Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO ZERO
15 DE DESEMBRE 2009

Actualitat a bocins


Actualitat a bocins

Narcís Oliveres

He manifestat en moltes ocasions els meus dubtes sobre l’efectivitat de proposar accions conjuntes de les forces polítiques catalanes a les "Cortes Generales". Els meus anys de parlamentari a Madrid em van permetre constatar que eren rebudes amb indiferència i sovint amb una hilaritat desdenyosa, raó per la qual, en el meu entendre, les accions conjuntes és a Catalunya que s’han de produir. L’Editorial conjunta de dotze diaris catalans, probablement perquè és a Catalunya que s’ha publicat, ha tingut efectes a Madrid. Tot i que es tracta d’una iniciativa que no és de cap partit, amb l’excepció dels partits essencialment unionistes (PP i Ciutadans), tots els partits de l’arc parlamentari català s’hi han adherit. L’Editorial conjunta dels diaris catalans, es va fer i es va publicar a Catalunya. Va provocar a Madrid una reacció, que lluny de causar hilaritat, va causar estupor. Una reacció no exempta de preocupació. Insisteixo, és a Catalunya on hem de tenir unitat d’acció. Els diaris catalans ens assenyalen un camí a seguir.

Pocs dies abans de la publicació de l’Editorial, el President la República Francesa va manifestar el seu desig de que les despulles d’Albert Camus, escriptor i filòsof, Premi Nobel de Literatura de 1957, fossin transferides al Panthéon de Paris. Sembla que el seu fill Jean s’hi oposa i la seva filla Catherine, ha expressat els seus dubtes. No pretenc pas pronunciar-m’hi. No és cosa meva i la meva admiració per Albert Camus, seguirà essent la mateixa, reposi on reposi. La proximitat de data entre la proposta de Mr. Sarkozy i l’Editorial conjunta, m’ha fet recordar l’Assaig de Camus, l’Homme révolté, del qual el propi autor deia que era l’obra seva que més li agradava, i en la que pregunta què és un home revoltat i la resposta és "un home que diu que no, però que si bé rebutja, no renuncia: és un home que diu que sí d’ençà del seu primer moviment". La revolta és un dret, diu. La revolta neix de l’esgotament de la paciència. Es situa en l’actuar. La revolta més negativa, i posa l’exemple de l’esclau que sobtadament es rebel·la contra una ordre del seu amo, conté per força un element positiu. Si refuso acomplir aquest acte al qual hom em pretén obligar, és que en mi resideix una voluntat d’allò que és el contrari, és perquè en l’home hi ha alguna cosa en que pot identificar-se. En conseqüència conclou: Em revolto, aleshores sóc.

I pocs dies després, José Montilla, President de la Generalitat, ens diu que la sentència del Tribunal Constitucional, relativa a l’Estatut, s’haurà d’acatar, tot i que afegeix que acatar no vol dir callar. I què vol dir no callar? Enraonar per no dir res? No seria millor fer com l’home revoltat de Camus i dir "Sóc independentista, aleshores sóc".

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats