Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 02
15 DE FEBRER 2010

El llibre


Els darrers testimonis de la guerra civil

Josep Ma. Solé

“S’ha escrit molt de la guerra civil, però encara queda molt per escriure”. Aquesta afirmació que sorprèn a gent força diversa no és gens exagerada, ans el contrari. Ens manca un munt de recerques sobre la guerra de 1936-1939, d’aspectes de tota mena, d’un temps tràgic i extraordinari originat per un conflicte militar sediciós fracassat que donà pas a una de les revolucions més insòlites de la història de la Humanitat. Un conflicte on tot es capgirà. On apareix el resum complex i contradictori de més de 200 anys de la Història de Catalunya i, també, volens nolens, de la d’Espanya.

He anat a pouar en la memòria dels fets viscuts de persones que no han tingut, a excepció d’algun cas, projecció pública a partir de la seva feina o quefer al llarg de la seva vida. Persones que han viscut episodis que poden servir per fer com una mena de resum de molt del que succeí durant la guerra civil i que no podem recollir amb ajut de documents, premsa, arxius o memòries. Vol ser com un calidoscopi que mostri una part més de la varietat d’actuacions i fets que visqué la població del país. Ells per raons molt diverses, formació, situació, incapacitat, temença, aïllament, etc, mai no ho escriuran, però sí ho han explicat per deixar constància d’uns anys que han marcat la seva vida, llarga vida, fins el present.

Tots passen de la vuitantena d’anys, la majoria està a la vora dels 90 i alguns depassen aquesta edat i disfruten ja d’un segle de vida, des de la perspectiva dels records, de l’experiència, m’han descrit el que van viure i com van viure el conflicte bèl·lic i social. La seva opinió a més de 70 anys dels fets ocorreguts i amb milers d’influències de tot tipus, polítiques i socials, no els hi he preguntat. Volia la frescor dels fets tals com els van sentir, palpar, tal com va penetrar en els seus ulls i record. El resultat és sorprenent. Sembla que parlessin de fa poc temps.

Hi ha gent de tots colors polítics, ideologia, bàndols, neutrals i fins i tot víctimes de tots. Des de qui vivia sota l’impacte de la passió desfermada i la il·lusió més gran, fins aquell que es movia al vaivé del que anava passant. En tots la guerra civil, la postguerra també civil, la mirada a l’ahir, els entristeix els ulls una mica cansats de tants anys de mirar i preguntar-se el per què de tantes coses.

En tots ells un element comú, una catalanitat per damunt de ser aleshores rojos o nacionals, sota el comanament franquista o el revolucionari o republicà, una identitat enfortida, recuperada o definitivament assumida com a tal. La guerra civil fou la derrota de tots els catalans fossin on fossin, lluitessin o patissin per uns o uns altres. El país hi va perdre com a tal per damunt de beneficis personals d’algú, que n'hi va haver, o suposades victòries militars.

Catalunya, com a poble, com a cultura, com a país, en la guerra civil ho va perdre tot. El testimoni fascinant i tràgic d’aquestes 11 persones n'és l’exemple més fefaent.

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats