Àngel Guimerà, General Primo de Rivera, i el 155

Josep M. Suàrez.

Fa pocs dies vaig tenir l’oportunitat de visitar la casa-museu d’Àngel Guimerà al Vendrell. Visita molt recomanable per descobrir qui fou i què féu aquest insigne patriota català nascut a Santa Cruz de Tenerife… I molt recomanable també per adonar-se que el temps passa i passa i que els problemes entre Catalunya i Espanya continuen essent els mateixos.

Quan serem capaços de superar aquest déjà vu?

L’Àngel Guimerà va néixer a Les Canàries ja que el seu pare treballava al negoci familiar de boters que des d’El Vendrell exportaven a Amèrica, i Santa Cruz de Tenerife era una escala en el trajecte cap a l’Oest.

En Guimerà va començar a parlar solament castellà –la seva mare era canària i el seu pare va optar per parlar únicament en aquella llengua- i descobrí el català quan als nou anys la família va tornar a Catalunya. La família paterna i els amics –sobretot en Jaume Ramon i Vidales- el van fer descobrir una nova cultura. Entrà de ple en el món literari català i en el 1887 es consagrà com a poeta a l’obtenir el títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals.

Tots coneixem la seva extensa obra i com va ésser un pilar clau de La Renaixença. En l’àmbit polític, fou president de la Lliga de Catalunya, ponent de les Bases de Manresa, un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid, etc..

Malauradament el 1923 s’instaurà la dictadura del General Primo de Ribera. Tot i que bona part de la burgesia catalana –inclòs l’aleshores president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch – li van donar suport, les mesures coercitives contra tot el que fos català van impactar en molts d’ells i es penediren de donar suport a una “persona d’ordre”. En Puig i Cadafalch va dimitir com a president de la Mancomunitat, s’autoexilià a França i Primo de Rivera va acabar dissolvent ras i curt aquesta institució de govern català.

El govern espanyol, és a dir el Directori d’en Primo de Rivera, promulgava el Decret del 18 de setembre del 1923 contra el “separatismo”. En base a aquest decret que pretenia eliminar l’especificat de Catalunya per “neutralitzar i contrarestar la labor de desespanyolització de certs sectors polítics a Catalunya”, es clausuraren centres polítics “separatistes”, es prohibí el català, es perseguiren entitats culturals i socials de tota mena, les biblioteques populars, els ateneus, el FC Barcelona, la premsa –inclosa la Veu de Catalunya, periòdic de la Lliga-. S’imposà l’ensenyament exclusiu en castellà, es prohibí La Santa Espina i es limitaren les ballades de sardanes, es suprimí la llengua catalana en la litúrgia malgrat el rebuig de bona part del clergat català, etc.

I tres fets que voldria destacar.

  • El 18 de juliol del 1924 –en plena dictadura- morí Àngel Guimerà i el seu enterrament va esdevenir una acció popular en què la gent va mostrar els seus sentiments al carrer i el va convertir en un gran acte multitudinari de dol per la pèrdua del gran patriota però també d’afirmació catalanista i de rebuig a la dictadura.
  • El rei Alfonso XIII no va fer ni cas del Memorial de Greuges que al seu dia li van presentar els que encara creien en la figura imparcial del monarca i a principis de setembre del 1927, en una visita que va fer a Barcelona, es va referir als “falsos historiadors” catalanistes que mostraven una història de Catalunya feta a mida dels seus interessos i justificà les lleis de Primo de Ribera que tant van afectar Catalunya.
  • Hi va haver intent d’internacionalitzar el conflicte i portar el “cas català”. Acció Catalana va redactar un manifest que es va presentar a la Societat de Nacions a Ginebra en el qual es denunciava la repressió que estava sofrint Catalunya i demanava la celebració d’un referèndum a favor de l’autonomia catalana sota la supervisió d’aquesta organització internacional. Òbviament, aquesta i d’altres iniciatives no tingueren resposta i l’Assemblea General de la Societat de Nacions seguí donant suport a la Dictadura –govern legítim d’Espanya- fins al final.

Crec que les comparances amb uns fets de fa un segle demostren que estem igual. Intent fallit de diàleg amb l’estat, manifestacions multitudinàries de la societat civil, aplicació de mesures per part del govern espanyol de torn anorreant l’autogovern català, les institucions, la llengua, l’ensenyament…, aposta de l’actual borbó –com el seu besavi- pel “A por ellos” i la manca de suport internacional d’unes institucions dominades pels estats que únicament cerquen mantenir el seu poder intercanviant-se favors i complicitats.

La dictadura de Primo de Rivera va caure, la monarquia també, va venir la república…i també va caure per la força de les armes.

El que passà aleshores fou l’inici d’un canvi d’època i valors. A casa nostra i a la resta del món. Avui ens trobem igual. Governs que salten els límits de la legalitat i no els importa, creixement d’un populisme demagògic i perillós, atacs a la llibertat d’expressió, una UE dels estats que no funciona però la força de la gent és superior, tenim més seguretat en nosaltres mateixos i crec, n’estic segur, que si no defallim i juguem les nostres cartes amb seguretat, sense presses i evitant –dintre el possible- el típic autoflagelament català i les lluites partidistes –que ja ens van fer perdre la guerra contra Franco-, ens en sortirem.

Sobre l’autor:

Josep M. Suàrez, ex-delegat del govern català al Regne Unit i a Irlanda i membre de la Junta de Sobirania i Justícia.

(Visited 25 times, 1 visits today)