Del #Metoo als Globus d’Or: les conseqüències del masclisme a Hollywood

Mònica Morros.

La matinada del dia 7 s’ha fet entrega dels Globus d’Or del 2018. Uns premis que enguany han estat tenyits de color lila. El discurs feminista ha estat present en tots els discursos dels premis, després de l’exitós moviment #MeToo que va sorgir amb la voluntat de denunciar els abusos sexuals patits per les dones i que malauradament, massa vegades, queden silenciats per un sistema masclista que els invisibilitza i que fins i tot els legitima.

Aquest fet ens permet posar el focus en una problemàtica d’abast global i que per tant també té els seus efectes al nostre entorn més proper. A Catalunya, una de cada quatre dones ha estat víctima d’una agressió masclista greu. Incloent dins d’aquesta classificació precisament les violacions, o els intents d’aquestes i els abusos sexuals entre d’altres.

La indústria del cinema ha estat impregnada d’aquest moviment en els últims mesos i les denúncies d’actrius sobre els abusos que han patit per part de personatges molt poderosos del sector han destapat una xacra que durant dècades ha estat ocultada, tot i ser una pràctica constitutiva del funcionament “normal” del món de Hollywood. Una lliçó sobre com la violència sexual és una forma de manteniment de les relacions de poder.

No sols les paraules han estat de denúncia, sinó que també el negre ha estat el color que han lluït les assistents a la gala. La iniciativa va sorgir del moviment ‘Time’s Up’, una plataforma de més de 300 actrius que neix amb la voluntat de ser un fons de defensa legal destinat a dones sense recursos que vulguin denunciar situacions d’abús sexual al seu lloc de treball. Aquesta mateixa plataforma va ser qui explícitament va demanar un vestuari negre pels premis d’enguany.

La conceptualització de la violència sexual com un fenomen dins de la lògica patriarcal –i no com una mera anècdota, un seguit de fets atribuïbles a “depredadors sexuals”- ha estat el desllorigador que ha permès parlar de feminisme. Hi ha hagut paraules d’agraïment a totes les dones lluitadores que han fet possible que avui el feminisme estigui a l’agenda política (vegeu el discurs d’Elisabeth Moss). Un reconeixement a totes aquelles supervivents d’abusos sexuals que han alçat la veu i mostres de suport per totes aquelles que encara no ho han fet, han ressonat sense parar durant tota la gala. Discursos que posaven sobre la taula la manca de reconeixement de dones amb èxit professional, com ho són les directores de cinema (vegeu el discurs de Barbara Streisand). I també paraules de denúncia que reclamaven que les violències masclistes no siguin tant sols tema d’un dia sinó que mai més tornin a quedar silenciades (vegeu el discurs de Nicole Kidman). L’èmfasi en deixar un futur millor per totes aquelles que vindran es desprenia de totes les premiades que van agafar el micròfon (vegeu, finalment, el discurs de Oprah Winfrey).

La invisibilització de les dones al món del cinema va molt més enllà dels abusos sexuals que pateixen. La violència és l’expressió extrema d’una lògica de desigualtats i jerarquies, on la discriminació salarial , la desigualtat en el reconeixement, i la cosificació i sexualització de les dones està a l’ordre del dia. Si traslladem les dades a l’àmbit català, i des del punt de vista del reconeixement social, l’any 2016 només un 67% de les persones premiades als Premis Gaudí eren homes.

Això és una greu discriminació que cal solucionar a partir d’una anàlisi més profunda per veure en quin punt de la jerarquia de la indústria es comença a produir aquesta bretxa. Si s’observa el percentatge de persones ocupades en l’àmbit de la indústria audiovisual i multimèdia, els homes segueixen estant sobrerepresentats respecte les dones (61% versus 39%). La baixa participació de les dones en aquests espais és més que evident i es contradiu amb la proporció de dones que consumeixen cinema. Qui té accés a la producció cultural, i qui no, té un impacte directe en la cultura que genera una societat, i això diu molt d’aquesta.

Malauradament, la violència sexual i la segregació són realitats que van molt més enllà de la indústria cultural i del cinema i es donen en molts altres sectors productius, per no dir tots, però la visibilitat i el ressò del món del cinema està a l’abast de ben pocs.

Així, les qui van poder fer sentir la seva veu a la passada gala dels Globus d’Or, sens dubte, són una minoria; malgrat tot, una elit. Però que dones que estan al focus dels mitjans de comunicació parlin obertament de feminisme, suposa un pas històric per alliberar aquest moviment dels prejudicis imposats pel masclisme. Perquè el feminisme no és res més que la lluita per la igualtat entre dones i homes: les dones som la meitat de la població i no volem ni més ni menys que la meitat de tot.

Article publicat a Feminisme Crític del Crític a data 12/01/18.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

(Visited 23 times, 1 visits today)