Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 04
15 D'ABRIL 2010

Vida d'un diletant


Il·lustració
Joaquim Pijoan

L'art, la vida i el mitjó

Joaquim Pijoan

La globalització de l’art és un fet, i la del mercat de l’art, que és qui dicta les pujades i baixades de l’art contemporani, una altra realitat sense discussió possible. Aquests fets han portat a una invisibilitat dels artistes nacionals, ja que la internacionalització ha homogeneïtzat criteris i punts de vista, ètiques i estètiques. Hi ha qui se’n plany i hi ha qui ho veu com una conquesta més vers la universalització de les emocions estètiques, dels valors ètics, també, dels mercantils, no cal ni dir-ho, i de les crisis que ja no s’entenen, si és que s’hi pot entendre alguna cosa, si no és des d’una perspectiva planetària.

La vida de l’home del món occidental, però, en aquest macro panorama global, segueix el seu curs, i, aliè a les disputes entre bàndols de nyerros i cadells de l’estètica, malda per arribar amb una certa dignitat a final de mes, pagar la hipoteca, intentar que els fills puguin fer els seus estudis, no perdre la feina, o, si és que ja l’ha perduda, intentar trobar-ne una de nova. Davant d’aquest panorama l’art queda en un segon terme, tant en els interessos prioritaris del comú dels mortals com en la presència als mitjans de comunicació de masses. No és que l’art no interessi, és que no ens serveix. I no ho fa perquè no crea bellesa, només genera pseudocrítica social. I d’això no se’n viu, ni en un sentit biològic ni en un altre de més espiritual. Si els polítics es queixen d’una desafecció creixent dels ciutadans envers la política i els polítics, el mateix es detecta entre l’art contemporani, els artistes, i el públic en general. Mai l’art havia estat un joc tan tancat i endogàmic com ho és avui. Ni tan banal.

Davant d’aquest panorama de desencant em va alegrar, i en certa manera sorprendre, l’afluència massiva de públic durant les jornades de portes obertes de la renovada Fundació Tàpies . Els mitjans de comunicació hi dedicaren molta atenció, i així varem conèixer algunes opinions sobre el famós i controvertit mitjó, ara instal·lat, a escala reduïda, al terrat de la Fundació. Antoni Tàpies no és un artista fàcil de contemplar, tot i ser un dels artistes més contemplatius, i menys encara d’entendre, per més que ja sigui un clàssic de la història de l’art, l’artista viu amb més projecció internacional de tot el nostre país.

Agradi més o menys, les coses són així. Hi ha qui ho admet, i qui, com passa amb la política dels polítics actuals, mostra la seva desafecció. És fruita del temps i no hi ha més cera que la que crema. No tenim prou perspectiva històrica, i estem massa enfangats en la realitat del present, per fer un judici objectiu de l’art del nostre temps. La història farà, com sempre ha fet, la gran garbellada. Llavors es sabrà qui és qui d’aquest present convuls i tumultuós però alhora apassionant. Amb mitjó o sense, l’art persistirà, com ho farà l’home amb tota la seva complexitat mental, l’home que reneix un cop i un altre de les seves pròpies cendres.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats