La raó d’estat

Narcís Oliveres.

El pensament modern ha pouat gran part de les seves idees i modes de raonament en conceptes de la filosofia grega i del dret romà. Les idees d’igualtat, de llibertat i democràcia provenen de Grècia; la distinció entre dret privat i dret públic i el concepte d’estat, de Roma.

En el meu article a El Punt Avui de 27 d’agost passat em preguntava què és un estat de dret i l’acabava amb una referència al preàmbul de la Carta Fundacional de les Nacions Unides en què es diu que els pobles de les nacions que les integren estan resolts a “reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones i de les nacions grans i petites” i, amb tals finalitats de “practicar la tolerància i conviure en pau com a bons veïns”. El 27 d’agost el govern de l’Estat espanyol invocava constantment l’estat de dret i ni tan sols es preguntava què era. Es limitava a afirmar que Espanya és un estat de dret, quan la Constitució Espanyola no només parla d’un estat de dret; parla d’un estat social i democràtic de dret. Concepte purament formal, ha pretès convertir-lo en sinònim de democràcia i de respecte dels drets i llibertats dels ciutadans. L’expressió, una traducció literal de la paraula rechtsstaat, va néixer en la segona meitat del segle XIX al si de la doctrina jurídica alemanya. L’objectiu es limitava a enquadrar i a limitar, gràcies a un conjunt de normes jurídiques, el poder de l’estat. Però també hi havia el designi de convertir l’estat prussià d’estat policia en estat de dret.

Hi ha una altra noció referida a l’estat de la qual no s’ha parlat, almenys que jo sàpiga. És la raó d’estat, en què en nom de l’interès públic es justifiquen procediments polítics que són il·legals en temps de pau. La raó d’estat s’arroga una potència sense apel·lació, incondicionada, en atribuir-se el dret d’escapar-se del dret, és a dir, es produeix una disfunció entre l’interès públic i els drets dels particulars. L’expressió evoca l’arbitrarietat i la violència. És una paradoxa: en nom del dret es viola el dret. És fer prevaler la teoria de l’excepció a les lleis, a la moral, a les relacions entre llibertat i seguretat. Suprimint en tot o en part la llibertat, la raó d’estat posa en situació d’inseguretat els seus propis ciutadans, que queden a mercè del poder de l’estat. En aquest sentit és paradigmàtica la desestimació del recurs d’apel·lació interposat per Oriol Junqueras relatiu a la mesura cautelar de presó provisional, comunicada i sense fiança, desestimació basada en la probabilitat de reiteració delictiva del recurrent, la qual fa dependre de la possibilitat de noves mobilitzacions en les quals la seva conducta en seria una part important atesa la seva rellevància política, de la qual es desprèn un risc elevat de reiteració de conducta delictiva.

L’aplicació de la Raó d’Estat equival a una voluntat de domini que utilitza mètodes per conservar el poder i mantenir-s’hi de manera absoluta i indica un complex d’angoixa. La raó d’estat és rebutjable. El fi no justifica mai els mètodes. No es pot sacrificar la llibertat d’un o d’uns individus en benefici de l’estat. És un acte d’opressió.

Publicat a El Punt Avui el 22/01/2018

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

(Visited 11 times, 1 visits today)