Desorientació

Ramon Valimañas.

Hi ha una sorpresa generalitzada en la gent per tal com han anat les coses i com ens trobem ara mateix. S’han comès errors per la nostra banda i per l’altra, i no petits. Parlaré del nostre costat, els altres ja s’ho faran.

El primer gran error és el judici que s’ha fet d’Espanya. Els “analistes” i els professionals de la política comentant que si Quebec amunt i Edimburg avall com si Anglaterra i Canadà tinguessin coses comunes amb Madrid, pobrets, només cal anar-hi i veure els paisatges. Són la nit i el dia de Castella, uns verds i humits, rics. Castella, àrida, aspre, seca, pobre. Si haguessin llegit atentament a Montesquieu a lEsprit des Lois podrien apreciar la importància de la geografia en l’estructura mental que inspira les lleis; i actualment l’obra de R. D.Kaplan “The Revenge of Geography” on arriba a la mateixa conclusió amb referències concretes sobre Castella.

Val la pena llegir el que diu dels països situats en immenses planes sense fronteres naturals. Tot aquest error ha fet que la reacció que han tingut ells, hagi deixat als nostres polítics i la nostra població mig estabornits a la majoria. I això és culpa només nostra, ens hem cregut un fals relat i ara en paguem les conseqüències.

L’altre gran error és el cost. En les converses que he tingut amb molta gent durant tots aquests anys, els que millor veuen la jugada són els empresaris, no dic executius, ells saben per naturalesa el que significa el concepte risc, és el que fan diàriament. Hi ha molta gent contrària al risc i això és un problema molt gros per tirar endavant i encara és més gros si parlem de polítics professionals; si això passa no dubto que haurem de prescindir d’ells, i no són pocs. Ho detallaré perquè quedi clar.

No estic gens d’acord amb les declaracions que diuen que no podem posar en risc la llibertat dels nostres diputats per tenir un “no President”, i d’altres frases similars. Això vol dir que només la ciutadania ha de córrer risc? Això vol dir que al voltant de 900 ferits de la població han de córrer risc i ells no? Això vol dir que el mecànic de Reus s’ha d’enfrontar sol als jutjats i ells no? Això vol dir que la persona que ha perdut l’ull ha d’aguantar tota la vida amb deficiència visual i ells no? Només un simple recordatori, tots els diputats COBREN per la seva feina i cap d’aquestes persones ho fa. La diferència rau  en la convicció de les seves idees. Algú s’imagina un “torero” que demani que el brau no l’envesteixi o un escalador exigir no caure, doncs això és el que ens demanen els nostres representants, una independència low cost per ells. I això amb Espanya és impossible. Els hi va el nivell de vida i ho saben, tots, els que no ho veuen són alguns dels nostres que encara parlen de fraternitats i amistats. Innocents!!! La separació serà traumàtica, o no serà. Agradi o no.

En aquests anys hem vist desaparèixer UDC, hem trinxat el PSC, hem quasi liquidat el PP, tenim els “comuns” desapareguts, l’antiga CDC ja no es reconeix ni ella mateixa. ERC, ara, desorientada i tremolosa i en aquests moments, molts dels nostres dirigents s’arronsen, i ja ho han fet dos cops, el dia de la proclamació interrompuda, i fa menys, el dia que davant del Parlament, després de convocar-nos, ens van fer tornar a casa amb les mans a les butxaques i sense cap explicació. Això és del tot incorrecte, ens tracten com criatures. Ara estem quasi a l’últim pas; el que hem fet és titànic, ara toca fer dissabte a casa. Serà dolorós i traumàtic i la valentia no la podem exigir després, però sí abans, si no són capaços d’aguantar, i pagar les conseqüències que es quedin a casa, ningú els obliga, però que no ens enganyin, si no poden que no es presentin, perquè hi van pagats per nosaltres.

Probablement és l’últim pas a fer, però és necessari, ja que l’última confrontació probablement serà amb C’S donat que no es pot fer un referèndum legal i acordat. I així i tot ja en parlarem, perquè ni amb el 70% a favor en tindrien prou. Simplement no ho volen, tota la seva argumentació són excuses. El que és evident és que haurem de fer un replanteig general si volem assolir la independència. El temps del lliri a la mà s’ha acabat.

Sobre l’autor:

Ramon Valimañas, economista i vicepresident de Sobirania i Justícia.

(Visited 32 times, 1 visits today)