Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 04
15 D'ABRIL 2010

Sobirania & pensament


L'Any Maragall, en l'hora de molts adéus

Joan Alcaraz

Joan Maragall comença la seva coneguda Oda a Espanya a la manera d’un federalista sincer que implora:

"Escolta, Espanya, la veu d’un fill / que et parla en llengua no castellana: / parlo en la llengua que m'ha donat / la terra aspra: / en'questa llengua pocs t'han parlat; / en l'altra massa."

Aquesta és la primera estrofa d’un poema que, com feia Salvador Espriu durant la resistència al franquisme, voldria refer els ponts del diàleg entre dues nacions enfrontades per la història. Tanmateix, en la darrera estrofa, l’esperança s’ha transformat en refús:

"On ets, Espanya? no et veig enlloc. / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua que et parla entre perills? / Has desaprès d'entendre an els teus fills? / Adéu, Espanya!"

Maragall, doncs, recorria, a finals del segle XIX, un itinerari semblant al que fan avui antics federalistes i altres persones no partidàries, fins ara, de trencar amb l’Estat espanyol. Molta gent que creia que, en una Espanya veritablement democràtica, les aspiracions nacionals catalanes serien raonablement ateses. I que, a força de maltempsades –la ingrata negociació de l’Estatut i la incertesa de la sentència encara pendent no serien les úniques-, se n’ha anat desenganyant.

S’escau fer aquesta reflexió en l’avinentesa de l’Any Maragall, commemoratiu del 150è. aniversari del naixement de l’escriptor. Un referent que no és només un dels majors poetes que ha donat la llengua catalana, sinó un periodista molt influent en la societat del seu temps. Una personalitat que, si visqués avui, segurament no restaria aliena a la revifalla del debat sobre la sobirania, consultes locals incloses.

Quan Maragall entona l’”Adéu, Espanya!” vol dir que n’està fins al capdamunt, d’aquesta Espanya que no sap, o no vol, refundar-se perquè ja li està bé ser com és, perquè altres possibilitats no l’interessen. Darrera dècada del segle XIX, segona del XXI... res no sembla, essencialment, haver canviat. No és normal, doncs, que sigui l’hora dels adéus? Dels de la gent que ja fa temps que ho tenia clar i de la nova que, finalment, s’ha aclarit?

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats