Conclusiones y epilogo.

Hi ha una afirmació rotunda: “La independencia es una opción política legítima como el Tribunal Constitucional ha afirmado por unanimidad… pero no tiene en la Sociedad catalana el amplio y continuado apoyo social que requiere para convertirla en realidad”. Cosa que no serà mai possible de saber si no es fa un referèndum.

I segueix: “Hemos visto como la Sociedad catalana ha sido engañada con una inventada comparación con Alemania, el cuento de las balanzas fiscales alemanas que nunca existieron”. Per això la paraula “cuento” ja figura en el títol del llibre, però el fet real és el símil inicial: té els seus raïls i no hi ha manera que se n’aparti. Però el text s’acosta a la sublimitat:

Ciertamente nuestros cálculos demuestran que es cierto que Catalunya tiene un déficit fiscal superior al que puede justificar por un razonable efecto redistributivo con el resto de España”. Ara bé sembla que això no és espoli fiscal, de cap de les maneres, ja que com a màxim és de l’ordre del 1,5% del PIB. I continua:

No es possible terminar este epilogo sin advertir de que, por grandes que sean los errores factuales y las falsedades de los independistas para defenser su causa, España tiene un grave problema en su relación con Catalunya… Una Sociedad no puede desarrollarse normalment en el seno de un Estado si una parte muy importante de su población cree que estaría mejor sin él”. (Al·leluia).

Ens permetem afegir que alguna cosa deu haver passat amb el paper polític dels inicis del PSC, amb una forta empenta a favor de la nacionalitat catalana post franquista i el seu pas a simple subordinat dins el PSOE en la situació actual.

No deixa de ser curiós pels catalans, els grans perjudicats, que un Ministre d’Afers Estrangers no vegi clar que Catalunya pugui tenir “ambaixades” pròpies i no comprengui que l’actual Europa dels Estats deixa molt que desitjar, entre altres motius, al no haver sabut entendre que el seu origen sempre ha estat en la dominació i per la força, i mai en el respecte a les regions ocupades.

I per acabar, una felicitació per la gran victòria aconseguida sobre el futur de Gibraltar que qualsevol dia tornarà a ser espanyol. Una gran jugada diplomàtica, Sr. Ministre, encara que no hàgim conegut el seu contingut real.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

(Visited 67 times, 1 visits today)