El Dret Penal de l’enemic

Ramon Mir.

Referir-se a gent “normal”, quan ho diu intencionadament un magistrat o algun càrrec representatiu de l’Estat, és molt perillós. Remet automàticament a gent que en la seva consideració “no és normal”. Quina és aquesta gent? Doncs, “l’enemic”.

Günter Jakobs és deixeble de Carl Schmitt, ideòleg nazi que va acabar refugiat a la Marbella de Girón de Velasco, ministre de Franco falangista al que els més grans recordem. Jakobs és l’autor del “Dret Penal de l’enemic”, ideologia jurídica que considera com enemic tot aquell que pot destruir les bases de la convivència, enemic que per aquesta condició perd l’atribut de persona i passa a ser considerat com a “un-personen”, pervertit que viu fora la Constitució de l’Estat. És precisament l’Estat qui té, respecte del terrorisme dissident, la competència de la violència. Es tracta d’una justícia militant, sotmesa a un partit polític, que s’anticipa al càstig i investiga el fet “abans de produir-se”. És a dir que no es castiga només l’autor pel fet delictiu comès, sinó pel fet de considerar-lo perillós. Per deixar-ho més clar distingeix entre l’adversari, que només ho és si se l’enxampa – Gürtel-, i l’enemic.

La teoria desenvolupa diversos conceptes com els de Persona, Ciutadà, i funció de la Pena. La Persona és aquell que presta fidelitat a l’ordenament jurídic amb certa fiabilitat, i té dret a ser tractat com a persona. El Ciutadà insta el suport cognitiu de la norma, orientant-se quotidianament en base al Dret; un individu que no admet ser obligat a entrar en un estat de ciutadania, no pot participar del concepte de persona. Pel que fa a la funció de la pena, en el cas normal del delicte la pena és una espècie d’indemnització que és executada forçosament a costa de la persona del delinqüent. El dret penal, aquí dirigit específicament contra terroristes, té més aviat la comesa de garantir la seguretat, que no pas el de la vigència de l’ordenament jurídic. La garantia cognitiva vol dir que “com no sabem el que faran més val estiguin empresonats”. Els sona?

El Dret Penal de l’enemic ha estat utilitzat a l’Uruguai i l’Argentina en les passades dictadures, i té molta acceptació per part de juristes espanyols, alguns dels quals alliçonen des de les universitats, i en concret una de catalana. Som on som.

Alguns amics em diuen que l’Estat espanyol és en una situació d’esmicolament franquista –el nominatiu és adientment correcte sense el “post”-, i hi afegeixen que la concentració de poder, aixoplugat en el “Concepte España”, es veu en perill actuant com “gato panza arriba”, dit en el seu lèxic.

No m’allargo; espero s’hagi entès.

Sobre l’autor:

ramon_mirRamon Mir – Artista i pintor. Membre de Sobirania i Justícia.

Presos polítics

Pere Costa.

“Deixeu que plori la meva sort cruel,
I que enyori la llibertat”

(De l’òpera “Rinaldo” de Häendel)

Aquest mati (7/10/2018) s’ha celebrat una gran concentració política. A la Plaça de Sant Jaume de Barcelona. La fanfàrria prèvia, alta i forta com sempre. L’assistència al voltant de 1.000 persones, més aviat menys que més. El discurs ple de grans idees i suggeriments de cara al futur. La salvació d’Espanya.

Pels pocs catalans que no hi han pogut assistir repeteixo la gran frase de l’orador:

“Si els presos polítics són a la presó per alguna cosa serà, no s’han d’indultar i cal que compleixin la condemna que se’ls imposi”.

Em recorda els empresonaments del franquisme i la seva constant referència als Principios Fundamentales del Movimiento que en aquells moments eren legítims (ara ho és la Constitución) i al discurs de Felip VI el 3-O amb la seva dedicació obsessiva a la unitat nacional d’Espanya (això no ha canviat).

De retruc, l’orador vol impedir la representació parlamentària d’ERC i del PDeCat amb una nova llei feta a mida per tal de negar el pa i la sal als partits que no aconsegueixin un percentatge de vots del 3% a TOTA ESPANYA, a més d’assegurar que Sánchez està perjudicant la seva nació, Torra atia la violència, i que hi ha gent vivint aterroritzada (no en conec) i farta (en conec molta) a Catalunya. Crec que sols dos partits són aprofitables.

Com a resultat voldria fer una petita reflexió sobre els presos polítics, amb una ètica natural, basada en la llibertat d’expressió a què té dret l’ésser humà, l’imprescindible seny amb què la judicatura ha d’aplicar la llei (ja no dic independència en la seves decisions), la imperiosa necessitat d’aplicar el sentit i no la lletra de la llei, i el deure (si s’escau) d’una condemna justa i estretament relacionada amb el dany ocasionat. Mai hauria d’haver-hi condemnes exempleritzants. És suficient amb què siguin justes.

La pena de presó i, més encara, l’aplicació d’un empresonament en espera d’una futura decisió judicial hauria de considerar si la intensitat del càstig és assenyada, proporcional i lliure de tota implicació aliena als estrictes fets en judici.

La pena de presó pot ser necessària si la intensitat del delicte ho exigeix, la relació delicte/condemna ha de ser justa i això sols ho pot garantir una justícia amb un alt coneixement de la legislació, amb un fort equilibri entre el pensament individual del que jutja i el propi delicte. També amb una decisió lliure de tota pressió aliena, i amb un treball que no allargui la presó preventiva, que en pocs casos s’hauria de proposar, a fi i efecte de no provocar un càstig innecessari que mai s’hauria de permetre.

Un concepte reiterat, però crec que no aplicat: la presó no és un càstig punitiu sinó una ocasió per rehabilitar al reu. Tinc l’esperança que algun advocat expliqui en aquest Blog un tema tan important per un pres polític.

Per acabar, recordar a Miguel Hernández, condemnat a 30 anys i que va morir a la presó d’Alacant el 28 de març de 1942:

Las cárceles se arrastran por la humedad del mundo,
van por la tenebrosa vía de los juzgados:
buscan a un hombre, buscant a un pueblo, lo persiguen,
lo absorben, se lo tragan.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Errors forçats

Erika Casajoana.

En tennis, les estadístiques d’un partit comptabilitzen els “errors no forçats” com els de factura pròpia, sense intervenció de l’adversari.

A la llarga partida que, dissortadament, hem de jugar per guanyar la llibertat com a poble, les pitjors errades de l’Estat espanyol han estat forçades i ben forçades pels encerts dels independentistes catalans. Esmentem-ne les més òbvies: la violència de l’Estat contra els votants el Primer d’octubre, la perversió judicial –amb el màxim exponent en les acusacions de rebel·lió i tot el que les acompanya-, el 155, i les escandaloses enginyeries jurídiques per impedir que els catalans tinguem ni el president, ni els consellers, ni els diputats que hem votat. Ni l’Estatut.

El conseller a l’exili Toni Comín exposa de forma eloqüent a aquesta entrevista a El Món que estem avançant en, com a mínim, quatre fronts:

1.- Justícia internacional
2.- Opinió pública internacional
3.- Confrontació institucional a l’Estat
4.- Població civil organitzada a Catalunya

Els exiliats son ara homes i dones lliures que han fet de Pablo Llarena el jutge més desprestigiat d’Europa.

A l’estranger la gent també ha vist notícies de porres i presons preventives injustificables, amb polítics i cantants que han de marxar de l’Estat per preservar llurs llibertats fonamentals. La premsa de Madrid reconeix que els independentistes han aconseguit sembrar la llavor del dubte sobre la qualitat de la democràcia espanyola. Aquesta llavor creixerà i donarà fruits saborosos.

L’Estat està gastant els últims cartutxos per retenir Catalunya: la violència, la presó i el cop d’Estat contra les institucions catalanes encobert per una aplicació desbocada de l’article 155 de la Constitució. La independència s’està evitant només gràcies a una repressió intensa que no és sostenible en una democràcia homologada. En son conscients, i d’aquí l’afany dels nacionalistes espanyols perquè ens rendim sense que ells hagin d’enfangar-se més.

Aviat arribaran els vergonyants judicis de la causa general contra l’independentisme, on Espanya no té cap opció bona. I ara, què?

Ara guanya relleu el quart front, la població civil organitzada. Amb molta més intel·ligència política que alguns professionals, persisteix perquè percep que podem guanyar. Ho fa unida, no entén de tacticismes. Reconec que després de tants anys de procés, encara em sorprèn positivament la capacitat de resposta popular, d’autoorganització, l’ambició, la creativitat i el civisme impol·lut de la base de l’independentisme català. Això és aplicable tant a dins com a fora, a les comunitats exteriors.

Us posaré dos exemples recents a Brussel·les que he observat de ben a prop. El passat 25 de setembre, un grup de gent d’Òmnium, ANC i CDR d’Osona, amb el patrocini de Petrocat, traslladà el simulacre de presó a Brussel·les “un poble empresonat” i la plantà al bell davant del Berlaymont, la seu de la Comissió Europea. L’agència internacional de premsa Reuters ho va filmar, i fins i tot es veié una estelada treient al nas a les connexions de TVE –cosa que irrità alguns espècimens d’homo hispanicus-. Hi va haver discursos del President Puigdemont, d’Òmnium i de la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie.

Fotografia: Assemblea Osona

Una iniciativa d’ANC-Brussel·les, on hi destaca la implicació de Pere-Jordi Junqué, desembocà en la inauguració el 10 d’octubre de l’exposició al Parlament de Flandes “La revolta de les urnes”, amb fotos de Dolors Gibert. Donà la benvinguda el President Jan Peumans, i de nou hi intervingueren el President Puigdemont i Elisenda Paluzie.

Aquesta exposició “secessionista” (sic) provocà que el Ministre d’Exteriors Borrell perdés l’oremus amb el màxim representant del legislatiu flamenc, cometent la derrapada de retirar l’estatus diplomàtic del delegat del seu govern a Madrid. Tot un Estat s’enreda en baralles ridícules amb una regió. Regió que resulta ser la més poderosa d’Europa i està manada pel principal partit de Bèlgica, la Nieuwe Vlaamse Alliantie, NV-A. El polític de la Pobla hauria de saber que la NV-A està encantada de ficar cullerada al conflicte de Catalunya, i així poder treballar per la independència d’algú a fora ja que a casa no hi tenen les condicions. Enlloc no es troben fans més entusiastes del procés català que a Flandes. És una devoció, un amor agraït però no correspost.

En puritat, el nomenament mateix com a cap de la diplomàcia espanyola d’algú com el desinfectador Borrell, amb tantes vergonyes a l’armari, és, en sí mateix, un error forçat per l’èxit internacional del relat independentista sobre la involució democràtica de l’Estat. Pedro Sánchez cercava un revulsiu, i vaja si l’ha trobat!

Darrerament encara hi ha hagut més notícies a favor nostre: l’anunci del gobierno del PSOE de recórrer davant del Tribunal Constitucional una resolució política i sense efecte legal contra la monarquia. Amb aquest pas, Espanya presentarà candidatura definitiva a règim bananer dins de la Unió Europea. Bonus track: L’alineació de PSOE, PP i Ciutadans amb una institució obsoleta i desnonada a Catalunya equival a un suïcidi polític a mig terme.

Líders catalans de PP i Ciutadans doblen el pas en fals cap a la dreta marginal al significar-se contra els presos polítics. Han arribat fins a la indecència de demanar més mà dura contra elles i ells. Anar a favor de la monarquia i contra els presos polítics genera rebuig a Catalunya, també entre molts unionistes.

Los catalanes hacen cosas, coses que treuen els espanyols de polleguera i els menen a cometre errors. Eixamplem la llista de coses que fem. Continuem assertius per guanyar l’últim punt, set, i partit. I els treurem de la presó.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana – Consultora de comunicació i afers públics, radicada a Brussel·les. Membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Carta a Dolors Bassa: “L’obligat camí d’autoperfeccionament que ens imposa l’àrdua consecució de la República, ens acabarà fent molt millors”

Isabel-Helena Martí.

A/A: Hble. Sra. Dolors Bassa / Centre Penitenciari Puig de les Basses (Figueres)

Benvolguda consellera,

la tardor avança inexorable. La neu ha arribat a la cota 1.800 i ha emblanquinat els cims més alts del Pirineu, sobretot al vessant nord. Aquestes darreres hores forts aiguats han regat de cap a peus i copiosament Catalunya, i han fet baixar les temperatures. Tot plegat m’ha fet pensar en les recluses d’Alcalá-Meco que, molt probablement, malgrat la frescor que s’insinua també a Madrid, no tindran calefacció fins al desembre. I quan aquest mes arribi, en gaudiran només una estona al migdia i a la nit, mai al matí. Com cada hivern, les internes d’aquest centre penitenciari passaran fred.

Sí, com veus, m’he llegit el llibre de la Meritxell Borràs.

Divendres, organitzàrem a Sobirania i Justícia un acte amb ella a Barcelona. Conversàrem sobre “34 dies de tardor i 1 de primavera”. L’esdeveniment congregà més de 300 assistents. Ple fins a la bandera. Malauradament, moltes altres persones no pogueren entrar per falta d’aforament. Una munió de gent sense inscriure (havíem hagut de tancar les inscripcions perquè s’havien exhaurit les places) s’aplegà davant la porta d’accés, ben bé una hora abans de l’inici de l’acte. Buf, quin mal tràngol! I quin greu més gran haver de dissoldre la cua perquè l’auditori era ja ple de gom a gom.

La serenor, però alhora profund sentiment, amb què la Meritxell ens relatà algunes de les seves vivències a la presó ens deixà esbalaïts. Experimentàrem una successió intensa d’emocions contraposades. Vàrem plorar. I també riure. Com quan ens parlà de l’estreta amistat nascuda entre vosaltres dues arrel d’haver compartit una cel·la diminuta, en absència de la més mínima intimitat, a Alcalá-Meco. “Quina poca-solta”, diu que exclamà quan parà esment en la xapa amb les tisores (en referència a les retallades) que lluïes durant la presa de possessió del govern. I tu, “què estirada”. Ves per on, el destí us tenia reservada una juguesca insospitada. Dues persones a qui la militància en partits diferents i la manca de química personal havia mantingut a ratlla, esdevingudes ara, tant sí com no, companyes entranyables i confidents.

L’acte tingué també alguns moments vindicatius. Denunciàrem l’abandó i doble raser amb què, massa sovint, mitjans de comunicació, partits polítics, i societat en general tendeix a negligir a preses, exiliades i encausades. Per bé que sobradament conegut, esborrona constatar-ne el descarnat grau d’invisibilització al que el masclisme sotmet les dones, sigui quina sigui la seva condició o circumstància. Sortosament són moltes les veus que s’hi han revoltat. La campanya “Cap dona en l’oblit” i altres iniciatives semblants han alertat del fenomen i suscitat un vigorós corrent de solidaritat. L’obligat camí d’autoperfeccionament que ens imposa l’àrdua consecució de la República, ens acabarà fent molt millors com a persones i com a col·lectivitat. I, això no és pas poca cosa, atès el preocupant horitzó de reculada en els valors democràtics que s’albira en el nostre entorn, i més enllà.

Una onada d’autoritarisme, de nítida inspiració feixista, segueix creixent a escala planetària. Les notícies d’aquest darrer cap de setmana són inquietants. El senat dels Estats Units confirma com a jutge del Tribunal Suprem al conservador Brett Kavanaugh, nominat per Donald Trump, sense investigar a fons si són certes o no les acusacions d’abús sexual. Per l’altra banda, el candidat de l’extrema dreta a les eleccions presidencials del Brasil, i defensor de la dictadura militar del 1964, arrasa amb un 47% del vot. D’immediat, els mercats reaccionen a l’alça, satisfets perquè defensa un model econòmic liberal. Hi haurà una segona volta, però Jair Bolsonaro -així es diu el personatge-, concorre com a favorit. Més a prop, a Roma, es dóna a conèixer un front ultra. Matteo Salvini i Marine Le Pen en són els principals impulsors. Amb Viktor Orbán -Hongria- i Sebastian Kurz -Àustria- planegen vertebrar a Europa un bloc polític, de tarannà nacionalista, que superi el paradigma supranacional i federalitzant de la Unió Europea.

A Espanya les coses no van millor. Vox aconsegueix reunir deu mil simpatitzants a la plaça de braus de Vistalegre (Madrid) i, tot seguit, Casado s’afanya a dir que comparteix moltes idees amb el partit neofalangista. I Rivera competint, a cor què vols, en aquesta delirant cursa reaccionària. La transició del 78 oberta en canal per les noves fornades de polítics espanyols.

A Catalunya, el nostre projecte polític republicà, empeltat de llibertat, empoderament ciutadà i justícia social res té a veure amb aquest moviment regressiu que amenaça els drets fonamentals al món. Des de les entitats cíviques, incloses les més modestes com la nostra, treballem tot el que podem, i més, per tirar-lo endavant, i perquè tu i les altres preses i presos polítics, exiliades i exiliats, encausades i encausats, pugueu recuperar tan aviat com sigui possible la normalitat en les vostres vides. Vosaltres, i la vostra família i amics, que us enyoren terriblement. El sacrifici és immens. Estic, però, absolutament persuadida que no serà debades. Guanyarem.

La lluita continua, Dolors. Mentrestant, ànims i coratge!

Afectuosament,

Isabel-Helena Martí
Barcelona, 10 d’octubre de 2018

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Reflexionant amb Xavier Febrés

Pere Costa.

Si hi ha cas de compromís
el Govern té atribucions
per passar-se pels faldons
totes les lleis del país.

(Josep Maria de Sagarra – El nostre Avantprojecte de Constitució – 1931)

La història amb certa freqüència es reinventa, se substitueix pel que li convé al guanyador, es modifica per interessos polítics, es nega la realitat o es falsifica.

A Catalunya tenim àmplia experiència sobre el tema. Xavier Febrés en la seva “Breu història de França explicada als catalans. Influències, friccions i garrotades del veí de dalt” ens descriu, entre molta història, el jacobinisme espanyol i francès, les seves similituds, els seus resultats reals i les seves “petites” diferències.

Els jacobins varen originar-se en el convent de frares dominics del carrer de Saint Honoré de París, amb una visió contundent de la indivisibilitat de la nació, cosa que els portava a defensar un estat fort i centralitzat. Ara bé, els jacobins francesos eren republicans mentre els jacobins espanyols han conformat tots els governs del país, majoritàriament monàrquics.

L’obra de Febrés té avui molta actualitat donat el fet que un català, nacionalitzat francès, que no ha tingut massa encert en la seva vida política a França, i que es deixa estimar per les dues forces de la dreta espanyola, ambdues jacobines, desbarra atacant a la pàtria on va néixer i es creu amb opció a l’alcaldia de Barcelona.

Molts catalans d’edat madura hem vist amb enveja la vida política i la cultura francesa durant la llarga dictadura que hem patit i que encara remena la cua amb força. Era freqüent escollir el francès com a llengua estrangera per estudiar-la (fet avui superat per la globalització de l’anglès). Els veterinaris recordàvem que la primera Escola Veterinària Europea va ser la de Lyon (1712) (mentre fins al 1982 no es va crear la, avui Facultat, a Catalunya). I, per cert, la Llibreria Francesa era un èxit

¿Qui no recorda el seu primer viatge a París i quedar bocabadat al comparar la vida nostra i la de França, veure el que era viure en llibertat, com es podien comprar llibres en llibertat, es podia parlar i opinar amb llibertat? Eren temps en els que la “grandeur” practicada per De Gaulle xocava amb l’espanyola “unidad de destino en lo universal”.

D’alguna manera el contacte entre Catalunya i França havia estat freqüent i fratern. A Barcelona Ferdinand de Lesseps va crear al 1859 la primera escola francesa. Va seguir l’Institut Francès al 1919 i el Liceu Francès al 1924.

Caldria pensar les causes per les quals la cultura francesa era admirada i produïa tan fort impacte a Catalunya. Una primera causa fou sens dubte l’educació. L’escolarització a França fou un objectiu preferent dels governs des de 1881 amb una educació laica, acabant amb les trifulgues de l’Estat i l’Església sobre aquest tema, a més de ser obligatòria i gratuïta sota el lema de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. La protecció i l’ajuda a una cultura francesa lliure i recolzada políticament pel seu Govern fou origen del seu fort desenvolupament i conseqüentment de la nostra clara tendència a admirar-la.

Potser cal recordar, al respecte i entre parèntesi, el judici i l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia al 1909 (pedagog, creador de l’Escola Moderna, amb coeducació entre els dos sexes i practicant el pensament lliure) i l’actual legislació francesa que fixa un IVA del 5% pel cinema, teatre i llibres.

És cert que a França no tot són flors i violes però va saber alliberar-se a temps de l’absolutisme i crear una república sense la qual difícilment hauria mantingut l’estatus actual. Potser caldria recordar que el president de la república espanyola, Estanislau Figueras, davant de la impossibilitat de dialogar i debatre en el Parlament (defecte que sembla que no s’ha perdut) va dimitir i marxar a França amb la cèlebre frase “Senyors, n’estic francament fins els collons de tots nosaltres”.

França tenia una enorme consideració per part de molts catalans, consideració que comportava un cert respecte, afecte, simpatia i alguna vegada enveja cap a ella. Però també cal recordar que aquesta predisposició per part dels catalans cap al país veí no sempre s’ha vist corresposta degudament.

Deixem apart la seva política de no intervenció durant la Guerra Civil incomplint el tractat hispano-francès firmat amb el govern legítim d’Espanya ja que va ser una època difícil i complicada, però no es pot deixar sense queixa el tracte que varen rebre els quasi 500.000 refugiats republicans en la retirada de gener de 1939 i la seva situació en els camps de concentració. Fins al cap de 75 anys el Govern francès no va recordar el que havia estat un maltracte increïble. Passats 75 anys dels fets, Manuel Valls inaugurava un Memorial a Rivesaltes. Era el mínim que podia fer. Recordem les seves paraules: “Van ser humiliats… esperaven una altra mena d’acollida. França no és així, és una terra d’acollida”.

A banda que se’n va recordar un pèl tard, França no ha abandonat gens ni mica l’actuació com estat-nació, sacralitzant la unitat, amb mentalitat jacobina i centralitzadora, uniformitzant les llengües i la cultura mitjançant la seva escola laica, obligatòria i gratuïta. Sols cal veure la situació del català al Rosselló.

També cal recordar la nul·la ajuda francesa al projecte de la Generalitat sobre la creacio d’una euro-regió, la dels Pirineus-Mediterrània, al 2004, a l’igual que la connexió de l’AVE a la xarxa europea retardant el tram definitiu Barcelona- París després que l’Estat espanyol ja s’ocupés que l’AVE arribés amb tot el retard possible a la frontera franco-espanyola. Ara es parla d’acabar-ho al 2030. A cap dels dos governs els interessa el desenvolupament de Catalunya.

I ara es vol, o volen, presentar com el futur alcalde de Barcelona (com si no ens haguéssim equivocat prou amb les eleccions a la capital de Catalunya) a un català unionista, que políticament ha fracassat en el seu país d’adopció i que ara intenta introduir-se en la política anti-catalana i, segons la premsa rosa, refer la seva vida sentimental. Evidentment té tot el dret a fer-ho però cal votar amb seny (avís a navegants catalans despistats).

Podem aplicar, per acabar, el títol de l’última cançó de l’acte en record del 17A: “Qualsevol nit pot sortir el sol” (Jaume Sisa). Esperem que el miracle, encara que sols sigui per una vegada, sigui possible.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Infracció, delicte, ultratge, malversació, rebel·lia, sedició, odi, i més

Pere Costa.

Has hecho Tu el milagro, ¡genio de las batallas!
La fúria moscovita siente anti ti temblor
Con tu gloriosa espada, cincel invicto, tallas
la heráldica gigante de nuestro Emperador.
Eres Doria y Espínola, Pizarro y Magallanes,
y Gonzalo y Juan de Austria, Alba, Lauria,
¡ y el Cid!
y reyes y estadistas, sabios y capitanes,
de España en torno giran, como entonces…
¡y por Ti!
¡Saludo a Franco, Franco! ¡Viva y Arriba
España!

(Juan García Fayos – Jerez – III Año Triunfal)

Aquest intent “poètic” inicial vol ser una mena d’avís per a navegants, editat a València per J.G.F., catedràtic de Literatura, al 1969.

Tot seguit vaig a embolicar-me en un tema poc concret, sense límits ni fronteres, en el que no sóc expert. Avui ja no sóc expert en res, cosa que ja no em preocupa. Sí que mou, però, la meva curiositat i em porta al fet que estem vivint un moment difícil de la nostra cultura, o manera de pensar, o manera de viure, o manera de legislar des dels poders i que ens convindria normalitzar.

Vaig néixer al 1933 i, per tant, i segons el capellà del meu poble, al 1939 ja tenia “ús de raó”. La data la vàrem encertar ell i jo en el pitjor moment de la història per prendre decisions tan transcendentals.

Ara, una pila d’anys després, tampoc ho veig clar doncs cada dia és més difícil saber quan un arriba a l’ús de la raó i, sobretot, si jo ja he aconseguit aquest títol. Però alguna cosa cal dir sobre el tema.

Començo per la definició de “pecat”. No l’he posat en el títol de l’article atès que ha passat a segon terme en l’ètica actual però era el primer càrrec de consciència que en època pretèrita se’ns presentava. No tinc cap catecisme a mà i crec que em seria difícil trobar-ne un un pèl actualitzat. Tampoc no fa cap falta, però la meva vida va començar així.

Com sempre, faig ús de la nostra Enciclopèdia Catalana. No ho recomano en aquest cas. No em queda clar. Per tant, em cal tornar als meus sis anys (ús de raó) i recordar les explicacions del mossèn del meu poble. Més o menys: “Es pot pecar de pensament, paraula, obra i omissió en tot el que representa una transgressió als deu manaments de Moisès”.

Em perdonareu però em sembla, inicialment, una definició políticament normal encara que les transgressions al respecte podien ser lleus o conduir a la condemnació eterna, que no és poc.

I feta una primera aproximació al tema, ara em toca recordar la idea que el “nacional-catolicisme” tenia sobre l’ “autoritat”. La nostra Enciclopèdia Catalana ja dóna per superat el problema i no fa cap referència al que m’obligaven a estudiar durant l’inici del meu suposat ús de raó i que venia a dir: l’autoritat del governant s’origina en Déu de tal manera que, junt amb la benedicció de l’Església, es trasllada al cap d’estat de cada nació per el millor compliment de la seva llei. Això té origen amb Constantí, Edicte de Milan, l’any 313. Prego no em prengueu per un beneit, però era així i encara hi quedem uns pocs per donar-ne fe. Avui el poder és elegit democràticament pel poble o almenys així ens ho pensem.

Alguna vegada cal retrobar certes idees, que ens poden semblar totalment errònies, però el fet que assenyala Alexandre Deulofeu en la seva “Matemàtica de la història” i que es pot simplificar (aquest article no té per objectiu aclarir res) és que la història es repeteix amb etapes prefixades, amb idees semblants, siguin o no errònies, encara que amb certes variacions en els detalls fruit de l’avenç (????) de la cultura política.

Si em poso a recordar el temps del meu inici de raó crec que puc afirmar que la obediència era el primer manament, polític i religiós. La condemna (TOP/ infern) era brutalment imposada, políticament i religiosament. El dogmatisme era total, políticament i religiosament. La llibertat, fins la de pensament, estava censurada, políticament i religiosament. La pena de mort estava a l’ordre del dia. La presó era un càstig freqüent i sense pal·liatius. El poder judicial estava supeditat al poder polític.

Però, no hi ha mal que duri cent anys, diuen, i després de quaranta anys, un dia va arribar l’esperada democràcia. Poc a poc. Tots contents amb l’Estatut. Tots cantant allò de ”llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Es va permetre el “destape” després d’un fort increment del PIB de Perpinyà, es varen legalitzar els partits polítics, es va poder llegir l’Avui. Solament havia durat 40 anys. Fins i tot els agnòstics dèiem “gràcies a Déu”.

Però la matemàtica de la història sembla que pot ser una realitat. Ja no cantem tant. Quasi ja no cantem. Encara cridem i xiulem. Ens és difícil disposar d’un concepte clar de la paraula democràcia. El partits polítics pensen més en els vots que poden aconseguir per mantenir-se, que en les possibilitats de tirar endavant el país. El concepte de pacte polític és una entelèquia.

Els ciutadans hauríem de pressionar més i millor, i exigir el pacte polític entre els que tenen objectius comuns intentant, almenys, acords concrets per a decisions concretes. Però és com demanar peres als oms. El retrocés actual en la nostra societat és enorme en aquest sentit i no presenta vies de solució en aquest important rol que haurien de saber jugar els polítics.

És cert que tenim eleccions democràtiques, que s’ha abolit la pena de mort (fins el Papa s’ha decidit per fi i al cap de 2000 anys), que tenim un Estatut, “cepillado” pel Sr. Guerra (PSOE vetust però que encara piula) i que el Tribunal Suprem va acabar d’“afinar” gràcies a l’activitat patriòtica del PP i del Sr. Rajoy pidolant per Espanya firmes per derogar-lo. I punt. El fet és que el poder que suposadament derivava de Déu ha quedat substituït pel poder omnipresent i omnipotent de la Constitució (que permet articles com el 155). La pena de mort s’ha eliminat però no la presó provisional mentre es busca si hi ha cap causa concreta que la justifiqui. La llibertat de pensament no està castigada però atenció amb el delicte d’odi o amb supòsits que no encaixen en la Constitució. El poder de la religió, sembla, s’ha reduït però es permet (no tots els seus sectors) reflectir apreciacions polítiques que curiosament sempre voltegen determinades ideologies i molt sovint comet l’antic pecat per omissió. És difícil distingir, si convé, la diferència entre una disparitat d’opinió i un delicte. El poder polític ha evitat, i creat, problemes emparant-se en un poder judicial afí a les seves idees, això sí mantenint la seva teòrica independència al decidir a dit els càrrecs fonamentals de la justícia. La informació oficial sovint és esbiaxada, torna el soroll de sabres, segueixen els atacs a la llengua i identitat catalanes.

El que no em lliga és que ara no ens deixen fer un referèndum i Franco ens va obligar a votar-ne un. On ha quedat la democràcia?

En temps de la dictadura era freqüent, i parlo de l’època universitària, el córrer davant dels grisos (que avui han canviat de color). Cosa que tenia els seu risc. Ara ens hem pogut manifestar. Uns quant milers que sumen més de dos milions ho han pogut fer -amb alguns problemes-. Visca la democràcia. Però, stop, línia roja davant de la paraula referèndum. Ens hem cansat, fa anys, de córrer davant dels grisos, però sols han canviat de color per tal de dissimular. Ens hem plantat, no hem fugit i ens han apallissat, tal com feien els grisos.

Quanta raó tenia Deulofeu i la seva matemàtica històrica.

Ara bé, avui, la corrupció i el desmanegament segueix. El cap d’un partit amb velles arrels en el passat i el seu màster, cada jutge jutjant segons la seva ideologia, una alcaldessa recolzant els manters però sense cap acció per solucionar el problema, molts aforats emparant-se en aquest privilegi que ja no hauria d’existir, es permet un manifest militar, es premia a un alcalde no massa català amb una cadira a Andorra, se segueixen fent promeses a dojo per part de Madrid -que, curiosament, mai es compleixen-, es presenta el Sr. Borrell com un negociador més del problema (????), segueixen les intemperàncies feixistes sense cap reacció oficial.

Què poc dura l’alegria a la casa del pobre. Catalunya té un excel·lent PIB però està ofegada per impostos, mal funcionament de l’aeroport, falta d’infraestructures, eliminació de la seva iniciativa i mínima llibertat que arriba al fet que exhibir un llaç groc et pot portar als serveis mèdics d’urgències.

I no cal parlar del 17 d’agost ja que els que tragueren les castanyes del foc estan empresonats o en mans de la justícia, i el record dels fets al cap de un any s’ha capgirat de tal manera que resulta que els catalans són inútils i no varen fer res de bo i gràcies a forces alienes, que encara no han aclarit quin paper tenia un aiatol·là que no se sap de qui cobrava, varen solucionar ràpidament una perillosa situació.

L’acte del citat dia, que havia de ser un fet presidit pel record a les víctimes, la unió entre tots i el reconeixement de l’eficàcia dels Mossos d’Esquadra es va traduir en un acte amb aires de provocació, malbaratant una ocasió única per una resposta forta i intensa cara al terrorisme.

I parlant de malbaratament d’ocasions per pacificar un ambient excessivament enrarit se segueix involucrant a més possibles implicats, amb difícils gestions per l’apropament de presos als llocs on rau la seva família. No és suficient el càstig personal sinó que cal castigar els seus familiars sense considerar la diferència entre càstig i venjança, en uns moments en què hi torna a haver massa rancúnia pels carrers, això mai desitjable.

Em quedo amb l’esperança de les paraules de Jordi Cuixart: “Als que ens volen crispats i dividits, els continuarem explicant que som un sol poble unit en la diversitat”.

Escric tot això sota un fort calor agostenc. Intentant una correcció conceptual contínua perquè ningú se senti ferit o ofès. Cada dia és més difícil expressar el que un pensa (no sé si el pensament encara és lliure o no) sense que li reboti una resposta irada o ofensiva. Però segueixo sense comprendre a què ve l’odi a una llengua i una cultura, a què ve la persecució de possibles solucions polítiques sense cap opció de diàleg obert, a què ve que un intent polític es converteixi en delicte i repressió, a què ve que no es pugui clamar per un consens civilitzat.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Ell ja hi era

Carles Armengol.

Mn. Dalmau ha fet tanta feina que sembla inabastable. Omnipresent en multitud de causes justes. Impulsant, acompanyant, donant testimoni. Un capteniment mantingut fins als darrers dies. Motiu, aliment, alè: la fe en Jesús i l’amor a Catalunya i als seus homes i dones.

Joventut viscuda en un context de dura postguerra i exaltació franquista. Formació sacerdotal en un ambient resclosit en el qual encara no es flairaven els aires del Vaticà II. Tot i aquest món asfixiant, descobreix l’autèntic missatge de l’Evangeli i, malgrat la sistemàtica ocultació que en fa el règim, aprèn què és Catalunya. Això el revolta i el consagra al servei de la fe i del país. Ordenat sacerdot ja és titllat de conflictiu per la jerarquia eclesiàstica. El 1956 el fan rector de la petita població de Gallifa per tenir-lo apartat. D’allà no es mourà fins a la mort. “No es mourà” és un dir. Mn. Dalmau no pararà de moure’s, de fer-se present, d’animar moviments, de promoure accions.

Un tret que el fa encara més excepcional és la capacitat d’anticipació als nous problemes i realitats i de ser sempre a l’avantguarda. Aplica les intuïcions renovadores del Concili abans que aquest es celebri. És impulsor del diàleg del cristianisme amb el marxisme i posteriorment promou aproximacions entre l’anarquisme i el cristianisme.

S’implica en el món obrer. Crea un agrupament escolta, una casa de colònies, una revista infantil…, i resta sempre amatent als joves. Promou les Comunitats Cristianes de Base, que veu avalades pel Concili. Promou l’acció no violenta i protagonitza, amb Xirinacs, algunes de les primeres vagues de fam sota el franquisme. Processat dos cops pel TOP, l’òrgan repressiu franquista per excel·lència. El 1966 promou la icònica manifestació de capellans davant la Jefatura de Policía. És dels catalans més vigilats per la policia franquista. Participa a La Caputxinada, en la gènesi de la tancada d’intel·lectuals a Montserrat i en la creació de l’Assemblea de Catalunya. És dels primers promotors del retorn de Tarradellas. Sense militar-hi, col·labora freqüentment en situacions delicades de molts partits i, intuint el fracàs del model autonòmic, promou l’independentisme quan encara és molt minoritari.

L’any 1986, quasi 30 anys abans de la Laudato si’ on el papa Francesc demana una conversió ecològica integral, crea el santuari de l’ecologia, donant una nova advocació a la Mare de Déu.

Junt a l’home d’acció també hi ha l’intel·lectual i l’escriptor. Ens deixa importants assajos i obres de pensament de gran valor i dos interessants llibres de memòries. El millor homenatge: llegir-lo i seguir-lo!

Publicat a El Punt Avui el 7/09/2018

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-04-30 a les 17.39.49Carles Armengol, president de la Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat i membre de Sobirania i Justícia. @carlesarmengol

Els taurons no saben perdre

Pau Miserachs.

Els taurons del PP es volen els propietaris de la política i no han trigat gens a presentar la seva recepta reaccionària: nous delictes de “sedició impròpia” i “organització d’un referèndum il·legal”, limitar el dret a escons dels partits nacionalistes, seguir parlant de l’article 155…

Vox, el Partido Popular i Ciudadanos, exigint eleccions generals, han començat la competició per atraure votants. Res millor que llançar flames contra el govern del PSOE i carregar-li totes les responsabilitats dels errors i la deixadesa de la gestió del mateix govern de Mariano Rajoy i el PP. També és bo per a la dreta espanyola denunciar les relacions entre la Catalunya que vol l’autodeterminació i el govern espanyol, ja que no volen de cap manera acceptar que es produeixi el diàleg amb els que ells consideren “colpistes i totalitaris”.

Els taurons del PP es volen els propietaris de la política i no han trigat gens a presentar la seva recepta reaccionària: nous delictes de sedició impròpia i organització d’un referèndum il·legal, limitar el dret a escons dels partits nacionalistes, seguir parlant de l’article 155 de la Constitució i també prioritzar la llista més votada a l’hora de fer govern. No reconeixen la victòria democràtica del nacionalisme català en les passades eleccions del 21 de desembre. Aplicant el 155 amb el suport de Ciudadanos i del PSOE, es van oblidar d’il·legalitzar els partits independentistes.

Això de la llibertat i de la sobirania de la societat queda actualment establert contra els interessos del PP, Vox i Ciudadanos, perquè aquestes organitzacions minoritàries estan disposades a no respectar els drets i els interessos de la resta, que són la majoria. No se sap quants democratacristians i liberals en formen part, però cada dia es veuen menys demòcrates a les seves files.

PP i Ciudadanos, amb la intransigència característica del sector polític que se sent ferit per la moció de censura que els va apartar del poder, han iniciat una línia dita d’ariet de desgast del govern, que s’allunya de l’obligació política i parlamentària de proposar mesures acceptables per al benestar general i el desenvolupament de les llibertats i la democràcia.

El Partido Popular, Vox i Ciudadanos no creuen en les virtuts del republicanisme, però sí que volen fer seu el mar i la terra dels Països Catalans, actuar com una metròpoli monopolista de la llei i dels costums, la llengua i l’educació. La idea d’espanyolitzar Catalunya segueix essent viva.

La llibertat política, obliden aquestes formacions, té més relació amb els ciutadans que amb qualsevol constitució, ja que fer una constitució lliure i una ciutadania sota el domini de fet de l’Estat, una ciutadania de dret no lliure, amb unes lleis fonamentals que no garanteixen la seguretat pública, és tant com destruir la moral política, les virtuts exigibles i suspendre l’ús de la llibertat per fer república a Catalunya.

Les lleis de l’actual monarquia espanyola permeten la crueltat en la seva aplicació a la dissidència política, retrocedint els polítics conservadors a la recuperació dels antics delictes contra els demòcrates, sense cap consideració de les circumstàncies socials ni de l’evolució política.

Les lleis han de guardar relació amb els principis de cada govern, diria Montesquieu, i aquest, mostrar un autèntic amor pel bon govern i el bé comú, en lloc de separar els ciutadans entre “gentes de bien” i els que, per defensar els seus drets democràtics i en aquest cas el dret de Catalunya a recobrar la seva independència, no tenen dret a la prosperitat política. Els taurons queda clar que mai ataquen taurons.

Publicat a El Punt Avui el 15/08/2018

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

L’avenç republicà sense república

Jaume López.

Sovint per avançar cal trencar idees preconcebudes, llocs comuns que poden generar una atracció magnètica o gregària (el lloc comú és confortable per al grup). Un dels llocs comuns que segurament poden llastrar més el procés sobiranista -que segueix ben viu- és el de “Ja som república”. Una república invisible, sense poders ni atribucions que, referint-se a alguna cosa que -suposadament- ja és, permet clarament la comparació entre els fets objectius i la realitat subjectiva. Podríem qualificar-la de pensament màgic.

El pensament màgic no és exclusiu d’un sector polític o grup humà. És pensament màgic l’afirmació “L’1-O no hi va haver cap referèndum”, i val la pena distingir aquestes afirmacions sobre coses que suposadament ja són o han passat i les que fan referència al futur. Sobre el futur el grau d’incertesa és prou gran per a tothom perquè en aquest cas la qualificació de “pensament màgic” per desacreditar el que no ens agrada no passi de ser una arma llancívola en un món canviant, on les prediccions són força complexes.

Faig aquesta reflexió -des de la complicitat- en el context del debat sobre “eixamplar la base”. Em sembla un objectiu políticament força inabordable i preferiria que s’entengués i s’articulés com un “eixamplar els espais”. La resposta antidemocràtica de l’Estat, durant més d’una dècada, ens ha portat a centrar-nos més en el com que en el què. Certament s’ha parlat de república, però el debat sobre els seus continguts mai ha centrat cap campanya electoral, ni tan sols ha merescut un procés participatiu, sempre superat per les “circumstàncies polítiques”. Primer, l’objectiu del referèndum va deixar enrere els intents de la societat civil per iniciar-lo. Després, la interpretació imperant, sortida a l’escalf de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent, el va identificar amb la redacció de la Constitució de la república i, de nou, es va posposar fins que ho fóssim. I ara, en algun moment, han arribat rumors que seria un dels objectius que hauria de desenvolupar un consell de la república a l’exili.

Certament, el terme procés constituent està força recremat, però cal contribuir a la generació d’espais on ciutadans, societat civil i partits -quina perversió que a Catalunya els dos primers termes els hagin patrimonialitzat organitzacions partidàries- puguem fer aflorar acords amplis com els que, per començar, suposen les reclamacions que, amb un marc estatutari, incorporava la proposta de reforma de l’Estatut del 2005 (amb un 89% de vots a favor del Parlament català) i el dret a decidir, entès com un procés democràtic, no unilateral, a l’estil canadenc o britànic, per determinar el futur polític de Catalunya, amb amplis suports a la societat catalana.

La unilateralitat de l’Estat, és a dir, la negació constant a iniciar converses sobre aquests assumptes, ha portat a la unilateralitat catalana. I sobre aquesta unilateralitat s’assenta una divisió que cal superar que podríem identificar amb l’oposició històrica, decimonònica, entre exaltats i moderats. Els primers brandant (bons) arguments de justícia, els segons (bones) raons basades en el principi de realitat. La seva divisió sempre ha estat l’estratègia última dels defensors de l’ statu quo. Pràcticament sempre els ha funcionat. Un cop més, som aquí.

Per això és tan importat obrir espais, unilateralment, de distensió, és a dir, de visibilització de majories àmplies que l’escenari institucional difícilment pot reflectir ara mateix. Debats ciutadans sobre el país en el qual volem i tenim dret a viure i les línies mestres que mourien amplis sectors de la societat a simpatitzar amb una república. En un cert sentit, suposen tornar als fonaments ( back to basics ), però amb la (gran) diferència que suposa l’èxit de l’1-O. La república no es va constituir aleshores, però en cap cas va ser un fracàs. L’1-O vam demostrar el nostre compromís fermíssim amb la democràcia, per una solució que impliqui un referèndum on tota la ciutadania pugui expressar la seva opinió en circumstàncies normals. Això ens ho hem guanyat! I, en contraposició, podem mostrar un Estatut que, després de les retallades del Constitucional, no ha estat referendat pels catalans, que, segurament, hi votarien en contra. Ens regim per una norma sense aval democràtic. I com a mínim dos milions de catalans defensen una república incompatible amb una monarquia. Aquests fonaments donen molt marge per seguir avançant a través d’espais amplis, generant i aprofitant noves oportunitats que, sovint, no depenen dels “tempos interns” ni de fulls de ruta amb calendaris previstos que -com hem vist- només serveixen per superar desconfiances internes però faciliten la feina de l’oponent. Treballem, avancem. Però afirmar una república inexistent no és la millor manera d’aproximar-nos a la república.

Publicat a l’ARA el 29/07/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Aproximació al president Torra

Carles Puigdomènech.

Ara, tot just encetada la presidència, ja ha tastat que el que ell té de sentit de l’humor, d’altres que el critiquen, ho tenen més aviat de mala llet.

Cada persona és inabastable i per tant tota semblança és inevitablement parcial. Aquests dies hem pogut llegir algunes aproximacions al nou president de la Generalitat. Algunes des del coneixement del seu activisme cívic i cultural, d’altres des de la vessant dels seus escrits; en aquest últim cas, amb cruels i esbiaixades referències a alguns comentaris trets de context. Abans, però, de l’activista o del polític hi ha la persona, i és fa difícil interpretar  amb honestedat intel·lectual què pensa el nou MHP sense un esforç previ de coneixement de la persona. I sense l’esforç, necessari en tots els casos, d’acostar-s’hi sense prejudicis. En moments durs, molt durs, com els presents, l’empatia i alteritat semblen més necessaris que mai. Per totes bandes. I diria precisament, al contrari del que s’ha escrit, que una de les virtuts del Quim Torra és precisament l’empatia, l’alteritat, el saber posar-se en el lloc dels altres. També en el lloc dels ciutadans espanyols que es poden haver sentit ofesos des del desconeixement interessat i parcial que els ha arribat.

Aquesta és una mirada més de les possibles, i en cap cas excloent d’altres, que no sé, ni tan sols, si agradarà a l’interessat. En tot cas és una mirada del Quim Torra impregnat d’alguns trets que de ben segur el pas pels jesuïtes li han deixat. I no parlo de la fe, sinó del mètode. Trets que poden ajudar a entendre el seu pensament, escrits, acció cívica i política.

Una de les característiques dels exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola és el de la contemplació. Consisteix a situar-se en l’escena evangèlica i el context com un observador que reviu i fins i tot entra en el paper d’alguns dels personatges que hi participen, “como si allí me hallare”, que deia ell. No s’entendria la tasca i empremta de la companyia de Jesús sense els exercicis espirituals que practiquen els seus membres i que marquen el seu caràcter, la seva missió, visió i la seva acció. Un caràcter, visió i acció que molt sovint incomoda i s’enfronta al poder polític, quan es tradueix en compromís amb la cultura, les persones i la terra on porten a terme la seva missió. Recordem les reduccions de Paraguai, la supressió de l’ordre, les expulsions, la participació de destacats jesuïtes en la teologia de l’alliberament, l’assassinat de Lluís Espinal a Bolívia o d’Ignacio Ellacuría, entre altres, a El Salvador. Només cal seguir les publicacions de ‘Cristianisme i Justícia’ a Catalunya per veure cap a on s’orienta el seu posicionament social a data d’avui. I en Quim Torra, com a persona, per formació i tarannà, també beu d’aquestes fonts.

És aquesta mirada a la persona la que ajuda a comprendre el seu compromís amb la cultura, com a editor i escriptor; el compromís amb la societat, com a activista social, i el compromís amb el país, com a polític. I en aquesta visió de la persona hi intueixo, entre altres, cinc trets destacables com els següents, que ajuden a conformar la seva personalitat:

1.- Un gran coneixement de la història del país, atribut en el qual destaca, conjuntament amb Pujol, per sobre de la resta d’expresidents designats pel Parlament. Potser la història no es repeteix, però sí que ho fan les actituds dels homes i dones que amb els seus actes l’escriuen. Per això és un actiu importantíssim conèixer el passat, per no repetir-ne els errors, per entendre el present i per llaurar el futur. Un coneixement que el president Torra sens dubte té i li farà gran servei.

2.- A partir d’aquest coneixement, admiració per alguns grans referents catalans. En Quim Torra no és que hagi llegit la història dels que han deixat petjada en aquest país: s’ha capbussat en la seva vida i obra. S’ha situat en l’escena i passatges que van viure i ha fet l’exercici ignasià de la contemplació. Per això ha volgut tocar els seus papers i conèixer els seus hereus. Només així s’entenen les meravelloses cartes que els adreça i que han quedat recollides al seu llibre ‘Honorables’. S’ha criticat el president Torra per defensar posicionaments romàntics sense entendre que el gust i agror d’assaborir la història només el poden tenir els que l’han conegut, i com ell, d’alguna manera, reviscut. I que aquest coneixement no només no t’invalida per reconèixer el present, en tota la seva complexitat política i social, sinó que t’és molt útil per relligar el nostre passat col·lectiu, amb les seves grandeses i misèries, i poder traçar així millor el futur. I és que darrere la crítica al que alguns anomenen “purisme” el que pretenen, conscient o inconscientment, és relativitzar, desplaçar o eliminar alguns dels trets que conformen les nostres arrels, en especial la llengua i la cultura.  Perquè estarem d’acord que una cosa és que aquestes arrels vagin creixent, adaptant-se a les noves realitats (demogràfiques, socials, culturals, polítiques) com terra adobada que enriqueix el país i una altra de ben diferent pretendre enterrar-les amb el pretext d’un fals i interessat cosmopolitisme, de dretes i esquerres, deshumanitzador.

3.- Com a home de cultura, conscient de la importància cabdal de l’ensenyament. Sigui com a lliçó de la història, per influència familiar o per conèixer el que fan els països més avançats, veig en Quim Torra convençut que un país el fan les seves dones i homes, que una societat creix i excel·leix quan ho han fet les seves escoles. I que aquestes han de garantir la igualtat d’oportunitats i ser instrument de cohesió social. I és que darrere la crítica al que alguns anomenen “adoctrinament”, el que pretenen és, ben conscientment, que els nens i nenes, tots ells, vinguin d’on vinguin, tinguin el color, cultura o origen que sigui, siguin ciutadans d’un estat immutable, l’espanyol, però no pas, gran sacrilegi, d’un país, un sol poble, que aspira a ser-ho.

4.- Com a home que té per referents, entre altres, Carrasco i Formiguera, i que coneix el llegat de la democràcia cristiana, l’he sentit defensar aferrissadament tant la llibertat individual com la justícia social. El coneixement del món de l’empresa, també dels excessos descarnats de la gran empresa capitalista (ben retratada a ‘Ganivetades suïsses’), converteix en tremendament injustes les crítiques, per miserable partidisme (en el que ben segur ell no entrarà i descol·locarà més d’un), que Torra representa el liberalisme ultraconservador. Estic segur que en Quim Torra, com d’altres, ha fet l’exercici intel·lectual de pensar la societat des de l’òptica marxista, sense, com d’altres, sortir-se’n. I fins i tot ha pensat en fórmules revolucionaries de mobilització (com defensa a ‘Els últims cent metres’). No veig el president Torra amb menys preocupació social, per formació, vivència i història personal que els que en fan bandera excloent. I sí que el veig molt conscient de la dimensió fonamental de tota persona humana, tota, i de la importància de la llibertat, de la igualtat, de la justícia social, de la fraternitat per garantir-ne el desenvolupament. I és que darrere la crítica a un “ultraliberal conservador” s’amaga el populisme de qui, sense sortir-se’n tampoc amb el referent marxista, només se sap afirmar amb la crítica a qui no combrega amb les mateixes receptes populistes. No veig en Quim Torra defensant la independència per raons essencialistes, com s’ha dit, sinó com a instrument que garanteix la plenitud nacional de tot poble, com a solució, acreditada en el cas espanyol, per poder garantir de veritat i per a totes i tots els catalans aquests valors de llibertat individual, justícia social i fraternitat amb la resta de pobles que ens envolten.

5.- Gran capacitat de riure’s de si mateix. No es pot entendre els escrits de Torra sense pensar en una gran capacitat de riure’s de si mateix. Com a autodefensa individual i col·lectiva. El president té un sentit de l’humor anglès, irònic i un punt sarcàstic. És des del recurs al sarcasme i l’humor negre, com a fórmula exagerada per denunciar la injustícia, que cal llegir i interpretar alguns dels seus comentaris i escrits. No en va alguns dels autors sobre els que ha escrit o que ha editat són Dickens, que ajunta humor i crítica social, Chesterton i les paradoxes que ajuden a discernir la realitat, o l’italià Guareschi, del qual va reeditar ‘El petit món de don Camillo’. Ara, tot just encetada la presidència, ja ha tastat que tot el que ell té de sentit de l’humor, plàcida i lúcida saviesa, d’altres que el critiquen ho tenen més aviat d’agror, ressentiment i mala llet.

Publicat a El Matí el 22/05/2018

Sobre l’autor:

 Carles Puigdomènech. Advocat, especialista en urbanisme. Membre de Sobirania i Justícia.