Del #Metoo als Globus d’Or: les conseqüències del masclisme a Hollywood

Mònica Morros.

La matinada del dia 7 s’ha fet entrega dels Globus d’Or del 2018. Uns premis que enguany han estat tenyits de color lila. El discurs feminista ha estat present en tots els discursos dels premis, després de l’exitós moviment #MeToo que va sorgir amb la voluntat de denunciar els abusos sexuals patits per les dones i que malauradament, massa vegades, queden silenciats per un sistema masclista que els invisibilitza i que fins i tot els legitima.

Aquest fet ens permet posar el focus en una problemàtica d’abast global i que per tant també té els seus efectes al nostre entorn més proper. A Catalunya, una de cada quatre dones ha estat víctima d’una agressió masclista greu. Incloent dins d’aquesta classificació precisament les violacions, o els intents d’aquestes i els abusos sexuals entre d’altres.

La indústria del cinema ha estat impregnada d’aquest moviment en els últims mesos i les denúncies d’actrius sobre els abusos que han patit per part de personatges molt poderosos del sector han destapat una xacra que durant dècades ha estat ocultada, tot i ser una pràctica constitutiva del funcionament “normal” del món de Hollywood. Una lliçó sobre com la violència sexual és una forma de manteniment de les relacions de poder.

No sols les paraules han estat de denúncia, sinó que també el negre ha estat el color que han lluït les assistents a la gala. La iniciativa va sorgir del moviment ‘Time’s Up’, una plataforma de més de 300 actrius que neix amb la voluntat de ser un fons de defensa legal destinat a dones sense recursos que vulguin denunciar situacions d’abús sexual al seu lloc de treball. Aquesta mateixa plataforma va ser qui explícitament va demanar un vestuari negre pels premis d’enguany.

La conceptualització de la violència sexual com un fenomen dins de la lògica patriarcal –i no com una mera anècdota, un seguit de fets atribuïbles a “depredadors sexuals”- ha estat el desllorigador que ha permès parlar de feminisme. Hi ha hagut paraules d’agraïment a totes les dones lluitadores que han fet possible que avui el feminisme estigui a l’agenda política (vegeu el discurs d’Elisabeth Moss). Un reconeixement a totes aquelles supervivents d’abusos sexuals que han alçat la veu i mostres de suport per totes aquelles que encara no ho han fet, han ressonat sense parar durant tota la gala. Discursos que posaven sobre la taula la manca de reconeixement de dones amb èxit professional, com ho són les directores de cinema (vegeu el discurs de Barbara Streisand). I també paraules de denúncia que reclamaven que les violències masclistes no siguin tant sols tema d’un dia sinó que mai més tornin a quedar silenciades (vegeu el discurs de Nicole Kidman). L’èmfasi en deixar un futur millor per totes aquelles que vindran es desprenia de totes les premiades que van agafar el micròfon (vegeu, finalment, el discurs de Oprah Winfrey).

La invisibilització de les dones al món del cinema va molt més enllà dels abusos sexuals que pateixen. La violència és l’expressió extrema d’una lògica de desigualtats i jerarquies, on la discriminació salarial , la desigualtat en el reconeixement, i la cosificació i sexualització de les dones està a l’ordre del dia. Si traslladem les dades a l’àmbit català, i des del punt de vista del reconeixement social, l’any 2016 només un 67% de les persones premiades als Premis Gaudí eren homes.

Això és una greu discriminació que cal solucionar a partir d’una anàlisi més profunda per veure en quin punt de la jerarquia de la indústria es comença a produir aquesta bretxa. Si s’observa el percentatge de persones ocupades en l’àmbit de la indústria audiovisual i multimèdia, els homes segueixen estant sobrerepresentats respecte les dones (61% versus 39%). La baixa participació de les dones en aquests espais és més que evident i es contradiu amb la proporció de dones que consumeixen cinema. Qui té accés a la producció cultural, i qui no, té un impacte directe en la cultura que genera una societat, i això diu molt d’aquesta.

Malauradament, la violència sexual i la segregació són realitats que van molt més enllà de la indústria cultural i del cinema i es donen en molts altres sectors productius, per no dir tots, però la visibilitat i el ressò del món del cinema està a l’abast de ben pocs.

Així, les qui van poder fer sentir la seva veu a la passada gala dels Globus d’Or, sens dubte, són una minoria; malgrat tot, una elit. Però que dones que estan al focus dels mitjans de comunicació parlin obertament de feminisme, suposa un pas històric per alliberar aquest moviment dels prejudicis imposats pel masclisme. Perquè el feminisme no és res més que la lluita per la igualtat entre dones i homes: les dones som la meitat de la població i no volem ni més ni menys que la meitat de tot.

Article publicat a Feminisme Crític del Crític a data 12/01/18.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros     

Un Nadal tenyit de groc

Mònica Morros.

Aquest any Catalunya viu unes festes de Nadal amargues per més que estiguin plenes de dolços torrons.

La política està més present que mai a la taula, com també el record i el sentiment de preocupació per aquelles persones que malauradament, i de forma totalment injusta, no podran acompanyar a les seves famílies en unes dates tan assenyalades.

L’Oriol, el Quim i els Jordis són ostatges d’un estat que ens vol agenollats i que ens vol fer entendre que qui gosi alçarse patirà les conseqüències. Pell de gallina quan t’adones que persones que per un poden ser totalment desconegudes (a nivell personal) han pogut fer tant i tant per tu. Han avantposat el país a la seva pròpia vida.

Han posat per davant la societat catalana a la seva llibertat. Han sacrificat el seu benestar pel benestar general de. I el cor se’ns encongeix, se’ns encongeix quan passen els dies, les setmanes i els mesos i les reixes són el primer que veuen cada dia persones tan nobles com aquestes. Persones que han volgut transformar la societat, fer-la més crítica, més democràtica i més sobirana. Perquè malgrat tots els malgrats creien en la força de la gent, en les causes justes i amb el compromís adquirit a les urnes.

Per això avui només us puc dir GRÀCIES, seguirem lluitant pacíficament perquè la injustícia sigui justa. Seguirem treballant incansablement perquè l’autoritarisme es converteixi en democràcia. I seguirem mantenint-nos dempeus perquè estem al cantó correcte de la història.

Article publicat al Racó Català a data 28 de desembre de 2017.

Sobre l’autora:

Mònica Morros, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans

Isabel-Helena Martí.

Discurs d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans en ocasió del 9è aniversari de la fundació de Sobirania i Justícia.

Il·lustríssim senyor Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans,

amigues i amics,

és un honor extraordinari adreçar-vos aquestes paraules d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans, l’històric establiment acadèmic, científic i cultural que avui ens acull en ocasió del 9è aniversari de la fundació de la nostra associació, Sobirania i Justícia. Moltes gràcies, president, per la vostra generosa hospitalitat. I també a l’Alícia Casals, vicepresidenta de la Secció de Ciències i Tecnologia, que a més a més, és membre de Sobirania i Justícia, i que d’alguna forma avui farà de nexe, de connector, entre les dues entitats.

No només és el dens llegat d’aportacions de caràcter científic, acadèmic, lingüístic, arqueològic, humanístic, algunes d’elles d’importància cabdal per la normalització i impuls del fet nacional i cultural català, el que enlluerna al visitant de l’Institut d’Estudis Catalans. Travessar el llindar de la porta de la Casa de la Convalescència cap al centre del pati, albirar l’arquitectura classicista dels dos pisos d’aquest esplèndid edifici del segle XVII, i submergir-se en l’atmosfera professoral, el rigor acadèmic i la petjada de la història que destil·len cadascuna de les dependències de l’edifici, el claustre, el templet del pati amb l’escultura de St. Pau, les pintures murals de la capella, rere la Sala Prat de la Riba, la decoració ceràmica, és una experiència plaent per tothom que apreciï la bellesa, el progrés, la il·lustració. En definitiva, la civilització. I que estimi també, és clar, el nostre país, Catalunya. I la seva trepidant història mil·lenària.

Fou Enric Prat de la Riba, aleshores president de la Diputació de Barcelona, que el 1907, fundà l’Institut d’Estudis Catalans a partir d’una proposta del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l’any anterior, el 1906. D’això fa més de cent anys. Exactament cent deu anys. L’obra de tot aquest temps és colossal, i encara present avui en dia. Obra portada a terme en períodes històrics d’enorme dificultat per Catalunya, sotmesa a la repressió violenta, a la censura, a l’espoli, a l’assimilació forçada. Prat de la Riba, amb uns recursos materials molt migrats però amb una gran determinació, impulsà més tard, el 1914 la Mancomunitat que serviria també per portar a terme projectes de desenvolupament social i econòmic que aixecarien les bastides d’un projecte nacional de futur, una societat més benestant, un país més ric i culte, i sobretot, amb la vocació de situar Catalunya en el concert internacional entre els països capdavanters.

L’Institut d’Estudis Catalans ha estat un instrument que ens ha permès sobreviure com a nació. La seva història atapeïda de fites, algunes d’elles crucials, la depuració i normativització de la llengua catalana, la creació d’una biblioteca central (elaboració i concentració de recursos bibliogràfics que servíssin als investigadors en les seves recerques), la recuperació, catalogació i preservació de l’art romànic del Pirineu, entre d’altres, ha anat pavimentant, aplanant, el camí, sempre costerut, que moltes generacions pretèrites de catalans, i nosaltres també, hem enfilat amb l’objectiu de normalitzar la nació, la llengua, la identitat.

I això, president, amigues i amics, sabem ja que només ho podrem fer quan Catalunya esdevingui un subjecte polític sobirà que exerceixi com a tal, i participi de ple dret en el concert internacional. I vet aquí els objectius que, modestament però rotundament, persegueix la nostra, molt humil, associació, Sobirania i Justícia.

Estem vivint uns moments crítics que requereixen fermesa i coratge.

Dissabte va fer dos mesos que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart entraren a la presó de Soto del Real. Activistes cívics de tarannà pacifista sobre els que pesen imputacions infundades de violència. El vicepresident Junqueras i el conseller Forn també segueixen empresonats. El president Puigdemont i quatre consellers, exilats a Brussel·les. Presos i exilats polítics en un estat europeu al segle XXI. Això és inaudit.

El patrimoni museístic català ha estat severament perjudicat per la decisió del ministre espanyol de cultura, Íñigo Méndez de Vigo, d’entregar les obres lleidetanes de Sixena; PP i Cs segueixen polemitzant, amb falsedats, sobre la immersió lingüística a les escoles catalanes, acusant-les d’adoctrinament (darrerament s’hi ha afegit Miquel Iceta), s’està produint assetjament judicial contra els mestres catalans (Seu d’Urgell, incitació a l’odi, per haver debatut amb els alumnes sobre l’1-O). L’escola pública catalana és la diana de totes les diatribes d’un nacionalisme espanyol agressiu i d’estat. Un nacionalisme desbocat que tem perdre el control social que el suposa el marc ideològic imposat des de tots els ressorts estatals, basat en el supremacisme del castellà. Tots recordem, oi?, l’antic ministre Wert, avui comfortablement instal·lat a París com ambaixador espanyol davant l’OCDE, quan en un debat al congrés dels diputats, fa uns anys, etzibà, sense immutar-se, que el que ell volia, com a ministre d’educació, era senzillament espanyolitzar els alumnes catalans.

President, amigues, amics, vaig acabant,

en uns temps greus, en què Catalunya ha vist anorreat el seu autogovern, perquè les seves finances han estat intervingudes, el seu govern legítim desposseït i el seu parlament dissolt, per una força política que té a penes un 8,5% de representació en la cambra catalana i que, per tant, està molt lluny de reflectir les preferències polítiques majoritàries dels catalans, hem de ser forts, buscar l’escalf de la confiança en nosaltres mateixos, en les nostres immenses capacitats,  en la nostra història, amb derrotes però també magnificent, la nostra literatura, en el nostre art, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra gent, els nostres pobles i ciutats. Tenim molt pel que lluitar, president. Som afortunats. I per això, en aquests moments difícils, però que aviat seran molt millors, ens agrada venir aquí, a l’Institut d’Estudis Catalans, per embolcallar-nos amb l’esperit de catalanitat pregona que desprèn la institució, per recordar que venim de lluny però anem més lluny encara. Per perseverar en aquell projecte de futur que inspirà a Prat de la Riba i als seus coetanis i que aquesta estimada institució tan bé simbolitza.

Us agraïm de tot cor la vostra feina, president. Enhorabona i moltes gràcies.

Barcelona, 18 de desembre de 2017

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Llibertat o mediocritat

Narcís Oliveres.

En el curs de la història ha estat freqüent l’aparició de lògiques d’emancipació. Catalunya no és que demani la independència. La vol recuperar. En l’argumentari del suposat estat de dret espanyol (en analitzar-lo és bo recordar la dita “digues-me de què presumeixes i et diré el que no tens”) es recorre reiteradament al fet que Catalunya abandonaria la Unió Europea passant a ser un país tercer. És una reiteració obsessiva i sorprenent.

El President del Govern espanyol, senyor Mariano Rajoy, en la seva compareixença després d’una reunió extraordinària del Consell de Ministres del 21/10/2017 deia que no hi ha país al món que estigui disposat al fet que es produeixi una situació com aquesta. Li semblava inacceptable i per tant que aquesta possibilitat no es donarà mai. El senyor Rajoy imaginava que això ocorregués al landde Renània del Nord-Westfàlia. Impossible!, n’era la conclusió. La referència m’ha fet recordar que, la idea d’uns Estats Units d’Europa, la va llançar Winston Churchill en la mítica conferència a la Universitat de Zuric el 19 de setembre de 1946. En aquesta hi ha passatges com ara: “Els pobles només han de voler perquè les seves esperances es realitzin.” I deia: “Si es vol fer bé, sincerament, l’obra de construcció dels Estats Units d’Europa, la seva estructura haurà de ser concebuda de tal manera que la potència material de cada estat només jugui un paper secundari. Els estats petits comptaran tant com els grans i s’asseguraran el respecte per la seva contribució a la causa comuna.” O: “Pot ser que els petits estats i principats d’Alemanya vinguin a ocupar el seu lloc a les files dels Estats Units d’Europa.” Westfàlia n’era un!

Allò que ara Rajoy considera impossible, Churchill fa 71 anys ho considerava desitjable. Els estats nació europeus no s’hi van resignar i, com a tals, van apoderar-se de la Unió Europea.

El mateix senyor Rajoy, en una sessió de control al Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol, contestant a una pregunta del diputat Aitor Esteban Bravo (EAJ/PNV) el dia 17 de setembre del 2014 va dir que Europa s’ha fet per integrar estats, no per fragmentar-los. Per contra, Jean Monnet, en un discurs pronunciat a Washington el 30 d’abril de 1952, ho sintetitzava dient: “Nosaltres no unim estats, nosaltres unim homes.”

L’home pensa i somia. Aspira a la llibertat. Si vol ser lliure és per construir un món millor on el somni i la imaginació tinguin el seu lloc. És perquè la llibertat ens eleva i allunya de la mediocritat. És un bé preciós que no es pot assolir sense coratge. La llibertat no té preu, no es compra, es mereix. Si les revolucions americana i francesa no haguessin estat res més que històries de taxes sobre el te (motí al port de Boston, 1773) o d’acudits de pans i brioixos (Maria Antonieta) i no hi hagués hagut un gran anhel de justícia i alliberament en aquells que van defensar els seus ideals posant en perill les seves vides, no parlaríem de democràcia i la idea de república seguiria sent un vestigi de la l’antiguitat (Plató, Aristòtil, Ciceró, República romana…).

Publicat a El Punt Avui el 6/11/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

Procés (pre)constituent

Jaume López.

La figura redescoberta de l’autor de La matemàtica de la Història, Alexandre Deulofeu, pronosticava als anys 50 una Catalunya independent, que situava al 2029. De moment, els seus pronòstics sobre el ressorgiment d’Alemanya, l’enfonsament del bloc soviètic o l’actual emergència xinesa foren encertats. Lluny d’interpretar aquestes prediccions com una llei inexorable de fórmula matemàtica, probablement convingui interpretar-les a la llum de l’anàlisi de la resta d’estudis sobre el canvi polític que ens mostren com les tendències es van forjant al llarg d’anys i després impulsen les societats en una determinada direcció sense que una voluntat particular pugui redreçar-les, al menys en un curt termini. La realitat del dia a dia va impulsant un transatlàntic en un rumb que cap moviment de timó podrà canviar en un instant. El que vivim ja ha estat sembrat.

Faig aquesta reflexió de fons per encarar l’anàlisi dels següents passos del procés sobiranista. És difícil imaginar la desaparició de l’independentisme majoritari en la nostra societat. Igualment, sembla clar que el suport a la independència encara no arriba a una majoria absoluta evident, del 60% per exemple. Sense assolir aquests nivells de suport la república és impossible. Algú es pot imaginar que passaria si després de proclamar-la, a les primeres eleccions locals, les forces que hi han estat en contra fossin majoritàries? Certament, en altres contextos més democràtics aquest fet no tindria cap repercussió perquè la legitimitat del referèndum previ hauria tancat definitivament la qüestió sobre la independència. Però aquest no és, malauradament, el cas espanyol. Els teòrics i els polítics ens hem centrat a discutir si n’hi hauria prou amb un 50%+1 per guanyar un referèndum (esclar que sí!), però en el context present cal plantejar-se si seria prou per fonamentar un nou país.

Tot i que, ara per ara, hi ha una sèrie d’objectius definits (guanyar unes eleccions, aturar el 155, portar els presos a casa) aquests són a curt termini. La pregunta clau és que fem l’endemà del 21-D. La insatisfactòria situació actual ens ha portat clarividència sobre la naturalesa del procés: no és un esprint, sinó una marató. La primera cosa sobre la que hauríem de parlar i acordar és l’horitzó temporal del mateix. No pot ser que per una part del sobiranisme estigui pensant en com culminar la proclamació de la República en els propers mesos i altres tinguem al cap un horitzó temporal d’uns quants anys. Sense posar-nos dates límit, cal intentar sincronitzar els rellotges per treballar tots alhora.

I quina hauria de ser la prioritat en aquest temps? Sens dubte, ampliar el suport a la República i, en segon terme, perquè depèn d’aquesta primera en gran mesura, aconseguir el favor internacional tant com sigui possible. Aquests darrers mesos també hem après i constatat la relativitat del temps. De cara endins han passat tantes coses en una dècada!, de portes en fora pràcticament només una: el referèndum de l’1 d’octubre. Les accions que ens apropin a aquestes dos objectius són les bones, la resta cal deixar-les de costat especialment si generen un perjudici per la societat catalana.

Fa anys que es parla del procés constituent. És el nostre Guadiana particular. Es va parlar abans d’introduir el referèndum al full de ruta, es va tornar a parlar amb la llei de transitorietat. El 2018 és el millor moment per fer-lo. Ara bé, aquí cal també posar-se en línia: uns diran que és el procés per elaborar la constitució de la República i d’altres la millor manera de enfortir els consensos de país. Quina és la millor? La resposta ja l’he donada.

El procés constituent és la defensa de l’autogovern en versió 2.0. No és reactiva, és propositiva. Es pot fer des de la societat civil i amb el  suport (no econòmic) dels ajuntaments. No cal implicar, d’entrada, a la Generalitat, però sí que requereix del consens de totes les forces polítiques sobiranistes sobre els seus objectius i metodologia.

Si es prefereix es pot plantejar com a pre-constituent. L’important és que la ciutadania es mobilitzi i que tinguem tot el país parlant de futur durant mesos. Parlem de tot. Reubiquem-nos, fem-ho bé, sense presses. Una de les coses més tristes dels debats entorn del referèndum és que a les rotundes certeses de la repressió només es podien contraposar les boiroses esperances de la República. Perquè no ens l’hem imaginat entre tots i no hem construït més consensos bàsics com a país. Que ningú s’equivoqui: això no implica obrir cap caixa dels trons sinó -manllevant l’expressió d’en Miquel Puig- dibuixar les línies mestres d’un país més decent. Construïm el mapa de la República. No avancem més sense tenir-lo. Amb un mapa s’acaba avançant, finalment, amb més seguretat.

Publicat a Nació Digital el 22/11/2017

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

 

The Future of Europe: Opening Remarks

Isabel-Helena Martí.

Shalom, bon dia, good morning everyone.

Professor Rein, Maayan Nahari, thank you for your kindness and warm welcome.

Dear speakers, I am looking forward to hearing your ideas, your thoughts on the issue we will discuss today: the future of Catalonia. I am confident the future of our country will be decided freely by its citizens in a democratic and peaceful fashion. There is no other way in the 21st century Europe. We, Catalans, are 7 millions and a half of European citizens. And, I’m sure, it will be, eventually, us who will decide our future. And that will happen in spite of the authoritarian opposition, the state repression and the brutal violence we have to endure, both ordinary citizens and our political leaders, from the most corrupt government in Western Europe as it is Rajoy’s Popular Party government.

According to the chief inspector of Spain’s Unit of Economic and Financial Crimes, better known by its acronym (UDEF), Manuel Marocho, Rajoy’s political party used a parallel system of accounts to siphon bribes into party funds through “box B”, that’s illegal money. Appearing before a Spanish Congressional commission investigating the issue, Mr. Marocho, described the illegal network as totally corrupt. More than nine hundred members of the Partido Popular in political posts are currently being prosecuted for corruption. It’s shocking. Those that are using the judges, the courts, the constitution to smash the pro-independence movement, those that tell us we are out of the law just because we want to vote, those have practiced, for years, and I quote Mr. Marocho, “corruption in its purest form”. Even Rajoy himself allegedly received secret payments in opaque money for years, in a profitable corruption scheme. Why I am telling you that? Many believe that heightening, in a deliberate manner, the conflict in Catalonia serves a purpose: to cover up the huge corruption scandals that are rocking the Popular Party and the Spanish government. And this is just outrageous.

Ladies and gentlemen,

Catalonia is an old European nation. We have our own culture and our own language. According to opinion polls more than 80% of Catalan people want to decide their future in a referendum on independence. But the aggressive and nationalistic Spanish government and its political allies do not accept us as we really are, and refuse to treat us as a people and as a political subject. None of our arguments, none of our attempts at dialogue, none of our political majorities have been, up to the present time, sufficient reason for the corrupt Rajoy government to listen to the Catalan demands. Those demands have been expressed for many years in a democratic and peaceful way. And always massively. An aggressive Spanish and state nationalism is intending to turn the Catalan people into a permanent territorial minority, a people subjected to assimilation and to the whim of political parties whose ideas have neither been voted significantly by the Catalan citizens, nor reflect their political preferences.

Do you know how many Catalan people voted for the Popular Party in our last regional elections to the Catalan Parliament held two years ago, on the 27th of September, 2015, in a record 75% turn-out? Only 8.49% of the votes cast in Catalonia. A very small segment of Catalan society, indeed. This tiny minority has eradicated the democratic majority from the Catalan institutions. It has imprisoned the Catalan vice-president and seven ministers without bail, while the rest of the government, with our President, is in exile in Brussels; and it also threatens the Speaker and the Bureau of our Parliament with long jail sentences. The yellow ribbon I am wearing on my lapel is a vivid reminder of this intolerable situation: it is a sign of solidarity with the vice president and ministers of the legitimate government of Catalonia improperly imprisoned, along with two civil society leaders, by an authoritarian and, as we already saw, an extremely corrupt regime in Madrid.

On December 21st, elections are to be held in Catalonia under the state of emergency imposed by the Spanish government. The pro-independence parties will stand. What will happen if the result of the polls becomes a renewed mandate for independence? Will the result be respected? Or will it only be possible to apply the unionists’ political program, whoever receives the citizens’ support?

That’s the issue here, my dear friends, and democracy and fundamental rights are at stake.

Ladies and gentlemen, and those are my last words professor Rein,

Maybe some of you already know it. Many people in Spain refer to Catalans as the “jewish of Spain”. You cannot imagine how proud we are about that. Israel is a great country and we, Catalans, look at it with great respect and admiration. Respect and admiration for how you managed to build such a prosperous nation overcoming all sorts of harsh, crushing adversities. We look at you, and somehow, we mirrow ourselves. There is a great deal of sympathy in Catalonia for Israel. You should be very proud of yourselves and your country. We are certainly very proud to be your friends.

Thank you very much.

About the author:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, president and founding member of Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

El futur de Catalunya: On és Europa?

Erika Casajoana.

Aquest article es basa en la meva presentació representant Sobirania i Justícia a la conferència “El futur de Catalunya” al Centre d’Estudis Internacionals i Regionals S. Abraham, a la Universitat de Tel Aviv, Israel, el 14 de novembre de 2017.

El futur de Catalunya és brillant. Som una societat oberta i pacífica, amb una economia altament desenvolupada i pròspera, una nació de profundes conviccions democràtiques i valors cívics. El que ens hauria de preocupar, i també la Unió Europea, és el futur d’Espanya. S’ha embarcat en una deriva extremadament perillosa cap a l’autoritarisme amb el potencial de crear una crisi important a Europa.

El passat 2 de novembre, quan la meitat del govern destituït il·legalment fou enviat a la presó, mentre que l’altra meitat es quedava a Brussel·les, milers de persones es congregaren davant del Parlament de Catalunya, on cridaven: “On és Europa?!”

La Unió Europea no desitja la independència de Catalunya. Per moltes raons, entre elles, la por que els catalans no assumim part del deute públic espanyol -que ja ultrapassa el 100% del PIB. Siguem realistes. Els catalans haurem d’alliberar-nos exercint els nostres drets democràtics contra l’oposició de Madrid i la d’Europa.

Tanmateix, la Unió Europea hi és, i ens ajuda. Malgrat que Brussel·les s’esforça molt per desviar la mirada i creure’s les garanties espanyoles que Catalunya tornarà a la “legalitat” i a la “normalitat” (quin sarcasme). Protegeix els catalans de pitjors excessos de la fúria espanyola gràcies a la seva comunitat de valors, als seus estàndards de democràcia i Estat de Dret.

El suport del club d’estats europeus a Espanya és una fràgil façana. Comporta per a la Comissió Europea un cost polític considerable i un qüestionament insistent de periodistes a la roda de premsa diària a les 12.00 del migdia. Fins ara, les institucions comunitàries toleren les escandaloses actuacions d’Espanya perquè pensen que donar suport al president Mariano Rajoy en el seu intent de sotmetre Catalunya és el que els més els convé. Deuen rumiar: “Que deixi estar d’una vegada aquesta vergonyosa violència d’Estat, l’anguniosa atmosfera neofranquista…” El president del Consell Europeu, el Sr. Donald Tusk, és un polonès amb experiència directa de viure sota una dictadura. Quan Catalunya declarà la seva independència el 27 d’octubre, Tusk advertí via Twitter a Madrid que no utilitzés l’argument de la força. Endebades.

Es descobrirà tard o d’hora que Mariano no és el tipus d’home que compleixi promeses -o expectatives. De fet, els líders europeus ja ho haurien de saber, fa anys que el coneixen.

Rajoy representarà un llast creixent per als seus col · legues continentals. L’autodenominat campió de la “legalitat” presideix el partit polític més corrupte de la UE, amb prop de 1.000 investigats. L’escàndol “Gürtel” inclou desviacions de fons europeus i ascendeix a centenars de milions d’euros. Rajoy presumptament s’embutxacà més de 300.000 € de donacions il·legals. És una quantitat bastant modesta, tenint en compte que Luis Bárcenas, el comptable del Partit Popular en aquella època, acumulà 38 milions d’euros en un compte secret personal a Suïssa. Quan Bárcenas fou arrestat, Rajoy li envià un missatge de sms: “Luis, sé fuerte”. Luis, sigues fort. Luis és fort i lliure de practicar la seva afició a l’esquí des de la seva mansió de luxe a la Vall d’Aran.

S’hauria d’informar als europeus que no creguin el que diuen els mitjans espanyols. L’abast de les notícies falses o “fake news” a Espanya constitueix un problema per als defensors de la República de Catalunya. El govern central controla directament els mitjans de comunicació de l’Estat i exerceix una influència provada en grups mediàtics molt endeutats, collats pels bancs, que al seu torn han aconseguit un “regal” de més de 40.000 milions d’Euros en diners públics del govern espanyol. A més, molts mitjans (fins i tot a Barcelona) manipulen fets i xifres diàriament per defensar la sagrada unitat d’Espanya. Els unionistes tenen un gran megàfon i el poder de l’Estat, mentre que la recentment nascuda República té milions de convençuts i les xarxes socials.

Brussel·les hauria de saber que Catalunya no abandonarà la independència ni tornarà a la “normalitat” sota l’ocupació espanyola. Les autoritats europees haurien de deixar d’autoenganyar-se, pregant que la “solució” més còmoda sigui la que funcionarà. Haurien d’abandonar la mandra mental. Richard Youngs, un acadèmic de Carnegie Endowment for International Peace resident a Madrid, demana a la Comissió Europea que no torni a passejar-se com una sonàmbula per una altra crisi en el cas català. És a dir, que no es negui a reconèixer realitats incòmodes tot limitant-se a fer massa poc, massa tard.

La realitat és que el govern de Madrid, amb l’ajuda d’actors poderosos com els partits polítics encegats per l’obligació sagrada de defensar la unitat d’Espanya i un dels sistemes judicials menys independents d’Europa, ha vulnerat la legislació espanyola, europea i de les Nacions Unides per, entre altres excessos:

1 – cercar violentament les urnes, reprimir sense miraments altres preparatius del referèndum d’independència i colpejar votants pacífics l’1 d’octubre;
2 – perseguir i empresonar funcionaris electes i dirigents cívics independentistes per les seves idees; i
3 – usurpar les institucions de govern autònomes catalanes dels seus titulars democràtics.

Els casos judicials contra els dirigents de la societat civil catalana, els membres del govern i els membres de la Mesa del Parlament de Catalunya són tan escandalosos que el procediment es pot anul·lar fins i tot a Espanya mateix abans que arribi al Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg. L’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem a Madrid no són ni tan sols competents! Les acusacions són escandaloses en elles mateixes, però, a més, aquests casos de rebel·lió i sedició pertanyen naturalment a tribunals situats a Barcelona. Només es podia fer la pirula de substreure’ls-en aplicant el Codi Penal franquista de 1974. I s’hi atreviren. Acabarem veient una correcció judicial a tot això, cosa que perjudicarà encara més la reputació internacional d’Espanya. Madrid està col·lèric i vol venjar-se, fins i tot si només està guanyant temps.

Aquests abusos summament greus són coronats per una implementació fraudulenta de l’article 155 de la Constitució espanyola, pel qual l’Estat, a l’arrabassar il·legalment les institucions catalanes, ha destruït les garanties constitucionals i altres fonaments del sistema polític democràtic nascut el 1978. Aquest sistema ha mort. S’inicia un tsunami polític, que s’apoderarà d’Espanya i pot desestabilitzar Europa. Fins ara, a part d’alguns acadèmics i un grapat de petits mitjans independents digitals a Madrid, només els catalans i els bascos semblen haver-se adonat que l’anomenat Estat de les Autonomies, en el qual el govern central i les regions es repartien les competències de forma democràtica, ha estat dinamitat.

Espanya està entrant en territori desconegut, no perquè Catalunya vulgui marxar-ne, sinó perquè Madrid s’està convertint en un règim autoritari per mantenir-la atrapada. Fins ara, Brussel·les no veu o no vol veure que Espanya ja no és una democràcia .

Tornem ara al ja famós article 155. Rajoy es mostrava reticent a usar un arma de doble full tan perillosa. El Parlament de Catalunya es remunta al segle XIII, i el govern català, conegut com a Generalitat, al segle XIV. Tractar una nació desenvolupada i orgullosa com a una colònia és un camí ple de paranys. A les eleccions del 21 de desembre, Rajoy probablement rebrà un missatge dels electors catalans, expressant-li la profunditat de la seva indignació davant la supressió de les nostres venerables institucions de govern.

L’article 155 fou l’últim recurs per desfer-se del govern català i del president del Parlament. El pla inicial del Gobierno havia estat suspendre’l de les seves funcions a través del Tribunal Constitucional. Aquest era el pla previst amb la Llei de Reforma del Tribunal Constitucional. Com la majoria de lleis repressives dels últims anys, suposadament generals, en realitat era feta a mida per a Catalunya. El Tribunal Constitucional reformat adquirí el dret de suspendre per desobediència una autoritat electa. Tal competència, òbviament, és inaudita a Europa occidental, i la Comissió de Venècia la criticà. Ara bé, quan arribà el moment oportú, el Tribunal Constitucional no s’atreví a suspendre el President Puigdemont de les seves funcions, en un procediment on ni tan sols hauria tingut dret a ser escoltat. A més, com a càrrec electe, és aforat, el que significa que el seu jutge natural hauria estat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els magistrats constitucionals de Madrid tingueren por a la tardana però inevitable aparició d’Estrasburg i, per tant, privaren Rajoy d’una manera més o menys”neta” de matar políticament Puigdemont. Rajoy no hauria tingut el problema de la seva candidatura ara al desembre.

Catalunya marca el rumb per a moltes nacions amigues que poden intentar fer el mateix i que desitjaran romandre a la UE. No és culpa nostra que Escòcia, País Basc, Flandes, Véneto, Bretanya, Tirol del Sud i d’altres puguin beneficiar-se del nostre procés d’emancipació. Tanmateix, de vegades a Brussel·les m’ho han esmentat com si fos un argument que disminueix el nostre dret a l’autodeterminació. De cap manera!

El Sr. Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, ha dit recentment que no donava suport a la independència catalana perquè no volia una Unió Europea de 98 estats. Resulta irònic que ho digui un nadiu de Luxemburg (500.000 habitants). La resposta òbvia a tal capteniment és: Per què no? Per què no, si així ho volen els ciutadans europeus? Els comissaris sempre parlen de l’Europa dels ciutadans. Les institucions democràtiques s’han d’adaptar a les necessitats i preferències dels ciutadans, no a l’inrevés.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora de comunicació i afers públics, radicada a Brussel·les. Membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

The Future of Catalonia: Where is Europe?

Erika Casajoana.

This article is based on my presentation representing Sobirania i Justícia at the conference The Future of Catalonia at The S. Abraham Center for International and Regional Studies, Tel Aviv University, Israel, on November, 14th 2017.

The future of Catalonia is bright. We are an open, peaceful society, with a highly developed and prosperous economy, a nation of deep democratic convictions and civic values. What we should worry about, and the European Union, too, is the future of Spain. It is embarking on an extremely dangerous drift towards authoritarianism with the potential of engulfing Europe in a major crisis.

Last November 2, when half of the illegally-deposed Catalan government was sent to jail, while the other half stayed in Brussels, thousands of people gathered in front of the Catalan Parliament shouting accusingly: “On és Europa!?” Where is Europe!?

The European Union does not wish Catalonia’s independence. For many reasons, not least the fear of Catalans not shouldering Spain’s enourmous public debt –over 100% of GDP. Let’s be realistic. Catalans will need to break free by exercising their democratic rights against Madrid’s opposition and that of Europe’s.

The European Union is there for us. Even though Brussels is trying very hard to look away, to believe Madrid’s assurances that Catalonia will switly return to “legality” and “normality” (what a sad joke), Europe is there. Protecting Catalans of worse excesses by the Spanish fury thanks to its community of values, its standards of democracy and rule of law.

The European states’ club support to Spain is a fragile façade. The European Commission puts up with a considerable political cost, and suffers insistent questioning by journalists at the daily press conference at 12 noon. So far, the institutions indulge Spain’s scandalous ways because they think standing by Prime Minister Mariano Rajoy’s attempt to subdue Catalonia is in their best interest. If only he could stop that embarrassing state violence, the creeping Neofrancoist atmosphere… The president of the European Council, Mr. Donald Tusk, is a Pole who has direct experience of living under a dictatorship. When Catalonia declared independence on October 27, Tusk admonished Madrid on Twitter not to use the argument of force. To no avail.

Europe will find out sooner rather than later that Mariano is not the kind of man who fulfills promises –or expectations. In fact, European leaders should know better, he’s been around for years.

Rajoy will keep growing as a liability for his continental colleagues. The self-appointed champion of “legality” presides over the most corrupt political party in the EU, with almost 1,000 indicted officials. The “Gürtel” scandal includes deviation of European funds and amounts to hundreds of millions of Euros. Rajoy in person allegedly pocketed over €300,000 from illegal donations, which is rather modest considering that Luis Bárcenas, the party’s accountant at the time, piled up €38 million in a personal secret account in Switzerland. When Bárcenas was arrested, Rajoy sent him an sms message: “Luis, sé fuerte”. Luis, be strong. Luis is strong and free to pursue his hobby of skiing on the Pyrenées from his luxury villa at a chic resort.

Europeans should be advised not to take Spanish media at face value. The extent of Spanish fake news is a real problem for the defenders of the Catalan Republic. The central government controls public media directly, and exerts proven influence on highly-indebted media groups –which owe money to banks, which in turn got a “gift” rescue of over €40 bn in public money from… the Spanish government. In addition, many unionist media (even Barcelona-based) manipulate facts and figures daily in order to defend –you guessed it—the sacred unity of Spain. Unionists have a huge media megaphone and state power, whereas the newborn Republic has millions of people –and social media.

Now let me break some news to my fellow Europeans: Catalonia will neither abandon independence nor return to “normality” under Spanish occupation. Don’t be so naïve to kid yourselves, wishfully thinking of the most comfortable “solution”. Don’t be mentally lazy. Richard Youngs, a Carnegie fellow residing in Madrid, begged the European Comission not to sleepwalk through yet another crisis in the Catalan case. This is, refusing to acknowledge uncomfortable realities and doing too little, too late.

The reality is that the Madrid government, with the help of powerful actors such as political parties blinded by the sacred duty of defending the unity of Spain, and one of the least independent judicial systems in Europe, have violated Spanish, EU and UN legislation by, among other excesses:

  1. violently chasing ballot boxes, expeditiously repressing other preparations of the independence referendum, and beating up peaceful voters on October 1st;
  2. persecuting and imprisoning pro-independence Catalan elected officials and civic leaders for their ideas; and
  3. usurping pro-independence Catalan institutions of government from its democratic incumbents.

The judicial cases against Catalan civil society leaders, government members and the members of the Bureau of the Catalan Parliament are so scandalous that the procedure may be nullified in Spain even before it reaches the European Court of Human Rights in Strasbourg. The Madrid-based National Court and Supreme Court are not even the due venue! Those indictments are outrageous, but, on top of it all, the officials’ prosecutions for rebellion and sedition naturally belong to Barcelona courts. Judicial authorities could only get away with this court handpicking by applying the Francoist Penal Code of 1974. And sure they did. A judicial backlash will eventually arrive, further damaging Spain’s reputation. Madrid is blinded by rage and wants revenge, even if it’s just buying time.

These supremely grave abuses are crowned by a fraudulent implementation of article 155 of the Spanish Constitution, by which the state, while unlawfully taking over Catalan institutions, has destroyed constitutional guarantees and other foundations of the democratic political system born in 1978. That system is over. A political tsunami is starting, one that will engulf Spain and may destabilize Europe. So far, a part from some scholars and a handful of small digital independent media in Madrid, only Catalans and Basques seem to have realized that the so-called State of Autonomies, by which the central government and regions divided competences in a democratic manner, has been dynamited.

Spain is entering unchartered territory, not because Catalonia wants out, but because Madrid is turning into an authoritarian regime in order to keep us in. So far, Brussels doesn’t see it or does not want to see that Spain no longer is a democracy.

Now back to the now famous article 155. Rajoy was reluctant to use such a dangerous, double-edged weapon. The Catalan Parliament goes back to the 13th century, and the Catalan Government, known as Generalitat, to the 14th century. You treat a developed, proud nation as a colony at your own peril. On election day on December 21st, Rajoy most probably will get a message from voters, expressing the depth of their indignation at the takeover of our ancient state institutions.

Article 155 was the last resort to get rid of the Catalan government and the Parliament’s Speaker. The initial plan had been to have him suspended in his functions by the Constitutional Court. This was planned in 2015 through the Law for the Reform of the Constitutional Court. Like all repressive laws of the last years, it is allegedly general but in truth tailored for Catalonia. The reformed Constitutional Court acquired the right to suspend a public official for disobedience. Such competence, obviously, is unheard of in Western Europe, and the Venice Commission criticized it. Alas, when the propitious time came, the Constitutional Court hesitated to strip President Puigdemont of his office, in a procedure where he wouldn’t even have the right to be heard! Moreover, as an elected official, he was aforado, meaning that his judicial venue would have been the Catalan Supreme Court. The Constitutional magistrates in Madrid feared the belated but inevitable dressdown from Strasbourg and thus deprived Rajoy of a “clean” way to politically kill Puigdemont. Rajoy wouldn’t have had the problem of his running again now in December.

Catalonia is blazing the trail for many other sister nations which may try to break away from their state in their turn, and will wish to stay in the EU. It is not our fault that Scotland, the Basque country, Flanders, Veneto, Bretagne, South Tyrol and others may benefit from our liberation process. Yet sometimes in Brussels I have heard such consequence as an argument that diminishes our right to self-determination. It doesn’t.

Mr. Jean-Claude Juncker, president of the European Commission, recently said he did not support Catalan independence because he didn’t want a European Union of 98 states. A part from the irony of such lecturing from a native of Luxemburg (500,000 inhabitants), the obvious answer is: Why not? Why not if this is what European citizens want? Commissioners always talk of a Europe of the citizens. Democratic institutions adapt to citizens’ needs and preferences, not the other way round.

About the author:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, public communications & public affairs consultant, based in Brussels. Member of Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Procedeix aplicar el dret internacional

Pau Miserachs.

El Secretari General de les Nacions Unides Sr.Ban Ki-Moon, va visitar Andorra a principis d’abril del 2013, amb motíu del vintè aniversari de l’ingrés de l’Estat andorrà a les Nacions Unides, i entre altres coses va dir el dia 2 d’abril, valorant el procés del dret a decidir iniciat a Catalunya, que les Nacions Unides respecten el dret a l’autodeterminació dels pobles i s’han de respectar les aspiracions genuïnes dels pobles. El procés el va situar dins del marc dels drets humans i la dignitat de les persones que l’ONU respecta i promou arreu del món. Va afegir que els conflictes s’han de resoldre per vies pacífiques i amb diàleg, respectant la voluntat genuïna dels pobles afectats. També va recordar que el dret a l’autodeterminació és un element formal de la Organització de les Nacions Unides, situant en el seu discurs el procés català dins l’empara del dret internacional a l’autodeterminació. Va fixar aquest dret que és independent de la superfície d’un estat i del nombre dels habitants. Després anava cap a Madrid on el Sr. Rajoy l’esperava amb una llista de reivindicacions d’aspirants a càrrecs dins de les Nacions Unides, sense interessar-li parlar de Catalunya segurament.

Avui, a Catalunya patim el desconeixement culpable per l’estat espanyol d’aquest dret que reconeixen les Nacions Unides a la seva Carta Fundacional de 1945, per veu del seu propi Secretari General. Qui aspira a càrrecs no pot ignorar ni deixar de costat les obligacions que li imposen les regles internacionals, quan d’un poble annexionat per la força es tracta. Volen els del Govern central presència de prestigi, amagant que volen imposar criteris dictatorials irresponsables a Catalunya i als Tribunals querelles possiblement il·legals comprometent la Justícia. Si la resposta de Rajoy a Ban Ki-Moon pel tema català fou “ya hablaremos”, va deixar clar el Sr.Rajoy que mai negociaria res amb Catalunya, doncs pretén abans cremar-la. Han començat, seguint ordres de Fiscalia de l’Estat, a atacar ara amb forces policials militars segrestant propaganda impresa, aturant a les televisions i actes públics la llibertat d’expressió en nom d’un híper-legalisme histriònic, com diuen els escriptors catalans en el seu Manifest demanant votar el dia 1 d’octubre. És una qüestió, com diuen, de defensar la llibertat d’expressió i la dignitat de ser ciutadans de ple dret.

Registres a impremtes, intervenció de propaganda del vot, cerca incansables de paperetes i urnes, comunicació als alcaldes de prohibició d’oferir espais de vot , retirar domassos i propaganda de paradetes dels partits al carrer amb la menció democràcia, censura a correus i segrest de revistes que parlen de democràcia, sense importar la violació del secret postal i la il·legal censura feta per un funcionari, a més de l’atemptat coactiu contra drets fonamentals reconeguts a tot el món civilitzat. Amenaces del mateix President Rajoy de persecució per delicte contra els que vagin a les taules, dissolució de la sindicatura electoral. És el que creuen al Govern espanyol que és el que necessita la nació espanyola per parar la campanya i la votació d’un poble determinat que no té por de la repressió. Què ens importa que ens inhabilitin als jubilats i als que són a l’atur i als joves expatriats per manca de feina al territori. Que ens inhabilitin serà per poc temps, perquè no servirà jurídicament per res un cop declarada la independència.

Serem Estat independent. Nosaltres no tenim por perquè sabem que el dret internacional està per damunt de la llei espanyola i algun Tribunal Internacional de Justícia anul·larà tots els disbarats legals del règim espanyol. I no dubten alguns a Espanya a anar contra les llibertats fonamentals d’expressió i el dret a votar, la equitat i la Llei aplicable, trencant amb la tolerància, forçant criteris judicials de possible nul·litat per il·legalitat, per subvertir els principis i valors constitucionals i menyspreu de les obligacions del dret internacional públic com el dilluns 19 de juny explicava Narcís Oliveres en un article publicat a El Punt/Avui.

Els catalans no som patriotes del poder, sinó de la construcció d’un país nou en forma de república, per recobrar el nostre estat abolit per la força el 1714, el 1939 i de nou el 2010, viure en llibertat i millorar la situació social dels nostres ciutadans i ciutadanes. Lluís Martínez també deia en la seva columna a El Punt/Avui el 19 de juny del 2017 “ni diners ni papers”, recordant que Rajoy ha incomplert tot el que va prometre, com Mariano Revilla recorda cada vegada que surt per TV que Rajoy és un morós. De manipulador i fals, ara ens ha sortit un populista de dretes com a botxí de la democràcia i un cap de govern suspès pels seus propis fets en dret internacional públic. Si els espanyols no el paren i l’envien a Santa Pola a fer de registrador de la propietat, aquest home és clar que, per la seva intolerància amb Catalunya, i ignorància culpable del dret internacional públic i del que diuen les Nacions Unides, destruirà el poc que ja queda de les Españas, com va fer amb l’Estatut del 2006 retallat al Congreso de los Diputados i acabat de tombar pel Tribunal Constitucional el 2010, malgrat haver sigut aprovat en referèndum pel poble català.

Ara ens regim per una llei autonòmica imposada y ens diuen que és la llei dels catalans, callen que no l’hem votada després de la retallada i que vam sortir al carrer protestant. ¿On era la democràcia de què parlen? No ens podem creure una gent que ens retallen autogovern, drets i llibertats, dient que reformaran la Constitució sense aclarir res, com els socialistes del PSOE que fan molt discurs, però no concreten res i han renunciat al republicanisme. ¿Què és la Constitució de 1978 avui pels catalans sinó altra cosa que un mur a l’exercici de l’autogovern i llibertats tradicionals catalanes abans de l’annexió forçada?

És contrari a dret que el Senyor Rajoy i el seu entorn amenacin els polítics catalans injustament com presumptes criminals colpistes. És aplicable al territori espanyol el dret dels Tractats i la jurisprudència del Tribunal internacional de Justícia creat per les Nacions Unides. El Govern espanyol i els Tribunals sembla que no s’adonen que quan es discuteix la creació d’un nou estat no és aplicable el dret intern del territori, sinó que ho és l’internacional dels Tractats i el de les Nacions Unides que Espanya té reconeguts i ratificats.. És una barbaritat jurídica dir el contrari.

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia.

Estat de dret

Narcís Oliveres.

Kant va escriure en una nota en el seu famós llibre Crítica de la raó pura que “els juristes estan buscant una definició per al seu concepte del Dret”. Encara la busquen!

De tipus d’estats, de drets –i de relacions entre ells– n’hi ha tants que és impossible quantificar-los. Mariano Rajoy ha reduït el tema a una fórmula màgica: España es un estado de derecho. Què caram és un estado de derecho? (hi ha maneres més grolleres de preguntar-ho i tal vegada siguin les més adients). En una persistent exhibició de supèrbia castellana s’ha instal·lat en un refús sistemàtic i ni s’ho pregunta. L’article 1.1 de la Constitució espanyola del 1978 diu literalment: “Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.” Espanya no és només un estat de dret i prou, és un estat social i democràtic de dret. Aquests adjectius no l’ajuden a entendre el problema? No té idea del que significa social?, i del que significa democràtic? I dels valors que propugna, tampoc no en té cap? L’article 1.1 té el mateix redactat en l’Avantprojecte de Constitució, publicat en el Boletín Oficial de las Cortes del 5 de gener del 1978; en l’aprovat per les Corts Generals el 31 d’octubre i el ratificat per referèndum popular el 6 de desembre del mateix any. Era una Constitució que Alianza Popular rebutjava. Quan la seva empara, esdevinguda Partido Popular, va accedir al poder es va adonar que ja li anava bé i la va segrestar amb l’efecte que han desaparegut garantia de drets i separació de poders.

L’estat social i democràtic de dret és un sistema de drets que comprèn, a més dels drets essencials i subjectius, les garanties relacionades amb la integració i cohesió social i amb la participació democràtica. Si el sistema refusa, o nega, o impossibilita la participació a un procés democràtic, impedeix l’exercici del dret fonamental de llibertat, que és un dret social i democràtic i el primer del valors que propugna l’esmentat article de la Constitució.

El president, Puigdemont, va dir que el pla independentista continua intacte i per Ferran Requejo, Catalunya ha reaccionat com si ja fos un estat. La unitat és un valor, és clar; un valor que no exclou la voluntat de Catalunya de recuperar la seva independència, voluntat conforme amb el Preàmbul de la Carta Fundacional de les Nacions Unides de “reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones i de les nacions grans i petites i, amb tals finalitats, de conviure en pau com a bons veïns”.

Publicat a El Punt Avui el 28/08/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.