Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 03
15 DE MARÇ 2010

L'associat


Escriptors en llengua catalana de Joan Miró

Per què sóc català

Josep Colet

Més d’una vegada m’ho he demanat. I em responc, per què me’n sento! En primer lloc perquè vull i perquè em cal i perquè em plau!

A voltes em dic: deu ser perquè he nascut en aquesta terra. Però tot seguit penso en tantes altres persones –i més d’algun polític- que també són nats aquí, i fa pena sentir-los, per com expressen un rebuig a les seves arrels. D’altres, no ho fan amb tanta mala idea, simplement ignoren aquestes arrels i totes les circumstàncies que ha viscut aquesta nostra nació, d’ençà que es va anar configurant. Perquè –això si que ho tinc ben clar- un país no és un present ocasional sobre un bocí de terra, ni tan sols una comunitat d’interessos econòmics, ni una simple ànsia de llibertat política. Un país, per mi, és una complexitat molt humana, que té cor històric, ànima cultural, i una sang que batega de segles i que aporta una tasca que fa i ha fet, i que segueix produint, amb una obra artística i de pensament. I el gran miracle d’una quotidianitat i una comunitat capaç de sentir amor per un paisatge bell i divers i per uns costums i una llengua, la qual, a través de molts segles, ha estat el vehicle d’una emotivitat servada en el so d’unes lletres, bressol i història d’una meravellosa i extensa riquesa cultural i literària.

Molts ens diuen que som un país petit, però jo que he tingut l’oportunitat d’entreveure’l entre les vivències pròpies i les pàgines de molts de llibres, el sento com un país molt gran, atesa l’obra cultural, artística i humana realitzada pels compatriotes, els quals, amb el català als llavis i la terra a les mans, han sabut crear i engrandir la naci& oacute;, des de Ramon Llull fins els nostres dies, vencent tots els mals averanys i totes les ombres que hem trobat sembrades pel camí.

I tot això és una gran riquesa.

Que, de quina riquesa parlo? En veig tanta que quasi no s& eacute; per on començar. D’antuvi, deixem-nos dels grans artistes; parlem del poble. Heu valorat mai què significa l’art romànic per al nostre país? Només passejant pel nostre “petit” territori, en trobarem a centenars, els monuments romànics que encara perviuen, i que són l’admiració dels especialistes mundials. Entre tants i tants, destaco Sant Pere de Roda, Sta. Maria de Taüll i Sant Climent, el barceloní Sant Pau del Camp i, entre molts altres, per exemple, els cenobis de Poblet i Santes Creus. La mateixa portada de Santa Maria de Ripoll és una síntesi de la Bíblia en pedra. I parlant de les pintures murals de l’art romànic i gòtic, els museus de Catalunya en són plens.

La nostra nació catalana ha nascut sobre un divers i bellíssim territori amb més de mil anys d’història sotraguejada, joiosa i dramàtica, un territori amb molta memòria prehistòrica, ibèrica, romana, gòtica, aràbiga, però que, d’ençà de l’any mil, mitjançant la nissaga dels comtes de Barcelona i de les valls pirinenques, va formar-se un domini, una nació i un estat fluctuant que a poc a poc s’anava aplegant, sota una llengua, de primer vulgar, però que es diferenciava del llatí imperant, i uns costums que naixien, de la terra i de la mar. Fins que, tot plegat creaven una nació rellevant i destacada en el concert dels països medievals. Institucions com el Llibre del Consolat del Mar, el primer codi marítim mundial i fonament de tots els altres, i la gran aportació humanitària de “Pau i Treva” de l’abat Oliva, ens obren unes portes d’or en l’origen de la nació. Grans pensadors i escriptors tingueren cura d’encetar el nostre pensament filosòfic i la literatura catalana. El primer, sens dubte fou Ramon Llull, escriptor enciclopèdic medieval, però del qual encara materialment n’hem viscut. Certament, perquè quan en el període fosc dels anys de la dictadura franquista, el català era bandejat de totes les escoles i universitats de l’estat, arreu d’Europa i també a Amèrica, a la majoria d’universitats hi havia càtedres de català, només per estudiar en origen les obres catalanes de Ramon Llull. Si a les Illes naixia el geni de la nostra llengua, a les terres valencianes floria Arnau de Vilanova, metge de diversos Papes i un pensador originalíssim. Com ho fou també, a la banda gironina, Francesc Eiximenis, el qual, en una extensa enciclopèdia de dotze volums resumia tots els coneixements religiosos i profans de l’època. Després vingué el gran poeta, Ausias March, traduït a molts idiomes. I el llibre fonamental, “Tirant lo blanc” de Joanot Martorell, un dels llibres de cavalleria glorificat per Cervantes en el seu Quixot. I no ens podem oblidar de Bernat Metge, el qual fou l’introductor del Renaixement a la literatura catalana. Només amb els noms i les obres de tots els altres escriptors catalans d’aquell Estat Català, mentre que ho va ser, desbordaria els límits d’aquest article.

Bé, per a una nació que ha estat, i vol continuar essent, són molt importants les arrels, i el nostre passat les té molt profundes. Però malament aniria si el passat no tingués un present ben viu i una expectativa certa de futur i jo, contra els auguris negatius que diuen que la minva és palesa i que el nostre destí com a poble és insegur, doncs, afirmo, no sense alguna recança, però em reafirmo en la convicció que un poble, del valor històric i cultural com el nostre i que té una llengua amb dificultats públiques, més imposades que naturals, no pot morir, i ha de refer la seva vigoria per donar sentit a la veu del dia a dia.

A mi, quan m’han preguntat a voltes: quina és la teva pàtria?, jo no he respòs ni Espanya ni Catalunya; he dit la meva pàtria es la meva llengua, i si algun dia aquest país meu fos independent, però ja no parlés en català, jo no el reconeixeria i seria un apàtrida. Ho he dit més d’una vegada, però no, no tinc por que això sigui. Voleu que us digui per què? Perquè si la llengua és l’ànima d’un poble, i aquesta parla, feta idioma com és, i ben vetllada pel mateix Institut d’Estudis Catalans, la nostra Acadèmia, ha estat i continua essent avalada per una literatura viva i de gran volada.

Ho sé, m’he allargat molt en aquest comentari que vol explicar perquè em sento català i confio en el meu país, malgrat la pressió destructiva que rebem d’arreu de les terres de l’estat i dels polítics que el governen. I confio en la seva absoluta pervivència, per tot el que acabo de comentar i perquè –seguint la metàfora de l’arbre nacional-, estic convençut que les branques del futur seran ben nodrides per la saba que ens puja pel tronc de la vida, la llengua i les idees. I que, ara, sotmesos a la dictadura d’una falsa democràcia, que ofega fins i tot la llibertat de l’autodeterminació, o qui sap si en un temps futur, essent responsables totals del nostre poble, sé que Catalunya, l’idioma català i amb el concert internacional de la nostra personalitat col·lectiva, assoliran de ser, no inferiors ni superiors als altres països, sinó de ser iguals, respectats i solidaris amb un món, també cada vegada més global, tal com el nostre pensament filosòfic, que ens han llegat i llegarem. N’estic segur!

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats