Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 03
15 DE MARÇ 2010

Les consultes sobre la independència de Catalunya


Parlament a l'acte de presentació de Figueres Decideix

Narcís Oliveres

Fa set o vuit anys en Miquel Esteba va promoure una taula rodona a Figueres amb Josep Ma. Terricabras, Vicenç Villatoro i Salvador Cardús. La va titular debat sobre l’estat de la nació. La nació, l’estat de la qual s’havia de debatre era Catalunya. Es van dir coses molt interessants, però malgrat la categoria dels participants va tenir un ressò escàs. Miquel Esteba, lluitador infatigable de la sobirania de Catalunya, un parell d’anys després en va organitzar una altra, els participants de la qual no eren tant mediàtics, érem ell mateix, en Toni Calvó i el que us parla. Tots tres ens varem manifestar obertament independentistes. No hi havia crisi econòmica, per tant, no se’ns podia retreure que allò que realment preocupava la gent era la crisi. Tampoc no hi havia cap sentència pendent d’un Tribunal Constitucional, esperpèntic i autodeslegitimat, de l’Estat espanyol que posés en qüestió una decisió adoptada pel poble català en referèndum. Se’ns va dir pura i simplement que érem uns somiatruites, uns il·luminats.

Precisament, aquestes dues coses que no estaven presents en aquells moments, són indicatives en el meu entendre, de que no tan sols no érem uns somiatruites, sinó que senyalàvem l’únic camí possible.

En la consulta que es farà als figuerencs es preguntarà “Està d’acord que la nació catalana es converteixi en un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?” En formular la pregunta, i pel sol fet de formular-la, s’està reivindicant l’exercici del dret a l’autodeterminació.

La definició d’autodeterminació no ofereix cap dificultat conceptual. Eduard Puig Vayreda ha fixat perfectament el concepte. El problema, en realitat, no consisteix a dir què és el dret d’autodeterminació. El problema apareix quan es tracta de designar qui és el titulat d’aquest dret. Llavors, les nocions d’autodeterminació i de sobirania s’imbriquen amb les de democràcia, poble, nació i independència i totes incideixen en la idea de legitimitat de tot poder polític.

L’autodeterminació és un acte de sobirania. La paraula sobirania fa referència a la capacitat de prendre decisions. La denominació FIGUERES DECIDEIX, l’ALT EMPORDÀ DECIDEIX o CARTALUNYA DECIDEIX respon a una voluntat de manifestar-nos sobiranistes. Quan es tracta de nacions o de pobles, es fa referència a aquelles decisions que tenen a veure amb el benestar de la gent, l’ancoratge cultural i la prosperitat econòmica. Per això he recordat el context de crisi econòmica a l’inici de les meves paraules.

Tots sabem que, en el fons, la consulta és sobre la INDEPENDÈNCIA de Catalunya. Avui, la paraula independència i el que significa és d’ús comú, i és pronunciada amb tota naturalitat fins i tot pels que en són contraris, en l’argumentari dels quals, l’expressió estel·lar és que allò que preocupa la gent és la crisi econòmica i ho consideren un argument irrebatible. Quan no hi havia crisi, quan en Miquel Esteba, en Toni Calvó i jo propugnàvem la independència en un moment en què no n’hi havia, cap d’ells ens va dir que, tot i la discrepància que poguessin sentir respecte la independència de Catalunya, el moment escollit era pertinent. Perquè? Perquè per a ells, no es tracta de pensar, avui o fa uns anys, en allò que preocupa la gent. Es tracta d’evitar allò que els preocupa a ells, que Catalunya es converteixi en un estat independent. Són nacionalistes espanyols. Un desig d’independència és sempre conseqüència d’un sentiment nacionalista. En qüestió de nacionalismes no hi ha punt zero, allà on n'hi ha nacionalisme n’hi ha un altre d’afrontat. Al català s’afronta l’espanyol que és una voluntat de domini i és més fanàtic, més intolerant, més tronat. El nostre, en canvi, és una voluntat d’existir. Aquesta voluntat, ja us en adoneu, és la d’aquest acte que estem celebrant.

La crisi, evidentment, preocupa, i amb raó, molta gent Tots els analistes, tant econòmics, com polítics, afirmen que els països que la superin en sortiran reforçats. Serà el cas de Catalunya, que no pot decidir quines mesures ha de prendre per superar-la? I en la que els efectes nocius s’ajuntaran amb els produïts per tants anys d’espoli fiscal i que a conseqüència del qual ja hi ha entrat exhausta? No puc deixar de referir-me al debat que ahir es va celebrar al Parlament de Catalunya i que ens ha privat de l’assistència a aquest acte del nostre Alcalde. Un dels defectes dels nostres polítics és que els agrada jugar a ser país que pot decidir. Com aquells nens que juguen a ser grans. Això sí que és somiar truites.

Les crisis són un perill, però també són una oportunitat. Que es plantegi la independència en un context de crisi, és l’oportunitat per deixar clarament de manifest que només amb capacitat de decidir, podrem fer front a aquesta crisi i a qualsevol altra, sigui econòmica, sigui política que en un futur pugui venir. Pretendre que la prioritat de la crisi exclou qualsevol presa de posició sobre una hipotètica, i per a mi desitjable, independència de Catalunya, és una frivolitat irresponsable, si no és una barroera manipulació.

Aquestes consultes tenen una importància excepcional. En primer lloc, si les sabem organitzar, si la ciutadania de Figueres, de l’Empordà i de totes les localitats, petites o grans on se celebrin, acudeix en un percentatge raonable a donar resposta a la pregunta, per a la qual cosa demanem la vostra ajuda, ens traurem de sobre el sant benet de somiatruites, demostrarem que la independència és possible. Feia temps que no es produïen a Europa tantes independències, tantes sobiranies, recuperades. En pocs anys hem viscut la dissolució de tres estats, en dos d'ells, la Unió Soviètica i Txecoslovàquia, de manera pacífica; i de manera tràgica i sagnant, Iugoslàvia, on un nacionalisme hegemònic, el serbi, n'ha estat el determinant. Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia, Croàcia, Montenegro no és que hagin accedit a la independència. L’han recuperada. Que és allò que nosaltres volem. I altres nacions sense estat com la nostra proposen referèndums d’autodeterminació, com Escòcia. Avui mateix el Primer Ministre d’Escòcia ha presentat al Projecte de Llei relatiu al referèndum. Això incrementa la nostra responsabilitat. Si volem, la tenim a l’abast. Només ens cal, com catalans, estar units. Ningú de nosaltres haurà de deixar d’actuar d’acord amb les seves ideologies. Les ideologies diuen com s’ha de governar. No es tracta pas d’això. Es tracta de què s’ha de governar. I la resposta és molt senzilla: CATALUNYA !!! Catalunya és una Nació i una Nació no pot existir sense llibertat. És per això que no és una qüestió d’ideologies. Hi caben totes. L’assoliment de la sobirania és una feina que correspon a tota una societat, independentment de l’adscripció ideològica de cadascú. Per això aquesta tasca s’ha de plantejar com un esforç conjunt, obert, sincer i real. Des de la democràcia. Des de la llibertat. I la llibertat no és patrimoni de cap ideologia. Catalunya és la Pàtria de la llibertat. Si l’home individual és lliure, també ho és la suma dels homes que formen la Nació.

Si repassem la nostra història veurem que sempre hem defensat la llibertat. Sempre, des de l’Edat mitjana, hem volgut un règim parlamentari. Quan Felip Vè ens volgué imposar el poder absolut, diguérem no. Quan Franco en volgué arrabassar el nostre sentit de la llibertat, diguérem no. Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a la causa de la llibertat. I perquè hem sabut defensar la llibertat i identificar-nos amb ella, amb sacrificis enormes, encara existim i formem part, modestament però dignament, del concert de les nacions.

El nostre culte a la llibertat ens ha permès comprendre i respectar la llibertat dels que venen a viure amb nosaltres amb l’esperança de trobar una vida millor. M’adono que a la sala es troben algunes d’aquestes persones. El nostre concepte de llibertat vol dir tolerància i respecte. En els moments presents a Catalunya s’interrralacionen dos processos: el procés de reivindicació i de voluntat d’assumir la plena sobirania que com a Nació li correspon, i el procés que resulta de la immigració, que segons com es gestionin poden provocar noves oportunitats i, en definitiva, els interrogants que planteja la interacció entre immigració i independència tenen el caràcter polític d’estar decidint com viuran les generacions futures. És per això que dono importància a la seva presència i els li’n dono les gràcies.

És en nom de la llibertat que reclamem per a la Nació Catalana l'acompliment de les seves aspiracions polítiques i de govern que vol dir la llibertat dels pobles, en definitiva, que vol dir la independència.

He parlat d’un percentatge raonable de participació. Aquestes consultes no són un referèndum convencional. No tenen la cobertura mediàtica que tenen els referèndums convencionals. Propaganda institucional, propaganda televisiva, milions d’euros mobilitzats per incentivar la participació. Ni tan sols disposem de cens electoral. Malgrat tot, i a Figueres que és una població gran amb una gran tradició de llibertat probablement no hi mancaran, hi hauran observadors estrangers. Aquesta tradició figuerenca de llibertat no podem consentir que es dissipi. Això ens dóna una gran responsabilitat. Per primera vegada l’anhel independentista de Catalunya, és objecte de l’atenció dels mitjans internacionals.

En la presentació s’ha fet referència al meu curriculum. N’estic orgullós. Orgullós sobretot d’haver tingut el privilegi de tractar i de col·laborar molt estretament amb dos catalans il·lustres dels quals, per acabar, citaré unes frases que considero convenient recordar i que avalen la independència de la nostra Nació. Un d’ells, era figuerenc, era Josep Pallach i deia UN HOME NO ÉS LLIURE, SI EL SEU POBLE ÉS ESCLAU. L’altre era Ramon Trias Fargas i deia SER CATALÀ ÉS LA VOLUNTAT DE SER LLIURES, CATALUNYA ÉS LA PÀTRIA DE LA LLIBERTAT O NO SERÀ. En tots els missatges electrònics que s’emeten des de FIGUERES DECIDEIX es recorda una frase del President Compays:TOTES LES CAUSES JUSTES DEL MÓN TENEN ELS SEUS DEFENSORS. EN CANVI CATALUNYA NOMÉS ENS TÉ A NOSALTRES. Els figuerencs no podem fallar !

Penso i desitjo que aquestes consultes que tant haguessin agradat a Ramon Trias Fargas i a Josep Pallach, com la primera que es va celebrar a Arenys de Munt i totes les altres que ja s’han celebrat i celebraran siguin el punt d’arrancada d’un procés irreversible, que servirà per fer efectiu a Catalunya un principi universal que se’ns nega. El dret dels pobles a disposar d’ells mateixos.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats