Reflexionant amb Éric Vuillard i Alexandre Deulofeu

Pere Costa.

És aquesta la tercera “Reflexió” que envio al Blog. Vull aclarir que la idea no és meva. La utilitza amb freqüència Màrius Carol en el seu Editorial de La Vanguardia. És possible que reflexionant, un acabi integrant-se en el club dels “catalans emprenyats” (Enric Juliana dixit) i tampoc és fàcil trobar amb qui reflexionar. No tothom té la sort de Joan Sagarra que rep quantitat de publicacions que després pot deixar en els bancs del passeig de Sant Joan, contribuint axí a la difusió cultural. En el meu cas, sempre puc comptar amb la col·laboració de l’Éric, l’etern aprenent de llibreter de Documenta, que em manté informat.

Éric Vuillard (Lió, 1968) és escriptor, cineasta, Premi Goncourt i autor de “L’ordre du jour” (traduïda al català). Excel·lent novel·la basada en una llegenda sobre l’Alemanya nazi, més o menys real, però que porta a una seriosa reflexió.

Situada al 1933 (l’any en què ingènuament i involuntària vaig viatjar des de París a Barcelona a bord d’una cigonya) i l’inici de la victòria de la Wehrmacht, en ple ascens d’un tal Adolf Hitler, tingueren lloc uns fets secrets novel·lats per Vuillard.

Es tracta d’una suposada reunió de 24 personatges, que representaven la flor i nata de les grans empreses del país. No vull desgranar la novel·la sinó fer una foto de l’esdeveniment. Estan convocats en un saló d’un palau oficial. Entra Hermann Goering que recorda unes futures eleccions, la inestabilitat en què viu el país i la necessitat de guanyar-les. Després entra Hitler que reclama mà dura. Finalment Hjalmar Schacht dispara l’objectiu de la reunió: calien diners. I els convidats varen passar per caixa: molts marcs.

El fet no és nou. Per imposar una ideologia o un poder calen diners. Fa segles aquest fet va produir un cisma religiós per intercanviar diners i la salvació eterna de l’ànima. Avui potser podríem recordar a Alexandre Deulofeu i la seva obra “La matemàtica de la historia” (1951). Profetitza, per exemple, que:

“El progrés comercial i industrial contribueix a la concentració de les riqueses. Neixen les grans empreses mentre el petit comerç i la petita indústria desapareixen. Llavors fan aparició les grans fortunes i els grans magnats de la indústria. La classe mitjana passa a augmentar la classe obrera. Ben aviat trobem la societat dividida en una classe immensament rica i una famolenca (sic). L’acumulació de riqueses porta a la corrupció i a la depravació de la classe directora. Les nacionalitats de l’imperi són de nou sotmeses i el cap del moviment triomfant pren el poder absolut. Arribem a la plena unificació. Les últimes llibertats dels pobles de l’imperi desapareixen, axí com l’ús oficial de les llengües i dels drets particulars. No queda més que una llengua oficial i un sol dret, que són els del nucli imperialista.”

No té un cert ritme i algunes notes comunes el que diu Vuillart i la matemàtica deulofeuniana?

Avui sabem on som i el perill amb què reiteradament ens enfrontem. Avui veiem la nau europea predisposada a enfonsar-se de nou en el caos i en el no-res. A la nostra mà, la de tots, està el desviar el timó i canviar de rumb. Cal salvar Europa, la civilització occidental i la llibertat. No és pessimisme ni catastrofisme. És la història que no es pot repetir. Cal justícia i no venjança. Cal diàleg i no amenaces. Cal sentit comú i no imposició. Cal llibertat i no dictadura, encara que sigui aparentment democràtica. Cal respecte i no odi.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

(Visited 47 times, 1 visits today)