L’avenç republicà sense república

Jaume López.

Sovint per avançar cal trencar idees preconcebudes, llocs comuns que poden generar una atracció magnètica o gregària (el lloc comú és confortable per al grup). Un dels llocs comuns que segurament poden llastrar més el procés sobiranista -que segueix ben viu- és el de “Ja som república”. Una república invisible, sense poders ni atribucions que, referint-se a alguna cosa que -suposadament- ja és, permet clarament la comparació entre els fets objectius i la realitat subjectiva. Podríem qualificar-la de pensament màgic.

El pensament màgic no és exclusiu d’un sector polític o grup humà. És pensament màgic l’afirmació “L’1-O no hi va haver cap referèndum”, i val la pena distingir aquestes afirmacions sobre coses que suposadament ja són o han passat i les que fan referència al futur. Sobre el futur el grau d’incertesa és prou gran per a tothom perquè en aquest cas la qualificació de “pensament màgic” per desacreditar el que no ens agrada no passi de ser una arma llancívola en un món canviant, on les prediccions són força complexes.

Faig aquesta reflexió -des de la complicitat- en el context del debat sobre “eixamplar la base”. Em sembla un objectiu políticament força inabordable i preferiria que s’entengués i s’articulés com un “eixamplar els espais”. La resposta antidemocràtica de l’Estat, durant més d’una dècada, ens ha portat a centrar-nos més en el com que en el què. Certament s’ha parlat de república, però el debat sobre els seus continguts mai ha centrat cap campanya electoral, ni tan sols ha merescut un procés participatiu, sempre superat per les “circumstàncies polítiques”. Primer, l’objectiu del referèndum va deixar enrere els intents de la societat civil per iniciar-lo. Després, la interpretació imperant, sortida a l’escalf de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent, el va identificar amb la redacció de la Constitució de la república i, de nou, es va posposar fins que ho fóssim. I ara, en algun moment, han arribat rumors que seria un dels objectius que hauria de desenvolupar un consell de la república a l’exili.

Certament, el terme procés constituent està força recremat, però cal contribuir a la generació d’espais on ciutadans, societat civil i partits -quina perversió que a Catalunya els dos primers termes els hagin patrimonialitzat organitzacions partidàries- puguem fer aflorar acords amplis com els que, per començar, suposen les reclamacions que, amb un marc estatutari, incorporava la proposta de reforma de l’Estatut del 2005 (amb un 89% de vots a favor del Parlament català) i el dret a decidir, entès com un procés democràtic, no unilateral, a l’estil canadenc o britànic, per determinar el futur polític de Catalunya, amb amplis suports a la societat catalana.

La unilateralitat de l’Estat, és a dir, la negació constant a iniciar converses sobre aquests assumptes, ha portat a la unilateralitat catalana. I sobre aquesta unilateralitat s’assenta una divisió que cal superar que podríem identificar amb l’oposició històrica, decimonònica, entre exaltats i moderats. Els primers brandant (bons) arguments de justícia, els segons (bones) raons basades en el principi de realitat. La seva divisió sempre ha estat l’estratègia última dels defensors de l’ statu quo. Pràcticament sempre els ha funcionat. Un cop més, som aquí.

Per això és tan importat obrir espais, unilateralment, de distensió, és a dir, de visibilització de majories àmplies que l’escenari institucional difícilment pot reflectir ara mateix. Debats ciutadans sobre el país en el qual volem i tenim dret a viure i les línies mestres que mourien amplis sectors de la societat a simpatitzar amb una república. En un cert sentit, suposen tornar als fonaments ( back to basics ), però amb la (gran) diferència que suposa l’èxit de l’1-O. La república no es va constituir aleshores, però en cap cas va ser un fracàs. L’1-O vam demostrar el nostre compromís fermíssim amb la democràcia, per una solució que impliqui un referèndum on tota la ciutadania pugui expressar la seva opinió en circumstàncies normals. Això ens ho hem guanyat! I, en contraposició, podem mostrar un Estatut que, després de les retallades del Constitucional, no ha estat referendat pels catalans, que, segurament, hi votarien en contra. Ens regim per una norma sense aval democràtic. I com a mínim dos milions de catalans defensen una república incompatible amb una monarquia. Aquests fonaments donen molt marge per seguir avançant a través d’espais amplis, generant i aprofitant noves oportunitats que, sovint, no depenen dels “tempos interns” ni de fulls de ruta amb calendaris previstos que -com hem vist- només serveixen per superar desconfiances internes però faciliten la feina de l’oponent. Treballem, avancem. Però afirmar una república inexistent no és la millor manera d’aproximar-nos a la república.

Publicat a l’ARA el 29/07/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

(Visited 38 times, 1 visits today)