Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO ZERO
15 DE DESEMBRE 2009

Vida d'un diletant


Collage Joaquim Pijoan

L’anarquia del silenci

Joaquim Pijoan

Vista l’exposició que amb el títol de L’anarquia del silenci ens presenta l’obra de John Cage i l’art experimental. Matí al MACBA donant voltes a aquest experiment Zen, més que no pas anàrquic, que fou la vida i obra de John Cage. La blancor lluminosa del museu de Meier és l’espai ideal per contemplar les teles blanques com la neu que presideixen i il•lustren l’obra més controvertida i emblemàtica de Cage, 4’ 33’’, datada el 1952, i que és una transposició al món musical del famós blanc sobre blanc pictòric de Malèvitx, el non plus ultra de les avantguardes plàstiques. Hi havia molta gent a les sales. Curiositat? Interès? Contradicció? A l’entrada proclamen, seguint, Roland Barthes, que Cage va perseguir la mort de l’autor, i ara el ressusciten i el veneren reverends en un exercici d’idolatria estètica tan real com devota. Molta gent era del gremi, conceptuals d’una o altra disciplina, estetes estètics vestits de negre, l’inevitable grup d’adolescents desmenjats que la monitora intenta alliçonar en va. I algun diletant esgarriat com jo mateix vagant erràtic d’una partitura a l’altra, escoltant gravacions amb els auriculars ad hoc, preguntant-se si la música feta amb sorolls és música o no passa de ser un neodadaisme, un revulsiu, l’anarquia creativa sempre ho és de convulsa, com un koan del budisme Zen tan grat a Cage.

El silenci de Cage, que ara conec una mica millor, és fill del mateix misteri que la repetició mecànica de la pintura d’Olot, o els sopars a El Bulli, extrems oposats d’una mateixa decadència, la nostra, aquests temps postmoderns que Lyotard va profetitzar ja fa 25 anys. Compro La condició postmoderna, finalment traduït al català, a La Central del Raval. He pujat Passeig de Gràcia amunt i he entrat a La Pedrera, una altra forma de silenci, la gernació dels carrers del centre m’ha produït un efecte magmàtic, jo que m’he fet vell enmig del brogit del món, anhelant els grans silencis de l’harmonia de l’art. És per això que l’escultura d’Arístides Maillol, l’antítesi virgiliana al silenci anàrquic de John Cage, em retorna al plaer de la forma en estat pur, el mateix silenci construït amb la pacient i esquerpa solitud de l’artista que no vol saber res de teories. Un pastor amb un ramat de cabres diu a Maillol: “ bon dia senyor Maillol”. I ell contesta amb un altre bon dia, i pregunta: “ què feu, on aneu?”. Contesta el pastor: “ treballem....” I és en aquest pacient treballar que l’escultor de Banyuls de la Marenda trobà la forma pura i la seva raó de ser. Silenci. Una altra forma de silenci que traspassa els límits de l’anarquia per endinsar-se en la raó de ser de la llibertat soferta del pastor de cabres virgilià.

Dino al Samoa de Passeig de Gràcia amb el meu fill, però sóc incapaç de fer-li un resum didàctic del triomf de la llibertat formal damunt del nihilisme anàrquic, em perdo en una conversa banal que no porta enlloc. Em dol el meu posat de diletant estèril i pare ineficaç. Tanmateix, un bri d’esperança brota en el cel de la tarda, la llum del sol morent és la mateixa llum que il•luminà Cage, Maillol, i el mateix Virgili. Enmig de la marabunta que inunda els passadissos subterranis del metro penso més en Cage que en Maillol, i el silenci humà, dins del vagó de la línia V que em porta fins al Guinardó, dura exactament 4 minuts 33 segons. Silenci profètic.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats