El procés democràtic en perill

Pau Miserachs.

Cada dia apareixen més esculls per erosionar i degradar la democràcia. També veiem menys clar per què serveixen les constitucions que diferencien entre savis i poble, classe política i ciutadania sotmesa al dictat dels partits.

Les constitucions actuals no acaben garantint el dret a la participació efectiva dels ciutadans en les decisions polítiques. Governança democràtica vol dir igualtat en la participació política, doncs és clar que sense igualtat no hi ha democràcia.

La participació efectiva en les eleccions, en igualtat de condicions fa democràcia, perquè facilita la igualtat d’oportunitats per a tots els que participen en unes eleccions. La difusió del pensament a tota la societat en igualtat de condicions és indispensable per considerar que hi ha igualtat.

El respecte a la diversitat de sensibilitats polítiques és imprescindible per combatre la miopia ideològica. I la pèrdua dels valors republicans. La defensa incondicional de la democràcia i de la llibertat d’expressió posen fre a les decisions arbitràries i el nepotisme que mai ha desaparegut de la vida política.

La igualtat en democràcia, exigeix a més treballar per l’interès general, el bé comú i els més desfavorits i vulnerables. Però les persones que treballen en política han d’entendre que la política no és un ofici ni crea una classe social privilegiada que se superposa a les altres.

La política com ofici acaba sent contrària a l’interès general i es torna conservadora. També impedeix l’oxigenació i la renovació de les idees.

Qualsevol reforma ha de trencar amb la concentració de poders i accelerar la renovació dels polítics, liquidant clans i clientelisme.

Una democràcia emmalalteix quan la corrupció, la manca de debat, el rebuig, l’abstenció, la manca de diàleg i negociacions s’instal·len a les institucions. Una reforma com cal ha de simplificar l’administració i recuperar una democràcia participativa sense tuteles, però amb els mandats limitats a un màxim de dues legislatures.

Sense renovació l’esclerosi contamina la democràcia i perd interès la participació. Molts que han estat anys i anys en la seva poltrona, no volen veure que el valor d’una vida pública no es mesura per la seva longevitat, sinó per allò que ha pogut construir i transmetre, la tasca de govern honesta i fructífera.

El Regne d’Espanya és avui una monarquia dita parlamentària, però cada dia és menys democràcia per l’excessiu ús del Reial decret per governar sense debat parlamentari, arrossegant el Parlament lluny del debat i de les negociacions en interès de la ciutadania que representen els diputats. La manca de debat i diàleg mai no millorarà el clima polític i facilita l’aplicació de criteris autoritaris des del poder, la degradació de la democràcia.

Han convertit la impotència municipal amb la normativa de sostenibilitat en una absència de democràtica. Els municipis es converteixen en subjectes administratius projectats a la mera supervivència, mentre una democràcia viva aporta energia a la societat i li permet adaptar-se i desenvolupar noves solucions.

La democràcia escolta oposició i dissidència, sap distingir entre diferències polítiques i infraccions legals. La política i el debat no són activitats que vulnerin el monopoli de les normes. El debat polític en llibertat mai es pot considerar una activitat delictiva perquè afecti el domini ideològic del règim. La persecució demostra manca d’autocrítica en el perseguidor.

L’Estat, amb tot el seu poder i la maquinària que disposa no ha pogut glaçar el desig i la voluntat ciutadana de democràcia i llibertat. És de fet l’enemic qui fa lliures els que volen un poder lliure. La desafecció, sens dubte fa més lliures. És sempre la decisió de ruptura la que s’aferra al discurs polític i arrela en el cor de la població que no veu altre camí que la desafecció a un règim que menysprea la sensatesa i el nacionalisme democràtic i pacifica de la Catalunya plural.

No pot ser considerat com una democràcia aquell règim que no promou el desenvolupament humà i la igualtat d’oportunitats, la igualtat política i la protecció dels drets socials.

Democratitzar el govern de l’Estat, és un dels objectius principals de tot règim que es reclama de la democràcia, no una esperança utòpica sabent les dificultats que existeixen per fer real la igualtat de possibilitats per la participació política.

Cal no oblidar que una democràcia operativa evita la tirania i l’autoritarisme, garanteix les llibertats i els drets fonamentals, promou el desenvolupament humà, el respecte a la dignitat de les persones, fomenta la igualtat i la prosperitat de tots.

Una veritable democràcia impedeix que l’Estat monopolitzi la llei i el dret, que és la legitimitat que es basa per conservar el monopoli de tots els seus mitjans per dominació social. Qui no té majoria per governar sap que no té herència ni hereus.

El govern democràtic exigeix institucions, costums, tradicions i normes que permetin avançar a la implantació d’una democràcia, respectant una societat pluralista, oberta a la negociació i la pràctica democràtica dia a dia.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

Reflexionant amb Jorge Wagensberg

Pere Costa.

Un gran personatge de la nostra època és Jorge Wagensberg (1948-2018), físic, investigador, director de la col·lecció Metatemas, director de CosmoCaixa, autor d’un gran nombre de llibres i cap del projecte de l’Hermitage a Barcelona. És un mínim resum d’una gran figura.

A més de la seva gran producció científica i assagista cal posar de manifest que era un especialista en l’art de l’aforisme. Ens explica que l’escriptor d’aforismes va amb una llibreta a la butxaca per apuntar idees, per després convertir-les en paraules, buscant la frase que pot fer fortuna, que es pot fer inoblidable, jugant amb la contradicció i la paradoxa. Així els aforismes es converteixen en idees independitzades, creant un comprimit de coneixement que no deixa lloc al fum ni a la cendra.

En el seu darrer llibre “Solo se puede tener fe en la duda”, Wagensberg ens dedica 774 aforismes com a petites dosis de coneixement sobre temes que ens preocupen, com la llibertat, la democràcia, la corrupció, la felicitat. Estan agrupats en 36 temàtiques diferents.

Ell defineix el llibre com a “Pensamiento concentrado para una dispersa realidad”. Jo em conformo en escollir 10 dels 774 aforismes per tal d’iniciar l’objectiu que busquen: dissoldre, veure, pensar i conversar.

Possiblement tots aquets objectius ens fan falta en la nostra vida sobretot en els moments actuals.

Respecto i reprodueixo el text castellà de Wagensberg i em permeto algun petit comentari per iniciar una discussió, per sembrar dubtes, per pensar -i això és bo-, o per suscitar tan sols un lleuger somriure. L’objectiu és que tots els lectors puguin fer el mateix

Som-hi.

1.- No conozco a ningún fascista que hable más de tres idiomas.

Cadascú es pot quedar amb la seva resposta però no deixa de ser un aforisme interessant. Cal preguntar-se si una nació va unida sempre a una única llengua. Si una nació apart de la seva llengua està oberta al coneixement d’altres llengües. Si la imposició d’una llengua a altres cultures és un benefici o és una manera de destruir la seva cultura. Si cal que els polítics arribin al poder sabent algun idioma més que el matern o cal pagar professors, amb diners pressupostaris, perquè els ensenyin una vegada situats. Possiblement hi ha una afirmació indiscutible: la llengua de la mare de cada ciutadà deu ser sagrada i mai perseguida.

2.- Fundamentalismo es margen cero para la interpretación, solo eso.

Però, què es el fonamentalisme?

Crec que em puc referir a la Gran Enciclopèdia Catalana, que diu: “Moviment o actitud que ataca qualsevol desviació de les doctrines i pràctiques considerades essencials en un sistema religiós, polític, educatiu, etc”.

Ara descobreixo que aquesta definició representa que he viscut i visc dins d’una societat més o menys fonamentalista. També puc descobrir que el fonamentalisme està molt proper a l’evolució de la nostra civilització. No es pot, en una reflexió com aquesta, fer una revisió històrica doncs no acabaríem mai. Però uns pocs exemples ens poden orientar: Sagrat Imperi Romà-Germànic, Galileu, guerres de religió, capitalisme, socialisme, comunisme, feixisme, globalització… sabem què és la llibertat?

Crec, per l’altra banda, que estem barrejant conceptes. Un ciutadà em deia fa poc que fonamentalisme i nacionalisme tenen una enorme semblança. Busco ajuda a la sempre útil Gran Enciclopèdia Catalana: “nacionalisme és una actitud política derivada directament del fet d’atribuir, en un terreny ètic-polític, un valor altíssim al fet nacional o de la nació”, i segueix una pàgina a tres columnes. En elles distingeix el nacionalisme dels països sotmesos a dominació colonial, el que manifesta i estimula l’estat-nació, i aquell nacionalisme en el què, al seu interior, poden manifestar-se nacions que hi són sotmeses i que s’hi senten oprimides.

També es por predicar un anti-nacionalisme nacional cara a les nacions sotmeses mentre es defensa abastament al propi nacionalisme, produint al mateix temps un nacionalisme opressor i un nacionalisme oprimit.

Podem a aquests efectes recordar a Vargas Llosa que, en una manifestació de Societat Civil Catalana, va assegurar haver vist rius de sang provocats pel nacionalisme. Potser li falla la vista i es confon amb el vermell de les banderes, o està cronològicament desfasat.

3.- La libertad de expresión de un ciudadano no acaba donde empieza la libertad de cualquier ciudadano para ofenderse.

Certament és un aforisme per sotmetre a meditació transcendental. La llibertat d’expressió no crea per se cap ofensa si es produeix dins dels límits de l’educació –paraula que ja no es fàcil de definir però que quasi tots entenem- i el respecte, atès que ningú no es pot sentir, o ningú no s’hauria de sentir, molest per la lliure exposició d’idees, malgrat poder no estar-hi d’acord. Quantes discussions inútils ens estalviaríem si es fes cas d’aquet aforisme!!!

4.- Con frecuencia el humor se da de bruces con ciudadanos que han salido a pasear en busca de una ofensa.

Chapeau, Dr. Wagensberg.

La quantitat “d’ofenses” que alguns ciutadans es busquen per “armar la de Dios es Cristo” és immensa: la llengua, la política, la religió, el color d’un llaç a la solapa, la bandera, el dret a manifestar-se, els abrics de pells, la corbata, la barba, el cabell rapat, la cabellera lliure, les mascotes, el que diu un diari dins del dret de llibertat d’expressió, o el que diu un digital, l’escot de la senyora, el tramvia per la Diagonal, l’ultim discurs de no-sé-qui…

No podríem aturar-nos, dialogar, discutir, argumentar, posar-hi un pèl de bona fe i tirar endavant?

5.- Hay muchas más maneras de competir que de cooperar, por eso se necessita más inteligencia para pactar un acuerdo que para vencer en una competición.

Per què els polítics no s’apunten aquest aforisme amb negreta, subratllat i majúscules en la primera pàgina de la seva agenda?

Tots sabem que és difícil, o quasi impossible, estar d’acord amb tot. Seria molt avorrit. Però estar d’acord amb alguna cosa, encara que inicialment sigui petita, per estructurar una manera de fer futur, és tan difícil?

El meu bon amic Antoni Cisteró va publicar al 2015 el llibre “Confluyendo. ¿De qué hablamos cuando hablamos de confluencia?”. El pròleg és de Luis García Montero y Baltasar Garzón i s’inicia amb una afirmació colossal: “es el dialogo la única salida posible a la situación de deterioro y de crisis institucional y de valores en que se encuentra sumido nuestro país”. La posterior introducció de l’autor diu: “¿estan los partidos tan lejos como para no oír el clamor popular? Las reivindicaciones son la base sobre la que puede alzarse la ciudadanía; los colectivos sociales son el engarce que vehicula su indignación hasta los partidos políticos, aquellos que, proclamando prácticamente reinvindicaciones idénticas en sus programas y manifiestos, aparecen hoy en día a la greña, gastando su energía en codazos laterales en vez de empujar todos, si no juntos al menos cohesionados, en el mismo sentido”.

Antoni Cisternó no ha perdut l’esperança. No la perdrà mai. Pero algú s’ha plantejat cruament la seva idea?

6.- La historia de la humanidad es la historia de unos pocos intentando vivir a costa de otros muchos.

I la història segueix però suprimint la paraula “intentando vivir”, doncs avui les estadístiques són prou clares per saber quin gran percentatge de ciutadans malviu del seu treball i quin limitat percentatge de ciutadans s’emporta els grans beneficis del treball.

La situació és tremendament dura i els governs passen olímpicament del problema reduint-lo a petits increments del salari mínim, a petits increments de les pensions, a retallades en els serveis públics, a promeses per l’any vinent…

És una vergonya històrica el tema del colonialisme europeu sobre Amèrica Llatina, Àfrica i Orient. La demagògia és fàcil, els hi vàrem donar la llengua, la cultura, la religió i el progrés quan en realitat vàrem destruir la seva llengua, la seva cultura, la seva religió i els seus hàbits, que els permetia viure feliços. I a més vàrem espoliar les seves riqueses. I ningú no vol reconèixer-ho…

7.- Una mente que decide renunciar a las ideas nuevas y pretende seguir pensando se parece a un pájaro que renuncia a mover las alas y pretende seguir volando.

Les idees noves en el nostre món són sovint preses amb precaució. A la ciència, que investiga, no li costa gaire substituir una teoria per una de més fonamentada. I així avança cada dia més. En el món de les idees la situació és molt diferent. I sinó que algú dediqui un temps a les elucubracions de, per exemple, Feuerbach, Descartes, Kant, Darwin, Marx, Nietzsche, Freud, Kierkegard, Schopenhauer…

Però el cert és que a la ment humana li costa canviar les seves idees. El dubte és un imperatiu en l’ésser humà. El temor al futur sempre està present.

Crec que no tenim remei.

8.- La tradición por si sola, nunca es suficiente para justificar absolutamente nada.

Comentari breu: la tauromàquia, els braus embolats, les carreres de llebrers, les baralles de galls, la sobre informació de les processons de Setmana Santa, el poder reial…

9.- El totalitario insiste en que la idea no es suya (de él) sinó suya (del pueblo).

I no és cert. Podem posar un exemple clàssic en el nacionalisme.

1974, Suresnes: el PSOE aprova la definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol, i que passa indefectiblement pel ple reconeixement del dret a l’autodeterminació.

Fa poc, Susana Diaz: “els socialistes mai hem sigut nacionalistes, l’esquerra no pot ser mai nacionalista”.

Fa poc, Alfonso Guerra: “ser nacionalista i d’esquerres és incompatible”.

Si el lector vol més informació al respecte pot consultar el blog de Josep Martí Sala (https://perlesnegresblog.wordpress.com) que periòdicament publica temes de gran interès històric. Val la pena.

10.- La ilusión de todo fanático es seguir siéndolo.

Malauradament!!!

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

La democràcia justifica l’existència del poble català

Pau Miserachs.

Diuen els estudiosos del món jurídic que una llei no pot ser mai una excusa per posar fre als drets humans i això aniria contra el sentit del dret internacional i de la mateixa història, perquè els drets humans són drets insubordinats i irrenunciables, exigeixen diàleg i la resolució pacífica i política dels conflictes entre pobles, tenint en compte el principi d’igualtat de drets de tots els pobles. A més tots els Estats tenen, per aplicació dels Pactes Internacionals de Drets Civils, Polítics, Econòmics i Socials i Culturals, l’obligació de promoure aquests drets, que inclouen el de l’autodeterminació d’un poble per acomplir el mandat de les Nacions Unides.

Ens preguntem moltes vegades què són els Drets Humans i per què serveixen. Protegeixen realment la dignitat humana i la dels col·lectius que conviuen amb altres pobles sota el mateix Estat? Protegeixen els drets dels pobles a la seva lliure determinació del seu futur polític al cap de 70 anys d’haver sigut declarats el 1948 i ratificats per Espanya el 1955, junt amb els propòsits i principis de la Carta Fundacional de 1945 de les Nacions Unides?

Avui es considera en els àmbits jurídics que els Drets Humans són la base per fer una legislació nova, junt amb l’equitat, que impedeixi que els Drets Humans morin per aplicació de pressupostos contraris a la seva implementació i una deficient gestió de l’economia controlada per grups oligàrquics que es mantenen al costat del poder, per falta d’actuació responsable dels dirigents polítics i de lleialtat amb el poble que governen.

Els Drets Humans, són per tant eines per alliberar la democràcia de tota captivitat, doncs a més són preferents i prevalen sobre qualsevol dret intern de l’Estat. Hi ha doncs governants que s’allunyen de la democràcia perquè neguen els drets bàsics a les llibertats d’expressió i opinió a més dels drets dels càrrecs electes a exercir el seu dret de representació, que són garantia d’una democràcia.

El resultat és que no es compleixen a Espanya les condicions per assegurar l’existència d’una societat lliure, comptant amb un nacionalisme agressiu i opressor, tolerant amb la desigualtat social i la precarietat, que posen en perill l’ordre democràtic. L’Estat es creu que els Drets Humans són uns drets utòpics que no poden impedir que un govern destini més diners a la compra d’armament, a les institucions penitenciàries i als funcionaris de policia, que a l’educació, la sanitat, la cultura, l’habitatge social la justícia. Per què parlar de Drets Humans en un Pressupost d’un Estat que no els garanteix?

Això significa que sense Drets Humans no hi ha capacitat d’exercici dels drets democràtics a cap societat, perquè la democràcia també és diversitat, llibertat, tolerància i respecte per la diversitat entre la qual es troba el poble català.

El compliment dels Drets Humans és indispensable per qualificar la qualitat d’una democràcia. Té relació directa amb la dignitat humana, doncs juntament amb l’equitat, la tolerància, el respecte i la justícia social determinen l’existència o no d’un estat de dret.

Els diferents sistemes jurídics que permeten establir el seu règim polític, precisen d’unes normes, l’anomenat imperi de la llei, però adequades a les necessitats de la societat, les circumstàncies socials, l’equitat i els Drets Humans, a més de basades en l’evolució dels sistemes jurídics

Aquesta situació demostra comparativament que Espanya no disposa d’un lloc privilegiat en el rànking per a la protecció de les llibertats els Drets Humans, decidida a escapçar el govern Central tots els dissidents catalans partidaris de fundar la República Catalana social i democràtica. L’objectiu és per impedir com sigui l’existència del poble català.

Malauradament, l’Estat sembla voler ignorar que la inviolabilitat de la dignitat humana és un principi comú en totes les declaracions de drets humans. Cap valor abstracte d’una constitució pot invalidar qualsevol llei o impedir l’aplicació com a dret intern, preferent a la mateixa Constitució, de tractats internacionals ratificats per l’Estat.

Els catalans vivim en una tasca col·lectiva reivindicativa, pacífica, per ser respectats com a poble català. Fer valdre els nostres drets és una manifestació contundent de la dignitat de Catalunya com a poble que el poble espanyol i els seus representants estan obligats a respectar.

La negativa a respectar aquesta realitat i negar-se a dialogar per resoldre el conflicte polític Catalunya Espanya, demostra que l’Estat de Dret espanyol no funciona. No volen assumir que les Nacions Unides estan pel diàleg i la tolerància i no veuen il·legal l’exercici del dret d’autodeterminació dels pobles. És a dir, que els experts internacionals diuen que el govern espanyol s’equivoca declarant il·legal el que fa Catalunya i que el poble de Catalunya te tot el dret a existir com a poble. Europa també es posiciona deixant fora de joc la diplomàcia espanyola, i Frau Merkel es proposa com mitjancera la qual cosa posa histèrica la Moncloa i la seva Brigada Aranzadi.

Els conflictes no es resolen amb la violència de la llei ni de les porres. Quan els conflictes són polítics és un greu error portar-los a que els resolguin els Tribunals. La democràcia es fa amb diàleg, llibertat i respecte a la dignitat col·lectiva dels pobles, tolerància i acceptació de la realitat.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

 

 

Paraula d’Estat, paraula de Déu? 

Ramon Munné.

El passat dia 10 d’octubre el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va demanar des de Brussel·les al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que no anunciés una declaració d’independència que fes el diàleg impossible: “Perquè la força dels arguments sempre és millor que l’argument de la força“, va reblar. Tanmateix, mai més no es va parlar d’arguments. Contràriament i vergonyosa  han contemplat amb passiva complicitat com s’usava la força contra Catalunya.

Tornem una mica enrere.

El Parlament de Catalunya, escollit pels ciutadans de Catalunya, aprova que el referèndum de l‘1 d’octubre es pot dur a terme, aprova unes lleis de transitorietat a activar si el resultat del referèndum surt afirmatiu, surt afirmatiu i el Parlament proclama la República Catalana el 27 d’octubre.

El Congrés dels Diputats espanyol, escollit pels ciutadans espanyols, nega la possibilitat de fer el referèndum, autoritza al Govern espanyol a aturar-lo i a enviar la policia espanyola a reprimir-lo, i un cop proclamada la República envia els representants polítics i socials catalans a la presó i suspèn els òrgans de govern catalans.

Arguments, senyor Tusk? Els arguments de què parlava eren repartir estopa i ficar pares de família pacífics a la presó sense judici? Senyor Tusk!! Encara hi és? Pot parlar, té alguna opinió sobre el tema o l’han amenaçat que no parli? Els mateixos que li van fer dir la seva frase lapidària el 10 d’octubre? No el sento. I sento vergonya.

Però de moment, més enllà d’arguments polítics, jurídics, socials, històrics i del més que evident sentit comú, l’opinió oficial manifestada pels principals organismes internacionals és que el Govern espanyol pot fer el que fa. Quins arguments, de qualsevol dels tipus que he esmentat s’han fet servir? Cap. Se n’ha utilitzat un altre, només un: no ens fiquem en els afers d’un altre estat, si és un estat d’entrada té raó en el que faci, pel sol fet de ser un estat. No donen cap raó, no contrasten ni discuteixen cap argument. Només, si és un estat, és un dels nostres i té raó. És paraula de Déu. I punt final, fi de la discussió, que ni tan sols no han gosat començar.

Són Estat. Tenen la força. Doncs tenen raó. La frase de Donald Tusk fou una burla i l’acompanyarà per a vergonya seva durant tota la vida. En el fons, entre tots ens estan dient el camí. Siguem estat i aleshores tindrem raó.

Algú s’atreveix a parlar d’arguments i no de força? Senyor Donald Tusk? Senyor Mariano Rajoy? Vull parlar-ne amb vostès. En públic i en directe. Ja sé que estan molt ocupats i potser no poden. O potser no volen, segurament no volen. Algú altre, valent, digne=

Hi afegeixo un parell d’arguments o reflexions, per a tots aquests grans organismes internacionals que no s’atreveixen a discutir:

Una llei no pot ser la raó final quan s’està qüestionant precisament aquesta llei. I el seu qüestionament no es pot respondre amb porres i presó, o voldria dir que no hi ha raons per aquesta llei. Si és així, cal reconèixer aquesta llei està superada. L’estat espanyol apel·la a la defensa de les lleis i de la Constitució , però no admet cap argument. Només hi ha repressió.

La independència no és contra Espanya, però la dependència sí que és contra Catalunya. Catalunya vol la independència com a alliberament propi, tot mantenint les relacions amb Espanya i la resta d’estats. En canvi l’estat espanyol vol mantenir Catalunya dintre seu tot eliminant-ne els seus trets nacionals, socials i culturals.

Aquestes dues idees han de ressonar ininterrompudament a l’arena política nacional i internacional. Fins que escoltar-les deixi de ser una gran vergonya per a Europa i per al món .

Fins que se’ls faci justícia.

Sobre l’autor:

Ramon Munné, enginyer quimic i membre de Sobirania i Justícia.

Dinar-àgora amb el jurista Elpidio José Silva i el periodista Jordi Barbeta

Mònica Morros.

Dijous passat, Sobirania i Justícia va organitzar un dinar-àgora amb el jutge Elpidio José Silva i el periodista Jordi Barbeta parlant d’un dels temes d’actualitat que més estan patint a la seva pròpia pell els i les dirigents polítiques: la politització de la justícia espanyola.

Elpidio José Silva, va iniciar la seva conferència recordant que perquè es produeixi un procés de judicialització de la política ha d’existir, prèviament, una politització de la justícia. Aquest fet té efectes perversos i no només comporta que es desdibuixi l’estat democràtic, tal com l’entenem, sinó que desapareix també  l’estat de dret. Quan no existeix una clara separació dels poders en una societat, és impossible que els drets a la ciutadania estiguin garantits.

El jurista també va fer una anàlisi del passat en clau juridicopolítica per demostrar com s’ha instaurat a l’estat espanyol una determinada doctrina que es pot sintetitzar amb la idea “la justícia es pot manejar”.

En la mateixa línia va assegurar que quan el Tribunal Constitucional va revisar l’Estatut de Catalunya ho va fer en termes inacceptables. Un tribunal, en aquest cas el TC, mai pot passar per sobre d’un procés constituent. El TC va firmar un cop d’estat, va rebentar l’estat autonòmic.

Elpidio va acabar afirmant que l’estat espanyol està patint la seva major crisi de l’Època Contemporània.

El periodista Jordi Barbeta, seguint la línia del jutge, va assegurar que en l’àmbit a on Catalunya està més tractada com una colònia és en el de la justícia. “La justícia funciona diferent per segons qui”.  La parcialitat dels jutges a l’estat espanyol genera una sensació d’indefensió. Tenim un Tribunal Suprem i un Tribunal Constitucional que sabem perfectament que tenen una posició política predeterminada.

Posant la seva mirada periodista va voler posar sobre la taula el fet que la qüestió catalana estigui coincidint amb la crisi del sector dels mitjans de comunicació. Un sector que abandona de mica en mica el format paper i passa al format digital i a la notícia híper actualitzada, però també se li suma el fet que s’estan veient diaris tradicionalment d’esquerra o de centreesquerra defensant postures totalment de dretes.

Ambdós ponents van coincidir amb moltes tesis i van arrancar moltes preguntes del públic que va estar escoltant atentament els convidats de la jornada. Les respostes van ser també detallades i intentaven desgranar la realitat que s’amaga darrere de la foscor d’una justícia injusta.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros 

 

 

 

Àngel Guimerà, General Primo de Rivera, i el 155

Josep M. Suàrez.

Fa pocs dies vaig tenir l’oportunitat de visitar la casa-museu d’Àngel Guimerà al Vendrell. Visita molt recomanable per descobrir qui fou i què féu aquest insigne patriota català nascut a Santa Cruz de Tenerife… I molt recomanable també per adonar-se que el temps passa i passa i que els problemes entre Catalunya i Espanya continuen essent els mateixos.

Quan serem capaços de superar aquest déjà vu?

L’Àngel Guimerà va néixer a Les Canàries ja que el seu pare treballava al negoci familiar de boters que des d’El Vendrell exportaven a Amèrica, i Santa Cruz de Tenerife era una escala en el trajecte cap a l’Oest.

En Guimerà va començar a parlar solament castellà –la seva mare era canària i el seu pare va optar per parlar únicament en aquella llengua- i descobrí el català quan als nou anys la família va tornar a Catalunya. La família paterna i els amics –sobretot en Jaume Ramon i Vidales- el van fer descobrir una nova cultura. Entrà de ple en el món literari català i en el 1887 es consagrà com a poeta a l’obtenir el títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals.

Tots coneixem la seva extensa obra i com va ésser un pilar clau de La Renaixença. En l’àmbit polític, fou president de la Lliga de Catalunya, ponent de les Bases de Manresa, un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid, etc..

Malauradament el 1923 s’instaurà la dictadura del General Primo de Ribera. Tot i que bona part de la burgesia catalana –inclòs l’aleshores president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch – li van donar suport, les mesures coercitives contra tot el que fos català van impactar en molts d’ells i es penediren de donar suport a una “persona d’ordre”. En Puig i Cadafalch va dimitir com a president de la Mancomunitat, s’autoexilià a França i Primo de Rivera va acabar dissolvent ras i curt aquesta institució de govern català.

El govern espanyol, és a dir el Directori d’en Primo de Rivera, promulgava el Decret del 18 de setembre del 1923 contra el “separatismo”. En base a aquest decret que pretenia eliminar l’especificat de Catalunya per “neutralitzar i contrarestar la labor de desespanyolització de certs sectors polítics a Catalunya”, es clausuraren centres polítics “separatistes”, es prohibí el català, es perseguiren entitats culturals i socials de tota mena, les biblioteques populars, els ateneus, el FC Barcelona, la premsa –inclosa la Veu de Catalunya, periòdic de la Lliga-. S’imposà l’ensenyament exclusiu en castellà, es prohibí La Santa Espina i es limitaren les ballades de sardanes, es suprimí la llengua catalana en la litúrgia malgrat el rebuig de bona part del clergat català, etc.

I tres fets que voldria destacar.

  • El 18 de juliol del 1924 –en plena dictadura- morí Àngel Guimerà i el seu enterrament va esdevenir una acció popular en què la gent va mostrar els seus sentiments al carrer i el va convertir en un gran acte multitudinari de dol per la pèrdua del gran patriota però també d’afirmació catalanista i de rebuig a la dictadura.
  • El rei Alfonso XIII no va fer ni cas del Memorial de Greuges que al seu dia li van presentar els que encara creien en la figura imparcial del monarca i a principis de setembre del 1927, en una visita que va fer a Barcelona, es va referir als “falsos historiadors” catalanistes que mostraven una història de Catalunya feta a mida dels seus interessos i justificà les lleis de Primo de Ribera que tant van afectar Catalunya.
  • Hi va haver intent d’internacionalitzar el conflicte i portar el “cas català”. Acció Catalana va redactar un manifest que es va presentar a la Societat de Nacions a Ginebra en el qual es denunciava la repressió que estava sofrint Catalunya i demanava la celebració d’un referèndum a favor de l’autonomia catalana sota la supervisió d’aquesta organització internacional. Òbviament, aquesta i d’altres iniciatives no tingueren resposta i l’Assemblea General de la Societat de Nacions seguí donant suport a la Dictadura –govern legítim d’Espanya- fins al final.

Crec que les comparances amb uns fets de fa un segle demostren que estem igual. Intent fallit de diàleg amb l’estat, manifestacions multitudinàries de la societat civil, aplicació de mesures per part del govern espanyol de torn anorreant l’autogovern català, les institucions, la llengua, l’ensenyament…, aposta de l’actual borbó –com el seu besavi- pel “A por ellos” i la manca de suport internacional d’unes institucions dominades pels estats que únicament cerquen mantenir el seu poder intercanviant-se favors i complicitats.

La dictadura de Primo de Rivera va caure, la monarquia també, va venir la república…i també va caure per la força de les armes.

El que passà aleshores fou l’inici d’un canvi d’època i valors. A casa nostra i a la resta del món. Avui ens trobem igual. Governs que salten els límits de la legalitat i no els importa, creixement d’un populisme demagògic i perillós, atacs a la llibertat d’expressió, una UE dels estats que no funciona però la força de la gent és superior, tenim més seguretat en nosaltres mateixos i crec, n’estic segur, que si no defallim i juguem les nostres cartes amb seguretat, sense presses i evitant –dintre el possible- el típic autoflagelament català i les lluites partidistes –que ja ens van fer perdre la guerra contra Franco-, ens en sortirem.

Sobre l’autor:

Josep M. Suàrez, ex-delegat del govern català al Regne Unit i a Irlanda i membre de la Junta de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Rob Riemen

Pere Costa.

Rob Riemen (Països Baixos, 1962) és un assagista i fundador-president del Nexus Institut, un fòrum internacional i independent que cerca i fomenta el debat i la reflexió. És potser difícil de creure que encara existeixin entitats d’aquets tipus però, sortosament, encara existeixen.

Personalment voldria reflexionar, i fer reflexionar, sobre algunes de les afirmacions i idees fonamentals exposades de manera clara i entenedora en el seu llibre “Para combatir esta era. Consideraciones urgentes sobre fascismo y humanismo” (Edit. Taurus, 2018). (El text de què disposo és una traducció al castellà i ignoro si existeix una traducció al català).

Ara bé, abans d’iniciar el tema voldria recordar, a mode d’exemple, tres fets que he viscut ens els últims temps, fets escollits a l’atzar entre els molts que s’han produït, amb massa freqüència, durant aquest any del Senyor de 2018, i també abans, i que d’alguna manera m’han portat a la lectura del llibre de Rob Riemen.

Em referiré en primer lloc a un interessant debat que es va produir fa poc en una tertúlia a la que assisteixo regularment, i en la que es va plantejar el tema concret dels “delictes d’odi”. És l’odi un delicte? Resumeixo: l’odi és un sentiment. Els sentiments són els que són, i és cert que deuen ser dominats. Un delicte pot presentar l’agreujant de l’odi. El sentiment d’odi és delicte quant es manifesta en fets, paraules o escrits. Tota manifestació d’odi és el que la llei considera delicte.

Com a segon fet em referiré a un article periodístic sobre “Enganxats a la mentida” i que té un antecedent en l’exposició prèvia, per part d’un reconegut personatge universitari, sobre si Catalunya és, o ha sigut, una nació o sols una regió secundària de l’imperi de Castella. Resumeixo: un es pot equivocar i amb freqüència és inevitable. El que no és correcte és enganxar-se a la mentida i predicar l’engany, tot i valorant la llibertat d’expressió. Hi ha uns fets històrics en els orígens de la nació catalana que estan prou estudiats i són prou coneguts per no caure en conceptes erronis que sols s’exposen amb finalitats destructives de fets històrics, encara que sigui per part de certs docents universitaris.

I com a tercer i lamentable fet avui, Dijous Sant de 2018, (dia que escric aquest text), algú ha incendiat l’Ateneu de Sarrià. No cal fer cap comentari.

I ara retorno a Rob Riemen. Per no faltar al copyright editorial em permeto reproduir el comentari, sense traduir de l’original per evitar errors, de la contraportada de la seva obra:

Rob Riemen identifica la ruta del eterno retorno del fascismo, camuflado tras falsas promesas de libertad y grandeza.

En 1947, Albert Camus y Thomas Mann comprendieron algo que aún hoy nos cuesta admitir: la guerra habia terminado, pero el facismo no había sido vencido. Aunque tardara algunas décadas, volvería.

No se reconoce al fascismo por sus ideas, pues carece de ellas, sinó por sus acciones y su política de resentimiento, el miedo y la ira. Incitación a la violencia, materialismo vulgar, nacionalismo asfixiante, xenofobia, necesidad de señalar chivos expiatorios, banalización del arte, odio hacia la vida intelectual y feroz resistencia al cosmopolitismo.

Hoy el fascismo se presenta en el escenario mundial disfrazado de populismo. ¿Cómo detenerlo? La respuesta está en el regreso de la nobleza de espíritu, en la recuperación de los valores universales de la verdad, justicia y belleza, compasión y sabiduría, pilares de una sociedad verdaderamente democrática”.

Em permeto recomanar la seva lectura i també fer una molt breu síntesi del seu pensament -segurament insuficient- que és un intent de preservar la supervivència i una vida feliç. Segons Rob Riemen, el feixisme és el cultiu polític dels nostres pitjors sentiments irracionals: el ressentiment, l’odi, la xenofòbia, el desig de poder, la por.

A prop d’aconseguir una societat lliure, torna a sorgir la violència i la falta de voluntat per negociar els problemes.

Sembla que sigui precisament la violència la millor solució per acabar amb les idees més humanistes.

Sembla que el feixisme s’obre pas en l’actual Unió Europea.

Sembla que no hem après les lliçons del segle XX.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Sobiranisme plural

Pau Miserachs.

Existeix una oposició en ferm a tota temptativa que Catalunya arribi a assolir el ple autogovern. La via unilateral va ser la ruta triada per superar la impossibilitat d’arribar a un acord amb l’Estat espanyol per celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Però tot i així es va celebrar un referèndum l’1 d’octubre de 2017 amb totes les conseqüències que el fet va desencadenar, declarant-se una independència mai proclamada. El govern espanyol estava decidit a fer el que fos necessari per mantenir Catalunya dins de l’Estat com a membre regional de la nació espanyola, ja que no reconeixien Catalunya com a nació. L’actuació repressiva empresonant polítics com a presumptes delinqüents fou un fet, accelerat el 2 de novembre. Poc importava si la gent que va anar a votar el dia 1 d’octubre parlava català o castellà, anglès, francès, àrab o urdú.

El referèndum fou considerat il·legal pel Tribunal Constitucional i Catalunya reduïda a les lleis d’Espanya i al control dels ministeris del govern central. Les institucions polítiques catalanes dirigides discretament des de Madrid i la Generalitat sota el control total de la vicepresidenta del govern espanyol, Sra. Soraya Sáenz de Santamaría, no han fet res més que indignar encara més els catalans, generant a més divisions d’opinió. L’ocupació no ha fet desaparèixer les reivindicacions sobiranistes davant l’estat de fet que és Espanya davant Catalunya.

Catalunya, malgrat els silencis oficials de la Unió Europea, creu més en l’Europa Unida que en les bondats de l’estat que la governa. Des de 1982 existeix una representació de la Generalitat a Brussel·les que il·lustra de la precocitat del compromís europeu de Catalunya, país ara sense altra projecció exterior que l’empresarial.

Al marge dels partits polítics que han participat a les eleccions del 21-D i obtingut escons al Parlament de Catalunya, s’han construït moviments i entitats que atrauen més gent que els membres o adherits als partits, creant una vida política ben diferenciada de la piramidal que es practica a la resta d’Espanya. Tant el govern com l’oposició, mort el bipartidisme, es conjuguen avui en el pluralisme. Ha nascut d’aquesta manera una nova història que canvia la idea que la vida política catalana era un ressò de la política espanyola.

L’anàlisi de la situació es pot fer avui amb el mètode de la geopolítica que introdueix l’expert Cyril Trépier amb la publicació de la seva tesi doctoral sobre geopolítica de l’independentisme a Catalunya llegida el 5 de desembre de 2011 a París. La implantació dels partits, l’evolució electoral i el pes lingüístic i comercial dels immigrants als territoris són matèria d’estudi. L’independentisme ha sigut presentat com a element de ruptura i també, des de setembre de 2012, com quelcom imminent. Però la consulta del 9 de novembre de 2014 no va donar aquest resultat. Ni ruptura ni Estat. Una nova embranzida amb les eleccions al Parlament del 27 de setembre del 2015 porta la coalició de Junts pel Sí a obtenir el 25% dels vots emesos i 62 diputats. Però no és suficient per superar la rivalitat institucional. Ruptura frustrada.

La fórmula de coalició electoral de partits va demostrar que cap partit podia obtenir per si mateix aquests resultats. Com va tornar a passar el 21-D 2017, amb la diferència que el partit representant el govern d’Espanya es va ensorrar donant vida a una jove formació distant del catalanisme interior, que va saber explotar sentiments patriòtics espanyols, lligams familiars dels immigrants a Catalunya procedents d’altres territoris d’Espanya. Van guanyar en vots, però van perdre en escons. Els és impossible aconseguir democràticament el poder.

El missatge independentista és avui un missatge de republicanisme i de política progressista. És un objectiu de primer ordre recobrar ara les institucions i reconstruir tot el que ha desfet l’administració espanyola en ocasió de l’aplicació del 155, reivindicant més endavant el dret a la celebració d’un referèndum sota la supervisió internacional. Però el que manca afegir a l’argumentari és el dret de Catalunya a recobrar l’Estat propi arrabassat fa tres segles, el seu Dret basat en l’equitat i el parlamentarisme com a font de la llei en aplicació del dret. Aquesta és la força històrica que el govern central i els partits unionistes no entenen, perquè segueixen sense acceptar el fet català. No cal doncs buscar referències ni al Quebec, ni a Escòcia, ni a Montenegro ni a Kosovo.

Publicat a El Punt Avui el 18/02/2018

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

Col·loqui amb el periodista Salvador Cardús

Mònica Morros.

Aquest dimecres Sobirania i Justícia, després de celebrar l’Assemblea General de Socis de l’entitat, va dur a terme un sopar-àgora amb el periodista Salvador Cardús. Un àgora que havia de dur-se a terme amb el conseller a la presidència del govern legítim, Jordi Turull però que per qüestions d’investidura vam haver de deixar per més endavant la trobada.

Salvador Cardús doncs, ens va ajudar a analitzar la situació política actual i tot debatent amb les sòcies i socis de l’entitat vam poder compartir idees de futures estratègies a traçar com a país.

Cardús va voler començar la seva intervenció posant en relleu tot el què s’ha aconseguit fins ara i que masses vegades queda tapat per l’actualitat repressiva de l’estat. La capacitat d’aprendre d’allò que hem fet, segons el periodista, és essencial per poder tenir èxit en un futur.

Va voler també, defensar el govern legítim assegurant de primera mà que estava tot preparat. “Mai una independència s’ha preparat tant”, però això no et garantia res.

És cert que estem en un moment més que complicat que s’ha convertit en una guerra de guerrilles i que encara ho és més quan els lideratges han desaparegut. “Un líder sense poble és un home que passeja, però un poble sense líder és una desbandada” va citar Cardús.

També es va posar sobre la taula quin eren els passos a seguir a partir d’ara. Resoldre el marc institucional per donar-nos un punt de cobertura per prendre decisions ha de ser la nostra prioritat. Hem de recuperar lideratges, siguin antics o crear-ne de nous. I un cop resolt aquet marc, hem de traçar noves estratègies i això necessita temps per fer-ho.

“La política és una gestió del temps i ara hauríem de ser capaços que els temps no se’ns imposin”, va afirmar Cardús.

El públic de Sobirania i Justícia, com sempre, va tenir una participació molt activa i acurada en el debat. Van sorgir propostes i punts de vista diferents que ens van permetre tenir un debat ric sobre com Catalunya tornarà a vèncer.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

La raó d’estat

Narcís Oliveres.

El pensament modern ha pouat gran part de les seves idees i modes de raonament en conceptes de la filosofia grega i del dret romà. Les idees d’igualtat, de llibertat i democràcia provenen de Grècia; la distinció entre dret privat i dret públic i el concepte d’estat, de Roma.

En el meu article a El Punt Avui de 27 d’agost passat em preguntava què és un estat de dret i l’acabava amb una referència al preàmbul de la Carta Fundacional de les Nacions Unides en què es diu que els pobles de les nacions que les integren estan resolts a “reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones i de les nacions grans i petites” i, amb tals finalitats de “practicar la tolerància i conviure en pau com a bons veïns”. El 27 d’agost el govern de l’Estat espanyol invocava constantment l’estat de dret i ni tan sols es preguntava què era. Es limitava a afirmar que Espanya és un estat de dret, quan la Constitució Espanyola no només parla d’un estat de dret; parla d’un estat social i democràtic de dret. Concepte purament formal, ha pretès convertir-lo en sinònim de democràcia i de respecte dels drets i llibertats dels ciutadans. L’expressió, una traducció literal de la paraula rechtsstaat, va néixer en la segona meitat del segle XIX al si de la doctrina jurídica alemanya. L’objectiu es limitava a enquadrar i a limitar, gràcies a un conjunt de normes jurídiques, el poder de l’estat. Però també hi havia el designi de convertir l’estat prussià d’estat policia en estat de dret.

Hi ha una altra noció referida a l’estat de la qual no s’ha parlat, almenys que jo sàpiga. És la raó d’estat, en què en nom de l’interès públic es justifiquen procediments polítics que són il·legals en temps de pau. La raó d’estat s’arroga una potència sense apel·lació, incondicionada, en atribuir-se el dret d’escapar-se del dret, és a dir, es produeix una disfunció entre l’interès públic i els drets dels particulars. L’expressió evoca l’arbitrarietat i la violència. És una paradoxa: en nom del dret es viola el dret. És fer prevaler la teoria de l’excepció a les lleis, a la moral, a les relacions entre llibertat i seguretat. Suprimint en tot o en part la llibertat, la raó d’estat posa en situació d’inseguretat els seus propis ciutadans, que queden a mercè del poder de l’estat. En aquest sentit és paradigmàtica la desestimació del recurs d’apel·lació interposat per Oriol Junqueras relatiu a la mesura cautelar de presó provisional, comunicada i sense fiança, desestimació basada en la probabilitat de reiteració delictiva del recurrent, la qual fa dependre de la possibilitat de noves mobilitzacions en les quals la seva conducta en seria una part important atesa la seva rellevància política, de la qual es desprèn un risc elevat de reiteració de conducta delictiva.

L’aplicació de la Raó d’Estat equival a una voluntat de domini que utilitza mètodes per conservar el poder i mantenir-s’hi de manera absoluta i indica un complex d’angoixa. La raó d’estat és rebutjable. El fi no justifica mai els mètodes. No es pot sacrificar la llibertat d’un o d’uns individus en benefici de l’estat. És un acte d’opressió.

Publicat a El Punt Avui el 22/01/2018

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.