Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO ZERO
15 DE DESEMBRE 2009

Sobirania & pensament


Parlament acte d'homenatge

Antoni M. Badia

PARLAMENT D'ANTONI M. BADIA I MARGARIT EN OCASIÓ DEL SEU ACTE D'HOMENATGE, ORGANITZAT PER SOBIRANIA I JUSTÍCIA, EL PROPPASSAT 27 DE NOVEMBRE A L'ATENEU BARCELONÈS

Gràcies, President Bassols, per aquestes paraules tan amables.

I gràcies, també, a tots els qui avui compartiu, amb nosaltres, un acte que endevino que es farà recordar. Si un dels vostres objectius era que em pogúessiu conèixer, afanyeu-vos i mireu-me bé. Ho dic perquè, si giro la testa enrera, aleshores sí que el meu panorama s'eixampla considerablement, per haver viscut una vida llarga: tant em podeu preguntar per la dictadura de Primo de Rivera (que s'acabà entorn de 1930), com per la proclamació de la República (abril de 1931), com per la trista Guerra Civil (1936-1939), com per la no menys trista dictadura de Franco (1939-1975), fins a un corol•lari (que tots vivim avui, l'any 2009). Enumero aquestes dates, viscudes per mi mateix, per tal com s'hi reparteixen una vuitantena d'anys, en els quals confesso que ens hem planyut d'un malestar difícil de descriure: entre els qui jo he presentat com a grans, els qui són més joves, els qui us trobeu en aquesta sala i els qui no hi són, tots formem una immensa munió de catalans que avui no vivim de gust dins la nostra estimada pàtria.

Ara bé, la cosa ve de molt lluny, per poc que en sapigueu els qui ho heu llegit en llibres o ho heu comentat amb gent més gran. No puc estendre-m'hi, però, recordaré que molt aviat hom ja distingia entre la Hispània romana i l'angle nord-oriental de la Península i com la invasió i l'establiment dels àrabs trobaren ja feta i en marxa una mentalitat i una llengua catalana clarament diferent de les llengües restants dels país. I quan, fixades les monarquies de l'Edat Mitjana, apareix el magne Jaume I, ell, entre altres terres, conquerí Mallorca i València i així assegurava un poderós reialme unitari on tothom parlava la llengua catalana. Un reialme que Ramon Llull ja havia divulgat per l'Europa culta. Més, encara: Jaume I era mogut pel seu somni daurat d'Occitània, al qual hagué de renunciar pel tractat de Corbeil (1258). L'edat i les circumstàncies li impediren d'insistir i anar més enllà. Però que l'època també atreia la nostra gent vers el nord i vers l'est, ens ho proven els admirables Consolats de Mar, que ompliren el Mediterrani, sobretot en els segles XIII, XIV i XV. És aleshores que la fantasia popular deia que els peixos del mar portaven les quatre barres vermelles marcades damunt les escates...

D'altra banda, aquesta orientació vers l'est (Mediterrani enllà), que obeïa una direcció tradicional, acabaria suplantada, sense que passés massa tamps, per una orientació oposada, ara vers l'oest i el sud-oest, arran de la descoberta d'Amèrica (1492). És sabut que la partició de béns i drets i efectes entre els Reis Catòlics Don Fernando i Doña Isabel fou objecte de molts comentaris. Tampoc no m'hi aturaré. Acceptem-ho de bona fe i tirem endavant.

Sembla que no havia de passar res. Tot podia ésser pres en pau i segons justícia. És evident que els grans dominis del Rey Don Fernando el Católico (Aragó, Catalunya, Mallorca i València) reunien unes qualitats (en la naturalesa, en monuments, en personalitats, etc.) que mancaven en altres indrets de la resta de la Península. La qüestió és que, sense trigar gaire, i sense que hom pogués atribuir-ho a causes massa conegudes, s'anà creant un clima de reticència en determinats ambients culturals castellans respecte a Catalunya (com a terra més peculiar de l'Espanya oriental).

Amb tot, la dita reticència, atiada per l'ús de la sorprenent llengua catalana i d'altres maneres d'ésser, o feia gràcia o queia malament, i més això que allò. I ara em permeto de referir-me a allò que n'han dit els nostres historiadors (posat que no puc aturar-m'hi). Després del Compromís de Casp (1412), quedarà clara "la ingerència castellana a Catalunya i l'exclusió de Catalunya de les grans empreses hispàniques". Doncs bé, això ja no era un joc net, i sense parar, els papers ens parlen de "la desnacionalització pacífica" de Catalunya i no debades aquest adjectiu ens fa pensar en la seva desnacionalització violenta: la Catalunya rompuda, la figura tètrica del Conde Duque de Olivares i la revolta de Catalunya, amb trampes i enganys de tota mena (emprats pels conqueridors) i amb la guerra dels Segadors (avui el nostre himne nacional). Lluitadors, ciutadans i pagesos d'aquells dies no podien imaginar que es pogués sofrir més que ells no havien sofert. Però si, amb el capgirell de les dues dinasties en acabar-se la guerra (els Àustries vençuts pels Borbons l'11 de setembre de 1714), els catalans, malgrat que es veien bon xic estranys en aquesta darrera guerra, s'adonaven que els queia al damunt la màxima dissort de perdre tot allò que ells eren com a nació i com a persones. No oblidem que la implacable Nova Planta era definitiva i que la cruel repressió durà dotzenes d'anys desfent les famílies i el país i encara ens hi queden relíquies que ens angoixen.

El temps se m'acaba i afortunadament hem arribat a un punt de la història que avui repassem, que de fet tots ens la coneixem prou. El malestar amb què vivim avui al nostre país té diversos aspectes i a tots se'ns fa difícil i desagradable d'haver de superar-lo, sobretot quan tenim la consciència neta de no haver-hi aportat res de contraproduent. Al contrari, som molts els qui hem vetllat per una bona acció social, per la llengua catalana, per un adreçament polític, per la convivència personal i per tantes coses que fan atractiva la vida en comú. Però el dit malestar era difícil de descobrir i de descriure. Semblava que la seva dicció ens infonia com una por, o com un respecte. Potser era una mena de sentiment? Més que un sentiment! Era una convicció, una convicció profunda. Ja fa temps que m'hi he acostumat, i diríeu que, si aquesta convicció un dia es tornés una realitat, potser ens començaríen de passar tots els mals. Crec entendre que la dita convicció té un mot màgic, que un bon dia se'ns imposarà. Jo ara diré aquest mot màgic, i immediatament vosaltres el repetireu, tots amb mi. Tots el sabeu: si no, no seríeu aquí. Començo, de moment jo: "IN-DE-PEN-DÈN-CI-A". I ara tots amb mi: "IN-DE-PEN-DÈN-CI-A".

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats