Per què escridassen als Comuns?

Magda Gregori.

No m’agrada fer-ho però crec que, de vegades, algunes experiències que vivim en pròpia pell ens permeten fer reflexions col·lectives. I, per això, avui aprofitaré aquestes quatre ratlles per explicar un fet que vaig poder viure fa pocs dies i que crec que no hauria de passar desapercebut.

Us situo. Dia 16 d’agost. Festa Major de Gràcia. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) organitza un debat amb diputats de les formacions polítiques que defensen el “Sí”. L’entitat em demana, a mitjans del mes de juliol, si podré moderar el debat. Dic que sí, que serà tot un plaer. Unes setmanes abans em confirmen que seran Anna Figueras (PDECAT), Sergi Sabrià (ERC), Assumpció Laïlla (Demòcrates per Catalunya), Jaume Moya(En Comú Podem) i Gabriela Serra (CUP) els representants que participaran en aquesta tertúlia. Fins aquí, cap problema.

Quan falten dos o tres dies per al debat, els organitzadors m’adverteixen que en altres actes d’aquest tipus, el públic ha xiulat i ha sigut molt crític amb el posicionament d’alguns polítics dels “Comuns”. Jo intento treure-hi ferro i dic que intentarem que sigui un debat distès i amè. I crec que, malgrat tot, així ho va ser.

Però no va ser un debat plàcid, ni molt menys. Les escridassades i els xiulets a alguns posicionaments de Jaume Moya, diputat d’En Comú Podem, hi van ser i es van fer sentir. Moya va iniciar la seva primera intervenció assegurant: “La nostra perspectiva és molt crítica amb l’1-O però volem ser constructivament crítics. La convocatòria de l’1-O, amb la informació que tenim, no la concebem com a un referèndum”. Després d’aquestes paraules vam poder sentir els primers crits del públic. I aquests es van accentuar quan Moya va afegir que “hi ha bona part de la ciutadania que se sent exclosa per participar-hi”. Entenc que la crítica sempre és bona però no sé si aquesta és prou constructiva. Crec que els ciutadans -maleducats- que es queixaven escridassant al Jaume a Gràcia el que volen són concrecions. Exigeixen a l’executiu català que tiri endavant un referèndum amb les màximes garanties. Però també demanen als “Comuns” que es posicionin i que aquells que, com el Jaume, volen celebrar un referèndum, s’arromanguin per fer-lo possible. Que treballin perquè sigui una realitat.

L’altre punt tens del debat es va produir quan el mateix diputat va denunciar que la Llei del referèndum es va elaborar al Parlament “d’esquena als Comuns”. Espero que, com van dir la resta de diputats presents a l’acte, això no hagi estat així. I, en tot cas, el text legislatiu encara no s’ha aprovat i, per tant, segur que hi som a temps. Estic convençuda que pot incorporar moltes esmenes.

He de dir que em va saber greu la reacció del públic. Crec que Moya va intentar, en tot moment i malgrat tot, parlar amb serenor. No crec que aquesta sigui la forma més adequada per exigir una posició més ferma a favor del referèndum. Però, si tot va com preveu el govern de Carles Puigdemont, l’1-O s’obriran els col·legis electorals i podrem votar. I el referèndum serà el que els ciutadans catalans vulguem i aconseguim que sigui. Per tant, espero que el Jaume, així com d’altres membres dels “Comuns”, també hi siguin. Que cridin a la participació i facin possible el seu èxit. Jo votaré a Àger i el Jaume espero que ho faci a Florejacs. Que les terres de Ponent parlin, com ho faran la resta de pobles i ciutats del país.

Com vaig fer a Gràcia, deixeu-me que acabi aquest article amb unes paraules del poeta Vicent Andrés Estellés. Ell deia: “Després del teu silenci estricte, camines decididament”. Doncs això, des d’ara i fins a l’1-O, caminem endavant i decididament.

Article publicat a la revista El Temps a data 26/08/2017

Sobre l’autora:

Magda Gregori, periodista i sòcia de Sobirania i Justícia. @MagdaGregori

(Visited 29 times, 1 visits today)