Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 02
15 DE FEBRER 2010

Zig-Zag


Foto Francesc Canosa

Entrevista a Melcior Comes, escriptor

Francesc Canosa

Melcior Comes ens dóna la mà. Agafin-la. No tinguin por. Anem a fer un Viatge al centre de la terra... I a cada pas notes el rau-rau. El cuc. El virus. Ja som dins. Comes, amb sa calma que amaga la carta del nervi, ens transporta al nostre cor de tomàquet pansit. Què ens pensàvem? Flors i violes? Diem la veritat. Jo he llegit aquesta novel·la com el súmmum del realisme. Retrat d’unes elits catalanes sotsobrant per la geografia del no res, per la desorientació del que dimiteix en vida. Un país atrapat entre la realitat i la ficció. S’apaga el llum... Alguna cosa haurem de fer.


No deixa ningú viu al llibre...
No deixo ningú viu? Ja, ja, ja Què significa això?

Vaja, com diu un dels personatges, “aquest és un país que ni tan sols sap on clavar el clau per penjar-hi una escombra”
És un llibre sobre sa descol·locació, sobre sa desorientació, com sa manca d’un relat o horitzó ens porta fins i tot a sa histèria i el deliri. Aquest conflicte íntim del personatge és un ressò d’una dimensió col·lectiva que és aquesta desesperació continua del país

Ja ho diu, ja ho diu: “Catalunya morirà sense haver nascut”
“Un fetus pòstum”, diu ell. És una frase un poc lapidària, un poc trista. Catalunya ha nascut, existeix, però potser que no passi mai de l’essència, aquesta edat indefinida, aquesta adolescència, que no ets res, perquè estàs entre sa infantesa i sa edat adulta, i sa edat adulta és sa maduració, sa vida independent.

Serà perquè “El país està sent governat per una oligarquia de simuladors”?
Sa pròpia situació de ses coses ens empeny cap a la simulació. No crec que sigui perquè ara tenim partits d’un determinat signe que ocupen el govern, sinó que els altres, sense decidir-se a trencar amb sa peterpanisme, amb son Hamlet perpetu doncs estarien obligats a sa simulació, i també crec que estan disposats a sa simulació, esperen el seu torn per ocupar el lloc de sa oligarquia de simuladors. Crec que fa falta un canvi de relat i posar el despertador ja i llevar-se i deixar ells llençols i deixar la simulació i assumir el que volem. Perquè no és possible que te digui que d’aqu& iacute; trenta anys serem independents o que te digui d’aquí trenta anys haurem desaparegut i que ses dues frases siguin igualment vàlides.

Home, “En aquest país respirem hidrogen, oxigen i enveja”
n És un país una mica envejós, és una mica aquesta dinàmica entre els personatges, sa societat civil tendeix molt al sectarisme, a sa divisió a orígens irreconciliables i és una manera de dir que per qualsevol cosa mos dividim i mos tirem a ses trinxeres, i no fem front comú i això s’acaba notant.

Potser perquè ara mateix “hi sobren poetes i ximpleria. El que el país necessita amb urgència són empresaris amb ganes d’arriscar-se”
Homes de negocis. Si volem fer un pas cap a una modernitat des de tots els punts de vista: polític, empresarial, comunicatiu, falta esperit emprenedor no basta amb sa innovació de discurs ètic, estètic, això ho deixa molt bé en Pla: no s’inventa cap manera d’adjectivar al món, que quinze dies després aquí no comencem a seguir des d'un punt de vista de sa retòrica, perquè és un país retòric, i després sa retòrica va per una banda i els fets per una altra i els fets fa molt temps que no canvien.

Per això el protagonista, periodista, i el seu pare, un gran intel·lectual, creen “L’Atlàntida, una revista per la Catalunya excel·lent”. Ens falta explicar-nos, oi?
Aquesta desorientació es tradueix en sa inquietud del pare, que troba que falta un relat, una manera de veure’s, ell diu “Un llibre d’estil de l’esperit del país”, i clar això s’ha de traduir d’alguna manera, no basta dir-ho. Ells ho vehiculen a partir de sa construcció d’un relat periodístic, sa premsa sempre ha fet això, ha construït un país, un debat, els grans països del món han estat forjats pels periodistes també.

Bé, relat, i “El que Catalunya hauria de fer és aprendre a llegir”...
Llegir vol dir interpretar, i a vegades sembla que no en sabem de llegir, o que en saben molt pocs individus i que aquests individus estan barallats entre ells i dissenteixen per coses fonamentals, jo crec que hi ha gent que sap llegir, però que gent que els escolti n’hi ha poca. És un país molt socràtic, sempre demanant-se per ell mateix, sempre gairebé com sa càbala, no una versió mai definitiva de res, sempre gratant i donant noves versions d’aquest text, sa lectura infinita, i a partir d’aquí que es pot fer amb tot això? És molt difícil de dir

Doncs el Sr. Andrade, el gran intel·lectual, li aconsella al President Montilla: “No tingui por”...
Per sortir de sa simulació no s’ha de tenir por i és el que li diu: “Vostè estarà condemnat a fer política de papers retallats”. Zapatero fa això. Zapatero és també un home amb por, amb por de no acontentar  tothom. Catalunya fa això, amb por de no acontentar tothom segueix retallant papers i ara ens queda un final de legislatura que ja no se pot fer res. Ara és esperar ses eleccions i passar la maroma, tenen por de perdre les eleccions, de perdre la cadira. Aquest relat de sa por és de tots els punts de vista, també els empresaris tenen por de sa ruptura Catalunya-Espanya, tampoc se fa per por, no sabem què passaria amb ses llocs de feina i molta gent també té por que se torni a dividir sa societat com els anys pre bèl·lics, por, por, sa por és un ciment i mos aglutina i mos manté garratibats .

Por i un país atrapat entre la realitat i la ficció i com diu, comparable a la Sagrada Família “a mig fer”
Aquesta indefinició nostra també es tradueix en el llibre, que també és indefinit, entra sa realitat i sa ficció i també el país està entre sa realitat i sa ficció, és una bona lectura i és encertada, no era completament volguda aquesta indefinició, això de la pel·lícula de Woody Allen, aquell personatge que era borrós, jo crec que seria un país borrosíssim. Un país zombi, amb personatges borrosos i amb un relat borrós i amb un futur molt borrós, tirant cap a gris-negre.

Sembla un The End, “El catalanisme és una estratègia sense finalitat”
No ho voldria! El llibre és un diagnòstic cruel, però en el fons hi ha d’haver esperança. Fer literatura t’obliga a sa esperança, encara que retratis un món molt enfonsat, molt tèrbol, borrós, sa actitud literària t’obliga a sa esperança, i el periodisme de qualitat amb sa obligació cívica que té també t’ha d’obligar a sa esperança. El llibre té aquest final que pot ser ambigu, però jo crec que hi ha una llum, aquesta llum final que s’obre i encega el personatge.

Així, acabarà triomfant la realitat o la ficció al nostre país?
Sempre acaba triomfant la realitat, però la realitat té una benzina que és la ficció. Actuem induïts per ficcions, per històries, per maneres de veure que encara no són relats, però que primer projectem en forma de somni, esperança, i després anem a complir, però sa realitat sempre quedarà per sota, perquè sa realitat és així de tossuda, però crec que acabarà triomfant sa realitat, però empentada, sostinguda amb un somni, que hauria de ser col·lectiu i esperançat.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats