Sobirania i Justícia, associació independentista
BUTLLETÍ NÚMERO 28
15 DE JUNY 2012

Món


El concert econòmic per Catalunya pot ajudar a sortir de la crisi

El sistema autonòmic espanyol pot ser una part de la solució a la crisi

David Gardner

Des de que es va veure clar que la crisi de l’eurozona no afectava només Grècia, a banda dels comunicats de les cimeres europees que pretenien haver resolt la crisi, la consigna més repetida, disparada pels països perifèrics, ha estat: “Nosaltres no som Grècia”.

Irlanda no era Grècia. Després, Portugal no va ser Grècia. I, realment, no ho eren, però tot i així van acabar en braços de la “troika” ─la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional─ que, a canvi d’un rescat multimil·lionari, ha col·locat les seves economies sota un règim d’estricta austeritat.

Ara que la rebel·lió dels votants grecs empeny Grècia a sortir de l’euro a batzegades, ha arribat el torn d’Espanya de proclamar “nosaltres no som Grècia”. I, realment, en gran mesura no ho és.

És veritat que els rendiments dels seus bons a deu anys han estat catapultats a la zona fosca més enllà de la qual Irlanda, Grècia i Portugal van caure sota la tutela de la troika. En termes de col·lapse de la demanda i de l’activitat econòmica així com de l’escalada de l’atur ─que afecta un de cada quatre treballadors─ Espanya comença a assemblar-se a Grècia de forma molt alarmant.

Les causes dels problemes grecs foren, però, molt diferents: un balafiament fiscal impressionant, que en gran part estava ocult; un sistema impositiu disfuncional, que encoratjava l’evasió i un clientelisme del sector públic acompanyat per la protecció sobre professions “tancades” del sector privat.

Espanya s’assembla més a Irlanda. Ambdós països tenien poc deute internacional i pressupostos equilibrats abans de la crisi. Ambdós utilitzaven el crèdit fàcil i barat disponible després de la introducció de l’euro per tal que els seus bancs poguessin participar en els mercats immobiliaris. Irlanda va recapitalitzar sòlidament un sistema bancari enfonsat i va aparcar els bons tòxics en un banc “dolent”. Fins ara, Espanya ha estat lenta en la resolució del problema de les caixes d’estalvi regionals, greument exposades després de l’explosió de la bombolla immobiliària.

Però, si hem de fer cas de les declaracions de les autoritats espanyoles, el problema més greu d’Espanya és la despesa descontrolada de les administracions regionals. Per exemple, Olli Rehn, comissari d’afers econòmics i monetaris, ha dit a Espanya que “ha de controlar fermament la despesa excessiva dels governs regionals”. El govern de centre-dreta de Mariano Rajoy amenaça amb intervenir els pressupostos autonòmics que excedeixin el dèficit, previst per a aquest any en un 1,5 % del producte interior brut. No obstant, centrar-se d’aquesta manera en les regions pot crear un problema polític veritable si es destrueix el sistema instaurat després de la mort de Franco que va fer d’Espanya un dels països més autonomistes d’Europa. Aquesta Espanya quasi-federal, sota el paraigua de la Unió Europea, ha estat un èxit més que evident durant els últims vint-i-cinc anys i ha vist no només com augmentava la prosperitat sinó també com, per primera vegada en la història, la riquesa arribava a totes les zones del territori espanyol.

Està clar que en el sistema hi ha duplicació de funcions i pèrdues, intermediaris polítics i especulació en alguns governs autonòmics. En bona part, la causa de tot això rau en el fet que la legislació espanyola només podia acceptar atendre les velles demandes nacionals dels bascos i dels catalans en un marc que donés autonomia a totes les regions espanyoles, tant si la volien com si no. Aquelles que realment la volien temen, ara, una regressió.

Però els problemes espanyols necessiten una diagnosi acurada i maximitzar la transferència de competències pot ser part de la solució. Cal tenir clar que les regions han de gastar molt perquè les dues grans competències que tenen transferides, educació i sanitat, són molt cares i els diners que l’estat central retorna per fer-hi front no són suficients. Acabar amb l’autonomia regional no farà que les coses canviïn gaire.

El País Basc, a diferència de les altres autonomies, recapta els seus impostos i transfereix una quantitat prèviament acordada de diners a l’estat central ─com vol fer Catalunya. El govern basc aconsegueix mantenir el nivell més alt de qualitat en educació pre-escolar de tot el país, duplicant la mitjana nacional, i gasta gairebé el doble de la mitjana per alumne. En la cimera econòmica del govern estatal amb els regionals del proper dimarts probablement el dèficit permès baixarà dos punts per sota del 1,5% fixat per Madrid i Brussel·les. L’autonomia, per ella mateixa, no és el problema; fer-la funcionar bé pot ser part de la solució.

Article publicat al Financial Times, 16/05/2012

Traduït al català per Lourdes Bassols i Pascual

Comentar l'article
Enviar a un amic
Imprimir plana

  TORNAR A L'ÍNDEX

Baixa subscripció butlletí.
Sobirania i Justícia, Associació Independentista.
Rambla de Catalunya 61, 5è 3a, 08007 - Correu-e: sij@sij.cat
© 2009 Sobirania i Justícia. Tots els drets reservats