Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 03
15 DE MARÇ 2010

Cròniques de la Catalunya Independent


La fi de l'independentisme

Caterina Roger

Durant molts anys el moviment independentista català fou heterogeni i molt fragmentat. Alhora que la seva diversitat no aportava gaire de nou, les diverses tendències acabaven dient el mateix que aquells altres amb els que competia. En aquell temps es perdia la major part de les energies tractant de classificar a uns i altres com de dretes o d’esquerres, quan aquests conceptes ja no tenien sentit ni vigència, com sobiranistes o unionistes, independentistes o autonomistes.

Alguns van predir que Catalunya arribaria a ser independent malgrat els independentistes. En bona part tenien raó. La degradació de la política d’aquella època també es deixà sentir a l’interior del moviment patriòtic. La política vers la sobirania nacional va esdevenir un conjunt de sigles, de declaracions, símbols, de formes sense contingut, ni estratègia, ni tàctica. Es feia propaganda de la possibilitat de ser independents sense anar més enllà d’una abstracció de llibertat que no concretava mai ni el com, ni qui, ni quan, ni el què. Molts creien que Catalunya era una nació ancestral a la que només li calia que li permetessin ser independent. Res més lluny de la realitat.

r

El fet és que la independència arribà en silenci, més de la mà dels errors del nacionalisme espanyol que dels encerts de les organitzacions independentistes, de manera similar a com arribà la democràcia i l’autonomia després de la dictadura de finals del segle XX. Fou la conjuntura crítica de l’economia dels inicis del segle XXI, els canvis que es produiren dins de la Unió Europea, la tasca discreta al marge dels compromisos polítics que van desenvolupar certes persones i organitzacions socials, econòmiques i culturals, conscients que la independència seria el resultat d’un procés de modernització, d'innovació, que fonamentaria els canvis necessaris per que la societat catalana es fes càrrec, per si mateixa, de construir un país nou, un país sobirà.

Van ser els canvis en la forma de viure el que més ens allunyà als catalans dels ciutadans de la resta de l’Estat espanyol. Fou un moviment silenciós d'innovació, que representà una nova Reneixença, la que ens conduí fins els terrenys lliures i sobirans, emancipats d’Espanya, els que van permetre desenvolupar iniciatives, fonament de la sobirania.

Sorgí un nou dret català de voluntària adhesió, un concepte de ciutadania, una identitat, cohesionadora i estimulant, una activitat econòmica i comercial molt dinàmica i innovadora, fortament lligada a les economies europees més avançades. La política catalana s’extenia més enllà dels partits polítics i de les organitzacions sindicals, dels debats estèrils del Parlament i de manera molt més eficient que l’acció del Govern d’aquell temps.

La fi de l’independentisme fou la porta vers la sobirania, vers l’assoliment de la independència.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats