Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 03
15 DE MARÇ 2010

Zig-Zag


Foto Francesc Canosa

Entrevista a Valentí Sanjuan, director de cine.cat

Francesc Canosa

Escriguin a un paper, a la ment, o a una pellofa d’ametlla la frase d’en Joan Sales: “No et fiïs mai de ningú que no tingui imaginació”. Prenguin bona nota perquè la lliçó filtrada és més eterna que l’eternitat: un país que no somia no té realitat. Fantasia, quimera, ficció... ens fan falta a cabassos. Ho ha vist en Valentí Sanjuan, reencarnació del belluguet somiador. Aquest periodista no para: ràdio, televisió, publicitat... i fa un any el somni es fa realitat: cine.cat. Sí, el primer portal de cinema en català escrit, pensat i somiat en clau catalana. Ara, que el nostre cinema comença a sortir volant per la rampa de llançament estel·lar. Ara, tornarem a rodar, tornarem a veure, tornarem a somiar?

Per què un projecte com cine.cat no havia nascut abans?

Un dels motius de fer cine.cat és que en el moment de fer-ho no hi havia competència. Si que s’hagués pogut obrir un portal en castellà, francès, anglès, però ja n’hi ha i cada territori té el seu propi llenguatge per expressar el cinema.

Sí, sí. I sembla que es vol normalitzar el cinema...

Sí, sens dubte. Fa il·lusió sentir que quan es parla de la llei del cinema, que qui se la creu, és precisament perquè diu: quan en el seu dia va néixer Catalunya Ràdio ningú apostava per un mercat de ràdio en català, quan va néixer TV3 molta gent pensava que seria una burrada obrir una televisió que no veuria ningú, quan el seu moment va triomfar el rock català... Ara la ràdio, la tele, la música, continuen funcionant. Si a qualsevol d’aquestes persones, que fa 25 anys que deien que això seria impossible, els hi plantegen això del cinema n’hi ha molts que segueixen dient: no, no. Perquè el cas del cinema hi ha una quota d’un 3% de pel·lícules en català. Però per què? Perquè l’oferta és nefasta.

Exacte.

És una mica simptomàtic de com una vegada per totes s’ha d’arreglar un cas no només de país, cultura i llengua, sinó en quan a cinema mateix. No pot ser que la gent que llegeix en català, que veu la tele en català, que parla en català, no pot ser que no pugui anar al cinema i veure pel·lícules en català. A més hi ha una segona cosa i és que el cinema és una pantalla importantíssima on hi va gent jove, gran. Si aconseguim normalitzar això, fins i tot si aconseguim normalitzar la versió original subtitulada en català, d’aquí cinc anys l’anglès que hi haurà al país, el francès, o altres llengües, no tindrà res a veure amb el que tenim ara mateix.

I vol dir que la llei del cinema s’acabarà aprovant tal i com s’ha presentat...

Jo apostaria que fins i tot si ha de ser com s’ha dit, una llei electoralista, jo des de cine.cat he mirat de defensar sempre que, ara mateix, tant me fa si és una llei electoralista, si s’aprova tal i com està, si s’aprova amb les sancions contemplades, o intervenim una mica en un àmbit que està fotut o serà difícil seduir a ningú. Per altra banda si aconseguim arribar al 50% de quotes de pel·lícules en català, si a més aconseguim que hi hagi més produccions a Catalunya i també més bones produccions tot això és importantíssim.

Però s’aprovarà?

Si ha de ser una llei electoralista vol dir que hi haurà molta pressa, que es farà tot el que es pugui per aprovar-la, que tothom es voldrà penjar les medalles, però ja em sembla bé, és a dir, jo li donaria un 80% d’opcions. La següent pregunta és: després què passarà? Funcionarà? No funcionarà? Les majors de Hollywood l’acceptaran? No l’acataran?

Això, què faran?

Serà el gran factor. Però també és veritat, que s’ha acabat, o que s’haurà d’acabar el campi qui pugui. El gran problema de les majors no és que hi hagi públic o no hi hagi públic, o hi hagi sales o no hi hagi sales, o hi pugui haver interès o no de veure el cinema en la nostra llengua. Hi ha països amb menys gent, hi ha llengües menys parlades que el català, però clar són països que tenen estat, no passa res, es dobla i fora. El tema és més..“si hem d’anar a un país que hi ha més d’una llengua i una de les llengües ens imposa, perquè la gent viu en aquesta llengua, doncs que es dobli a aquesta llengua, doncs realment ens ho haurem de pensar”. Seran un problema? Seguríssim, perquè ho estan sent ara.



Foto Francesc Canosa

Expliqui, expliqui.

Tots aquests problemes que hi ha ara amb l’exhibició, perquè qui està fent de titella, en el sentit de qui està articulant el discurs de les exhibidores són les distribuïdores. Ja que estan reproduint els grans temors de les majors. Aleshores aquestes majors si decideixen que no estrenaran a Catalunya, cosa que no passarà perquè és impensable, doncs per això aquestes exhibidores diuen: no, no, aquesta llei no ens convé perquè és intervencionista, no s’adequa a la gent, i a més a més estem en un mercat on sempre hem manat i no volem que ens vingui ningú a dir què hem de fer, a rebre subvencions, sí, però que ens vingui algú a exigir alguna cosa no ens agrada.

I el públic acceptarà la llei?

L’altre dia sortia una enquesta molt simple: Tens algun problema amb que es pugui veure més cinema en català, que tu que el vols veure en castellà el podràs continuar veient en castellà i a qualsevol cinema? Però en canvi tu que estàs acostumat a fer la vida en català podràs veure’l en català. Jo crec que no hi haurà cap problema en quan a públic, sempre i quan, mirem d’adequar el doblatge, no dic a nivell de carrer, però tampoc potser que anem a segons quins doblatges massa arcaics, o no es puguin introduir segons quin tipus de paraules i segons qui tipus de llenguatges en segons quines pel·lícules. No m’imagino una pel·lícula d’en Tarantino on l’insult més gros que se senti és “ets un babau tocacampanes”. Aquí si que hi ha d’haver una adequació, però això no vol dir que el català, que se senti no sigui correcte, net, polit.

Algun problema més?

Crec que un dels temes no només serà convèncer les majors sinó també que ens ho creguem nosaltres. Creure’ns que som capaços de tenir una indústria cinematogràfica pròpia, que exporta, que té directors, actors, productores, distribuïdores, sales de cinema, acadèmia, sales de cinema, premis.... Hi ha molt de talent, esforç, molta indústria a la que no se li ha donat suport... I hi ha molt per fer.

I també estem en un dels moments més daurats del cinema català...

És un moment esplèndid en tots els sentits. Si ara plantegem un mapa de quin és l’estat del cinema català, és molt difícil dir què é s cinema català, com és molt difícil dir què és cinema de qualsevol cinematografia. Fixem-nos que el cinema nord-americà et va de Sundace, Tribeca als Oscars i a Catalunya, per molt que siguem molt petits i estranys i rars i molt nostres, passa el mateix i vas des del Ventura Pons que creu en els seus projectes, a directors que emigren a Hollywood, com els germans Pastors, o han estrenat a Sundace, quan aquí ningú els va obrir les portes, o el Guillem Morales que estrena la primera pel·lícula aquí i ningú li fa cas i se n’ha d’anar a que la segona li produeixi el Guillermo del Toro. O el cas de la Coixet, que comença fent publicitat amb el Lluís Miñarro que s’ha convertit amb el productor de moda europeu arreu del món i que està instal·lat a Barcelona i que ara pot fer els projectes que li dóna la gana, i amb els directors que vol. S’està fent un entramat amb l’ajuda de l’Acadèmia de Cinema, Catalan Films, l’ICIC, Televisió de Catalunya... tots aquests esforços comencen a tenir visibilitat.

Però hi ha públic per tot això?

Sí, no només perquè som la gent que som, i amb el públic que hi ha ja és suficient, però al marge del públic, la diversitat és tan gran que cada espectador pot trobar el seu tipus de pel·lícula i cada pel·lícula ha de saber trobar el seu espectador. Però evidentment aquestes pelis no s’han de morir aquí, aquestes pelis tenen el seu circuit per festivals, es poden estrenar, a Espanya a Europa, donar la volta al món dins els límits que es puguin donar. Potser no es pot conquerir Hollywood però tampoc és la seva intenció.

I veurem algun dia una pel·lícula catalana als Oscars?

Sí, sí i no trigarem gaire. Necessitem tres, quatre condicions que, a més poden ser diferents, Una és, jo crec que aquesta via no funcionarà, el dia que l’acadèmia espanyola triï una peli rodada en català per enviar. L’altra via és que l’acadèmia del cinema català, que aquest any ja ha fet la seva reunió amb a l’acadèmia americana, necessitarà un temps, però hi ha precedents de països que no tenen estat i envien la peli per competir, Hong Kong. Si aquesta ha de ser la via creiem-nos-la i i endavant. I si aquesta no funciona, doncs a través de l’Institut Ramon Llul ja mirarem de coproduir una peli amb Andorra i enviar una peli en català. Crec que poden ser dos, tres, o deu anys, tot dependrà que ens ho creiem, però les vies per fer-ho hi són.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats