Ell ja hi era

Carles Armengol.

Mn. Dalmau ha fet tanta feina que sembla inabastable. Omnipresent en multitud de causes justes. Impulsant, acompanyant, donant testimoni. Un capteniment mantingut fins als darrers dies. Motiu, aliment, alè: la fe en Jesús i l’amor a Catalunya i als seus homes i dones.

Joventut viscuda en un context de dura postguerra i exaltació franquista. Formació sacerdotal en un ambient resclosit en el qual encara no es flairaven els aires del Vaticà II. Tot i aquest món asfixiant, descobreix l’autèntic missatge de l’Evangeli i, malgrat la sistemàtica ocultació que en fa el règim, aprèn què és Catalunya. Això el revolta i el consagra al servei de la fe i del país. Ordenat sacerdot ja és titllat de conflictiu per la jerarquia eclesiàstica. El 1956 el fan rector de la petita població de Gallifa per tenir-lo apartat. D’allà no es mourà fins a la mort. “No es mourà” és un dir. Mn. Dalmau no pararà de moure’s, de fer-se present, d’animar moviments, de promoure accions.

Un tret que el fa encara més excepcional és la capacitat d’anticipació als nous problemes i realitats i de ser sempre a l’avantguarda. Aplica les intuïcions renovadores del Concili abans que aquest es celebri. És impulsor del diàleg del cristianisme amb el marxisme i posteriorment promou aproximacions entre l’anarquisme i el cristianisme.

S’implica en el món obrer. Crea un agrupament escolta, una casa de colònies, una revista infantil…, i resta sempre amatent als joves. Promou les Comunitats Cristianes de Base, que veu avalades pel Concili. Promou l’acció no violenta i protagonitza, amb Xirinacs, algunes de les primeres vagues de fam sota el franquisme. Processat dos cops pel TOP, l’òrgan repressiu franquista per excel·lència. El 1966 promou la icònica manifestació de capellans davant la Jefatura de Policía. És dels catalans més vigilats per la policia franquista. Participa a La Caputxinada, en la gènesi de la tancada d’intel·lectuals a Montserrat i en la creació de l’Assemblea de Catalunya. És dels primers promotors del retorn de Tarradellas. Sense militar-hi, col·labora freqüentment en situacions delicades de molts partits i, intuint el fracàs del model autonòmic, promou l’independentisme quan encara és molt minoritari.

L’any 1986, quasi 30 anys abans de la Laudato si’ on el papa Francesc demana una conversió ecològica integral, crea el santuari de l’ecologia, donant una nova advocació a la Mare de Déu.

Junt a l’home d’acció també hi ha l’intel·lectual i l’escriptor. Ens deixa importants assajos i obres de pensament de gran valor i dos interessants llibres de memòries. El millor homenatge: llegir-lo i seguir-lo!

Publicat a El Punt Avui el 7/09/2018

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-04-30 a les 17.39.49Carles Armengol, president de la Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat i membre de Sobirania i Justícia. @carlesarmengol

(Visited 13 times, 1 visits today)