Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 04
15 D'ABRIL 2010

Zig-Zag


Foto Francesc Canosa

Entrevista a Toni Aira, periodista i professor universitari

Francesc Canosa

Hi ha una màxima que poden trobar a qualsevol sobret de sucre: Catalunya sempre ha mirat més enllà. Per exemple, quan neix TV3 (1983) vam poder veure les sèries de televisió britàniques més in-superables. Mai més tornarem a ser iguals. Volíem ser civilitzats i per això vam dir Sí, ministre. Avui encara ens ho passem pipa amb Jim Hacker i Sir Humphrey. Aquest xoc humorístic entre el planeta dels polítics i el planeta dels funcionaris. Esclat de riure, esclat d’intel·ligència, esclat de civilització. Potser ens falta rebentar, perquè com a bon país anormal hem necessitat més de trenta anys per tenir en català l’obra que van reescriure els guionistes per publicar-la en format llibre. Ara ja podem llegir Sí, ministre (Acontravent Ed.), traduït pel periodista i professor universitari Toni Aira, un dels nostres grans experts en comunicació política. Thanks. Un nou pas cap a la civilització enmig de la barbàrie. Good save the gin!

Veient la política catalana d’avui dia vostè creu que els nostres polítics s’han llegit el Sí, ministre?

Jo crec que a més d’un li faria falta, però algú l’ha llegit sense saber-ho, reproduint el patró, reprodueixen moments molt surrealistes, sobretot a nivell de Catalunya que estem més tendres a nivell de poder polític real.

Ho dic perquè el Sí, ministre és un autèntic manual de supervivència per polítics i veig que els d’aquí potser estan més pendents de viure al Polònia...

No crec que agafin exemples d’aquests per sobreviure, però en canvi sí que es recreen amb la cosa més banal, més superficial com podria ser el cas del Polònia. Clar, hi ha societats i societats, i hi ha estats i estats i hi ha humor i humor i l’humor del Polònia està molt bé però correspon a una societat com la nostra, que ens queda a anys llum del que és Anglaterra i de les seves institucions. En aquest sentit el Sí, ministre, amb tots els respectes pel Polònia, per mi supera molt l’humor de Polònia.

És que al Sí, ministre els polítics s’hi veuen clarament reflectits i això potser no els agrada massa?

És que és descarnadament clar, és genialment cruel, és normal que quan et posen el dit a l’ull no t’agradi. Hi ha molts polítics que no els agrada veure la caricatura del ministre Hacker perquè ells mateixos es conceben com la caricatura al món real, i perquè hi ha molt de polític que sap que actua amb un patró bastant caricaturesc. En són conscients però no cal que els hi diguis i el Sí, ministre els hi diu.

Li consta polítics d’aquí que hagin vist la sèrie de televisió?

Sí, sí, perquè quan ha sortit el llibre l’hem comentat amb diputats. Des d'un diputat jove com en Jordi Cuminal, que l’havia vist, i és de la meva generació, passant per l’Oriol Pujol, acabant pel Miquel Iceta. Als polítics els agrada molt escoltar-se, la política té un punt d’hedonisme important, d’exaltació de l’ego i són com una espècie que els agrada molt veure com surten, allò de: “com he sortit?” Per exemple, hi ha un moment del llibre que el ministre Hacker valora una informació pels centímetres de columna que li han dedicat al The Times i aquí passa una mica això.

Ja, per això, vol dir que realment tenen sentit de l’humor els nostres polítics?

Jo crec que poc. Si tenim presidents com Zapatero es demostra que hi ha poc humor. Zapatero somriu molt, però crec que és un personatge amb bastant poc humor. Jo li dono la talla d’estadista que té, que és mot baixa. I un personatge que ha sigut diputat del Congrés cul-i-parlante durant vint i escaig d’anys i no se li va sentir ni ase ni bèstia, un personatge bastant discutible pel que fa al lideratge polític, però també des d'un punt de vista intel·lectual, per tant també de sentit de l’humor. Un altre tipus de polític potser sí que tindria humor, per exemple a mi em va sobtar molt fa uns anys l’Al Gore, que serà el que vulguis, però és un personatge força potent des d'un punt de vista intel·lectual. Ell sempre es disfressava per Halloween d’unes maneres surrealistes, i tu veies aquelles fotos i deies: aquest home s’està fent un mal favor, però potser en aquella cultura americana, amb una influència anglo-saxona important, tenen un concepte d’ells mateixos bastant més ajustat a la realitat del que tenim aquí. Ells assumeixen bastant el teatre que és tot plegat i per tant tenen certs moments que no s’amaguen de fer escarni d’ells mateixos.

I aquí? Perquè anem amb el dipòsit en reserva...

Els polítics espanyols veig que es prenen massa seriosament i Catalunya, a la nostra política, el problema de l’humor és que ve més per la grisor. El que ens ha posseït des de fa uns anys és una grisor bastant avorrida, i clar, l’humor pot ser de tot menys avorrit.

Doncs divertim-nos. Perles del llibre: “Una carrera en política no et prepara pas per governar”...

Això li podria haver dit en Joan Delort a en Joan Saura, per exemple. En Joan Delort, que potser és una figura, de les poques que tenim a la nostra administració similar al Sir Humphrey, d’aquells funcionaris que podria tenir un país homologable, li podria dir a un polític com Joan Saura que el seu gran mèrit ha sigut militar en un partit abans de que existís aquest mateix partit i per tant li ha caigut un càrrec polític i com ell altres. Saura segurament té el mèrit que supera en caricatura el seu personatge de Polònia i per tant s’ho posa fàcil.

Així, “La feina de l’oposició és fer preguntes incòmodes i la feina del govern és no respondre-les”

Sí, sí, el President Montilla no recordo la última pregunta que va contestar, segurament ell tampoc. I d’aquí a xous com el de l’entrevista que va tenir amb la Mònica Terribas. Ella és una entrevistadora que repregunta i això posa explícita la contradicció d’un entrevistat que no contesta i menys un interpel·lat, és un interpel·lat que no contesta, al Parlament no ho fa, en general no ho fa. Els polítics estan massa acostumats a no donar respostes, a no contestar, uns ho fan amb més o menys gràcia. Per això després hi ha frases absurdes com aquella: “Jo assumeixo tota la responsabilitat”. I això és quedar-se amb una frase, perquè quan tu assumeixes la responsabilitat algú està esperant que diguis: per tant, dimiteixo, però això no passa mai, i el President Montilla ho repeteix contínuament: no dimitirà aquest Conseller, no dimitirà aquest director general, jo n’assumeixo la responsabilitat. I? Què vol dir això?

Aquí anem... “Un bon discurs polític no és aquell que pots provar que t’està dient la veritat; és aquell on ningú no pot provar que s’hi està mentint...”

Això ho han assumit molt els nostres polítics amb una de les màximes del màrqueting polític que diu: no és tan important encertar-la molt, com fallar poc. Això els equilibra a la baixa, que és la política que tenim. L’exemple paradigmàtic d’això són els debats electorals, són avorridíssims, per què? perquè ningú arrisca. Davant d’uns polítics tant entrenats, tan encotillats amb les tècniques marquetinianes i molt conscienciats que el més important és no espifiar-la, no fos cas que donessin un titular grotesc, davant d’això tenen el fre de mà posat. Quan un polític surt, s’atreveix, es pronuncia, el titllen de populista fàcilment, per això acostumo a fixar-me bastant en els polítics que titllen de populistes, perquè, traient-li la part negativa, no fos cas que fos un personatge interessant, cosa que va molt escassa. Per exemple, Sarkozy, han dit que és un populista però resulta que s’atreveix a dir coses, i molts d’altres. Jordi Pujol n’era un i també el titllaven de populista, Felipe González en el seu dia i així podríem seguir la llista.

Potser perquè “Dur dos barrets no és difícil per als qui tenen dues ments. O per als qui tenen dues cares”

El populista serà el que tu vulguis, però difícilment canviarà de jaqueta, seria massa explícit, però en canvi n’hi ha d’altres que sí han fet evolucions ideològiques que déu n’hi do, per què? Perquè mai han destacat, mai han arriscat, i en qualsevol moment poden vendre que allò seu és una evolució natural

Vaja, saber gestionar la informació: “La meva feina és protegir el Primer ministre contra la gran marea d’informació inútil que bat cada dia contra les parets del 10 de Downing Street”

És part del valor que té aquest llibre, que sembla escrit ahir, la gràcia de publicar-lo ara, perquè és una gràcia i una desgràcia a la vegada que Catalunya no hagi tingut una versió en català fins ara, ja ens diu coses, perquè això és un manual de supervivència política, perquè aquí ens ha arribat tard en la nostra llengua. En espanyol s& iacute; que va arribar fa uns quants anys, cosa que ens demostra que a Espanya, malgrat tot, tenen una sèrie de coses clares que aquí no tenim. Però a mi em sobta moltíssim l’actualitat dels seus continguts. Jo l’anava llegint en la versió original, l’anava traduint, l’anava rellegint... i no deixava de sorprendrem l’actualitat dels seu continguts. Debats com el de la dona, on hi ha un capítol especialment divertit sobre les quotes femenines. Clar és que això no és un debat que aquí hagués arribat fa tants anys! Per tant, em fa aturar-me en dues coses, una o que aquest llibre va ser d’un pioner espectacular, o dues que portem un endarreriment respecte a societats com la britànica que és de trenta anys, però el cas és que amb el tema de la premsa és així i es demostra amb aquesta frase. És a dir, avui ens trobem amb uns polítics i uns mitjans de comunicació sobresaturats d'informacions, al final la via més ràpida per la censura és la sobresaturació per informació, però ara és un debat que ens està acompanyant i aquest llibre està escrit fa trenta anys.

I sort que “Les declaracions a la premsa no es fan sota jurament”

Sí, sí, si les declaracions davant la premsa es fessin sota jurament tindríem tres quartes parts de la classe política a presó per perjuri i no passa. Jo recordo haver citat aquesta frase i que algun jove estudiant de periodisme s’hagué esvalotat, apuntant allò de la hipocresia de la política i és allò de dir-li: benvingut al món. Els Sir Humphrey ho practiquen fa molt temps i els polítics també. Hi ha moltes maneres de dir una cosa i moltes maneres de dir-ne la contrària, és una mica allò de la “semàntica del poder” que diu Josep Piqué. Hi ha moltes maneres de dir les coses, de vendre el producte. Al final ells estan en un procés de venda continu d’ells mateixos, de la seva formació política, i ja sabem que la publicitat enganyosa és la més comuna de les publicitats.

Si fa trenta anys del Sí, ministre i la política catalana encara no ha arribat a aquests nivells què hem de fer?

Jo crec que li queda el curset accelerat que han seguit altres societats com la britànica. Sí que a la política dels vuitanta fer el recorregut portava el seu tempo però tot això s’ha accelerat moltíssim, és a dir, ara serà difícil que no ens enganxem al ritme dels americans o britànics com tocaria. Què ens falta? On ens veurem d’aquí no gaire? Mirem la societat britànica, jo sempre he esta molt anglòfil, la política pura, en el seu sentit més descarnat, més genial, però també a la vegada amb les seves vergonyes més a l’aire doncs es veu molt a la política britànica. Jo crec que això aquí, tot i partir d’una societat molt diferent, si tenim la convicció que hem de tendir a anivellar-nos als bons, als grans, hauria de tirar cap aquí. Malauradament en aquesta casos, és com quan Jordi Pujol apostava per la social democràcia sueca i en Josep Pla li va dir que a Catalunya no hi havia gaires suecs.

Així, Catalunya, políticament, hauria de mirar cap als Estats Units, Anglaterra?

La nostra societat quan ha estat pionera és quan ha mirat aquests referents. En aquest cas, anglosaxons, i la política no n’és una excepció. A nivell de Catalunya, políticament, sempre hem anat per davant d’ Espanya, per exemple, a nivell marquetinià, d’això alguns com l’Anguita en deien que era una americanització, que era el mateix que dir anatema o dir dimoni amb banyes i cua i ell de mentre anava dient: “Programa, programa, programa”, que el va dur a casa i a tenir un diputat, a passar de vint-i-u a un. Avui, a Catalunya aquesta mirada cap als Estats Units es va assumir i al final tothom l’ha imitada, tots els partits. I hem tingut aquesta mirada pionera, i sí que hi ha els mercats de la Xina i companyia, però per mi són referents bastant més discutibles.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats