Sobiranisme plural

Pau Miserachs.

Existeix una oposició en ferm a tota temptativa que Catalunya arribi a assolir el ple autogovern. La via unilateral va ser la ruta triada per superar la impossibilitat d’arribar a un acord amb l’Estat espanyol per celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Però tot i així es va celebrar un referèndum l’1 d’octubre de 2017 amb totes les conseqüències que el fet va desencadenar, declarant-se una independència mai proclamada. El govern espanyol estava decidit a fer el que fos necessari per mantenir Catalunya dins de l’Estat com a membre regional de la nació espanyola, ja que no reconeixien Catalunya com a nació. L’actuació repressiva empresonant polítics com a presumptes delinqüents fou un fet, accelerat el 2 de novembre. Poc importava si la gent que va anar a votar el dia 1 d’octubre parlava català o castellà, anglès, francès, àrab o urdú.

El referèndum fou considerat il·legal pel Tribunal Constitucional i Catalunya reduïda a les lleis d’Espanya i al control dels ministeris del govern central. Les institucions polítiques catalanes dirigides discretament des de Madrid i la Generalitat sota el control total de la vicepresidenta del govern espanyol, Sra. Soraya Sáenz de Santamaría, no han fet res més que indignar encara més els catalans, generant a més divisions d’opinió. L’ocupació no ha fet desaparèixer les reivindicacions sobiranistes davant l’estat de fet que és Espanya davant Catalunya.

Catalunya, malgrat els silencis oficials de la Unió Europea, creu més en l’Europa Unida que en les bondats de l’estat que la governa. Des de 1982 existeix una representació de la Generalitat a Brussel·les que il·lustra de la precocitat del compromís europeu de Catalunya, país ara sense altra projecció exterior que l’empresarial.

Al marge dels partits polítics que han participat a les eleccions del 21-D i obtingut escons al Parlament de Catalunya, s’han construït moviments i entitats que atrauen més gent que els membres o adherits als partits, creant una vida política ben diferenciada de la piramidal que es practica a la resta d’Espanya. Tant el govern com l’oposició, mort el bipartidisme, es conjuguen avui en el pluralisme. Ha nascut d’aquesta manera una nova història que canvia la idea que la vida política catalana era un ressò de la política espanyola.

L’anàlisi de la situació es pot fer avui amb el mètode de la geopolítica que introdueix l’expert Cyril Trépier amb la publicació de la seva tesi doctoral sobre geopolítica de l’independentisme a Catalunya llegida el 5 de desembre de 2011 a París. La implantació dels partits, l’evolució electoral i el pes lingüístic i comercial dels immigrants als territoris són matèria d’estudi. L’independentisme ha sigut presentat com a element de ruptura i també, des de setembre de 2012, com quelcom imminent. Però la consulta del 9 de novembre de 2014 no va donar aquest resultat. Ni ruptura ni Estat. Una nova embranzida amb les eleccions al Parlament del 27 de setembre del 2015 porta la coalició de Junts pel Sí a obtenir el 25% dels vots emesos i 62 diputats. Però no és suficient per superar la rivalitat institucional. Ruptura frustrada.

La fórmula de coalició electoral de partits va demostrar que cap partit podia obtenir per si mateix aquests resultats. Com va tornar a passar el 21-D 2017, amb la diferència que el partit representant el govern d’Espanya es va ensorrar donant vida a una jove formació distant del catalanisme interior, que va saber explotar sentiments patriòtics espanyols, lligams familiars dels immigrants a Catalunya procedents d’altres territoris d’Espanya. Van guanyar en vots, però van perdre en escons. Els és impossible aconseguir democràticament el poder.

El missatge independentista és avui un missatge de republicanisme i de política progressista. És un objectiu de primer ordre recobrar ara les institucions i reconstruir tot el que ha desfet l’administració espanyola en ocasió de l’aplicació del 155, reivindicant més endavant el dret a la celebració d’un referèndum sota la supervisió internacional. Però el que manca afegir a l’argumentari és el dret de Catalunya a recobrar l’Estat propi arrabassat fa tres segles, el seu Dret basat en l’equitat i el parlamentarisme com a font de la llei en aplicació del dret. Aquesta és la força històrica que el govern central i els partits unionistes no entenen, perquè segueixen sense acceptar el fet català. No cal doncs buscar referències ni al Quebec, ni a Escòcia, ni a Montenegro ni a Kosovo.

Publicat a El Punt Avui el 18/02/2018

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

(Visited 16 times, 1 visits today)