Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 05
14 DE MAIG 2010

Zig-Zag


Foto Francesc Canosa

Entrevista a Salvador Cardús, professor a la UAB, periodista, sociòleg i escriptor

Francesc Canosa

Comencem amb un dubte de consulta de metge. A Catalunya hi ha vida més enllà del seny i de la rauxa? Tic-tac. Bé, entre el seny i la rauxa hi ha Salvador Cardús, hi ha els "sense nom". Bé, hi ha un país. Entre les vores, els marges, les ribes, sempre hi ha un camí. Un camí per uns i uns altres, un camí per tots. Cardús en diu El camí de la independència. Anem a caminar.

Vostè és independentista?

Quan es fa independentista?

Això... no és una conversió. No és una cosa que caiguis del cavall, i per tant no tinc clar que hi hagi un moment precís en que hagi pres una decisió específica. Jo crec que des de que tinc consciència política m’he sentit sempre estretament, o exclusivament vinculat al meu país a Catalunya i als països catalans. No m’he sentit mai espanyol.

Ho dic perquè en els darrers anys neix com un nou independentisme... fruit de la frustració?

És cert que hi ha un escenari independentista als anys vuitanta, però era difícil de veure’l de manera clara, hi havia una certa impressió que dins de la Constitució es podia avançar en el marc de l’autogovern, fins a on? No ho sé, però crec que als anys vuitanta ja es va anar comprovant que això no portava massa lluny. Si hagués de fixar un data explícita en un article que vaig escriure, devia ser el 1987 o 1988, que era “Algú sap cap on anem?” ja expressava el meu dubte que dins del marc estatutari constitucional, realment, fos possible arribar als nivells d’auto govern que serien desitjables, però en aquells moment plantejar-ho en els termes d' independència, sí, o independència, no, probablement era difícil pensar-ho, imaginar-ho.

 

Per què?



Foto Francesc Canosa

L’independentisme estava molt vinculat a unes expressions podríem dir fora del sistema democràtic, per tant costava dir-ho sense que se’t vinculés a uns estils violents. És veritat que des del 2003 cap aquí s’ha visualitzat d’una manera més àmplia, més majoritària, es produeix de manera molt vinculada al nou Estatut. La consciència de que els nostres partits no són capaços de definir una estratègia nacional col·lectiva per tal de plantar cara a l’adversari autèntic, real, que és el que hi ha a Espanya, i l’Estatut que en resulta ja neix moribund. Més que una frustració és una constatació que tot això no porta enlloc i de que no hi ha un horitzó clar per Catalunya .

Sempre que es fa un Estatut hi ha problemes, 1931, 1979, 2006...

L’Estatut, i aquest d’una manera clara, mostren els veritables límits de la possibilitat d’una relació digna amb Espanya. Cada vegada s’ha comprovat que el seu projecte nacional, no és compatible amb la nostra existència com a nació. La veritat és que nosaltres hem estat molt confosos i encara ara estem molt confosos amb el llenguatge que utilitzem. Sovint s’usa l’expressió, per referir-se a l’Estatut, de “pacte d’estat” o un pacte “Catalunya-Espanya”, quan no és així, perquè és una llei espanyola, discutida al parlament espanyol. Vull dir que nosaltres recorrem a un llenguatge confús per dissimular les limitacions objectives en les que es troba Catalunya com a nació i aleshores fem veure que ens esgarrifem que el Tribunal Constitucional dictamini, però si això ja ho sabíem, està en les regles de joc, què vol que faci el Tribunal Constitucional sinó garantir la unitat d’Espanya? No ho pot admetre que Catalunya és una nació! Perquè la Constitució diu que no ho som, aleshores cada cop que hi ha una confrontació es posa en evidència, no tant els límits espanyols, sinó el marc de confusions que nosaltres mateixos hem creat per mantenir una gran quantitat d’ambigüitats.

La confusió és gran perquè, aparentment, persones com Joan-Josep López Burniol; Ferran Mascarell, Josep Ramomenda.. estan caient del cavall.... I a aquestes alçades.

Jo crec que hi ha gent que honestament han cregut, o van creure, que amb la Constitució i amb un nou marc democràtic Espanya canviaria. Sembla que cada generació necessita creure el mateix. Si haguéssim de fer anàlisis més psicològiques a vegades la gent creu el que necessita creure, o el que li convé creure, malgrat totes les evidències. O potser que pensessin que ells serien capaços de produir el canvi, gràcies a la seva influència poguessin aconseguir aquesta transformació. Entenc que tota questa gent visquin amb frustració les seves expectatives, jo he de confessar que a mi l’Estatut no m’ha frustrat de res, ni n’esperava res. M’alegro que les coses siguin més clares, però efectivament, entenc que es puguin sentir preocupats per aquesta nova situació, perquè és molt difícil seguir mantenint les possibilitats d’una Espanya federal, o plurinacional, que els altres no volen de cap manera.

De la mateix manera, a l’altra banda hi ha persones com el President Pujol, i d’altres. No troba a faltar que diguin que potser la sortida és la independència?

El President Pujol no s’ha declarat mai independentista. Probablement no n’és, probablement és una qüestió d'honestedat, probablement ell no creu que sigui possible, per tant potser també hi ha una part de responsabilitat personal de no voler enganyar ningú. I també, probablement, hi pesa més el seu compromís personal. Una persona que té un itinerari també entenc que vulgui ser fidel al seu itinerari. En alguns casos jo crec que el president Pujol ha fet una bona anàlisi de la situació, però li ha faltat la convicció, la decisió de passar al següent pas, si això no té futur hem de buscar un altre camí, allò que va escriure fa uns mesos al seu butlletí dient que hem d’esperar que els espanyols caiguessin del cavall. Home, com a projecte polític és poc engrescador. Al costat del President Pujol qui més s’hi podria apuntar? Alguns, els que ja no tenen compromisos o responsabilitats ho fan, jo crec que està sortint molta gent. Quan s’agafa la llista dels associats de Sobirania i Justícia és sorprenent i encoratjador la quantitat de gent que en aquests moments és capaç d’explicitar el seu suport a un projecte independentista però en falten encara més.

Creu que veurem aquest degoteig de gent...

Sí, sí, i a més a més accelerat. Crec que ara hem entrat amb un procés d’acceleració, si les coses van bé i es treballen adequadament el veurem aquest degoteig i gent que s’ha mantingut en una certa ambigüitat perquè no s’han vist obligats a prendre una decisió, no tardarem massa a que amb molta claredat ho diguin. Alguns perquè potser ja no tindran responsabilitats i se sentiran lliures per dir-ho, altres perquè donaran per acabada qualsevol altra expectativa. Jo no sé el senyor Josep Ramoneda, va dir que votaria Sí a un referèndum, encara no ens ha dit que sigui independentista, però segons quin sigui el marc de resolució potser arribi un dia que ho veiem això, i així amb d’altra gent, i el degoteig acabarà sent un raig.

n

Això és la generositat. Vostè parla de l’independentisme generós. Caldrà molta generositat...

Hi ha dues maneres de veure-ho això. Una és veure-ho amb una visió més d'estratègia, calculadora, per arribar a una obvietat i és que si mai aconseguim la independència com que ho farem per una via democràtica hi haurem de ser tots i haurem de ser molts, sinó no és possible aquesta arribada i com que no espero que arribi un dia un partit de masses nou que tingui un 80% dels vots, o dels diputats, això vol dir que hi serà tothom i que si no entenem que hi serà tothom, o gairebé tothom, una part de socialistes, de CIU, d’Esquerra, una part de tots, més els que ho puguin haver forçat, no ens en sortirem.

I l’altra part?

L’estratègia no funcionaria sense la dimensió més ètica de la proposta. D’entendre que en aquest moment que som no tothom ha arribat al mateix punt de desenvolupament, de consciència d’aquesta situació, d’aquesta necessitat. Hi ha gent que tot just comença, hi ha gent més avançada, hi ha gent que té visions molt confuses. Crec que s’ha de ser generós perquè és l’actitud de fons, és el que el país necessita, és el que el patriotisme exigeix, és el que fan el països civilitzats en les qüestions fonamentals, no té cap sentit anar a demanar segons quins tipus de rigors i certificats, a mi m’agrada molt més aquestes posicions més obertes, això que en podríem dir una certa impuresa, que d’altra banda és molt propi de la nostra manera de fer, hem après a ser irreverents, l’independentisme nostre també té alguna cosa d’irreverent, no és un independentisme de gent exquisida, exquisidament independent, vull dir que si el senyor Justo Molinero s’hi vol afegir, benvingut, sumem, ja hi anirem arribant. Sobretot perquè el que es tratca és de construir futur, el futur sempre el fas pels demés, per tant la generositat hi és intrínseca.

S’haurà de cedir molt....

Aquí sí que estem davant d’un dels desafiaments més important que és trobar els lideratges d’aquest independentisme, que de moment no els coneixem. En aquest moment són gent que es mouen, que ja són actius, que encara no els hem descobert, que els hem de conèixer, que ells mateixos s’han de reconèixer com a líders. Jo als llocs on vaig a vegades dic: “aquest n’és un”. Gent que té uns perfils molt adequats i que realment serien gent amb molta credibilitat, molta capacitat, però tampoc em deixaria tranquil, que ara l’independentisme tingués un líder que s’ho endugués tot, perquè aleshores no seria sòlid, prefereixo no córrer tant i que hi hagi aquest desenvolupament més de base, més sòlid, que permeti que vagin apareixent els líders que siguin capaços de portar el país cap endavant



Foto Francesc Canosa

Veig que els veu aquest líders...

Sí, s& iacute;

No dirà noms...

No, perquè no puc dir el nom d’algú que ell mateix no se’n consideri de líder, però jo vaig a llocs i conec gent i pel que em diuen, per la seva categoria professional, per l’edat, dius home: aquesta persona, si això va endavant aquesta persona hi serà, jo crec que hi són.

És el retrat del seu llibre: 30-50 anys, professionals formats....

Sí ,sí, gent amb molt bona formació que lliguen, com ha de ser, el futur del país amb el seu propi futur, gent ambiciosa, amb el millor sentit de la paraula. Moltes vegades una ambició que va lligada als fills, el veure horitzó pels fills, o no, i aquesta capacitat de sumar una ambició nacional a una ambició biogràfica, de viure-ho com un projecte de vida és el que ho fa més sòlid.

Aquest líders els veu emergir aviat?

Sí, sí, però hi ha algunes coses que han de passar: han d’acabar les consultes, han de passar les eleccions, que això ho distorsionarà tot, però el que és molt important veure és quina continuïtat tenen tots aquests milers de persones que s’han compromès, que molts per primera vegada han pres iniciatives, com tot això es pot encarrilar per donar-hi continuïtat, per vertebrar-ho, per fer-ho visible. Experiències com Reagrupament són prou bones, 3500 associats amb poc temps dóna pistes de que hi ha un país en espera, però no només serà Reagrupament, hi ha d’haver altres organitzacions i haurem de ser capaços d’ajudar aquesta possibilitat, de que quallin, d’una manera o una altra.

Creu que la veurà i la viurà la independència?

Sí, jo espero viure-la i tant, i la penso celebrar, no vull dir que tingui el vestit de festa a punt, però el que passa és que no es pot predeterminar. Sí, perquè el que ens explica la història, i especialment la recent, és que aquests processos es precipiten sense una planificació estricta, tu hi treballes, vas lluitant, ho tens apunt, no et pot agafar distret, però el que ho fa precipitar és un factor extern. No hi comptaves: l’enfonsament del mur de Berlín, la independència d’Eslovènia, la divisió de Txèquia i Eslovàquia, què faran els escocesos? Què passarà a Bèlgica? Igual d’aquí tres o quatre anys es produeixen dos moviments importants, belgues i escocesos, i punt, cau. Ara, s’ha de dir, que si fóssim capaços de tenir una majoria gran al Parlament d'independentistes confessos i convençuts nosaltres fins i tot podríem fixar la data.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats